dimecres, 10 de gener de 2007

Retorn a la innocència

S’ha de ser pare per a entendre-ho, i per això demano disculpes d’antuvi a aquells que no ho siguin (o que prefereixin els temes més agres), perquè aviso que aquest és un article ensucrat. Encara estic intentant recuperar-me de l’impacte que emva produir veure-li la cara quan es va obrir el teló, en aquell teatre on apareixien els seus personatges preferits de televisió. Al començament, molta calma, tot semblava controlat, ell (dos anys imig) es pensava que el dúiem a veure alguna mena de Pastorets que encara no sorprenien gaire. Però aleshores es van retirar les cortines i va sonar la música, es van encendre els llums de colors i davant d’aquells ninots els ulls d’en Xavier semblaven dues boles d’arbre de Nadal il·luminades. Ni tan sols vaig voler mirar l’escenari, perquè l’espectacle de debò es trobava ben bé al meu costat. Després d’alguns mesos força atabalats de feina, i d’altres crues qüestions que té la crua i freda maduresa, no m’hauria pensat que en un instant se’m plantés al davant la mirada il·lusionada de la innocència, i que ho fes d’aquella manera. Em vaig rendir de forma automàtica i per sorpresa absoluta.

De forma recurrent s'alcen algunes veus reclamant un retorn col·lectiu a la innocència, especialment enforma de Power Points anònims que ara et mostren una casona del Tibet i ara pretenen ensenyar-te sobre l’amistat tot il·lustrant-ho amb un bebè ben entaforat dins d’una col. Constantment rebem lliçons sobre com prendre’ns les coses, que especialment ens criden a valorar les més petites i insignificants (sota l’amenaça, això sí, de no veure complerts els nostres desigs si no reenviem la missiva a deu o vint-i-cinc indefensos contactes). Esborro aquests correus electrònics compulsivament, ja que no suporto el paternalisme anònim, llevat que realment les fotografies valguin la pena per a uns minuts d’evasió a les dunes del Sàhara o a les platges de la Polinèsia. El cas és que tots aquests missatges són constants repeticions de la mateixa idea, d’una reivindicació de les coses més essencials, de vegades fins i tot revestides d’un intolerable conformisme. El que hi detecto, de forma general, és un profund enyor de la il·lusió infantil. Al darrere d’aquelles músiques new age, d’aquells proverbis hindús (mai cristians, val a dir-ho) o d’aquelles llargues paràboles amb moralina, hi ha una innegable voluntat de fugir: de fugir ben lluny geogràficament, o bé de fer-ho enrere en el temps. La qüestió es rebaixar la importància de les coses i fer-nos-ho tot més senzill, reduir la clau de la felicitat a quatre principis còsmics del més pur estil Antoine de Saint-Exupéry. Tot plegat, amb poques excepcions, em fa venir unes irrefrenables basques. Fins i tot el nen que, davant d’un aviador accidentat al desert, no sap demanar una altra cosa sinó que li dibuixin un xai. De tan bufó, realment n’hi ha per a cruspir-se’l.Però de forma literal, i començant pels ulls i la llengua.

Una altra cosa ben diferent és el que vaig veure al teatre, girat quasi d’esquena a l’escenari. La innocència era allò. L’essència de la vida era allò, tot elmón tenia sentit (un sentit inexplicable) quan a en Xavier se li obria la boca i se li desfeia l’ànima. I vaig entendre que a partir d’ara sentiré enveja d’ell, no només per la seva manera de vibrar i d’enlluernar-se, sinó sobretot perquè a ell tot això encara li és permès. Enveja d’aquesta gràcia que li fa fot, i de les històries que inventa amb els animals de la seva granja. Enveja de quan tingui nou anys i dormi per primera vegada sota un cel estrellat i dins d’un sac. Enveja del primer petó i la primera copa de cava. Enveja del pànic escènic en les actuacions escolars, i de tenir cada dia la colla d’amics a tocar de pupitre, i de la nit de Reis. I del pa ambxocolata, i de l’aventura de pujar a les atraccions més monòtones, i de la festa de final de curs, i de no aprendre mai a ballar amb una noia, i de comprar tant de material de papereria, i del primer bany nocturn a la platja. Totes aquestes coses són les que t’envejo i em temo que a partir d’ara aquesta dolça enveja m’acompanyarà a cada pas que facis. Començant per aquest tros de dona que has tingut la sort de tenir com a mare.

Publicat al diari AVUI 10-01-2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada