De què serveix

No serveix de res, però havia d'existir. Com una obra d'art, com una història d'amor, no hi ha gaire més explicacions a donar. Ni hi ha gaire raons. Un dia de l'any passat vaig decidir muntar una trobada cultural al jardí de Viladrau i ara ja n'hem fet la segona edició. I el més plaent de tot és veure com la gent marxa amb un somriure immens, amb ganes que sigui l'any que ve, profundament feliços per haver format part d'una cosa estranya, sense sentit, sense utilitat definida, però bonica i necessària. El més semblant, suposo, a formar part d'una obra d'art.

Gaudí deia que tota obra d'art neix de l'amor, i que després ja pot venir la tècnica. Suposo que aquest és el sentit de tot plegat, creadors i gestors i productors i comunicadors que pateixen per coses semblants i s'entenen en llenguatges semblants, i que són capaços de compartir unes hores en un àpat al mig de les muntanyes. Volia fer això. Volia fer això com a la vida he volgut fer altres coses perquè sí, i les he fetes. Perquè sí. Volia fer-ho i sabia, estranyament, que funcionaria i que tenia algun sentit. Estic segur que al principi de tot Déu no sabia per què feia les coses, però alguna cosa l'empenyia a fer-les. Com quan la música sona i el savi de Cadaqués es posa a ballar els Beach Boys com si fes surf damunt l'herba del jardí, amb un nen desconegut, perquè sí, perquè aquell moment havia d'existir. Bang. Big Bang.

Com va escriure el mateix savi a a"La revolta poètica":

"Érem una ciutat de cultura vivaç amb teatre independent sense teatres; art d’avantguarda i conceptual sense museus; llibres als bars, sense biblioteques; festes al carrer sense carnaval i músiques laietanes al subsòl. [...] No teníem casa, però havíem salvat els llibres, la llengua familiar i els valors de la tribu. Érem alhora el nord del sud i el sud del nord".

Ha valgut la pena. Val la pena. Valdrà la pena cada any que pugui. Merci a tots per venir.