dissabte, 12 d’octubre de 2019

Els i les coses


En anglès no tenen aquest problema: els objectes no hi tenen gènere. Em pregunto quan van començar, els romans o els parlants del llatí popular –no m’agrada dir-ne llatí “vulgar”, perquè ser vulgar és una altra cosa–, a veure trets femenins en una taula o en una cadira, o trets masculins en un llibre o en un semàfor. Em costa explicar-m’ho, i m’agrada que em costi. M’agrada que sigui tot així de boig. Si ho pensem bé, és molt irracional i fins i tot surrealista que algú es dediqués a posar sexe als objectes. He dit abans, per cert, que en anglès no els passa això: bé, excepte amb els vaixells. Els anglesos van decidir que els vaixells tinguessin sexe femení, i per tant si el Titanic s’enfonsa, per ells és “she”. Deu tenir a veure amb el nom que posaven els pescadors a les barques, que devia ser sempre de dona, no ho sé. Però aquí rau l’excepció de la fredor neutralitzadora dels anglesos amb els objectes, i és l’única excepció que fan. Nosaltres, en canvi, no tenim cap “it”. Nosaltres veiem taules amb faldilles i rellotges amb bigotis.

De fet, m’agrada que siguem així d’animistes. “L’ànima de les coses”, glossava Sagarra. És difícil de creure que aquestes decisions sexualitzants s’escapin del tot d’una aproximació a l’ànima dels objectes, a allò que ens inspiren o ens evoquen, el seu esperit, la seva personalitat. El gènere els dona personalitat, fins i tot si és hermafrodita, com és el cas d’“el mar” i “la mar”. Posats a escollir, jo hauria preferit dir “la mar” com els balears o els francesos, però aquí, a Barcelona, semblaria poca cosa més que un poeta frustrat. La primavera i les subsegüents estacions es van alternant el gènere, i això en català, perquè en castellà només la primavera aguanta amb un parell d’ovaris. Els mesos i els dies de la setmana són tot homenots virils, amb el bonic que seria tenir una divendres dedicada a Venus. I per quins set sous els castellans veuen penis i testicles a una sabata i els catalans li veiem vulva i pits. O per què nosaltres veiem un canell i ells una nineta, o nosaltres tenim les dents i ells uns testosterònics ivoris. Em té absolutament meravellat que els francesos vegin “una cotxe” i els italians “la matí”. I des de quan l’aire o el vent poden tenir un gènere determinat, o la terra, o la nit i el dia, o els ambivalents estels i estrelles? Evidentment això suposa un esforç suplementari per a parlants saxons o germànics o asiàtics, perquè al damunt d’aprendre el vocabulari han de provar de determinar si aquell objecte és home o dona, la qual cosa, com és prou comprovable, no obeeix a gaire lògica. De fet, és directament demencial. I d’aquí es deriven les inoblidables referències de Cruyff a “el peloto” o a “el partida”, i amb el cap ben alt i sense immutar-se, perquè a qui li importa si una pilota pixa asseguda o dreta. A quin psicòpata li pot importar el gènere o fins i tot els costums sexuals d’una pilota o d’un xupa-xup.

Tot aquest debat sobre “els i les”, sobre la lingüística de gènere, agafa dimensions molt més malaltisses si ens plantegem per què no podem seure en un cadiro o menjar una préssega. I per què no hauríem de poder? Si flexibilitzéssim tot això fins a aquest extrem, ens estalviaríem situacions grotesques com els de “els i les persones”, com he sentit jo mateix en viu i en directe. I qui ho diu, que la cafetera no se sent bisexual i que viu atrapada en un cos –més aviat en una ànima– que no li correspon? Qui ha condemnat la meva filla a dir “el planeta” quan ella porta tota la infantesa dient, amb tota la lògica, “la planeta”? On és el Coromines que ens pugui indicar en quin moment fins i tot vam masculinitzar tots els colors de l’arc de Sant Martí, o vam feminitzar totes les lletres de l’alfabet sense excepció? Per què, posats a desfer totes les rigideses lingüístiques de l’heteropatriarcat, no alliberem del seu jou els i les mandonguilles i mandonguillos? Massa tard, evidentment: cada llengua va conformant-se amb les dèries, intuïcions, herències, traumes i psicopaties del passat. Del dia que un bon home o una bona dona va mossegar el fruit prohibit –o la fruita prohibida– i va decidir, alabat sia Déu, que fins i tot el nom dels genitals tindria gènere. I que en la seva forma culta, el penis seria genuïnament masculí i la vulva adequadament femenina. Però que després ens tornaríem bojos i, en la seva forma vulgar –aquí sí, “vulgar”–, l’òrgan sexual masculí prendria personalitat femenina en quasi totes les seves variants. I el d’elles? Ai cony.

Publicat a El Punt/Avui el 20 d'agost del 2019

Cap comentari:

Publica un comentari