dilluns, 20 de juliol de 2015

La bellesa d'un somni



“El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”, va dir Artur Mas fa pocs dies i Eleanor Roosevelt fa mig segle. A la neboda i esposa de president americà se li atribueixen també frases de l'estil “cap persona no pot fer-te sentir inferior sense el teu consentiment”, o “de què seríem capaços si sabéssim que no podem fracassar?”, o “fes cada dia alguna cosa que t'espanti”, o “has de fer el que creus que no pots fer”. Patapam. La majoria d'elles, i no són poques, són sentències que pretenen fer fora el bloqueig causat per la por. Són frases que persegueixen una catarsi, o agafar aire abans de prendre una decisió difícil, o adonar-se del molt que es pot perdre quan es renuncia massa a viure. “No tens cap seguretat mentre no puguis viure amb valentia, de forma emocionant i imaginativa.”

Som a molt pocs dies del primer plebiscit d'autodeterminació legal que es farà a Catalunya, per molt que s'hi hagi hagut d'arribar prenent la forma jurídica d'unes eleccions regulars. La frase que va fer servir Mas pretenia precisament justificar per què hem arribat fins aquí, què motiva una empresa tan arriscada i per què pagarem un preu tan alt en desgast, en recerca de la unitat, en elaboració de llistes conjuntes, en aprofitar una convocatòria autonòmica, en divorcis de federacions de partits, en incertesa, en fulls de ruta plens d'obstacles i en un desafiament tan gran a un poderós estat com és l'espanyol. Tot això, per què? Per la bellesa? Quina poca cosa, diran alguns: tot això per fer una cosa bonica? Un somni bell? Això és el futur que ens descriu un líder polític, un estadista?

El que passa és que la bellesa no és només bellesa, no és només és una cosa que entra pels ulls. Sí, hi ha coses que només per plaer estètic valen la pena viure o morir, però no va per aquí la cosa, en absolut: no estem pas provant de fer bonic. Ni tan sols les manifestacions i les cadenes humanes van per aquí. Deia Antoni Gaudí que la bellesa és la resplendor de la veritat. Això ja canvia les coses, oi? És a dir, tots sabem reconèixer una cosa bella i sabem reconèixer quan una cosa és veritat de debò, de la mateixa manera que sabem distingir entre erotisme i pornografia de forma intuïtiva, quan en teoria la frontera no és tan clara. Hi ha coses que són veritat, i que per això són belles. I viceversa. Mas i Roosevelt en el fons estan dient que quan un somni és tan bell vol dir que té un grau important de veritat, i que per tant probablement val la pena prendre el risc. És veritat que tenim dret a l'autodeterminació i és veritat, o té molta part de veritat, que la independència ens pot fer progressar a tots. I no té res a veure amb la utopia, o sí, és clar, una mica sí que hi té a veure, però no pas amb la idealització d'una mena de paradís o de terra promesa. No, no és això: és la sensació ferma, constant, acreditada i repetida que ha arribat el moment de fer el pas i que ja estàs preparat per lluitar-hi de forma decidida. Amb dubtes i pors, però sabent que el que abans era utòpic ara ho és menys. Justament perquè ho tens a tocar. Menys ideal, més real.

Estàs preparat quan estàs cansat de somniar. De repetir el mateix somni. De frustrar-te. De no trobar cap sortida positiva en la por o la renúncia. Això s'aprèn a cops d'errors i de fracassos, i de perseverança en el somni. De sobte, encara que sigui tard o malament o amb ferides que semblaven irreparables, arriba l'hora de l'acció. I ens ha arribat l'hora de la bellesa. L'hora de la veritat.

Publicat a El Punt/Avui el 20 de juliol del 2015

Cap comentari:

Publica un comentari