No fa gaires anys, molts es van alegrar perquè l'independentisme s'havia “posat corbata”. Era quan Artur Mas sortia de l'armari i quan l'independentisme sortia dels ambients d'esquerres o d'extrema esquerra on sempre havia estat associat. Apareixia allò que s'anomenava l'“independentisme de corbata”: i quan es deia això es pensava en Mas, però també en un grup social format per gent tradicionalment moderada, professionals de prestigi, empresaris, classes mitjanes, liberals, fins i tot conservadors... Tot un món “d'ordre” que podia semblar al·lèrgic a la independència, però que per dins ja feia anys que esperava el moment d'esclatar. Com a mínim, una bona part d'aquest món. Com a mínim, la part convergent d'aquest món. És així: si el procés ha anat de baix a dalt no ha estat en el sentit “de la classe treballadora cap a la classe benestant”, sinó “del poble cap a la política”, i el poble ho inclou tot. També la gent propera a Mas. La presa de consciència va envair progressivament la militància i la direcció del seu partit, com a mínim des de l'any 92. Mas només va haver d'observar si la cosa estava prou madura, i relligar la pulsió latent en totes les capes socials per transformar-la en acció política. Es va aplaudir molt que ho fes. Que, al procés, s'hi sumés l'“independentisme amb corbata”, recorden? Es va dir que era una cosa bona, un avenç definitiu.
Ara resulta que la corbata molesta. Fins i tot sembla que, fora de la puntual abraçada de David Fernàndez amb Artur Mas (avui fa exactament un any del 9-N), en el fons l'independentisme de corbata no ha estat mai benvingut per alguns. Que tingui un veto d'entrada, o que es consideri que ja ha fet la feina, que gràcies, que cap a casa. Seria un error colossal: el món de Mas no ha acabat ni de bon tros el seu paper en el procés que vivim, i de fet és més necessari que mai. Això que dic també va per als convergents: és importantíssim que el món de Mas, es digui com es digui en el futur, i fins i tot vagi com vagi el procés, no deixi de ser el que és en essència. No cal que dugui corbata si no vol, però tampoc cal que en deixi de dur perquè a d'altra gent això no li agrada. O per prejudicis, o per moda. O per acomplexament. El món de Mas ha de mostrar-se orgullós del que és i del que representa, i de la feina que encara ha de fer, a banda dels errors que pugui haver de corregir. I aquell independentista de debò (d'esquerres o no) que vulgui que el procés se salvi, comprendrà que aquest sector polític és imprescindible. Que ho és més que mai. Que no ha de plegar cap vela, ni suïcidar-se, ni passar a segon pla, ni disfressar-se. Al contrari, ha de donar garanties al trajecte, garanties “de corbata” que altres no poden donar, i al mateix temps enfortir el seu propi espectre polític. Que canviïn el nom o que millorin allò millorable, però que siguin ells mateixos. Què vol dir, que ara tothom s'ha de treure la corbata excepte Antonio Baños? Què vol dir, demanar perdó per allò que ets o que representes? Què vol dir, que abans eren tan imprescindibles i ara només compten els punys alçats?
Aconsellaria, humilment, el mateix a la CUP: si el procés s'encalla per falta de pacte al Parlament, després serà molt més difícil diferenciar Baños de Rabell. Perquè molta gent els veurà quasi iguals, per necessitat, i això no hi haurà cap corbata ni cap puny que ho arregli. Si hi ha eleccions al març, no es premiarà la coherència estètica sinó la coherència pragmàtica. Els fets. I els no fets, és clar.
Publicat a El Punt/Avui el 9 de novembre del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada