dimecres, 3 de juny de 2009

Jan Laporta


Conversa llarga amb en Jan Laporta en una trobada inesperada. Hauria pensat que tenia mil coses més importants a fer però feia temps que no coincidíem, i ha dit que li interessaven molt les reflexions que li anava exposant: o sigui que pròrroga i penaltis. Laporta és una figura que avui entra millor que fa un any sobretot gràcies als èxits esportius, però ja abans del triplet havia après moltes normes de comunicació. Sovint a hòsties, sí. En el primer en què hem coincidit és en aquesta persecució que tard o d’hora acabem patint els que prenem l’opció de parlar políticament clar. T’hi trobes de diverses maneres, ja sigui amb problemes a la feina o bé amb entorns socials, amb boicots en alguns mitjans, o amb l’amenaça directa. I amb la consumació de l’amenaça. Amb en Laporta, l’últim any, hi havia sobretot això últim: quan volen, van a matar. L’home ha salvat la pell pels pèls i ja en el minut noranta.

Això no treu que, en efecte, crec que en Jan no hauria d’haver cregut tant en l’espontaneïtat: creure que ets invulnerable et pot fer de vegades un temerari, i la imatge mediàtica del president del Barça es va ressentir d’aquests (diguem-ho amb exactitud) excessos. El que passa és que hi ha tot un món esperant un excés d’aquest tipus per a saltar a la jugular i destruir una trajectòria, i ara no estic parlant dels seus legítims adversaris dins del Barça sinó d’un altre tipus d’adversari. Estic parlant de l’enemic de sempre, de les xarxes d’interessos que fan tot el possible perquè aquí mai no tirem mai pel dret. Parlo de la covardia i de la mútua protecció de diversos agents polítics, mediàtics i econòmics disposats a matar (metafòricament i no tan metafòricament) per tal que la pau dels cementiris no sigui gaire alterada a Catalunya. Una mica de gresca, però amb mesura. Per això ara, després del triplet, en Jan es planteja el que es planteja.

Parlem pels descosits i la gent s’acosta sovint a tocar-lo. Somriu a tothom i es nota que valora la importància de respondre persona per persona. Em parla de forma molt planera i transparent, suposo que encara són vestigis de la seva espontaneïtat avui ja més domesticada. Ja no és cap temerari ni pensa cometre cap imprudència inútil, com fan sovint alguns freaks del nostre mateix entorn. Li faig la pregunta clau i per això es fa molt tard, perquè no hi ha boles de vidre però sí que ens interessa el futur. Un any donarà per molt en aquest país. Diria que ens trobem en l’any zero de la regeneració del nostre pensament polític col•lectiu, de les nostres formes de participació democràtica i de la nostra forma d’entendre la societat civil. S’han trobat amb una colla de gent que no pensa conformar-se i que ha descobert que el sistema té trampa. Que té un taló d’Aquil•les. Un punt feble per on s’està esfondrant molt del que coneixem fins ara i que té molt a veure amb la pèrdua de la por.

Gràcies per aquesta temporada, president. Ara el pròxim partit és amb la Història.

Publicat a Elsingulardigital el 3 de juny del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari