dilluns, 11 de maig de 2015

El radicalisme moderat



L'astúcia d'Albert Rivera ha estat la de la impostació. La dissimulació. En resum, camuflar una visió nacionalista espanyola (innegable, acreditable) amb una moderació en les formes. Disminueix el discurs bel·ligerant amb la immersió lingüística, es fa ambigu en l'eix esquerra-dreta i prima la imatge de “nous contra vells”. A més, des del seu anunci per presentar-se a les eleccions estatals, els altaveus i mitjans a la seva disposició s'han multiplicat i això repercuteix també en el seu èxit a Catalunya. Ciutadans ha fet la següent reflexió: “Sota una aparent moderació, hi ha molts nacionalistes catalans que en realitat són independentistes radicals. Oi? Doncs bé: nosaltres farem el mateix però a la inversa.” I s'ha dirigit a buscar el centre, però el centre en clau espanyola. Ben jugat.

Crec, però, que l'invent es desinflarà. Per fràgil i artificial, però sobretot per prematur. Espanya o l'espanyolisme mai (i quan dic mai vull dir mai) no ha tingut partits moderats i centristes. No n'hi ha tradició. Espanya beu més aviat de partits fortament marcats ideològicament, és el país del dogma i de l'honor, de les coses clares, del guanyar deu a zero si pot ser. La tradició moderada no existeix, no de forma clara i explícita, i això no vol dir que no pugui existir ara i créixer molt: el forat electoral hi és, i estic segur que molta gent trobava a faltar una opció així. Però crec que té un sostre molt clar per aquesta falta de tradició centrista, tant en els partits com en la ciutadania espanyola en general. Li faltaria força. Potser m'equivoco, però sense sentit de l'heroïcitat hi ha un sostre massa baix en un electorat tan místic, tan temperamental, com el castellà.

A Catalunya hi hauria més forat de centre: més tradició de pacte i de grisos. L'esperança que aquí s'obriria a Ciutadans seria que, segons ells, CDC hauria “renunciat al centre” i s'hauria “radicalitzat”. I aquesta és la clau avui: saber si realment Mas va encertar-la en veure que la centralitat catalana havia canviat cap al sobiranisme o si s'ha passat de frenada. En la segona tesi trobaríem Duran i Lleida, que es mostrava disposat a omplir aquest espai, ja fos dins de CiU o (segons sembla) fora de la federació, però li hauria sortit ara un competidor: Albert Rivera. Amb totes les diferències del món en el tema identitari, tots dos anirien a buscar el forat “perdut” o “orfe” que invocaria llei, l'ordre, el famós “seny”.

Tot i que entenc l'intent, la meva opinió és que aquest espai no està gens orfe. Que l'independentisme de CDC no és el d'ERC o la CUP. És més recent, tal vegada menys “pur”, menys “a qualsevol preu” i menys “ara o mai”. CDC, per molt independentista que s'hagi tornat, és i serà sempre el partit del “tot i que...” L'opció del matís, de la complexitat, de la moderació en les formes, del provar diàlegs abans d'emprendre mesures dràstiques. CDC arriba a l'independentisme d'esglaó en esglaó, i els esglaons es poden baixar o pujar d'un en un. És, per dir-ho d'alguna manera, un “independentisme prudent”. No sempre el més brillant i èpic... però sí crec que el més fiable i sòlid. A parer meu, el que faria més falta en el moment actual del procés és un independentisme capaç de mesurar bé cada passa que fa, recular una mica i tornar-hi sobre segur. Sense crits. Racionalitzant. Estil Alex Salmond. Una opció tan radical, tan efectiva i autèntica, tan decidida a anar de debò amb l'objectiu final, que decideix ser radicalment moderada. Per mi, la clau de l'èxit.




Publicat a El Punt/Avui l'11 de maig del 2015



Cap comentari:

Publica un comentari