dissabte, 12 de desembre de 2009

Obama i el destí


“Malgrat totes les crueltats i penúries del nostre món, no podem ser presoners del nostre destí”. Ho ha dit el president Obama en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel i em sembla una exactíssima i oportuna fixació de fronteres. El món es divideix entre aquells que confien en el destí i aquells que el desafien. Fa temps que hi rumio, i ara ha hagut de ser Barack Obama qui em faci companyia en la tesi favorable al segon grup. Hi creiem, en el destí, en efecte. No tothom hi creu: jo sí, i sembla obvi que Obama també. Però creiem més en el poder de l’home i de la seva determinació. Estaria quasi d’acord amb aquells que diuen “vés amb compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho”, però jo més aviat dic “vés amb compte amb el que desitges perquè sens dubte que ho aconseguiràs”.
La frase d’Obama connecta amb moltes coses, d’entrada amb un altre president americà, J.F. Kennedy, que va dir allò de “we choose to go to the moon”. Una frase que no parlava de la predestinació de la tècnica i de la pàtria a arribar a la lluna, sinó que subratllava la voluntat col•lectiva. Anirem a la lluna perquè ho hem decidit nosaltres. I en segon lloc, evidentment, la frase del president desafiant el destí em porta (de nou) fins a Beethoven. Aquell que va dedicar tota una Cinquena Simfonia a provar que es pot vèncer aquell destí que s’entesta a trucar-nos a la porta. L’home que va fer una música que no allibera, sinó que convida a alliberar-se. Aquell que ens parla de l’home, i del seu poder, fins a uns límits gairebé sacrílegs per a la seva època. El que avui anomenem destí, en aquella època sovint s’associava als designis de Déu.
Tenim alguna responsabilitat molt superior al signe de cranc, de balança o de peixos. Tenim la temptació de defugir aquesta responsabilitat i de pronunciar “potser així havia de ser”, o “estàs predestinat a ser això”, o “deixa que les coses flueixin de forma natural”. Consells que de vegades són bons, però només en part. Perquè posen la responsabilitat en una altra banda, en “el entorno” que diria Cryuff, en els astres, en allò que (se suposa) està escrit. L’única cosa que està escrivint-se ara mateix sobre el destí és aquest article. Puc acabar-lo com cregui oportú. El destí depèn de nosaltres i aquest diumenge, per exemple, podem donar-ne mostres. Un deixeble de Beethoven va anotar sobre una obra acabada “acabat amb l’ajuda de Déu”. Beethoven hi va afegir, l’endemà: “Home, ajuda’t a tu mateix!”.

Publicat a El Punt el 12 de desembre del 2009

2 comentaris:

  1. La genialitat és així de simple i senzilla d'explicar. Penso que és el primer "videoclip" que veig d'un gran clàssic.

    ResponSuprimeix