Llamp de rellamp!

Vetllada romàntica dilluns al Palau de la Música. Hola president Coello; bona nit mestre Cuní; què tal estimada Glòria Serra; records al vostre fill, matrimoni Rubiralta; quin gust de conèixer-te, Samuel Barber, m’havien parlat molt de tu o més ben dit no sabia que fos teu allò que sona en escenes de Platoon d’Oliver Stone, Amélie de Jean-Pierre Jeunet o The Elephant Man de David Lynch: tot un honor, de debò; home, benvolgut Fryedryck! Amb tu sí que volia tenir unes paraules després d’aquesta bestialitat de concert número2(en realitat el primer que vas escriure) que ha deixat la sala sencera literalment sense alè:com és que no me n’havies parlat mai encara? Cosa dels aires de Valldemossa, potser?; ei, Richard, avui no hem envaït Polònia però has estat la segona bona notícia de la nit; i mira,Franz, estic segur que la propera vegada que ens trobem estaràs una mica més brillant, o potser és que teníem la Wiener Kammerorchester ja un pèl cansada a aquelles hores.Quan us he deixat enrere els malsons que s’amagaven per la ciutat ja han vist el moment de ficar-se’m entre els llençols, però avui no m’hi trobaran pas: de nou, i per culpa vostra, sacrifico la son per l’escriure.

Diu el programa que Schubert va tenir la desgràcia de viure a Viena al mateix temps que Beethoven, la qual cosa el dugué inexorablement a lamentar-se: “Per què haig d’escriure res, si Beethoven ho és tot?”.Un servidor es pregunta sovint coses semblants, sobretot davant les obres més endimoniadament totals. Però de les frases extretes del tríptic em quedo amb tota una declaració de principis formulada pel ben trobat Samuel Barber: “Jo escric el que sento. Hi ha qui diu que no tinc cap estil, però m’és igual. Continuo fent el que vull, i per fer això cal molt de coratge”.Bé, estimat Samuel,em sembla que tu i jo ens entendrem. I és que aquests monstres de la creació van poder viure la impressionant efervescència creativa que es va experimentar Europa durant elsprincipis del segle XIX i que encara va tenir alguna seqüela al XX (i la prova és el mateix Barber),quan hi havia més lloc per al coratge perquè hom podia tenir la certesa de pertànyer a tot un moviment, sentir l’alè del Sturm und Drang, l’empremta romàntica que encara avui ens condiciona la majoria de percepcions de l’art i la idea de l’artista. I quina barra la nostra!

Fa vergonya posar en contrast aquell vertiginós estímul artístic amb l’actual aposta per la immediatesa (o encara pitjor, pel minimalisme; o encara molt pitjor, pel realisme!), i sobretot pensar en el temps que una persona triga avui a madurar. A madurar prou per fer alguna obra important, vull dir: aquest tal Schubert es veu que componia la Simfonia número 3 als divuit anys. Avui més aviat pensaríem que un noi de divuit anys només pot provar de fer encaixar els bum-bums d’un discambels txumba-txumbes de l’altre.O bé hem allargat la data d’accés a la maduresa, doncs, o bé és que no posem tots els mitjans perquè la creativitat floreixi com més aviat millor.Fa uns mesos en Ferran Sàez escrivia en aquesta secció una reflexió semblant, i és que segurament si avui entre nosaltres hi viu un Mozart o un Beethoven no tenim el temps ni les eines (ni segurament la sensibilitat) per detectar-lo. El seu geni serà probablement ignorat, oblidat o reduït. Ens agrada dir que bevem encara dels compassos del romanticisme, però hem decidit liquidar aquest tipus d’existències i transformar-les en ficcions històriques perilloses d’imitar. L’elecció de vendre l’ànima a Déu (o a Satanàs) per poder escriure el que sento no és vista ara com una decisió coratjosa sinó com una pèrdua de temps, de diners i de qualitat de vida. Malbaratament d’energies. I tan bon noi que semblava.

Però justament aquest país, que camina del Noucentisme autoreprimit al caos decadentista, si pretén deixar mai de desafinar com una ridícula Castafiore necessita llamps i trons. Tempesta i ímpetu, Sturm und Drang, pluja d’idees. Romàntics, vitalistes, liberals, revolucionaris, racionalistes, gent apassionada. Tenir el coratge de fer, i de ser, el que nosaltres vulguem. I fem callar d’una vegada aquest tros de foca iconoclasta, llamp de llamp de rellamp!

Publicat al diari AVUI. 31-10-2007