dilluns, 17 d’agost de 2015

Política de principis


També és una declaració de principis guardar una pedra de la platja. Una qualsevol, que serveixi d'amulet del retorn a la sensualitat. Ha estat prou important. Hi ha agostos on viatges lluny o acumules moltes experiències per poder fer enveja a la gent, i d'altres, no planificats ni hiperanunciats, on és impossible perdre cap vol perquè el vol el fas tu mateix. No pateixin: no els parlaré del meu agost, que no interessa a ningú, però estic segur que a tothom li interessa l'art i la vida. I la política. Hi ha una declaració de principis polítics en una pedra collida a l'atzar o pintada per Antoni Pitxot, un Opus Dei de la pintura i de la vida, que es basa a saber que ets d'aquí i que una sola d'aquestes pedres diu molt més que cap paisatge. L'ultralocalisme, la cosa concreta que et defineix, la vigatana amb texans, la sempreviva que penja del llum del sostre, la poesia escrita al mur del carrer, la casa plena d'art i de rebel·lió però també la rialla dels antics amics, i un petó de punt i a part. Tot sense esperar, sense ruta, ni guia, ni guió. Hi ha aquest racó de món, Cadaqués, la concentració total de l'estimulació dels sentits, la clarividència, la pinzellada d'amor adolescent, el país moderníssim que va magnetitzar Hamilton o Duchamp o Picasso o Lorca o tants universals però que al capdavall s'explica i es concentra, com l'Univers, en l'espardenya que penja de la punta del peu del iaio que mira el futbol al Casino.
Comprens que hi ha una política que no es fa des de les idees, sinó des del que ets i seràs sempre. Com l'art. Hi ha aquest mètode més universal, més obert, més complex i més modern del que els adversaris imaginen i del que tu imaginaries. El nacionalisme de la pedra i del carreró empedrat, de l'anxova per netejar, del retaule barroc català amb mariners i pelicans, del gintònic pecaminós de la terrassa del Marítim i de la serenor santa de Portlligat. El nacionalisme essencialista, i tant que sí, les essències com a part essencial de tot el que fas. Una sinceritat de la qual no pots escapar ni que ho vulguis, perquè ja saps el que ets. I se't nota. No et calen idees prestades de l'est o de l'oest per definir-te. Monarquia? República? El far del cap de Creus, reinando doña Isabel Segunda i alhora balcó perfecte per a proclamacions. Socialisme? Capitalisme? La sardana a Portbou, però també a Cerbère, i acompassar-te amb el company que t'hagi donat l'atzar. Conservadors? Liberals? El cartell de la plaça de toros de Figueres anunciant l'actuació de Dalí amb cadillac. I pel que fa a la independència o l'unionisme, el debat s'acaba amb l'estàtua de la llibertat amb dues torxes alçades, declaració total de principis en una rotonda sense pal.
El procés? El que deia. El millor procés d'aquí fins al setembre serà el de saber mirar-nos al mirall, de dalt a baix, sense roba, com si tot el nostre cos estigués fet de pedres properes. Aconsello també retrobar els sabors d'infantesa, el pinyó que ha caigut d'un pi i obres d'un cop sec, o els anissos, o el cap de gamba que et regala xuclar el mar sencer. Aconsello parlar el francès o l'anglès que et surti de la punta, amb catalanades, sense estudis ni diplomes. Llegir un llibre no recomanat, perdre't, observar futur i passat i no dir res. Riure, fer l'amor, passejar. Salar i daurar la pell. Ser una pedra. El procés polític et posarà davant del que ets i has estat, davant del mirall més bèstia. Pots fugir, és clar. Sabent, és clar, que no pots fugir.

Publicat a El Punt/Avui el 17 d'agost del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari