De ser tan postmoderns, tan postnacionals, postporno i posttot, potser acabarem fent un invent estrany. No passa res. La causa és prou important, el concepte, Ítaca per entendre'ns. Tot i així, jo crec que els polítics no hi han de tenir un paper gens secundari. Algun paper determinant van tenir en el seu moment el caràcter de Churchill, les paraules de Martin Luther King, els gestos de Gandhi o l'audàcia de Juli Cèsar, i com que sé que de seguida algú es riurà d'aquestes comparacions, ho “rebaixaré” (entre cometes) perquè se m'entengui: la força presencial de Macià. Ara sí? La visió estratègica de Prat de la Riba. Ara anem bé? El carisma de Pujol. Exemple desafortunat? La càrrega simbòlica de Companys. Se m'entén ja? Puc rebaixar una mica més, eh? La capacitat mobilitzadora de Lerroux (innegable) o, el que és exactament el mateix, el personalisme demagog d'Ada Colau. Un moviment pot necessitar que els líders polítics siguin generosos, però no invisibles. No tot ha de tenir forma de V vista des de l'helicòpter, de gigafoto o de gigacatàfora, o de sardana on la política activa no destaqui gens.
En la llista o llistes del 27-S hi ha d'haver representants de la societat civil, un bon nombre de cares compromeses “no militants”. S'ho val la importància de l'emplaçament plantejat per Artur Mas: un plebiscit sobre la independència. Cares identificables. Persones. Rostres. Fa poc llegia un interessant estudi de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre els noms dels carrers del país. Companys superava Macià i Gaudí, imagineu-vos quina mena de jerarquies fem, però aquest no és el tema: el tema és que Companys era el primer polític del nomenclàtor, amb 250 carrers. Per damunt d'ell hi havia el poeta Maragall (254), Pompeu Fabra (260) i... atenció, estrelles indiscutibles del firmament, Jacint Verdaguer (396 plaques) i Pau Casals (400). Els pobles i ciutats de Catalunya, de manera natural i amb varietat de colors polítics als consistoris, premiaven més els músics i escriptors que els polítics. Una altra demostració de les “simpaties populars” cap als nostres grans personatges van ser els resultats del programa El favorit de TV3, l'any 2005, presentat per Toni Soler i Oriol Junqueras (sí, ell), que va tenir com a finalistes en votació un home del món de la cultura (Pau Casals), dos polítics (Macià i Companys) i, atenció, un bandoler (Serrallonga) i un rei (Jaume I). Va guanyar el rei, seguit de l'incombustible violoncel·lista.
Però Pau Casals no guanya (en carrers i en votacions televisives) només per ser músic. O Jaume I només per ser rei. O Jacint Verdaguer només per ser poeta. Assoleixen els nivells d'acceptació popular més alts per la seva implicació nacional, per la transcendència de la seva acció en l'afirmació o el reconeixement de Catalunya. El mateix val per Companys o Macià. I dir-nos que ara mateix no hi ha polítics que estiguin determinant, amb la seva acció, el futur del país és perdre cartes massa valuoses, referents indispensables. A banda que és mentida. Estic segur que Junqueras, historiador conscient de la importància dels rostres i els líders (de banda i banda), hi estarà d'acord. Si cal que no estiguin en primera línia, com suggeria el mateix president Mas, que no hi estiguin. Però compte a fiar-ho tot a un plantejament sardanasense cap polític actiu: sí, la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan... i també de les que es desfan.
Publicat a El Punt/ Avui el 5 de juliol del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada