dilluns, 26 d’octubre de 2015

La corbata


“La major desobediència en aquest procés l'hem feta els que portem corbata”, va dir el president Mas fa uns dies a RAC1. Per altra banda Joaquim Coll, el vicepresident de l'entitat anomenada Societat Civil Catalana, va afirmar gairebé el mateix dia que “la CUP investirà Mas a canvi de la seva corbata”. Eren dies en què els nous diputats i diputades es feien la foto a les escales del Parlament i es podia contrastar l'encorbatament convergent de fa quatre anys amb la moda més esportiva o “casual” d'ara, que s'ha encomanat a gairebé totes les formacions. I després ve el curiós cas d'Antonio Baños, destacada veu dels cupaires, que no dubta a posar-se corbata segurament perquè li dóna la real gana però que, vist des de fora, sembla que estigui fent “transgressió de la transgressió” o trencant qualsevol codi inclòs el dels seus. L'estètica no té a veure amb la façana, té a veure amb l'ètica i amb l'actitud, i per això aquest dilema corbata sí-corbata no (disculpin-me les senyores) parla molt del canvi de cicle que vivim. De què volem dir quan apostem per una cosa o altra.
Normalment s'argumenta que no dur corbata fa semblar més de carrer, més normal, diguem-ne més “proper” o més “autèntic”. Evidentment això és ben discutible, ja que l'autenticitat és autèntica si és de debò, perdonin-me si semblo repetitiu. Una corbata pot definir una actitud estètica molt sincera, molt expressiva i molt creïble si es porta perquè hom considera que és una peça necessària en el seu vestuari. Què expressa una corbata? Una barreja d'ordre, d'etiqueta, de punt de color, de detallisme i de coqueteria. Alguns es fixen més en els valors d'“ordre” o de formalitat, i en fan una caricatura negativa (com si tots els que de vegades en duem fóssim tallats d'un mateix patró), i d'altres es fixen més en l'aportació personal o en la preferència en gustos tèxtils. En tot cas no es pot negar que la corbata té càrrega simbòlica, que en duen els notaris i els advocats i els enterramorts, i també la clàssica caricatura de l'empresari amb cigar i barret de copa. Ho entenc: perquè no dur corbata expressa, o vol expressar, tot allò que no és el món dels despatxos. Ser més “propers a la gent”, com si pel fet de ser polítics ells no fossin “gent”, però bé. Sens dubte la intenció és bona: trencar les barreres creades avui dia entre els polítics i la resta de la ciutadania. Però Macià no necessitava ni treure's la corbata ni despentinar-se el bigoti per ser proper, per ser revolucionari, per ser l'Avi. Perquè duia la seva etiqueta amb autenticitat. I perquè duia l'autenticitat als ulls.
A l'hora de jutjar l'autenticitat dels nostres líders polítics, en definitiva, caldrà mirar els seus gestos. No si porten corbata, sinó què en fan. Quins actes revolucionaris concrets ha fet Artur Mas des de fa quatre anys i quina coherència té el seu discurs amb aquests actes. Fins a quin punt ha arriscat el seu partit i el seu govern per un objectiu que en principi és noble, complicat, únic i perillosíssim. Fins a quin punt, també, ha rectificat errors i ha pres mesures per superar llastos del passat. Quin grau d'autenticitat, de sinceritat, s'endevina avui sota la seva corbata. Un dia vaig conèixer algú que sabia veure a través de la meva corbata, i així li ho vaig fer saber. Amb el temps he acabat aprenent que no era que aquesta persona tingués raigs X, sinó que era jo que emetia bé la meva essència. Fixem-nos en això. Per pactar i per fer el que convingui, que ja tothom sap què és.


Publicat a El Punt / Avui el 26 d'octubre del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari