dimarts, 11 de juny de 2019

Realisme


Això és el que hi ha. Siguem realistes. No es poden creuar els semàfors en vermell. No es pot nedar contra corrent. No es pot matar tot el que és gras. No es poden tallar els espaguetis abans de menjar-los. Bé, en tot cas és pecat. No em pots dir això que em dius. Perquè no, perquè no m’ho pots dir. D’això no se’n pot parlar. Això no es toca. Això és impossible. Cal assumir la realitat. Cal tocar de peus a terra. Cal complir sempre la llei. Espanya és una, gran i indivisible. Què diu el teu DNI? Aquesta és la realitat, i el que tu sentis sobre la teva identitat és pura ficció. Superman no existeix, desenganya’t: Clark Kent és el personatge real. La Catalunya real és la que diguem nosaltres, la resta són relats romàntics i nacionalistes. Nosaltres som la Catalunya real, nosaltres som la Barcelona real. Disney no et parla de la vida real, ni de fer-te gran, ni de vèncer els teus límits: només princeses. En poden dir matrimoni, però en veritat dos homosexuals no fan un matrimoni: va, per favor. Siguem realistes. El toro no pateix. El dret a l’autodeterminació no existeix. L’eutanàsia és matar, i matar és matar. Si la noia no s’hi va negar, potser és que era consentit. No hi ha més cera que la que crema. No es pot estirar més el braç que la màniga. No pots anar així per la vida.


Aquests pits no són reals. Sí, ja sé que puc tocar-los i que són aquí mateix, però no són reals. Els llibres de ficció no són reals, haurien de dir-se llibres de mentida. La ficció no és real. La ficció no serveix de res. Si a partir dels 35 escrius novel·les és que no vius en aquest món. Mira’m a mi, a mi dona’m coses tangibles, coses segures, coses de dret a llei. El més important de la nostra parella és que tenim un projecte. Bé, ja ho sé, això és el que diria un enginyer industrial, però ja se m’entén. Espanya és un estat social i democràtic de dret. La realitat és que t’has de dedicar a allò que et doni diners, deixa’t d’històries. Sentit pràctic, nano. Sentit pràctic, noia, el món no està fet per a dones astronautes. Sentit pràctic, queda’t amb allò que tens, no val la pena mirar més enllà. On estaràs millor que on has estat sempre? Ets massa gran per a mi. Ets massa jove per a mi. Sigues realista, hi ha coses que no poden ser. Hi ha coses que no pots canviar. Hi ha coses que són com són i ja està. Jo et diré el que et convé, que és el que ha convingut a tot el món durant segles. Sigues realista, capità Colom, més val que tornem perquè això de les Índies sembla que no arriba. Sigues realista, Vaiana, com a la teva illa no estaràs enlloc. Sigues realista, la teva mare no podrà tornar a caminar. Sigues realista, la llei de la gravetat no es pot vèncer. Sigues realista, Jules Verne, no podrem mai volar fins a la Lluna. Espanya no s’ho pot permetre, aniria contra les seves pròpies lleis. Europa no ho permetrà, aniria contra els seus propis tractats. La llei és igual per a tothom. Els tribunals espanyols són imparcials, així ho diu la llei. I si no ho són, amic meu, sigues realista i assumeix-ho: sí, això és el que hi ha. T’ho vinc dient des del principi d’aquest article.

Catalunya no és una nació, perquè no ho diu cap llei. El valencià i el balear són les llengües de València i de les Balears, com a Suïssa es parla el suís. Això no es fa. Això no es diu. Això no s’ha fet mai. I per alguna raó no s’ha fet mai, i per això no cal provar-ho. Fes-me cas a mi. Fes cas a la veu de l’experiència, mira que bé que m’ha anat. No, pare, no m’agraden els homes. No, mossèn Joan, no ha passat res. Ha estat tot culpa meva. Són coses que passen, o que no passen, perquè no han passat. No he vist res. Això de la Sagrada Família jo ja no ho veuré. Això de la independència jo ja no ho viuré. Feu-ho vosaltres, que sou joves. Siguem realistes: no es pot ser superwoman, algú ha de tenir cura dels fills. Siguem realistes, el món està muntat així des de fa massa segles. No és bo assumir riscos. Els amors difícils només acaben funcionant a les pel·lícules. No es pot esprémer llimona damunt d’una paella, és pecat. Sí, com allò dels espaguetis, però pitjor. Si no fos pel context, seria capaç de més coses. Però el context és el context, i el meu Show de Truman és perfecte. No discuteixis la meva bombolla, no toquis el meu Matrix. Aquí tot és com ha de ser, com diu el guió. Aquí tenen cura de mi, aquí res no pot anar malament. Desenganya’t d’una vegada: això és el que hi ha. Aquest és el món real.


Publicat a El Punt/Avui el 7 de maig del 2019

Cap comentari:

Publica un comentari