Salvació

Encara que no ho sembli, l'estrena de Disney de l'any 2014 no ha estat Frozen (que és del 2013) sinó Maleficent, protagonitzada per Angelina Jolie, una readaptació de La bella dorment que la mateixa Disney va produir l'any 1959. On ha causat més discussió aquesta nova pel·lícula és en el moment del petó, perquè ja no és el petó d'amor d'un príncep salvador el que desperta la princesa Aurora sinó el petó maternal, al front, precisament de la malvada bruixa. Podríem entrar a discutir sobre si es persegueix canviar el paper dels homes en el destí d'una dona, però no vull anar per aquí perquè em sembla prou ben resolt. Em va encuriosir una altra cosa: no la salvació de la princesa, sinó de la dolenta. Els guionistes de Disney han escollit transformar Maleficent en un personatge bo. Fins i tot amb aquest nom. Per què?

Hi ha diversos “dolents” de Disney que no és que siguin dolents, sinó que “estan” dolents. Simplement actuen contra els interessos del protagonista, però no per maldat natural, sinó perquè han de defensar el seu camí: el capità Garfi, al capdavall, busca revenja de Peter Pan pel fet que aquest un dia va llençar la seva mà al cocodril; el lleó d'El llibre de la selva no pot evitar, per la seva naturalesa, voler menjar-se Mowgli (el mateix cas que el llop d'Els tres porquets). D'altres són intrínsecament dolents: la bruixa de La Blancaneus, la reina d'Alícia en el país de les meravelles o, fins al 2014, aquesta dolenta banyuda de La bella dorment. I per què era dolenta Maleficent? L'any 1959 ho era simplement perquè no havia estat convidada a la festa del naixement de la princesa. Una raó absurda, perversa, de mala persona, de gent malèfica. És a dir, era dolenta per naturalesa. El 2014, en canvi, decideixen que no és que fos dolenta, sinó que s'hi va tornar per una justificació molt major: perquè algú li va tallar les ales.

Sorprèn molt aquest exercici de Disney amb l'empatia: “Puix que és tan dolenta, vejam per què ho és”. Què l'empeny a fer caure sobre Aurora un encanteri tan terrible? Els guionistes actuals escullen que el mal no és absolut, sinó que té una causa. Ningú no fa mal perquè sí. No només això: transformen Maleficent en una víctima, en un personatge abocat a la venjança no per voluntat pròpia sinó per ser una fada “violada”. La maldat com a infern personal, la crueltat com un comportament que podem provar d'entendre. Tal vegada només és un personatge “dolent” perquè té interessos contraris als nostres, res més, no perquè sigui en Pere Botero. La qual cosa, en el cas de Maleficent, té encara un altre punt d'interès: com sortir d'aquest infern personal en què es troba, que la fa actuar amb rancúnia i venjança i enmig de les tenebres del dolor?

El petó femení al front del 2014, contra el petó masculí als llavis del 1959, és segurament dels moment més revolucionaris del cinema familiar d'aquest segle: qui ens salva? Ja no el romanticisme o la parella, sinó les ganes de fer el bé. Què ens salva? Nosaltres mateixos (“Home! Salva't a tu mateix”, que exclamava Beethoven). La història ha canviat perquè ara l'important no és qui salva la princesa, que també, sinó sobretot qui salva Maleficent. I no la salva ningú excepte el seu propi canvi d'actitud. Abandonar el dolor, la rancúnia i la set de venjança, i provar d'entendre el que ha succeït. Perdonar i perdonar-te. I descobrir que en el fons, encara que t'ho hagi pogut semblar, ningú no podia tallar-te les ales.




Publicat a El Punt/Avui el 19 de gener del 2015