El teu reflex

Posant-me a la pell d'Espanya, o de l'Estat, o dels espanyols, o com li vulgueu dir: l'opció A, la més òbvia, és negar la major. Argumentar que tot és ficció, que el procés sobiranista és artificial i instigat, que els greuges són inventats i que (per descomptat) la independència és impossible. Tot molt legítim, molt bé. Ho entenc molt i molt bé i és una opció que podria arribar a funcionar. Però hi ha una altra opció, que és la més sana quan una cosa et falla (encara que creguis que és una injustícia): “Què he fet jo malament?”

Què ha fallat? Què falla? Es podria haver fer millor? I davant això hi ha els partidaris del federalisme, o de les terceres vies, que encara argumenten que tothom s'ha equivocat radicalitzant les seves posicions. Que hi ha una via del mig, una entesa possible. Jo confesso el meu escepticisme respecte a això, no perquè cregui que no es puguin proposar fórmules federals o confederals o mixtes que siguin ben vàlides i raonables: sinó perquè crec que el problema és un altre. Jo sóc un determinista. Defenso les tesis de Prat de la Riba, de Gaudí i de Pujols, i per tant crec (vull dir sé), i ho he provat d'expressar en diversos articles, que el problema no té a veure amb finançament ni amb competències. Ni amb fórmules d'estat originals, o concòrdies i reformes constitucionals que puguin durar (no ho nego) molts i molts anys. No té res a veure amb això, que ja admeto que està molt bé. Però és que ni tan sols té a veure ben bé amb la independència, mireu què us dic. Crec de debò que el problema és que Catalunya i Espanya no estan fetes l'una per l'altra. Tant si conviuen com si decideixen deixar de conviure.

Hi ha coses que no són racionals, ni negociables. Poden amagar-se o negociar-se o gestionar-se durant un temps, però no tota la vida. La unió és impossible si només es basa en el que toca, en les lleis, en la planificació, en el que convé a les dues parts perquè l'alternativa és massa incerta o massa dolorosa. Crec sincerament que Catalunya i Espanya no tenen el que han de tenir entre elles. I encara diré més: que tots els convidats a la festa ho veuen. No ja per cap greuge o error, sinó per naturalesa. Per manera de ser. Perquè ser d'una manera i no d'una altra no és una cosa que es pugui corregir prometent la lluna o la comoditat o fins i tot la fidelitat eterna. Un és com és. I si aconsegueixes veure-ho, i mirar-te al mirall i saber com ets, encara que siguis un boig o un sentimental, o algú que “es muy suyo” (com diuen), en aquest moment en què ho veus, aleshores t'ho perdones tot i ho perdones tot. Crec que és el que Catalunya ha vist ara, malgrat els dubtes i el dolor i els vaivens: que en veritat vol fer una altra cosa. Que en veritat sempre ho ha volgut. I que, a més, no pot evitar voler-ho.

Va succeir fa un segle i aflora sempre que pot: la veritat no sempre triomfa, és cert, però sí que sempre acaba sent veritat. I per tant quan hi ha les condicions adequades, és a dir quan arriba la primavera i el desglaç, la tendència natural és ser com un és i no d'una altra manera. No parlo només de llengua i banderes sinó també de manera de fer, de viure, de sentir i de compartir. Vull dir que no sé què esperem. No sé què esperes. No sé de què tens por. Ara ja saps que fracassar no hauria d'espantar-te, perquè qualsevol hivern, per dur que sigui, tornarà a passar. I tard o d'hora ens tornarem a trobar cara a cara. Toparàs amb el teu mirall. I et veuràs capaç de qualsevol cosa per aconseguir ser qui ets.

Publicat a El Punt/Avui el 3 d'agost del 2015