dilluns, 11 de maig de 2009

El fenomen Barça


He d’admetre que m’he equivocat: davant dels meus amics i coneguts sempre he mantingut la màxima que el barça és un club de futbol. I punt. Ho afirmava, he de dir en defensa pròpia, quan la junta directiva no promovia tant com ara la identificació blaugrana amb la causa catalanista i, per tant, quan em dolia ensumar que es feia servir el nom de Catalunya per a fer negoci. O per a fer futbol, o el negoci del futbol. Ho considerava un ultratge i un abús, a banda d’una manera de tenir distret el personal: mentre hi hagués rivalitat futbolística, la política quedaria en segon terme i la causa veritable del catalanisme (que tothom sap quina és, o com a mínim ho saben els que ho han de saber) podria quedar difuminada davant la més apassionant, directa i immediata emoció del futbol. No serem independents, però guanyarem el Madrid. El que deia: em semblava una trampa nefasta en què no es podia caure.
Els últims anys ha estat diferent i m’he reconciliat amb el lema “més que un club”. No per les últimes victòries, que també, sinó per la sintonia que avui exposa el Barça amb la causa política. Guardiola és alguna cosa més que un bon entrenador, alguna cosa més que un entrenador magnífic, de la mateixa manera que Laporta és alguna cosa més que un bon president i el club és alguna cosa més que una fundació esportiva. El Barça és, d’entrada, allò que fa possible que diversos locutors del món formulin en directe l’expressió “els catalans” per a referir-se a l’equip de Barcelona. El Barça posa el nostre país al món més que qualsevol mapa, posa la bandera als ulls de la comunitat internacional i fa que es parli de la nostra diferència cultural més que cap Sagrada Família o que cap Miró. Al Barça hi onegen estelades i tot el món, començant per Madrid, pot fixar-se perfectament en el sentit d’aquest símbol reivindicatiu. Puyol besa la bandera que du de braçal amb una èmfasi especial, davant del públic del Bernabéu, amb una energia significativa. Tot el món pot veure que no estem davant d’un partit de futbol quan juga el Barça contra el Madrid. I quan anem a Roma, tot el món pot deduir que si el Barça sap fer les coses tan ben fetes potser és que Catalunya també és un país que val la pena seguir de prop. Aquest equip ens obliga, ens exigeix que apuntem amunt i sense excessius complexos. Que en prengui nota la política. Catalunya és menys que un estat, i per això el seu president ha de ser més que un president. Gestió, gestió, gestió? Au, va, no ens atabalin!

Article publicat a El Punt el 9 de maig del 2009

2 comentaris:

  1. Un post excelent, si senyor!.

    ResponSuprimeix
  2. Bon article.
    Volem un país com el Barça de Guardiola!

    ResponSuprimeix