dilluns, 28 de setembre de 2015

Catalanisme post 27-S


No puc saber resultats ara que escric, però sé el que ha passat aquesta nit mentre dormíem: que el catalanisme ja ha esdevingut una altra cosa. Hagi guanyat per molt o per una diferència insuficient, el catalanisme ha posat tota la carn a la graella i quan dic tota la carn no em refereixo a una campanya electoral sinó a tot el seu passat: ha posat a la graella els seus inicis, de la mà de les associacions culturals i excursionistes; les seves primeres passes polítiques amb la Lliga i la Mancomunitat; la seva primera crisi de creixement amb Macià i la República; les seves nits de resistència durant les dictadures; el seu pas a la modernitat i la consolidació de l'autonomia; la constatació del fracàs del federalisme i de l'autonomisme, i la progressiva generalització de l'independentisme; i finalment la celebració del plebiscit que vam fer ahir. Ahir es va culminar tot això, vam creuar una barrera que semblava infranquejable. A banda dels resultats, ara som un grapat de rius antics que ens hem unit i hem desembocat al mar en un sol dia. Toca nedar en aquest mar desconegut. I quin mar ens trobem?
En primer lloc: el catalanisme té encara molt de futur. No s'ha acabat res, ni en cas d'èxit ni en cas de fracàs. El que sí que és cert és que haurà de canviar el seu to, i que haurà de rebaixar els memorials de greuges. Aquest cap de setmana s'ha demostrat que a partir d'ara el nostre futur el decidim nosaltres, i que per tant ara ja tot el que ens passi és (en molt bona part) responsabilitat nostra. Si hem decidit no ser independents, ja no serà per culpa de cap Franco ni de cap Felip V ni exclusivament de Madrid, sinó sobretot per culpa nostra. I si hem decidit ser-ho, serà principalment responsabilitat nostra afrontar-ne totes les conseqüències i consolidar-ho davant del món i de nosaltres mateixos. Feina n'hi ha per parar un tren, en definitiva. Molta. També feina per configurar un catalanisme nou, encara més positiu, encara més desenfadat (mirin la calma i la ironia en l'estil comunicatiu de la CUP) i encara més autoresponsable del seu futur. Perquè ara ja sabem que el nostre futur el decidim només nosaltres. Ho ensumàvem, però ara ho sabem.
En segon lloc, la unitat. Jo no sé si CDC i ERC continuaran juntes en endavant, però sí que sé que de cara a les eleccions generals em costa d'imaginar un escenari de retorn a la divisió. Massa recent l'estratègia d'unió, massa fructífer el resultat (tant si ha estat millor o pitjor), massa aviat per trencar una dinàmica de “Solidatitat Catalana” que com a mínim entenc que ha de durar més d'un any. Sense que calguin coalicions eternes ni casaments sòlids, però diria que la unitat ha creat il·lusió i aquesta carta és massa preuada per perdre-la. Si la cosa no ha sortit com volíem segur que estem desil·lusionats, però haurà estat perquè abans havíem aconseguit capitalitzar la il·lusió. Hem estat els únics capaços de dir que tot és possible, i creure'ns-ho. No com a eslògan, sinó tocant-ho amb els dits i amb els fets. Crec que això no s'ha de perdre, com a mínim a curt-mitjà termini.
I en tercer lloc, els protagonistes. Gràcies a Raül Romeva, a Oriol Junqueras i molt especialment a Artur Mas. Trobar aquest moment dolç ha estat cosa de la gent i de les entitats i potser dels astres, però sens dubte també de la tenacitat, la paciència, l'astúcia i la intel·ligència dels líders polítics d'ara. Ens han fet fer història, sí o sí, i també han retornat la dignitat a la política. Gràcies. De debò.

publicat a El Punt/Avui el 28 de setembre del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari