Imaginari

Reculls objectes, en una mudança o en unes obres que s’han de fer, i brollen de cop fragments de la teva essència. El meu imaginari més interior és una barreja d’estius en un jardí d’herba, carpetes de papers dibuixats, molts cassets escoltats i llargs prestatges de llibres llegits. Tota la resta ve després: la teva família no ets tu, la teva escola no ets tu, ni els teus amors, ni els teus fills. L’imaginari ens el podem fer, i també ens el fan. Per això és bo saber reconèixer l’imaginari íntim, aquell que ens perdura estiguem on estiguem, i que en el fons ens fa prendre les decisions més transcendentals. Allò que realment “ets”. Però també cal admetre que l’imaginari, com deia, ens el fem. Tots nosaltres. I com que ens el fem, ja no és només “ficció” o “idees” o “pensaments” sinó codis i valors que ens recorren la sang i acaben sedimentant cèl·lules i fent-se pell. Som allò que som irrenunciablement, però també som les nostres renúncies. I les nostres eleccions. Hi ha coses que podem escollir: si totes les persones del món es posessin d’acord que la Terra és quadrada, la Terra seria quadrada. Veritats a banda.

L’imaginari, sobretot, ens el fem. I ens el fan. Té a veure amb el lloc on has nascut, evidentment, i la gent que t’envolta. Evidentment que tu esculls si celebrar el Nadal o no, o si fas tota la comèdia dels Reis per als teus fills, però no esculls si creixes en aquesta atmosfera màgica. L’imaginari no sempre brolla de la teva imaginació, sinó que hi ha ficcions que ja venien de molt abans. No és una lluita entre la realitat i les moltíssimes coses que tu ets capaç d’imaginar, com si fossis un Lennon fent la teva llista de desitjos en una cançó, sinó saber que no ets “the only one”. Perquè la cosa pren envergadura quan parlem d’imaginaris col·lectius: la música que es fa ara, per exemple, infinitament més efímera que fa només deu anys, fabricada i consumida com si fossin pastilles per estar alegre, trist, sexual o poètic, i un cop marxa l’efecte ja vindrà la següent. Sense tenir temps d’introduir-se en el nostre sistema cel·lular o ni tan sols emocional. Aquest problema de Netflix, per exemple, que veu que el seu producte, aquella sèrie que li ha costat milions de produir, és consumida en vint-i-quatre hores per molts espectadors bulímics que de seguida en voldran més. El “procés” famós, que ens ha quedat ja incrustat en el nostre imaginari en forma d’1-O i de 27-O i de totes les contradiccions i errors, però també amb tota la bellesa. I com es viu aquest record aquí, i com de diferent es relata a Madrid, simplement perquè tenim imaginaris diferents i per alguna cosa més important: perquè volem mantenir imaginaris diferents. Ens dona la gana, a banda i banda, tenir una història diferent. I una Història diferent. Sí, l’imaginari és una obra d’artesania.

Tenim, a més, una memòria selectiva i sovint arbitrària. Imaginem allò que volem imaginar, i recordem allò que volem recordar. Els noms de les plaques dels carrers, les estàtues, els referents culturals, el disc preferit, etcètera, en poden ser uns o bé uns altres. Com quan repasses un àlbum de fotos o uns objectes de casa, t’atures allà on et vols aturar i dones importància als que realment vols que en tinguin. No és que no hi hagi hagut Franco a Barcelona, no: és que no volem recordar-lo. És que no entra en el nostre codi, però això no vol dir que no hagi existit o fins i tot que no hagi tingut molts seguidors a casa nostra. I quan commemorem una derrota, ho fem molt conscientment que és per dir-nos cada any que ens falta una victòria. El poder de l’autosuggestió és immens, fins al punt que sovint lleves àncores no només quan et justifiques una decisió, sinó quan aprens a ni tan sols justificar-la: em dona la gana. No sé exactament per què. Potser perquè soc així. Però potser, també, perquè vull.

“Recordes, allò que em vas dir?”. No, no recordo allò que et vaig dir. Perquè potser ara penso de forma diferent, o perquè no m’agrada el que et vaig dir, o perquè soc contradictori com tothom. En canvi, sí que recordo el que et vaig dir. Aquella cosa que expresso encara amb convicció i sentiment, aquella imatge o aquella idea que em ve al cap i em commou perquè prem les tecles del que soc i el que vull ser, allò sí que t’ho recordaré sense problema. No em caldrà ni recordar-la: me la veuràs als ulls. De vegades ja no és una xapa, ni una capsa de música, ni un llibre. És que ja ets al mobiliari del cervell, al batec de les venes. L’imaginari ets tu.


Publicat a El Punt/Avui el 24 de setembre del 2019