A l'alternativa

M’han proposat de dur al cinema una novel·la i la idea m’està resultant reveladora. Com diu en el seu últim llibre en Jaume Cabré (que per ami és lo rei en Jacme, i a qui ningú no hauria de confondre amb un aprenent com jo), la literatura és concebuda a partir del dubte i mai des de l’arrogància. Doncs bé: això del cinema et fa topar amb conceptes tan crus i explícits com pressupost, comercialitat, durada, clímax.Un monarca absolut com és un novel·lista se sent òbviament ofès davant d’aquests termes, ja que ell és el déu creador del seu món i no tolera tantes dosis de realitat en el procés. Però precisament això fa més gran el repte, fa més gran el dubte, i per tant fa més inofensiu qualsevol brot d’arrogància creativa. Això de la democràcia és cansadíssim, però encara n’aprendrem alguna cosa.

Com que ser un sol individu entre la multitud és tan motiu d’orgull democràtic com de vergonya aristocràtica, més enllà de les normes del mercat sorgeix sovint el gust per les coses alternatives. Són aquelles formes d’art que es consideren inclassificables, lluny de les tendències generals i fins i tot de les normes. Deixant de banda posats esnobs o elitistes, el cert és que la majoria dels qui fan coses alternatives ho fan des de la més pura de les actituds: obrint dubtes, experimentant, transgredint.

La vida de l'art alternatiu, de la música alternativa odel cinema alternatiu (encara no he sentit a parlar de cap exemplar de literatura alternativa) és d’una tristesa infinita. Perquè sovint topa amb l’èxit.De vegades una obra amb vocació alternativa comença a ser coneguda i a tenir un cert ressò, és comentada i mereix bones crítiques; en aquest estadi, la millor carta de presentació comercial de l’obra serà precisament la seva condició alternativa. Sortirà al programa Silenci? i serà objecte de conversa en els sopars i tertúlies que estiguin més à la page. En tot cas, perquè l’espectador sàpiga perfectament davant de quin tipus de creació es troba, anirà sempre acompanyada de la corresponent etiqueta.

L'exmple seria un grup com The Strokes, que després de ser un mite indie (independent) va resultar ser profitós des del punt de vista comercial. Es va arribar a posar de moda. El dilema va esdevenir, aleshores, si era correcte considerar encara com a alternatiu quelcom que gaudia d’un èxit rotund i acreditat i que, a més,movia masses. Masses borregues, estúpides, vulgars. O sigui, l’antítesi del que havia donat un sentit a la seva existència.

El contacte de l'obra amb el món és un terreny perillosíssim: “No et vaig dir que seria fàcil; et vaig dir que seria la veritat”, diu Morpheus al protagonista de Matrix quan aquest decideix prendre la pastilla vermella que li dóna la benvinguda al món real (el qual, recordem-ho, no deixa de ser un món imaginat per l’autor del guió). És evident que un creador desitja arribar al públic, però tant o més important que això és la manera d’arribar-hi.Tots tenim al cap la història de l’artista turmentat perquè l’èxit li arriba arran de la seva peça menys estimada. És el preu de la democràcia,o més ben dit del mercat, on el que compta és vendre.De manera que l’important per al creador no ha de ser només arribar, sinó (en paraules de Sinatra) fer-ho my way. Amb les mínimes interferències entre la corda invisible que uneix la composició amb la recepció. L’etiqueta, el prestatge de la FNAC, el rumor. Fins i tot la coberta d’un bon llibre pot arribar a desvirtuar-lo de forma fulminant.

Per sort, en el nostre món de pastilla vermella les monarquies absolutes van camí de l’extinció. I també és bo que la dictadura dels autors tingui avui més consciència del públic, del receptor, una certa consideració cap al destinatari.Però l’actual sobredosi de realitat i de pragmatisme té uns efectes nefastos enels esperits creatius, i parlo de totes les disciplines.Dit d’una altra manera: esteu convidats al meu món si us sembla prou atractiu.Però hi mano jo.O sigui que no hi vingueu si és per dir-me que dos i dos fan quatre, ni que la terra és rodona, ni sobretot se us acudeixi repetir-me aquella retorçada i absurda fantasia sobre la llei de la gravetat.

Publicat al diari AVUI. 14-12-2005