La pregunta del milió és si tindrà sentit el catalanisme polític tal com l'hem conegut fins ara. Per tant un partit com CDC haurà de preguntar-se, més que ningú, quin paper vol desenvolupar (com a marca ja postpujoliana) més enllà del procés d'autodeterminació engegat per Artur Mas. Aquest canvi ja va significar molt, i va sintonitzar CDC amb els temps actuals: però els fets demostren que la reflexió haurà d'anar més enllà, i que un procés, per important que sigui, només és un procés. Que comença i acaba. I mentrestant, què? I després, què?
Hi ha qui diu que el catalanisme mor amb la independència, i que per tant CDC en bona part, també. Ja en les eleccions municipals hem vist com aquest debat no respon a totes les angoixes ciutadanes, i que en tot cas ha de ser compatible amb altres debats: l'estat del benestar, la participació democràtica, els drets socials, l'impuls econòmic, etcètera. I és cert que CDC és una convergència de sensibilitats (liberal, socialdemòcrata, socialcristiana...) que li fa difícil alinear-se en l'eix esquerra-dreta clàssic. Crec que CDC faria bé de no alinear-s'hi. No per no mullar-se, que ho ha de fer, sinó per reclamar justament un abandonament de la “vella política”. La modernitat passa (n'estic segur) per fórmules híbrides i flexibles, d'acord social i econòmic, de solucions imaginatives i no encasellades. Problema: i com es pot explicar
això a una ciutadania que demana claredat? Doncs caldrà trobar una fórmula genuïna de claredat. És a dir: que les demandes socials no tinguin una resposta ni de dretes ni d'esquerres, sinó catalana. I contundent, i intel·ligible. Una “tercera via catalanista”, com ja va augurar Bill Clinton quan va dir que el món podia ser talibà o català. És a dir, dogmàtic i atrinxerat, o bé flexible i integrador. El catalanisme pot plantejar solucions autòctones que poden ser més eficaces que les de tota la vida. I explicades amb claredat, i ben demostrades amb fets. Mullant-se, sí: però a la seva pròpia piscina, no a la dels altres. Confeccionant la seva pròpia etiqueta.
Segona reflexió: CDC, amb el procés sobiranista, ha desafiat (com és palès) interessos conservadors de grans empreses i de grans estats. La independència obre la possibilitat de fer valer la veu del poble en tants temes com el medi ambient, els drets laborals, les infraestructures, etcètera, davant de poders supranacionals invisibles que ja són massa visibles, i que limiten massa el poder públic. L'autodeterminació, doncs, avalaria CDC com a opció de radicalitat democràtica: la sobirania popular davant de certs abusos corporatius. No veig per tant aquí un partit conservador, sinó dinàmic, que corre riscos, i de base popular. Aquí topa amb la part d'UDC més conservadora, però la meva opinió és que el conservadorisme obcecat no té futur. Sí que en té la prudència i el fer les coses bé. Ni Unió ni ERC sinó, de nou, una tercera via que demostrés ser més eficaç i real que les altres dues.
Per últim, les cares. El relleu generacional (ja engegat) haurà de ser encara més visible i mai més CDC no hauria de deixar-se dir casta ni coses pitjors. És injust que les noves cares paguin certs errors del passat. Però així és la vida i només hi ha una solució: trobar la pròpia manera d'acreditar una “nova política”. Sense caure en l'etiquetatge clàssic, i demostrant capacitat de regeneració. Procés sí: però també processos. Acabar de refundar-se del tot. Si és així, no hi ha independència que aturi cap catalanisme.
Publicat a El Punt/Avui el 8 de juny del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada