"Un món real"

Vista Aladdin. A veure: Disney ha compensat el seu incomprensible error de “Dumbo”, i ara confio que es calmin. De ben segur que la propera arribada de “El rei lleó” ens traurà les actuals pors a aquesta fal·lera de fer remakes “en persones” (que és com molts nens anomenen el pas al 3D de pel·lícules de dibuixos), que convé que es faci amb molta més paciència i no amb aquesta ansietat bulímica. 

En el cas d’Aladdin, el resultat és una mica tebi però tirant a calent: han modificat una mica la història, li han posat els imprescindibles contraforts de feminisme (ara Jasmine esdevé sultana i és ella qui pot canviar la llei que obliga les princeses a acceptar matrimonis imposats), i han acumulat massa focus damunt de Will Smith (que en tot cas doncs mira, va, funciona). El resultat és bo, als nens els agrada i als adults ens dona prou elements nous. Detallada escenografia, insuperable cova del tresor, considerable encert en el càsting. Innecessari bis final amb el Bollywood més artificial, però deixarem passar això per aquesta vegada. No hi ha errors de ritme, l’argument no fa panxa i la música aràbiga i la sorra del desert se’ns fiquen dins la camisa. 

En el meu cas, commogut (cosa que no esperava) en l’escena de la catifa voladora. S’hi han matat de forma especial, diguéssim: quasi val per tota la pel·lícula. “Un món ideal” és un videoclip que funciona a la perfecció, que supera la versió inicial i que transforma el que era una simple escena musical en un recorregut vivencial. En resum: que els ideals estan per viure’ls. No tant per a realitzar-los, que normalment és impossible, però sí per a viure’ls. Potser Aladdin i Jasmine mai no viuran en “un món ideal”, però tenir il·lusió vol dir no menysprear el vol en catifa voladora. La “factura” posterior (que sempre arriba), i que en el nostre cas és l’acceptació de cada un dels dos tal com és i sense màscares, és impossible (com saben tots els creadors) sense un previ vol per la lluna. Inestable, insegur, amb turbulències potser, sense certeses, sense hostesses tranquil·litzadores, però una de les comptades raons que existeixen per viure. Això si saps volar, és clar. Fins i tot encara que es pensin que no tens ales. No és ben bé si “confies en mi”, com li diu Aladdin, sinó si confies en tu, i aquesta és la gran novetat d'aquesta versió. Que sembla mentida que s'hagi d'explicar tot. Que ja no estem parlant de dibuixos animats. Que ara ho fem tot "en persones"!