dimarts, 13 d’octubre de 2015

Carrer Salvador Dalí

Una de les primeres mesures del govern municipal d'Ada Colau va ser la de retirar el bust del rei Joan Carles I del Saló de la Reina Regent (que, en canvi, conserva el seu nom i el quadre de Maria Cristina me quiere gobernar amb el seu fill Alfons XIII). Res a dir sobre la retirada de bustos o elements anacrònics, sempre que no atempti innecessàriament contra el patrimoni artístic comú. Tampoc res a dir sobre aquesta voluntat de “neteja” de 12 noms borbònics en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat, “atenent a l'opinió dels veïns i les veïnes”: noms com ara avinguda Maria Cristina (suposo que també es canviaria el nom de la parada de metro), passeig d'Isabel II, passeig Joan de Borbó (imposat per Maragall en època olímpica), plaça de Joan Carles I (o del llapis o del Cinc d'Oros o de la República o de Pi i Margall o de tots els etcèteres). Cap problema. Renovar-se o morir, damnatio memoriaeadequada si es fa bé, i per tant ho entenc i ho puc fer meu. Com a veí, en aquest cas.
Però hi ha un monàrquic universal, no en el sentit polític sinó en el sentit metafísic de la paraula, que és Salvador Dalí. Encara orfe de qualsevol carrer, plaça, estàtua, carreró o simple raconet fosc en tota la nostra immensa i universal Barcelona. Val a dir que més que monàrquic jo el qualificaria de monarca, però em temo que això no l'afavoriria davant del consistori actual. Vaig provar de corregir aquest dèficit incomprensible, vergonyós i insultant amb l'anterior consistori, però són coses (es veu) molt lentes. Ho tornaré a provar amb el govern de Colau, confiant sincerament que en aquest aspecte sigui més modern i menys dogmàtic del que a molta gent li sembla. Salvador Dalí no pot quedar arraconat a Figueres i Portlligat. Crec que hi havia la idea del govern anterior de batejar la plaça de l'estació de la Sagrera com a plaça Salvador Dalí, i ja seria alguna cosa, però no sé si la iniciativa es va confirmar mai: jo, en canvi, proposaria que tota l'estació tingués el nom de Salvador Dalí. Com l'aeroport de Liverpool està dedicat a John Lennon; el de Nova York, a J.F. Kennedy, o el de Venècia, a Marco Polo. La Sagrera és, a més, l'estació de la qual sortiran els trens en direcció al “centre còsmic de l'univers”, que (com tothom sap) és l'estació de Perpinyà. Considerin la idea, si us plau, o pensin en algun monument o placa molt daurada. Però no permetin que això s'allargui ni un segon més.
No se m'acudeix cap argument en contra, com no sigui l'aversió ideològica d'alguns benvolguts veïns i veïnes amb un sentit del cosmopolitisme francament particular. Va costar molt que Josep Pla tingués carrer o que Winston Churchill tingués monument, i ben segur que la connotació ideològica influïa en algunes resistències municipals. Però Pla té carrer malgrat tantes acusacions, i també té monument Cambó, per sort, i no vull fer una llista. Convindran vostès que en el cas de Salvador Dalí la discussió hauria de ser mínima. No caldria enumerar res, però som-hi: per visionari, per pintor, per escriptor i filòsof, per sentit de la universalitat dins l'estricta catalanitat, per personatge, gairebé gosaria afirmar que pel simple fet d'existir. Si des de fa pocs anys tenim (i està bé que tinguem) una plaça Salvador Seguí, hem de tenir també una plaça Salvador Dalí. O algun espai destacat a la capital. Admetem-ho: treure bustos i noms borbònics no era cap urgència veïnal, però ho puc assumir. Que Barcelona oblidi Dalí, en canvi, crec que és un pecat de correcció urgent.

Publicat a El Punt Avui el 12 d'octubre del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari