Fòbies

Espanya sap de què va ser gran. S'ha tutejat amb els més grans, va ser una potència mundial durant com a mínim quatre segles, cosa que no tothom pot dir. Té una de les llengües més importants del món i a més és una llengua accessible, poc complexa, i que no es passa el dia demanant ajuda i protecció i comprensió i que l'estimin. A Espanya l'estimen pel que és i no pel que pretén ser, ni pels greuges o pels drames de la història. De ser un conjunt de regnes dispersos va formar una gran corona europea i, simultàniament, va conquerir bona part d'Amèrica. Espanya és marca identificable arreu del món, encara que sigui tirant de tòpic. És reconeguda a primera vista, no cal més explicacions. En la seva millor versió, Espanya és un concepte alegre i expansiu que s'associa mundialment al color i a les ganes de viure. Al caràcter, a la personalitat, a l'autoafirmació rotunda.

Madrid té la immensitat d'avingudes i de banderes que es demanaria a qualsevol gran capital europea, cosa que no tothom pot dir. I a més té vida nocturna, que molts encara poden dir menys. Espanya té una vasta cultura pop, cosa que poden dir comptadíssimes cultures. Ha tingut l'atreviment de la movida i d'Almodóvar o dels Truebas, ha fet universalisme modern. Tenir cultura pop requereix ser espontani i tenir pocs complexos, cosa que tampoc tothom pot dir, i d'aquí surt des de la lleugeresa de l'admirat Julio Iglesias (sí, ho reconec) a la profundíssima superficialitat d'Alaska. La cultura espanyola ha tingut en la seva millor versió un grandíssim sentit de l'humor, una gran intel·ligència. Altres cultures més torturades no n'han sabut, no tenen tant de swing, no acaben de viure del tot. El castellà és una llengua que diu les coses a la cara, que quan insulta ho fa sense mitges tintes, joder, que mira als ulls i no se l'agafa amb paper de fumar. El castellà és veritat, és de debò. És una llengua crua i sense disfresses, sense vocals neutres ni consonants imparcials. Se apagaron los faroles y se encendieron los grillos, Lorca. Quemaba sus inciensos de púrpura el verano, Neruda. Tierra nervuda, enjuta, despejada, Unamuno. El duende, el poder misteriós que tots senten i que ningú no explica. Cinc de la tarda en una plaça de toros, i jo que encara dubto de l'encert de la prohibició. Melodies agitanades de Falla, laments de Camarón, la concentració de bellesa al paisatge. Espet fregit amb canya, uns ulls negres, un xerès, unes alegries, un treure ferro. El sentit castellà de la monarquia, de la noblesa, de les coses que estan per sobre dels mortals però alhora dins de cada mortal. La dignitat. L'honor. L'orgull. El fins aquí. La religiositat honesta fora de Rouco Varela, els retaules, els místics, la mística. Castells penjats del cel i pernils penjats del sostre. El lideratge del barroc en totes les disciplines. El sentit del poder. El Segle d'Or. Els quadres del Prado i les esglésies i palaus i jardins reials. Les grans infraestructures culturals, les grans infraestructures de tot tipus, cosa que no tothom pot dir. La Transició permanent, la capacitat per provar d'oblidar el pitjor passat. L'anar a la seva, el digan lo que digan, cosa que no tothom pot dir. Deu copes d'Europa, deu. Cosa que... deixem-ho aquí.

I malgrat tot això, molts ciutadans d'Espanya prefereixen una altra cosa. Volen marxar-ne, per sentiments i per raó. Espanya podria ser molt millor que el que proposa, i per això té un problema seriós. Greu, etern. Cosa que tampoc tothom pot dir.

Publicat a El Punt/Avui el 13 d'abril de 2015