dilluns, 23 de novembre de 2015

La corbata (III)




Disculpin aquest cicle de reflexions tèxtils, però és important. Parlàvem de l'independentisme amb corbata, del que significa portar corbata, sigui per Baños o per Mas. I dèiem que el codi estètic ens indicaria que una revolució no vol corbata, però no he conegut cap polític més revolucionari que Artur Mas durant els últims anys. Tot i que ell no se sent còmode amb el terme transgressió (“home, Jordi, vols dir?”), la veritat és que ha estat un gran transgressor. En el millor sentit de la paraula. Ha trencat inèrcies i tabús, ha desafiat covardies, i ha facilitat un moviment pacífic i alhora revolucionari. La qual cosa em porta, en aquests moments de negociacions amb la CUP per culminar el procés, a parlar de quatre grans encorbatats (i quatre revolucionaris) universals: els Beatles.

L'any 1968 (l'any de les revoltes estudiantils a França i de les protestes més violentes contra la guerra del Vietnam), els Beatles van treure el gloriós The White Album, que incloïa la cançó Revolution (ja editada uns mesos enrere). En aquells anys els Beatles ja no duien gaire la corbata, més aviat venien de la meditació transcendental a l'Índia, però sens dubte posaven encara corbata en les seves cançons (aquest criteri m'ha valgut discussions amb l'amic Sebastià Alzamora, més partidari de majestats satàniques que treuen la llengua). El cas és que la lletra de Revolution és tota una protesta contra la protesta, o més ben dit, contra la protesta estúpida. Si miren la lletra comprovaran que Lennon exigia, als revolucionaris, “veure el pla” abans de res (“we'd all love to see the plan”). “Tots volem canviar el món, saps? Però quan parles de destrucció, treu-me de la llista.” I hi afegeix que si ha de contribuir a la revolució, per exemple donant diners “per a persones amb ments que odien”, ja poden anar esperant. “You say you'll change the constitution”, però potser que abans alliberem les ments i, si es tracta de portar retrats de Mao, no arribarem gaire enlloc. La recorrent tornada “it's gonna be alright” respon més aviat a una mentalitat zen, a un prendre-s'ho amb filosofia, a una influència Yoko si volen, però és tota una declaració d'intencions: amb ràbia i sense un pla no hi ha cap revolució possible.

Que jo digui ara que els Beatles tenien raó és absurd, perquè els Beatles sempre tenen raó, però val la pena només repassar la història per veure que, si bé una revolució no es fa només amb una corbata, tampoc no es fa cremant corbates o menyspreant-les. Evidentment l'extrema esquerra va dir que era una cançó petitburgesa i plena de covardia, i es van agafar més a l'Street Fighting Man dels Stones (“my name is called disturbance; I'll shout and scream, I'll kill the King, I'll rail at all his servants”). I els trotskistes, leninistes i maoistes evidentment van tractar Lennon d'ingenu cap amunt. Però què va dir el conservadorisme americà? Va dir que compte. Que això era molt més perillós. Que amb Revolution s'evidenciavoa que els Beatles eren uns subversius moderats que indicaven als comunistes com fer les coses perquè la “revolució” triomfés. Hi havia, en efecte, més perill en les formes moderades que en les violències estudiantils. Eren el triple d'efectives. Jo espero que tot plegat acabi bé. I acabar bé vol dir no acabar en una competició de puresa on només compti la trencadissa urgent i les coherències impermeables. Tots volem canviar les coses: que cadascú hi posi el millor, i tot anirà bé. “It's gonna be alright.”



Publicat a El Punt/Avui el 23 de novembre del 2015

1 comentari:

  1. Hola, estic escrivint un apunt biogràfic del teu Besavi, Pelai Vidal de Llobatera, necessito algunes dades familiars per completar-ho, és per la web de la Mancomunitat de Catalunya. Si em pots escriure a
    siles35@gmail.com

    gràcies

    Gregor Siles

    ResponElimina