dimecres, 17 d’abril de 2019

Glòria incerta



La frase clau i antològica de la pel·lícula és "tus ojos son los que han cambiado, la película es la misma". El protagonista, en efecte, ha oblidat qui era. I, per tant, qui és. No un gran director de cinema (la intenció autobiogràfica és evident), no un home molt famós i reconegut, sinó qui és ell de debò: els amors, la mare, les amistats, les manies, les pors, les addicions. Almodóvar se'ns obre en canal, en un procés on el protagonista anirà retrobant la capacitat de tenir "els mateixos ulls de sempre" (com li acaba dient el seu ex-amor) i per tant la força per a dirigir una nova pel·lícula. Res que valgui la pena no és realitzable si no surt de tu mateix, amb tots els teus defectes, i mirant la vida de cara.

És un guió impecable, el millor que ha escrit. No em pensava que hi hagués tanta droga a la seva vida. Adoro que Banderas i Penélope s'estimin tant tot el que fan amb ell, i en aquest cas la mirada de Banderas ja no és de latin lover sinó tota la força (també sexual) que dóna la maduresa. I Penélope fa de mare, evidentment, l'encarnació de la "madre coraje" espanyola o de la verge de Guadalupe o de totes les dones sofertes del país. Estan tots dos insuperables i és commovedor veure com sembla que hagin treballat gratis, per pur amor al director.

Un home que es retroba a si mateix després d'haver passat olímpicament d'ell mateix: la història va d'això. I també sobre viure intensament, i sobre la pèrdua, i el retrobament, i agafar la vida per les solapes, i evidentment sobre la passió. Chavela. Alaska. Aigua. Sol. Parets blanques de calç amb cinema projectat al damunt. Dificultats, incomoditats, superació. Vestits estampats i llavis vermells. Sexe. Bellesa. Art.

He fet tard en veure-la. No ho feu vosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada