dimecres, 17 d’octubre de 2007

WIITWD

Tinc a les mans una estupenda i encara inèdita novel·la, de la qual puc revelar poca cosa (ni tan sols la identitat del seu culpable), però que m’ha decidit a treure un tema que ja fa uns quants anys que em tortura. Sé que resultarà difícil, fins i tot xocant, per al públic vainilla: sobretot perquè la majoria del públic vainilla ignora que és un públic vainilla així com el burgès gentil home desconeixia que parlava en prosa. Ningú no té l’obligació de saber en què consisteix el CBT, posem per cas; ni tampoc el clàssic OTK, ni tan sols el TPE. Però existeixen i es practiquen cada dia arreu del món. També en alguns ambients és popular el CD, la CIS i el CNC, i alguns d’ells fins i tot en termes de 24/7. Ep: tot plegat SSC, no es pensin: sempre i en tot moment SSC. Només faltaria.

I, malgrat que el lector perspicaç hagi intuit que parlo de pràctiques relatives a l’SM però sobretot a la D/s (que són coses ben diferents), el cert és que cap d’aquestes pràctiques sexuals que vostès podrien desxifrar amb un simple toc de Google, cap ni una, dic, no implica intercanvi genital ni plaer físic ni de vegades cap plaer de cap mena. És molt agosarat dir, per tant, que es tracta de sexe: i, malgrat tot, el curiós és que em costaria qualificar-ho d’una altra manera.

Un dels nostres autos més victoriosos a Frankfurt afirmava en una entrevista, molt segur del que deia, que en totes les relacions humanes existeix una dinàmica de poder. Involuntària o consentida, de vegades fins i tot desitjada (conscientment o no): també en les relacions amoroses. Crec que és cert.

Facin l'exercici d'observar les taules dels restaurants, com es comporten les parelles que hi van a sopar. Adonin-se que el cambrer l’ha saludat a ell primer, perquè és un home poderós (aleshores no té cap mèrit) o senzillament perquè és un client habitual (això ja és diferent) i es posa el servei a la butxaca amb una innata habilitat per a la conversa (ja tenim un home amb algun poder de debò).

Com marca la tradició també ha estat ell qui ha triat i demanat el vi, mentre tornava la carta al sommelier sense ni tan solsmirar-lo a la cara. Però fixin-se que ella ha estat qui tot d’una li ha recordat, amorosament, que l’entrecot de bou no li farà cap bé a la panxa ni al colesterol. Ratolinet meu. I al final l’elecció del ratolinet (o del pardalet, segons les gradacions del tracte humiliant) ha estat rap a la planxa.

I obsevin que qui allarga la màs fins a l’altre extrem de la jugada és ell, mentre ella només respon amb uns displicents tocs d’epidermis; i tal vegada també que en un sol segon ella s’ha fet una fotografia instantània de l’entorn i ja ha copsat dues o tres mirades de desig, de desig real i primari, mentre l’acompanyant encara es concentra a dir-li com t’estimo, reina meva. Pot ser també (de fet passa sovint) que les trucades pel mòbil li siguin del tot tolerades a ella, mentre que aquell home tan i tan poderós es guarda prou en aquells instants de semblar ni una mica groller davant la seva reina. I senyora.

"Després de l'alliberament gai vindrà l’alliberament BDSM”, m’assegurava una font d’inspiració per a la meva història: una història que barrejaria el dolor amb el plaer (com en quasi tot relat). Amb la gerra de cervesa ben agafada, l’home pronosticava que l’últim tabú (sexual?) que caurà és el de les relacions de dominació/submissió sana, segura i consentida. Ja saben: D/s SSC. Em temo que encara estem lluny d’això.

Allò que és obvi, allò que succeeix en totes les relacions humanes (l’existència d’una jerarquia), esdevé estranyament perillós quan s’hi juga de forma conscient, deliberada i desinhibida.

El meu confident no tenia consciència de patir cap patologia, però tampoc li importava. De fet, es va ofendre quan li ho vaig mig suggerir. “Costa d’entendre WIITWD”, que respongué: costa d’entendre what it is that we do. Així va tallar les meves insinuacions de psicoanalista vainilla i així va donar per acabada la conversa, en sec, deixant la cervesa vora meu i imposant el silenci com si em propinés una surra. I mentre em decidia a tocar el dos d’allí, sentia caure damunt meu les lletres DLTDHYITAOYWO: Don’t let the door hit you in the ass on your way out. Ai!

Publicat al diari AVUI. 17-10-2007

Cap comentari:

Publica un comentari