Dismaland

Sense Disney no hi ha Banksy. La genial idea de Dismaland, aquest parc temàtic d'art que espero poder visitar aviat, no és cap crítica a Disney sinó tota una reivindicació de Disney. No podria descarrilar la carrossa de la Ventafocs si abans Walt Disney no n'hagués creat la icona, no podríem dir que “la vida no és sempre un conte de fades” si mai no ens haguessin explicat contes de fades, ni podríem proclamar que “a Dismaland els somnis no es fan realitat” si abans un grill no ens hagués ensenyat una estrella. Podem fer aquest tipus d'art adult si abans hem estat nens, de la mateixa manera que podem tenir desenganys si abans hem tingut il·lusions. Per això prendre's Dismaland com una crítica cap al món de Disney em sembla tan absurd com dir que Warhol criticava Marilyn Monroe o la sopa Campbell's, o que Dalí es fotia d'Abraham Lincoln, o que Damien Hirst odia les papallones.

Però hi ha gent que sí que neix desenganyada. Que ja té la decepció incorporada de fàbrica, abans d'haver-se il·lusionat en res. O això sembla: he llegit ja dos articulistes que aprofiten la fantàstica idea de Dismaland per treure els seus traumes d'infantesa i renegar de Disney, com si li passessin la factura, com si fos un estafador, un farsant que els posava el caramel a la boca i ara mira que complicada que és la vida. I aprofiten, de passada, per esmentar la seva suposada relació amb els nazis, que és quan jo els recomanaria obrir Youtube i veure Education for death, propaganda antinazi en format Walt Disney Pictures, o bé Der Fuehrer's face, una hilarant caricatura del món hitlerià protagonitzada per l'ànec Donald. Però bé, el que dèiem: que si has tingut una infantesa difícil, o no has tingut infantesa, o encara pitjor, si renegues de la teva infantesa perquè la maduresa t'ha pegat i ara vas a la senyu, fes-ho tot sol i sense tocar-me en Walt. Gairebé totes les peces d'art de Dismaland són reflexions sobre la dura realitat social, sí, i ho fan basant-se en el referent de Disney. Això al meu entendre no l'acusa, sinó que l'eleva encara més. Fins i tot si és una paròdia, el que segur que no es busca és que denunciem el petó del príncep, ni reclamar danys i perjudicis per les cançons enganxoses i els finals amb perdius, ni cremar a la foguera les varetes màgiques, ni renegar de Peter Pan perquè et deia que podies volar. Burro.

Walter Elias Disney ha creat el gran cànon estètic del segle XX i és normal que l'art de protesta s'hi arrepengi. És cert que hi ha molta ficció en un film o en un parc temàtic de Disney, i molta comèdia, i molta màgia exagerada, però només un imbècil hi aniria per veure les lletjors del backstage i no la brillantor del resultat. No se li diu, a un nen, que tot és mentida, no per res, sinó perquè no és mentida. Entendre l'art, estimat infeliç, és entendre que sovint hi ha més realitat en una ficció que en la realitat mateixa. Quan miris uns pits operats no diguis que no són reals, vés i toca'ls i parlarem de com construïm realitats. Si has estat pare, saps que els Reis Mags són la cosa més real del món. Un bon pare, vull dir. I deixa per favor de repetir-me que Déu no existeix i que els mags tenen truc, que ja sé què vols dir, i és molt vulgar, i t'equivoques. Dismaland ha fet la seva pròpia ficció, el seu propi relat, la seva pròpia mentida. Han escollit la cruesa però han fet realitat els seus somnis, i fan lletjor perquè saben què és la bellesa, i coneixen molt bé Disney, i saben que en el fons tots podem volar. No. Tu, no.

Publicat a El Punt/Avui el 31 d'agost del 2015