dijous, 31 de desembre de 2009

Pep Guardiola


Es plora després, i no abans. Es plora i es descarrega l’estrès un cop s’ha fet la feina i s’ha plantat cara, i no quan es veuen les dificultats o quan tot sembla perdut. Fins i tot, en el cas de Guardiola, es plora només quan s’ha complert amb la perfecció. Molta tertuliana ha vingut a dir-nos aquests dies que l’escena dels plors la va entendrir perquè és bonic veure que un home no s’avergonyeix de plorar: com si al darrera de tota la temporada no fos prou notori el constant sentiment que hi ha deixat en Pep. Com si en cada pla, en cada estratègia, en cada declaració i en cada entrenament no hi hagués deixat l’ànima tant o més que els desconsols d’Abu Dhabi. Com si plorar com un home no fos, precisament, esclatar després i no abans d’una batalla ben lliurada. Després d’haver-nos demostrat l’immens poder esportiu, filosòfic i plàstic del “per sis Team”.
I bé, ningú no havia aconseguit aquesta fita i encara n’hi ha que proclamen que aquest país no pot aconseguir qualsevol cosa que es proposi. Una altra cosa és que sigui fàcil, en futbol i en tot: no ho és. Una altra cosa és que calguin cops de sort i alguna confluència dels astres: calen. Però si alguna característica especial s’ha destacat per a explicar la totalitat aconseguida per en Pep és la de la humilitat i la de l’esforç, i això significa que quan un sap en quina direcció va tots els vents li són favorables. Aquest Barça sabia on anava. I una altra cosa molt important, que s’encarrega de destacar molt en Pep: aquest Barça s’ho passava bé. És fonamental que en allò que fas t’ho passis bé, i en prenguin nota tots els responsables o els líders de qualsevol equip en aquest país: l’ambient, la motivació, la injecció constant de confiança i la creació d’un esperit tan ambiciós com emocionant, allò que se’n diu la existència d’una ànima rere de qualsevol empresa, és un element indispensable per a qualsevol possibilitat d’èxit. “Si perdeu aquesta final sereu els millors del món: si guanyeu, sereu eterns”. Ni powerpoints de postgrau ni hòsties. Tan simple i tan sincer, i tan carregat d’emoció com això.
Procureu dedicar el vostre temps a coses que estimeu, que alhora us transcendeixin i en les quals pugueu vessar la sang, la suor i les llàgrimes. Prohibit creure que no podrem. I prohibit creure que ho fem només per a nosaltres mateixos. En Pep ha acabat sent metàfora d’allò que aquest país por arribar a fer, però sobretot de les formes elegants de viure. De com val la pena fer les coses. El millor reconeixement no li vindrà d’articulistes, ni d’homenatges ni d’elogis: el millor reconeixement és el que et fas a tu mateix, al mig del camp, amb els ulls inundats. Acte seguit, un somriure. I tornar amb els altres.

Publicat a Elsingulardigital el 30 de desembre del 2009

Cap comentari:

Publica un comentari