dimarts, 2 de gener de 2007

?



Reunit el jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la, del qual vaig formar part i que va decidir premiar la novel·la del jove Melcior Comes, vam ser convidats (com correspon) a la festa de lliurament dels guardons. Val a dir que el marc de la cerimònia, un castell de Bellver ben engalanat i il·luminat, va resultar clarament més plaent als sentits que alguns fragments exòtico-adbominals de l’espectacle en si: però en general va ser una vetllada agradabilíssima i de la qual dono sincerament les gràcies. L’inesperat toc desagradable va venir de la boca d’un dels guanyadors en llengua castellana, no vull equivocar-me però diria que era el de novel·la, que va començar el seu discurs d’agraïment invocant a un tòpic davant del qual mai no puc evitar sublevar-me: “Escriure literatura –va dir– consisteix a dir les coses amb el mínim de paraules”. Va llençar-ho a l’honorable públic, va quedar-se una mica més tranquil i va deixar la seva sobirana imbecil·litat penjant del ferro del micròfon del púlpit.


Em pregunto en quin moment nefast de la història del segleXX (perquè suposo que només pot tractar-se del XX) va sorgir aquesta dèria minimalista per venerar la brevetat, la petitesa, l’austeritat irracional i autoimposada. A poc a poc es va anar estenent aquesta grotesca norma decidida per algú amb no sé quina autoritat, que va transmetre’s de la pintura a l’escultura i a l’arquitectura, fins a arribar contaminant totes les disciplines artístiques ihumanes, inclosa la literatura. Les mínimes paraules, diu? Perdoni: de paraules, les justes.Ni moltes ni poques, les que toquin. Provar de preestablir l’abast màxim d’una frase és condicionar-la estúpidament, és no deixar-la respirar, és castrar-la abans d’hora i en definitiva negar-la. El nombre de lletres o de paraules (o de pinzellades, o de notes, o de columnes recargolades) ni tan sols és res que decideixi l’autor, sinó que pertany a l’àmbit de decisió de l’obra mateixa.Que no provin per tant de vendre una falsa fórmula per a la senzillesa, perquè això que proposen els minimalistes no té res a veure amb la senzillesa ni amb la humilitat ni tan sols amb l’economia de la indústria paperera. Darrere de discursos d’aquest tipus s’amaga una absurda i espantosa voluntat de demostrar destresa amb el llenguatge i capacitat de síntesi, com si no ens trobéssim davantd’un artista sinó davant d’un alumne que s’enfronta a l’última prova de selectivitat.Un deu sobre deu, sí senyor. La mama estarà contenta. Em pregunto què hem de pensar de l’obra de tants autors, novel·listes o pintors o músics, que han optat pel detall, per les ornamentacions o per les variacions sobre un sol tema per seguir simplement el curs natural d’una idea. Em pregunto si hem d’entendre que poden anar a la foguera tantes i tantes obres dirigides a expressar alguna cosa de complex, d’extens, de necessària densitat.


L'únic que demostra algú capaç d'invocar el minimalisme verbal en literatura no és la seva pròpia senzillesa sinó la seva simplicitat, la seva banalitat, la seva rotunda i diàfana vulgaritat. Dediquin-se a escriure les mínimes pàgines possibles, si ho prefereixen: però aleshores facin un petit esforç més i redueixin la novel·la a un sol capítol de deu pàgines, que segur que és possible, i després provin de transformar això en una frase que condensi l’essència de la història, una frase ben bonica i eficient, i en acabat encara poden treure’n un petit vers compost de bonament dues o tres paraules,moment en què sens dubte es trobaran prop de la cúspide de la bellesa. Finalment, circumscriguin tot plegat a un simple títol de coberta que fins i tot pugui resumir-se en un breu però intens monosíl·lab. O bé en uns punts suspensius, o encara millor en un interrogant. Sí, fem l’obra suprema consistent en un formós, breu i lil·liputenc signe d’interrogació. Que sigui ben petit, que no molesti, que expressi el màxim amb el mínim espai possible. I, si poden, transformin tot això en un etern silenci que els obligui a no teclejar ni escriure ni una sola lletra més, davant del dubte de la seva utilitat i concisió. I ho complementin, si volen, amb un adéu a aquest món deixant enrere un brevíssim sospir de mediocritat.


Publicat al diari AVUI. 2-01-2007

Cap comentari:

Publica un comentari