El que més agrada a Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d'Estiu, no és cap moment de balcó: és quan Macià, aquell abril de 1931, posa la mà sobre l'espatlla de Joan Maluquer i Viladot (aleshores president de la Diputació de Barcelona) i el convida a considerar aquell gest com “un acte de força”. El que excita de debò Serrano, si hem de fer cas del seu article “Hi ha un balcó esperant” (diari Ara, 9 de setembre) és “la fi de l'hegemonia de la burgesia, en el marc del projecte fallit de la Mancomunitat”. Afirma Serrano que, just després, Macià va sortir al balcó a proclamar “la República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica”. Això també li deu agradar, encara que no sigui ben bé cert: Macià, aquella primera vegada, proclama l'Estat català, “que procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. L'ordre dels factors. L'ordre dels factors i l'ús de llenguatge.
Però el que dèiem: el que més excita Serrano, fent cas del seu article, és la frustració de Cambó i que “les classes populars agafessin el relleu”. Això l'entusiasma. Per això li deu semblar incòmode, estrany, incomprensible, que avui la tan temuda “dreta conservadora catalana” estigui fent justament el contrari del que va fer Cambó: escoltar el desig popular, provar de vehicular-lo políticament, desfer-se de Duran i fer una aliança amb ERC. El que hauria hagut de fer Cambó ho fa avui Mas, tan dretà i tan conservador que és l'únic president que en democràcia intenta omplir el balcó de raons i de fets consumats. El que més deu desconcertar Serrano és que el plebiscit del 27-S el promogui una aliança independentista d'ampli espectre, i no pas només els representants dels rabassaires. Li deu doldre que es plantegi la independència com una idea prioritària a l'esquerra i la dreta i dirigida, precisament, a tenir més eines per afavorir la justícia social. Això li sembla tan poc Cambó, tan poc conservador, tan neorevolucionari, que no pot explicar-se que ho estigui articulant algú de CDC. Quines coses. Quina “dreta”.
Serrano compara Ada Colau amb Lluís Companys, Gerardo Pisarello amb Andreu Nin i Jaume Asens amb Layret. Buf. Saben què hauria fet el president Companys amb la votació sobre la incorporació de Barcelona a la AMI? Hi hauria votat a favor. De fet, posant-nos històrics, aquell 14 d'abril de 1931 una de les idees per gestionar el resultat electoral era la de Ventura Gassol, que proposava convocar una “assemblea d'ajuntaments catalans” i proclamar directament la independència. Una assemblea d'ajuntaments catalans, ves per on. Quines coses (bis). Avui dia Barcelona no hi seria, i de fet no hi és en absolut, gràcies al partit d'Ada Colau. I saben què hauria fet Lluís Companys amb la manifestació de la Meridiana? Hi hauria anat. Al davant. Sobretot si ja s'hi hagués compromès públicament (encara ressona als murs del Saló de Cent aquella frase de l'alcaldessa: “Si no complim els nostres compromisos, feu-nos fora.”). En fi.
Que Pi i Margall és un monument a la ingenuïtat. Que el federalisme ha estat sempre una enganyifa, tant quan l'invoca Felipe González com quan ho fan Pablo Iglesias o Albert Rivera. Que el que fa el “federalisme” amb Macià és profanar el seu monument amb un improvisat “monument a Durruti” durant les manifestacions dels indignats. Prou d'enganys, prou de fer-nos perdre el temps i estiguin atents al plebiscit del 27-S. Ah: i no pateixi gaire pel resultat, senyor Serrano. Prengui-se'l com “un acte de força”.
Publicat a El Punt/Avui el 14 de setembre del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada