Nit de Santa Llúcia

“La música connecta amb el més enllà”
Entrevista de V. GAILLARD per al diari Avui

Advocat i gestor cultural, Jordi Cabré (Barcelona, 1974) ha conreat l'assaig i la novel·la amb obres com Rubik a les palpentes (finalista del Sant Jordi 2004) i El virus de la tristesa (premi Ciutat de Palma Llorenç de Vilallonga). És articulista d'El Punt i de l'Avui. A Després de Laura desvela el vessant fosc de la música.

En quin sentit pot ser malèfica la música?
He portat fins a les darreres conseqüències el poder que té la música per arrossegar l'auditori cap a diferents estats d'ànim. Els grecs ja van advertir que un tipus de música podia arribar a condicionar un govern i l'evolució de tota una comunitat. L'Església ha prohibit en el passat algunes formes musicals. Músics com Paganini han estat titllats de diabòlics. La música ens pot commoure, i ho pot fer per bé i per mal.

Per què Beethoven?
Perquè justament ens parla dels silencis. Més que qualsevol altre compositor, la seva personalitat fosca, insatisfeta, misteriosa, es traspua en la seva música. En la novel·la, és més interessant el que Beethoven calla que el que diu. Ell, que estava sord, intentava endevinar quina música sonava en aquell moment. En el llibre endevinem què hi ha darrere d'una obra inacabada de Beethoven.

Aquesta obra inacabada té un fonament històric?
És inventada a mitges. S'ha escrit moltes vegades que no coneixem el millor de Beethoven. Era un gran improvisador, però només coneixem el que va deixar escrit. Els estudiosos han parlat d'una hipotètica desena simfonia, jo parlo d'una sonata que va escriure i que tenia poders per connectar amb el món dels morts.

Quin paper té Laura en aquest triangle amorós?
El pianista d'enterraments s'enamora completament d'ella, una femme fatale, espectacular i fascinant. De la mateixa manera que la música ens pot commoure per bé i per mal, l'amor també ho fa. Laura és un amor perillós i duu el protagonista cap a uns misteris que no pot evitar. Laura l'arrossega com ho fa la música i, com en la música, no pot evitar -ho.

Com es connecta amb la història el mite d'Orfeu?
Orfeu va commoure els déus tocant la lira i va poder tornar la seva estimada al món dels vius. La música connecta amb el més enllà i pot ser una clau d'entrada al món dels morts. Beethoven ho sabia i el nostre personatge ho sabrà.

Publicada al diari Avui el 18 de desembre del 2010

Altres links:

http://nitdesantallucia.omnium.cat/ca/noticia/omnium-clou-la-60-nit-de-santa-llucia-festa-de-les-lletres-catalanes-donant-el-tret-de-sortida-a-la-celebracio-del-seu-50e-aniversari-4538.html

http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/346822-beethoven-i-txa-txa-txa.html

http://www.ara.cat/cultura/llibres/Nit_Santa_Llucia-Ramon_Solsona-Premi_Sant_Jordi_0_391761930.html

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/12/ramon_solsona_guanya_el_li_premi_sant_jordi_amb_una_novel_la_sobre_el_xoc_generacional_61166.php

http://www.vilaweb.cat/noticia/3825735/20101217/sona-sant-jordi.html

I com a resum:

Fem història

Les reflexions importants es produeixen més aviat el dia després de les jornades electorals que no pas el dia abans. A curt termini només veiem la victòria o la desfeta, i cadascú administra una cosa o altra com convé. Costa pensar en res que no sigui avaluar danys i marcar rumbs de cara als propers mesos. La història dels moviments i de les ideologies, però, es mou a un ritme molt més lent, a un compàs tectònic, de vegades imperceptible, que ens pot ajudar a entendre moltes coses sobre el present i sobre el futur. Els últims anys del catalanisme es poden resumir en la victòria de Pujol el 1980, la influència a Madrid des de l'any 1993, el pacte tripartit el 2003 i el retorn del nacionalisme al poder l'any 2010. Però què impliquen històricament, de veritat, tots aquests fets? Què ha suposat el tripartit, i la seva desfeta, si alcem el vol i ens ho mirem amb perspectiva? Deixant de banda els contextos, la rabiosa actualitat, els governs i les oposicions, on som i on ens hem ficat? On es troba avui el catalanisme?

L'atzar (per anomenar-ho d'alguna manera) ha volgut que hagi estat l'any en què sentim a parlar de Solidaritat Catalana, un nom que ja va marcar l'origen del catalanisme polític però que va acabar com el rosari de l'aurora: amb una gran divisió entre dretes i esquerres, els anomenats regionalistes i els republicans (diferències que quasi van fer fracassar quelcom tan important com la Mancomunitat). Vull dir que això de la fragmentació dins del catalanisme ve de molt lluny. Es va tornar a repetir amb l'auge d'Esquerra Republicana l'any 1931 i el famós “Visca Macià! Mori Cambó!”, que també ha marcat petja. També, com avui, a principis del XX hi hagué projecte d'Estatut. I retallades, i negociacions i acusacions de traïdoria. Tot això guarda paral·lelismes i quasi repeticions, però convé fer-hi dos matisos: el primer matís és que el nostre nou Estatut s'ha fet per superar un Estatut ja vigent, cosa de la qual no disposaven els primers catalanistes; i el segon matís és que la nostra actual proposta s'ha fet després de 30 anys d'autonomia i de democràcia. És a dir, hem pogut parlar de tot en pau, amb institucions pròpies i amb una forta tasca de recuperació nacional liderada per Jordi Pujol. Ja no era cosa de renaixences, sinó de creixements. Per això les nostres divisions, angoixes, enveges i greuges no són idèntics als del 1900 al 1936: però sí que s'hi assemblen algunes actituds, herències i projeccions polítiques. Que és on vaig.

El tripartit serà recordat històricament com una alternança de poder que va tenir els seus efectes democràticament higiènics, però que des de l'inici va crear divisions molt profundes. Va formular un artificial i desconcertant divorci entre nacionalisme i independentisme, va provar d'aixecar murs insalvables (i obsolets) entre dretes i esquerres. En perjudici de la governança, però també (i sobretot) del procés estatutari. Podríem definir aquesta època com la d'una dolorosa maduració del catalanisme polític: la presa de consciència que les coses no són fàcils però que, això sí, depenen de saber què es vol i d'avaluar les pròpies forces. Crec que el retorn a CiU significa una certa admissió col·lectiva de dues realitats: una, que és massa complicat governar Catalunya sense posar una força catalanista sobirana al capdavant; i dues, que la independència (o el simple progrés en l'autogovern) no pot obeir a una lògica purament intel·lectual, de tenir raó, ni molt menys pot plantejar-se arraconant la força majoritària del nacionalisme. Resulta que parlàvem de coses serioses.

Algun apunt sobre el futur: un cop vist que el nacionalisme central és molt menys fràgil del que podia semblar, que resisteix, es modernitza i fins i tot es refunda, cal veure cap a on. Hem gastat (per un bon temps) l'estratègia dels memorials de greuges i els estatuts: dic per un bon temps perquè també fou retallat el de Macià, i el del 1979, i tot i així hi vam tornar. Però ara el catalanisme, que ja no és de Renaixença sinó de maduració, haurà de fer actes de sobirania responsable. Entengui's això com a recuperar lleialtat (no dic unitat) interna, calcular les pròpies forces, deixar de malbaratar-les i saber (amb astúcia) agafar-ne de noves. Concretament en tres vessants principals: el poder fiscal, la cultura i la política exterior. Les eines del progrés, l'autoestima i la consolidació.

Publicat a l'Avui el 13 de desembre del 2010

"El nacionalisme ha mort"

L’estrena del diari Ara, que crec que ha estat una gran i prometedora estrena, apareixia diumenge d’eleccions amb una frase estranya o com a mínim inoportuna: el mateix dia en què el nacionalisme català demostrava la seva vitalitat, després d’haver estat enterrat (prematurament) dues vegades i ridiculitzat com a argument per a fer govern tripartits, Toni Soler (a qui admiro i aplaudeixo per les seves darreres iniciatives) escrivia a contraportada que “el nacionalisme ha mort”. I el contraposava a una societat catalana que és més nacional. Crec que entenc el que volia dir: però es va equivocar de dia (62 diputats d’aquest signe, 62!) i, sobretot, de frase.

Dels múltiples pretextos fets servir per a la creació dels governs tripartits (l’alternança, l’esquerra, els vint-i-tres anys, la higiene, el pèndol, el PP, la renovació generacional, la transgressió, el risc, l’oxigen, etcètera), el més bèstia (per demolidor) era el que asseverava justament que el nacionalisme havia mort, i que calia admetre el pas a una Catalunya més nacional: més “de tots”. Estem parlant de l’any 2003, quan Carod-Rovira sostenia intel•lectualment que ell no era nacionalista, que era independentista: dic “sostenia” i hauria de dir “provava de sostenir”, perquè crec que és una afirmació semànticament insostenible. A banda que crec que és mentida: fer una llei del cinema amb quotes en català i sancions per al seu incompliment (el gran èxit republicà als governs tripartits) no és fer política precisament independentista, sinó que té un altre adjectiu.

Toni Soler es refereix, crec, al fet que hem passat de “reconstruir” la nació a l’estil pujolià (descobrir-nos, diguem-ne) a madurar la idea que les nacions són complexes, que són impures i que han d’estar obertes al món. Aquí és on crec que el que s’equivoca és Soler: el nacionalisme català ha estat sempre, és i serà sempre, justament això. Un nacionalisme obert, conscient de la complexitat, de la pluralitat cultural, de la integració, del que passa al món. Quan ha estat alguna cosa diferent? Quan ha deixat el nacionalisme català de provar de connectar amb els moviments polítics, culturals, artístics, econòmics, etcètera, que succeïen al món? Quan ha tancat la porta a algú per la llengua en què parlava, o pel color, o per geografia? Crec sincerament que algunes persones han confós nacionalisme amb la seva caricatura. Amb la barretina, la botifarra amb seques i la ratafia. Una caricatura absurda que, d’altra banda, sempre ha estat propiciada per sectors no precisament “amics” de la causa.

Sobre la diferenciació carodiana entre independentisme i nacionalisme, també aquestes eleccions han estat un senyal clar: una gran munió d’independentistes han tornat a agrupar-se (no diré “reagrupar-se”) sota una gran opció nacionalista. Sense escarafalls ni contradiccions mentals. Com a vot útil potser, com a vot a la seriositat probablement, com a vot de retorn a la unitat segur. Seria hora de perdre definitivament el mal costum de fragmentar, i això comença per abandonar artificials (i falses) divisions terminològiques. Som més nació, diu? Tal vegada sigui gràcies als nacionalistes responsables. Que estan més vius i més forts que mai.

Publicat a Elsingulardigital l'1 de desembre del 2010

Perfils polítics (8)

ARTUR MAS O L'ÈPICA DE LA RAÓ

Racional. Tímid. Compte amb el que dius. Il•lustració francesa. Endurit pel fred, solidificat a cops baixos. Més orelles que boca i més cervell que sang. Revolució controlada, el primer Napoleó. L’any 2003 tothom li buscava peròs, i avui tothom li troba gràcies. “Ha aguantat molt”, “l’han fet un home”, “ara (Maragall) li toca”. Durant el llarg boicot a tres bandes ha modernitzat estils, ha fet cases grans, ha evitat esvalotaments del galliner i ha forjat un “sobiranisme prudent” que no confon alçar el to amb fer soroll. Allegro ma non troppo, davant de set anys de dodecafonia i de rock dur. Ramon Casas contra Mariscal.

Li ha marxat un posat de fastigueig que semblava perpetu. Rere els ulls, encara , reflexos de fogons de glaç cuinen venjança: però el somriure sincer li ha aparegut quan ha deixat de pensar en somriure. Pot dur corbata quan ha deixat de pensar en treure-se-la. Capitán Trueno amb criatures i sogra. A Mas no “li toca”: Mas ha pres riscos i ha treballat. Que un mal amant de les actituds transgressores arribi a president de Catalunya podria esdevenir, paradoxalment, la més revolucionària (i sana) de les transgressions.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 25 de novembre del 2010

Perfils polítics (7)

JOSÉ MONTILLA O SENSE PARAULES

Silenciós. Fred. Amaga alguna cosa. El grau de sinistralitat de tota “sinistra”. En tensió permanent, com si sempre anés a examen (o ens anés a examinar). Montilla, l’aspirant a aprovat just. Ui, la desafecció. “Y tú me lo preguntas”, president: la criticada primacia de les direccions dels partits té la seva investidura com a paradigma. Llei del silenci, la imaginació expulsada del poder (no prenguéssim mal), governar és de seriosos. Després, tenim un problema de comunicació. Reivindicació dels orígens d’Iznájar i de barri. Fins i tot per a legitimar l’accés al càrrec més alt de la Generalitat.

No escriu articles. Ni llibres. No té tesis ni tesi. No parla idiomes. No resol encara el “como” i el “por”. No improvisa discursos, ni rèpliques, ni dedicatòries oficials. No admet excessos però no fa cessaments. No respon a les preguntes impertinents, ni dels periodistes ni dels adversaris. No tolera bé, tampoc, les preguntes que es pugui fer tot un poble. No creu en drets històrics ni en autodeterminacions. L’home que només creu en els fets i que repudia les paraules, ara aspira a guanyar les eleccions a una cosa que es diu (oh, gran ironia!) Parlament.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 23 de novembre del 2010

La raó o la força

Germà Bel ha escrit un fabulós assaig, Espanya, capital París, del qual ja ens sonava la música: la concepció centralista de l'Estat espanyol des del 1714 (més ben dit, 1716) és d'inspiració francesa. Tot i així, el llibre aporta detalls molt il·lustratius sobre el desacomplexament actual d'aquesta visió d'Espanya. Bel explica la metodologia, la base filosòfica, els exemples pràctics i especialment el clamorós cas de les infraestructures. Un catedràtic d'economia aplicada com ell arriba a les conclusions des de la raó, i per això sobretot retrata la irracionalitat de les estructures radials de la xarxa de ferrocarrils, autopistes, ports i aeroports. La conclusió que en traiem va més enllà de la dada: també explica bona part del moviment catalanista, els seus orígens i el moment on es troba ara.

Després de dos segles de silenci (durant els quals va esclatar la Revolució Francesa, es van independitzar els Estats Units, Napoleó va envair Espanya, es van barallar liberals i conservadors, van emergir nous nacionalismes i Espanya va perdre les colònies), la Catalunya de finals del segle XIX no podia conformar-se amb la Renaixença cultural. Calia una articulació política: el Memorial de Greuges i les Bases de Manresa van tenir sempre com a referent la situació d'abans dels decrets de Nova Planta del 1716, que anul·laven les institucions pròpies i instauraven un sistema d'inspiració francesa. En aquest moment Espanya es configura com a un Estat uniforme i radial, on Catalunya serà una “perifèria” assimilable a qualsevol altra. Això sense esmentar la brutal repressió que va imposar-se (i de la qual es parla massa poc). D'acord que era una guerra de successió; d'acord que el que s'hi jugaven eren dues legitimitats monàrquiques europees; d'acord que va ser, al capdavall, una “primera guerra mundial”. Però els efectes per als catalans no van ser casuals ni col·laterals. No fou només reprimenda bèl·lica. No fou només el preu d'haver estat peó sacrificat per un dels bàndols. Va ser més que això, i ja es coïa d'abans.

O és que el Corpus de Sang del 1640 i la guerra dels Segadors no van ser, també, una reacció a una política “radial”? I el conflicte entre les corts catalanes i les polítiques uniformistes del comte-duc d'Olivares? I la proclamació de la República catalana el 1641? I Quevedo (“Son los catalanes aborto monstruoso de la política”)? No, el Decret de Nova Planta és més que un càstig militar o un dret de conquesta: és la culminació d'una sensibilitat anterior que ja topava fortament amb la visió catalana i és el moment en què (això sí) comença la imposició estricta d'una idea. És el primer capítol d'un seguit d'autoritarismes que van consolidar, per la força bruta i no tan bruta, aquesta idea castellanocèntrica de l'Estat. És la constatació escrita del gran desacord, el gran xoc.

Ara vivim moments d'explícit reforçament d'aquesta visió, que no afecta només les infraestructures, sinó també la cultura, la identitat i la llengua. El model francès és més que un esquema administratiu, de departaments regionals o d'inversions: és també un esquema identitari i cultural. Un esquema uniformitzador. Davant d'aquest esquema Catalunya ha tingut la sort de poder demostrar que el seu model funciona. Que l'autogovern i la subsidiarietat són eficients, que podem ser potència cultural, que sabem conviure en dues llengües, que sabem aixecar-nos econòmicament. Però també que sabem també fer política, i condicionar polítiques. És justament per això que ara torna Olivares.

Ara els memorials de greuges han deixat de tenir sentit: Espanya, ja amb 30 anys de democràcia, ha decidit aclarir que no vol ser transformada. Això obliga a repensar estratègies, però també a mesurar les forces i a acumular-les. Teníem raó aleshores demanant una nova Espanya i tenim raó ara entreveient actes de sobirania, però caldrà ser molt estrictes. Fer coses perdurables, tangibles, i recuperar l'autoconfiança. La notícia: només tenim força si tenim governs forts i partits forts. Així és la “guerra” en democràcia, així s'imposa el respecte i es canvien les realitats. La prova: l'afebliment dels nostres èxits col·lectius durant aquests últims set anys. Estem obligats a l'astúcia. A ser millors que això. Per això les eleccions del dia 28 no són un referèndum d'independència, que té el seu propi “tempo”: són un examen a la nostra intel·ligència.

Publicat a l'Avui el 22 de novembre del 2010

Tots els insults del capità Haddock

Infinitament millors en català que en castellà, tot sigui dit:

acaparador . aeròlit recauxutat . aixafaterrossos . aixafaterrossos caragirat . amfitrió . anacolut . analfabet . animal . animalot . antropòfag . antropopitec . antropopitec de pa sucat amb oli . apatxe . aprenent de dictador amb salsa de coco . aprofitat . arlequí . asteca . astronauta de terra endins . atleta de pa sucat amb oli . atropellador . autòcrata . autodidacta . banda de babuins . banda de canacs . banda de caps quadrats . banda de marxants de guano . banda de vampirs . banda de zapoteques . banda de zapoteques d'estar per casa . banda d'encenalls de pallús amb confitura d'eriçó . bandarra . bandit . bàrbar . barretina . belitre caragirat . bergant . bèstia . bleda assolellada . botxí . brètol . brivall . brontosaure . bufaforats . buidaampolles . buldòzer a reacció . cafre . caguetes . calçasses . caldereta reescalfada . canalla . caníbal . caníbal emplomallat del carall . caníbal impresentable . cap d'ase . cap de carbassa . capgròs . caragirat . carn de patíbul . carquinyoli . carquinyoli remullat . carterista . catacresi . cataplasma . cataplasma de neula remullada . ceballot . cebollí . cercopitec . cianur . cicló ambulant . ciclotró . coleòpter . coleòpter caragirat . colla de bèsties . colla de sapastres . coloquinta . concentrat de neula remullada . contrabandista . corsari . cotorra del diable . cotorra llenguda . cotorra xerrapeta . covard . cowboy de l'asfalt . cretí . cretí escabetxat . cromanyó de nyigui-nyogui . croqueta de cuscús . cuc miserable . descamisat . dinamiter . diplodocus . dromedari estrafet . ectoplasma . ectoplasma de bunyol estrafet . egoista . equilibrista . escampafems . escanyabruixots . escanyabruixots amb all-i-oli . escanyapobres . esclavista . escurçó . escurçó maleït . esgarriacries . espantasogres . extracte de cataplasma . extracte de ceballot . extracte de cretí momificat . extracte d'hidrocarbur . figureta de pessebre amb funda . fil·loxera . filibuster . filibuster de pa sucat amb oli . filibuster renegat . gallina . gamarús . gàngster . gàngster d'estar per casa . gargarisme . giroscopi . grandíssim covard . grumet desvergonyit . heretge . hidrocarbur . home del sac farcit de crema de suro . hotentot . hotentot desvergonyit . iconoclasta . incendiari . incívic . invertebrat . judes . ku-klux-klan . lladre . lladregot . llanut caragirat . logaritme caragirat . macaco . macrocèfal . mal educat . malandrí . mameluc . mandril . mariner d'aigua dolça . mariner de terra endins . marxatons . megacicle . megalòman . mercenari . mosca vironera . negrer . neuler rovellat . ninot de fira . oficleide . òliba mal dissecada . onicòrfor . oricterop . ornitorrinc .ostrogot . palíndrom . pallanga . papú . paranoic . paràsit . pastanaga . patagó . piconadora . pillastre . pirata . pirata d'aigua dolça . pirata de l'asfalt . pirata del cel . pirofòric . piròman . pixallits . pixapins . pocapena . pocavergonya . podrit . polígraf . projecte d'analfabet caragirat . projecte de pillastre . protozous . quadrilàter . rapinyaire . rata . renegat . rizòpode . rostit d'ectoplasma amb all-i-oli . ruc . rufià . sac de gemecs . sacabutxos . saltabardisses . saltabarrancs . saltataulells . saltimbanqui . salvatge . sapastre . sàtrapa . subproducte d'ectoplasma . suc de regalèsia . tanoca . tecnòcrata . terrorista . tigressa . tombatruites . tornavís . trabucaire . trabucaire del carall . traïdor . transcolador d'aigua . trinxeraire . trinxeraire dels càrpats . troglodita . troglodita de carnaval . tros de babau . tros de catacresi . tros de mula . tros de tifa interplanetària amb ulleres . tros d'ectoplasma rebullit . tros d'iconoclasta . truà . vampir . vàndal . vegetarià . venedor de catifes . visigot . viviseccionista . ximpanzé . xuixo de crema . zapoteca d'estar per casa . zuau escabetxat . zulú

Perfils polítics (6)

JOAN CARRETERO O VOSALTRES DIREU

No m’atabalis. Faves comptades. O hi anem a totes, o no hi anem. Elogi dels professionals lliures i de la “bona gent”. Confiança cega en la força del carrer, en la saturació de l’independentisme creada a cops de disgustos i divorcis. Joan Carretero va tenir una bona idea i, sobretot, un bon nom al començament: Reagrupament Nacionalista. El primer signe clar de voluntat de reconciliació, davant d’un escenari de trencadissa anti-tripartida i pro-tripartida. Segurament hauria volgut més complicitat amb CiU o (fins i tot) amb ERC que no pas vetllar sempre per les complicitats dels múltiples satèl•lits del sobiranisme. Carretero: al final, sense núvies. Carretero: símptomes i diagnòstic. País malalt, país poruc, país que s’ha de merèixer les coses. Som-hi o pleguem. I pleguem és pleguem, i no li sap greu l’escenari.

Home franc, excessivament franc: té moltes formes però no té gaire diplomàcia. Bona mà dreta, fidelitat Carandell, un cert entusiasme “naïf” a les bases. El mèrit indiscutible d’haver “patejat” els pobles. La voluntat de fer una cosa gran, més o menys permanent, més o menys sòlida. Carretero: bona la idea, bones les persones. Bona la recepta. Dubtós càlcul de forces, dubtosa administració de les dosis i dels tempos: el temps, m’han dit, en política ho és tot.

Publicat a Elsingulardigital

Perfils polítics (5)

JOAN PUIGCERCÓS O QUE NINGÚ NO S'EQUIVOQUI

Insegur. Suós. Somriure de cartró, consciència atabalada. Valent, això sí: valent per a prescindir de Carod, per a forjar el tripartit, per a esmicolar dissensions. I per a presentar-se. Joan Puigcercós afronta com a cap de llista les eleccions més delicades per a ERC, no tant per enquestes com per pèrdua de nord, de bous i d’esquelles. Un candidatura que es fa perdonar notòriament, nit i dia. Set anys de tacticisme, d’odi anticonvergent i de contraproduents sectarismes: la millor manera d’eclipsar tota bona feina.

Puigcercós i l’equipatge inflamable. La incontinència verbal, el marcar paquet. La bandera espanyola no, la bandera espanyola sí. Ausàs, desautoritzat. El preu de la demagògia. Puigcercós i “que ningú no s’equivoqui”. Puigcercós i “li ho diré molt clar”. Independència i socialisme. “Sobirania i progrés”. Som com som. Amenaces, insults i argumentaris salvats pels pèls. Divuit diputats seran un triomf, resum d’una història que hauria pogut sortir bé si hagués tingut més bona fe al darrera.

Publicat a Elsingulardigital el 17 de novembre del 2010

Perfils polítics (4)

JOAN HERRERA O L'HEREU DEL DOGMA

Canvi generacional. Somriure als ulls. Llenguatge cursi. Caricatura d’ell mateix, hereu d’hipoteques prou considerables. No sembla un salvador de la causa, però sí que posa cara de salvavides. La bicoca podria acabar-se, els murs de contenció del tripartit ja no eviten la força de les onades. Prejudicis i domini de l’estètica. Mai no pactarem amb CiU, una ploma menys i una cadena més. Una illa enmig del mar, que ni guanya ni perd vots perquè només se’ls disputa amb si mateixa. Risc clar d’autarquia, d’atròfia o d’onanisme crònic.

Mala reputació com a governants, Dragon Khan, ninot Saura, cultura del “no”, límits de 80, càmeres a les comissaries, bloqueig d’infraestructures. Fòrum de les Cultures “ad aeternum”. Sostenibilitat, “haima”, els amics okupes, els perversos poderosos, xiulets contra Noa. Recursos fàcils per a una societat massa complexa. Herrera sembla molt més complex que tot això: o bé és l’hora d’enderrocar dogmes, o bé “no serem moguts”.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 9 de novembre del 2010

Expiació

Aproximadament un cop al trimestre el destí o la feina em fan passar per l'església de Santa Maria del Mar. La setmana passada un turista nord-americà es meravellava dins l'espai mentre caminava damunt les làpides que en conformen bona part del terra, tot conversant amb l'esposa sobre les belleses que anaven trobant. Li deia (traducció meva): “Si t'hi fixes, van posar a l'església el nom de Santa Maria: és a dir, el nom de la caravel·la de Colom”. Havent-se ventilat dos o tres segles d'història amb una sola frase, la dona emocionada va respondre tot ampliant l'associació d'idees: “Doncs tens raó. I si no m'equivoco estem parlant del 1492, oi?”. Ell va assentir, amb cara d'enciclopèdia il·lustrada.

En el fons, no era tan important l'exactitud dels seus coneixements: volien endur-se a casa un bocí de monumentalitat medieval, sentir-se part de tota la meravella, encara que fos com a membres d'un continent descobert. La meva posterior intervenció en la conversa no ve a tomb ara: l'important era que Santa Maria del Mar els havia fiblat stendhalianament, que hi reclamaven un paper per petit que fos, com si reclamessin una inscripció pròpia entre les làpides. I el capítol convidava a pensar: quants altres monuments tenim, de tan majestuosos i rics, que identifiquin l'arquitectura catalana com a tal? Quins grans edificis ens caracteritzen com a poble, després del gran referent gòtic inaugurat per Alfons el Benigne i continuat per Pere el Cerimoniós?

Els edificis modernistes, senyors i senyores. El Modernisme. Passen quasi sis segles fins que trobem un moviment artístic que iguala el gòtic català en termes de grandesa arquitectònica i de genuïnitat cultural. La monumentalitat catalana és el gòtic i és el modernisme. I encara podem precisar més: la nostra arquitectura més impactant i identificable és Santa Maria del Mar i és la Sagrada Família. Ni torres Agbar, ni Camps Nous, ni estàtues de Colom, ni Palaus Nacionals: dos edificis religiosos. Dos edificis destinats a la feligresia i/o a expiar els pecats.

El Temple Expiatori de la Sagrada Família ha estat objecte d'escarnis, protestes, polèmiques i trampes urbanístiques (TGV inclòs) des del primer dia. Oriol Bohigas, que és un arquitecte que només ha endurit horroroses places, ha denunciat sovint la “lletjor” del temple així com la priorització de les seves obres per sobre d'altres consideracions com els permisos administratius i mediambientals. I fa poc un tal Joaquim Coll escrivia a la premsa, aprofitant la visita del papa, que és una vergonya que es faci servir d'excusa la continuació de l'obra de Gaudí per a fer regnar sobre el skyline de la ciutat la perpetració de “l'hegemonia simbòlica del catolicisme”.
No cal dir que, el que precisament amaga aquesta aparença de laïcitat i de recerca del “bé comú”, és o bé un odi indissimulable contra una religió determinada (la catòlica), o bé un profund complex d'inferioritat creativa i espiritual. “Descomunal despropòsit arquitectònic” i “marranada”, li han dit ambdós personatges. Menyspreus a la genialitat, menysteniment de l'excepcionalitat, argumentació burocràtica i administrativista, menjacapellanisme palpable. Tot plegat al voltant, insisteixo, del segon monument més important i genuí de l'arquitectura catalana després de Santa Maria del Mar.

El Modernisme és símbol del millor de nosaltres mateixos. Com ho fou el gòtic, l'arquitectura sorgida els anys posteriors a la Renaixença política i cultural és la que més ha marcat ja no l'skyline (qüestió menor), sinó l'imaginari interior i forà de la ciutat i del país. El catalanisme o la catalanitat estan fortament incrustats en les pedres i els arcs d'ambdues construccions, i en ambdós moviments arquitectònics. Tots dos s'eleven fins al cel gràcies a finançament privat o a la participació gremial, tots dos van cap amunt, sí senyors, com hi anava Eiffel i com hi anaven les Torres Bessones. Tots dos són marca registrada de la nostra capacitat creativa, del nostre esperit constructiu i de la nostra fe en l'autosuperació de l'home. En el transcurs de la seva construcció s'expien les idees dels esperits mediocres carregats d'enveja, i es projecta tot un país. Una manera de fer. Una manera de presentar-nos davant del món, amb papa o sense. Som protagonistes de la història quan els borinots deixen de dir bestieses i d'arrossegar-nos sempre, sempre, cap a baix i arran de terra.

Publicat al diari AVUI el 8 de novembre del 2010

Perfils polítics (3)

ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO O EL GOL D'INIESTA

Imperfectament humana. Si us plau mireu-me. Paraula greu. Raigs UVA. El PP traurà bons resultats en aquestes eleccions gràcies al tripartit: l’antítesi té molts més punts a favor quan la tesi fracassa estrepitosament. Mai en aquest país no s’havien sentit expressions com “cordó sanitari”, referida a la necessitat d’evitar que el PP pintés res. Efecte boomerang és poc. Càstig diví, tal vegada. Tot un regal. El gol d’Iniesta. L’Alícia es fa escoltar perquè alguna raó devien tenir. La immigració no és un recurs argumental fàcil, la immigració de fàcil no en té res. Els seus vots ho saben.

L’Alícia va vèncer la Nebrera per la mínima mediàtica: no sembla que n’hagi après gran cosa. Més que mai la “rojigualda” oneja, desacomplexada, darrera la foto del cartell. Més que mai la justícia (és un dir) resol allò que el PP no aconsegueix conrear a les urnes. Més que mai l’odi aflora, notòriament, darrera d’una estudiada “mise en scène”. Continuen fent por: no per pensar com pensen, sinó per buscar sempre la brega. Amb la benedicció de l’àrbitre.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 6 de novembre del 2010

Encore une fois

Perfils polítics (2): Albert Rivera

ALBERT RIVERA O EL PETIT PRÍNCEP VA NU

L’Otto o el Luzde. Somriure sota el nas. Poli bo de l’espanyolisme. Paraules boniques amb trampa dialèctica. Potser sí que ens hem passat. Aquest noi no diu tantes ximpleries. Hi faria una copa, tu (què dius ara, nena!). Excel•lents campanyes publicitàries, des del super-ciutadà fins al nu integrista. Llautó visible, malgrat tot. Astúcia en l’estètica, mala fortuna en els companys de viatge. Resistència acreditada però tot per demostrar. Caminant perillosament pel bosc dels freaks.

El 28 de novembre és la prova de foc. Gran actuació al Polònia. Nen del carrer ficat pels passos perduts de la política. Dibuixa’m un xai. Retalla’m una estelada. Perfecta coordinació entre imatge pública i transeünt de bon veure. Les obsessions els perden. L’Estatut és ciutadà i les manifestacions són ciutadanes. Clark Kent és una identitat secreta: Jakin Boor també.

Publicat a Elsingulardigital el 2 de novembre del 2010

Perfils polítics (1): Jan Laporta

JAN LAPORTA O ACCIÓ CATALANA

Natural. Impetuós. Tal com raja. Joan Laporta festeja amb l’alliberament nacional de Catalunya des de les gestes futbolístiques del 2009, i s’ha envoltat de savis i intel•lectuals estil Acció Catalana que acrediten la racionalitat dels seus plantejaments. Solidaritat Catalana té, bàsicament, raó: Catalunya ha de ser independent el més aviat possible. CiU i ERC tenen raó en una altra cosa: tenir raó no és suficient.

En Jan vol ser feliç i se li nota. El factor personal és terreny relliscós a Solidaritat, ja que hi han aterrat grans decebuts d’altres formacions (remarco: en el terreny personal). Però en tot cas no podia existir un estrèpit d’ERC sense que hi hagués una formulació independentista alternativa, amb un missatge renovat. L’acusació de torpedinar unitats i reagrupaments té molts punts per a ser certa: veurem quant puja la factura. La seriositat se li suposa a SI, no se li suposa tant a Laporta: no hi hauria unanimitat en aquest sentit. Però diria que és més raonable del que sembla. I això que la modernitat ja mai no es basa només en la raó.

Publicat a Elsingulardigital el 3 de novembre del 2010

Màster en identitat

El MNAC va acollir dijous els sopars dels premis Botón de Mango, on el candidat Artur Mas va poder seure entre Anne Igartiburu i Scarlett Johansson. A Mas li pot agradar més la presentadora de TVE, però per alguna raó (si és que la raó hi té alguna cosa a veure) els flaixos preferien immortalitzar l'actriu novaiorquesa, així com les dones van constatar cap a on s'acumulaven les relliscades oculars dels seus marits. Scarlett és una bona actriu capaç de no insultar la intel·ligència dels seus personatges, i també una barreja de retrat de Ramon Casas amb Lolita de Nabokov però entre el fum d'un club de jazz. I ja està bé que el Museu Nacional d'Art de Catalunya exhibeixi, vora els nostres Llimones i pantocràtors, obres d'art vingudes de més enllà de l'Atlàntic. Però Mas va parlar amb ella de política.

“Si tornes i sóc el governor, truca'm”, li va dir després de parlar de vi i de gastronomia. Scarlett havia fet campanya per Obama en el famosíssim videoclip Yes we can, una altra peça d'art que reconcilia missatge polític amb poesia. No és, per tant, una actriu a qui li rellisqui la política: una altra cosa és si quan aterra a l'aeroport de Barcelona (com en el trajecte que fa Cristina amb Vicky a la primera escena de la pel·lícula d'Allen), a banda de veure la Seda i Mundiauto i alguna prostituta amb ombrel·la, ja sap identificar més coses. De fet, la seva estimada amiga Vicky cursava un “màster en identitat catalana”: el que no sabem és si això fou una deferència dels guionistes o bé un sàdic gag.

Una ‘guiri' americana estàndard (sigui VIP o no) potser no trobarà un gran significat a la N i a la C de la façana del museu. I una llengua diferenciada es podria copsar perfectament com una excepcional curiositat. Però després que el probable governor parlés amb ella, no sabem si la jove imatge de Mango va arribar a aclarir-se. Un estat amb diverses nacions: difícil per a la ciutadana d'una nació amb diversos estats. Com difícil deu ser entendre el tema dels toros, això són coses que es fan o es deixen de fer però rarament es prohibeixen. El que diferencia Catalunya d'una nació cultural és que, aquí, Estat i nació es donen bufetades i semblen massa sovint realitats incompatibles. Massa sovint com per a ignorar-ho, com per a explicar-ho només en termes d'excepcionalitat cultural.

D'altra banda, donar massa explicacions pot resultar tan cansat per a nosaltres com avorrit per als hostes. Ja va fer bé Mas en parlar en termes de ràpida pinzellada administrativa, perquè el problema no és el màster o el postgrau que els puguem fer sinó la imatge que podem donar. Això no passa per regular els souvenirs de la Rambla: l'objectiu ha de ser una imatge tan poderosa com inconfusible. Poder mirar Scarlett als ulls, que vol dir poder mirar Nova York als ulls, sense gaire complexos. Aquí fem moltes coses i les fem bé. Mango, posem per cas. La identitat és alguna cosa més que llengua i política, és la forma de ser i la forma de fer. Vicky-Cristina-Barcelona, que vol dir “produced by Jaume Roures” però que no ha de voler dir Joan Pera demanant un paper. Pilar Rahola i Jaume Cabré, dos exemples recents, però no vull fer llista. Mas va resultar més amable i fiable a Scarlett que no pas exhaustiu sobre el nostre problema: això és exactament el que vull dir.

El nostre diàleg amb el món comença amb un nivell. Seure al costat de la Johansson demana parlar anglès, això d'entrada, i després saber resultar interessant. Per sort, al costat de la imatge de Mango no va seure l'actual imatge del nostre govern: però aquesta no és ara la qüestió. Ens ho hem de creure. El millor màster en identitat catalana és la nostra aportació al món, serem tinguts en compte quan el nostre interès particular coincideixi amb l'interès general del món. Comptarem si als altres també els interessa que comptem. La N i la C no poden ser més grosses que la M i la A: vostè, a banda de català i de nacional, què sap fer? I què em sap dir?

L'èxit d'Obama, en què Scarlett va participar, va veure's clar en el moment en què fou visible que al món li interessava Obama de president. Barcelona va tornar a fer el ridícul realitzant una mena de mural a la platja, però la resta del món es va mostrar intel·ligentment seduïda. Yes we can era una manera de fer, un vídeo amb estil que no va necessitar ni una sola bandera; “Tinc un problema” és la més nefasta de les presentacions.

Publicat al diari AVUI el 25 d'octubre del 2010

Què diuen que som

Aquella professora de dret penal em volia suspendre, tot i que en el fons no podia. Jo em negava, en un examen oral, a aplicar una pena del Codi tal com estava tipificada. La raó (moguda sens dubte per un idealisme excessiu) era que jo ho considerava injust. “Injust o no, vostè ha d'aplicar la llei”, em deia ella. “I si l'ha d'interpretar –afegia–, ho ha de fer segons la jurisprudència escrita i les altres normes del sistema”. Finalment em va aprovar, però mofant-se de la meva resposta: “És que perdoni, senyora, però en alguns casos jo em proclamo iusnaturalista”.

El iusnaturalisme parteix de la base (tan de sentit comú) que la llei no ho pot dir tot, ni tan sols sempre diu la veritat: la llei és un compendi, però no té per què ser la veritat. Tenien dret, els negres, abans de tenir drets? La llei nazi que obligava a perseguir jueus, era justa pel simple fet de ser llei? Hi havia drets humans abans de la declaració del 1948? Hi ha nació catalana encara que la Constitució espanyola ho negui? Els catalans tenim, crec, una tendència major cap al iusnaturalisme perquè les lleis no ens han protegit mai del tot. La famosa sentència del TC ens acredita que la jurisprudència espanyola tampoc. Això ens obliga a fer un esforç suplementari d'imaginació, d'argumentació intel·lectual, de defensa lletrada del que som, a través d'altres conceptes més enllà de la llei (“i ens fem contrabandistes mentre no descobreixin detectors per als secrets del cor”). Ara, com fa poc ens ha convidat el president Jordi Pujol, a aquestes alçades del bloqueig cal que lliurem una certa “batalla ideològica” per veure com protegim la nostra identitat d'aquest flagrant buit legal.

És lògica la preocupació del president: un cop acreditat el greu fracàs de l'Espanya plurinacional, no pot ser que l'única resposta sigui independència. És una resposta vàlida, lògica, plena de sentit, sí: i segurament la resposta ideal. Però no podem limitar la nostra afirmació davant del món només a un concepte que es basa en l'ideal, que genera consensos dubtosos i certeses escasses, i que no succeirà demà passat. Dit d'una altra manera: si el TC ens ha confirmat que legalment no som una nació, hem de trobar la manera d'acreditar al món que en efecte ho som. Encara que sigui, justament, per demostrar que en conseqüència també tenim dret a decidir sobre el nostre futur. Si no, de què?

La llei no és l'única font del Dret: hi ha el costum (els usos, les pràctiques consolidades), els principis generals del dret (valors generals que el fonamenten), la jurisprudència, la doctrina. Els països llatins hem posat tant d'èmfasi en la llei que hem oblidat els altres elements que conformen el sistema jurídic, fins al punt que arribem a creure que un Estatut ens pot donar solució a tantes i tantes coses per si sol. Si la llei i la jurisprudència estatals no ens reconeixen, aleshores tal vegada haurem d'apel·lar als nostres costums i als nostres principis. I també al dret natural, és a dir, a la certesa que existeixen drets col·lectius i que hi ha una forma universal de definir el que és nació. Per alguna raó els diccionaris s'anomenen diccionaris normatius. Un diccionari és un compendi de costums, de llenguatge, de semàntica comuna. Un diccionari és una forma de veure el món: però pot ser una font del dret? Crec evidentment que sí, i si se m'argumenta que cada llengua té el seu propi diccionari (la clàssica temença babèlica), els diré que ja no és tan així: mirin la Wikipedia i veuran grans consensos universals. També, sorprenentment, sobre el terme nació (política o cultural).

Que l'ONU només reconegui estats sobirans no és ben bé una paradoxa, té a veure amb l'operativitat i (també) amb el llenguatge americà. Però Catalunya no és només una nació cultural: si només fóssim nació cultural, segurament ni Espanya ni el TC haurien tingut cap problema amb la nostra condició de “nacionalidad”. I de fet és el New Oxford American Dictionary qui defineix nació com un grup cultural, ètnic o lingüístic que sovint disposa d'un govern independent “o el busca”. En definitiva, no ho podem deixar tot en mans de la diferència cultural (essencial però insuficient). Ha arribat l'hora de la creativitat i de buscar complicitats arreu. Per a la independència? Segur, però hi ha feina prèvia. Política i no política: a la Wikipedia, Catalunya encara és d'entrada una comunitat autònoma.

Publicat al diari Avui l'11 d'octubre del 2010

El premi Nobel i Catalunya

Reconec que he llegit poc Vargas Llosa. Ha guanyat el premi Nobel i això significa que és un autor immens, sens dubte, però l'únic llibre que he llegit d'ell (El Paraíso en la otra esquina, una obsessió pels anys polinesis de Gauguin) em va semblar avorrit. No perquè no hi passés res, ser avorrit no és això. Bé, la seva literatura m'ho ha semblat fins ara i tindré motius per desmentir-me ara que em posaré a llegir-lo més: paraula d'honor.

La relació de Vargas Llosa amb Catalunya és confusa, marcada pel seu profund malestar amb el nacionalisme: així ho va fer evident en el seu article Salvemos a Cataluña, on postulava que el nacionalisme sempre necessita un enemic exterior, que el fet d'haver estat víctima havia derivat avui en un victimisme exagerat, i que declaracions d'alguns personatges del nostre país eren properes a la xenofòbia. Que les societats madures creixen des de l'obertura. Ara és el moment de recuperar aquestes tesis i analitzar-les bé, un cop comprovat que Vargas Llosa no és cap imbècil.

No dic que no hi hagi victimisme en el nacionalisme català, però resulta simptomàtic que un no nacionalista com Montilla hagi acabat el seu mandat acusat també, justament, de victimista. Quina anàlisi mereixeria això per a Vargas Llosa, si ja no és un victimisme basat en les essències intolerants del nacionalisme? El que passa, en efecte, és que evidentment el nacionalisme no pot incloure absolutament tothom: el nacionalisme peruà (“¡Yo soy Perú!”, va afirmar per a sorpresa meva el flamant Nobel) tampoc no pot incloure tothom i això no el fa especialment perillós o excloent. No incloure no significa excloure, com l'església musulmana o jueva no exclouen els cristians: el que no poden fer és incloure'ls.

El nacionalisme, en efecte, prioritza allò que és propi: però prioritzar no significa tancar-se, ni blindar-se, ni menysprear fonts i aportacions de fora. Catalunya sempre ha estat absorbent en aquest sentit, però com tantes cultures pateix pels límits d'aquesta absorció. Hi ha, però, un nacionalisme molt proper que té problemes per a absorbir la diversitat no exterior, sinó fins i tot interior del seu Estat. D'aquest, en voldríem llegir ara un article de Vargas Llosa. Garanteixo no avorrir-me.

Publicat a El Punt el 9 d'octubre del 2010

Dret natural

Catalunya no té dret a decidir. D’acord amb la concepció més comú del dret, que remet sempre directament a les lleis, Catalunya no només no té dret a decidir (és a dir, a convocar un referèndum d’autodeterminació o a proclamar la independència) sinó que ni tan sols no és subjecte de dret polític. Si ens remetem a allò que diuen les lleis, Catalunya no és una nació. És una Comunitat Autònoma dins d’un Estat, amb unes poques competències exclusives i unes moltes de compartides. En el context de les nacions del món, Catalunya no hi figura: per tant s’entén que Extremadura o Astúries o Castella-La Manxa protestin si reivindiquem algun tracte diferenciat o excepcional, ja que res no ens ho justifica jurídicament parlant. Ni drets històrics (anul•lats) ni forals (no considerats) ni lleis o declaracions institucionals pròpies. Dura lex sed lex, i no hi ha cap llei que ens empari com a nació. Cap ni una. Dret a decidir...? De què?

Per què, tot i així, tenim tan interioritzat que som una nació i que tenim dret a decidir? Doncs perquè les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del Dret”. És a dir, som nació per un tema de costum i de principis. Per un assumpte que té a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, amb allò que es considera indiscutible a casa nostra. El repte està en fer-ho indiscutible a nivell universal, i ens hem equivocat creient que una llei (l’Estatut, o fins i tot la independència) és l’única via per a aconseguir-ho. Ja hem provat prou de traslladar, més enllà de la nostra geografia, la nostra realitat viva com a cultura, principis, costum i identitat propis? Això en primer lloc.

Però després, ve allò de què tants juristes s’han rigut sempre tant, contaminats per una absurda fe positivista, i que és allò que anomenem “iusnaturalisme”: el dret natural. Em va valdre algunes bronques a la facultat de Dret, el dret natural. Es tracta d’aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Abans del 1948 hi havia drets humans? Abans que algú els codifiqués, existien o no existien? Tenien dret, els negres, abans que tinguessin dret? Jo sóc dels que pensen que sí: que Catalunya té dret a l’autogovern molt abans que ho digués la Constitució i fins i tot molt abans que ho diguessin les primeres Constitucions Catalanes. Hi havia Catalunya abans que s’escrivís Catalunya, i evidentment molt abans que la beneís una norma. Som una nació no només per costum i per cultura: ho som per dret natural. Un dret que, d’altra banda, pot acabar enfonsant els sistemes jurídics que es neguen a reconèixer-lo. Ep: si els seus dipositaris no deixen de fer força, és clar.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 6 d'octubre del 2010

No som una llei

Discutíem fa uns mesos, amb gestors museístics de Madrid, sobre les identitats culturals. M’exposaven els avantatges de no tenir una identitat madrilenya gaire definida, ja que això els permet fer de “ciutat que mai no dorm”. Com a capital europea que acull persones que van “de pas”, argumentaven que tenen més en compte el món que la preservació d’una identitat: fins i tot, afegeixen, també s’obren al món artístic català (com ho demostra la quantitat d’actors, companyies i productores d’aquí que hi són ben acollits). Davant d’aquesta evidència, els vaig preguntar on era el problema i em van respondre que la cultura catalana, en canvi, pensa més sobre ella mateixa i sobre la seva supervivència. I que això, a la llarga, rancieja i tanca les persones i els països. “Mira això del nivell C per als professors universitaris”, van il·lustrar. I damunt meu va sonar música de suspens. Hi havia tema.

Una certa miopia els duia, de ben segur, a exagerar: qualsevol cultura de geografia estàndard té els seus elements d’autoprotecció i de quota. Però no s’equivocaven en el fet que, a l’hora de la creativitat i de la necessària espontaneïtat en la iniciativa cultural, podria ser que el nostre esquema mental (i sentimental) s’hagi reduït a la protecció normativa. Per tant, a funcions pròpies del sector públic. Dit d’una altra manera, hi ha massa contaminació política a la nostra cultura.

A principis del segle XX, en temps de la Renaixença (industrial i cultural), els conceptes d’autonomia i de democràcia s’associaven a llibertat i a absència de límits per al creixement personal i col·lectiu. En canvi, el que evoquen sobretot aquests dos conceptes a principis del segle XXI (a Catalunya) es resumeix en dues altres idees: política i lleis. Si això ha evolucionat d’aquesta manera, en qualsevol grau, és que estem fent alguna cosa malament o que com a mínim hem d’encendre un llum d’alerta. No era això.

No ve de gust participar en un país ni en una cultura forjats només a cops de decret. Superat el debat sobre els toros, hauríem de preguntar-nos per què a Suècia o a Alemanya no tenen una llei que prohibeixi els toros. La raó és que allí aquestes pràctiques no s’han fet mai, però també que el debat cultural s’enfoca més en positiu que en negatiu. La llei com a solució de tot no pot ser el nostre paradigma. Pel que fa a les quotes lingüístiques, el Departament de Cultura que ha liderat el conseller Tresserras ha tingut l’encert d’aplicar una normativa clara i ferma en el terreny del cinema en català. Benvinguda sigui la quota en un terreny tan aspre, tan poc receptiu i tan obtús com ha estat el de les distribuïdores i exhibidores de cinema: però a partir d’aquí, i espero que m’entenguin, el repte ha de ser el de la derogació (d’aquí a uns anys) de la mateixa norma. Per obsoleta.

Lluny de liberalitzar, es tracta de recordar que l’autonomia i la democràcia han d’afavorir la llibertat i l’expansió en el terreny cultural. A aquestes alçades l’adscripció identitària vindrà més del prestigi i el talent que no pas de les garanties. Hem fet lleis de normalització per a normalitzar, hem fet TV3 per a estendre i estandarditzar, hem posat quotes de música en català per a difondre... Però aquestes eines, un cop creades, han de poder créixer i conviure amb una societat que ni és monocultural, ni està morta, ni està tancada al món. Música en català a les ràdios? Música en català al món. Cinema en català? Indústria cinematogràfica pròpia. Sobiranisme cultural? Ara hem de conviure (i competir) amb les altres “sobiranies” culturals del planeta, i això es fa absorbint.

Madrid no dorm perquè hi passen massa coses; Barcelona no dorm perquè té un dilema identitari. Les polítiques culturals del futur han de partir de les eines legals actuals, siguin quotes o obligacions, però enfocades a projectar la nostra cultura i a deixar que el món es projecti dins de nosaltres. Ens ho hem de passar millor. Toca patir menys, sense deixar de vetllar. La maduresa de la nostra cultura (ja no dic la qualitat, prou acreditada) li permet provar de viure sense aspirar només a sobreviure. No és que l’administració hagi d’implicar el sector privat, els agents i els creadors: són aquests els que, només si volen, haurien d’implicar l’administració pública. Si som una nació diguin el que diguin les lleis, com podem delegar tan sovint a la llei el futur de la nostra cultura?

Publicat al diari AVUI el 27 de setembre del 2010

Allen, la il·lusió i nosaltres

Woody Allen ha fet una deliciosa pel•lícula sobre la il•lusió. “Coneixeràs l’home de la teva vida” (“You will meet a tall dark stranger”) són quatre històries que tenen en comú un excés d’il•lusió. Els seus protagonistes basen un capítol important de la seva vida (amors, divorcis, carrera professional) molt més en una il•lusió que en la realitat. Qui no s’autoenganya copiant novel•les alienes ho fa imaginant vides anteriors, o aventures amb el cap de la galeria d’art, o amb la veïna del davant, o amb una prostituta rejovenidora. La paradoxa de la pel•lícula és que, al mateix temps que adverteix contra l’autoengany o l’il•lusionisme, indica que sense il•lusió res no té sentit. I la referència a Shakespeare i la seva frase sobre l’absurditat de la vida té aquesta justificació: com que tot és absurd, com a mínim fes el favor d’il•lusionar-te en alguna cosa. La il•lusió com a motor més intens que la raó o la veritat. I, tot i així, alhora tan devastadora.

No sé si cal insistir-hi: Allen no insulta la intel•ligència de l’espectador i el convida a Donizetti, , als anys 20 (“I’ll see you in my dreams”), a Disney (“When you wish upon a star”), a Londres, al món de l’art i de la creació literària, a la guitarra de Boccherini, al teatre... No és en absolut la “menys bona” de les últimes pel•lícules d’Allen: crec que és de les millors, de les més dolces i delicades. Impossible no il•lusionar-se amb el posat de musa de Freida Pinto, que per mi ja sempre serà la veïna del davant, faci els personatges que faci. Quan fas un desig a unes estrella, el desig es fa realitat: el que passa és que, després, sempre ve el segon capítol. I Pinotxo ha d’acabar a la gola d’una balena abans no aprengui a gestionar els somnis.

Començar il•lusiona, i el segon capítol quasi sempre és decebedor: i sobretot la meitat de l’argument, de qualsevol romanç, de qualsevol història real o fictícia. La genialitat consisteix en transformar aquest desert en un permanent oasi d’aigua. No hi ha mètode ni hi ha massa previsions a fer. Si t’il•lusiones, t’il•lusiones. Fer massa càlculs trenca l’embruix i, a més, no serveix de gran cosa. Només serveix per a provar de descartar els enganys, però qui no es deixa enganyar quan se li escapa la vida, quan es troba en un pou, quan està mancat de forces, quan necessita Viagra? I qui pot gosar criticar aquesta guspira als ulls? Qui té dret a desmuntar-nos els somnis? Qui ens farà confondre la prudència amb la por? Els personatges d’Allen poden ser il•lusos, però tots tenen una cosa en comú quan es troben complint els seus desitjos: tenen una força extraordinària. Ja no tenen por. I és així que la vida avança.

Somniem junts, Xavier!

EL LLARG COCKTAIL I RONALDO

Comprar drets no hauria de donar determinats drets. Els títols nobiliaris no haurien de poder-se comprar o vendre. Els drets de propietat intel·lectual han de tenir pressuposats uns deures, una sensibilitat adequada per a cada cas, una responsabilitat: no dic regular-ho, però dic el que seria desitjable en un món civilitzat. Escric això quan he sabut que aquest especimen anomenat Liam Gallagher, membre del grup Oasis, ha anunciat al festival de Cannes que ha comprat els drets de “The Longest Cocktail Party”, el llibre de Richard Dilello sobre els últims dies dels Beatles publicat l’any 1973. Diu que vol fer-ne una pel·lícula.

És un ultratge que gent com els Oasis, que no són absolutament res en el món de la música, però res vol dir que les seves obres sempre han restat més que no pas sumat, nul·litats anul·ladores, impostació diabòlica, es posi a comprar drets per a reinterpretar els últims dies dels reis del pop. Els Oasis van menysprear profundament els Beatles quan es trobaven a la petita cresta de la onada “Brit”: en Neil Gallagher va respondre a George Harrison, que els havia atorgat una mida molt ínfima en la història de la música (com s’ha confirmat), que el més discret i callat dels Beatles “potser hauria de romandre així”. Liam, el que avui ha comprat els drets, el mateix, va ser més contundent: “jugaré al golf amb el cap de George Harrison”. Estem parlant del mateix home que va dir públicament que ell era una reencarnació de John Lennon o que “som Elvis, Lennon i jo”, el mateix parell d’imbècils que van declarar “Lennon tenia raó: els Beatles eren més famosos que Jesús. Nosaltres som més grans que Crist, i aviat serem més grans que els Beatles”. Gent provinent de l’univers del Mal, enviats de Llucifer, com és evident: Michael Jackson no ha estat mai el rei del pop, ja que va néixer després de Lennon, però com a mínim quan va comprar els drets de les cançons dels Beatles en va fer un bon ús. I va guardar sempre un gran respecte. Ara, en canvi, qualsevol cosa es pot esperar d’un ganàpia que només ha mostrat signes d’obsessió malatissa, de deliris de grandesa i de psicopatia social. Els últims dies dels Beatles en mans de Liam Gallagher. Com pot el món permetre’s una cosa així?

El més gros de tot plegat és que, confirmant que el mal existeix, que els dolents s’apleguen, que estan organitzats o que com a mínim estan coordinats, i que responen als mateixos paràmetres mentals i sentimentals, Cristiano Ronaldo va defecar el 21 de juliol del 2009 que “Oasis és millor que els Beatles”. En fi, Let it be.

Publicat a El Punt el 22 de maig del 2010

OK go!

Una bona cançó. I oportuna. Un vídeo insuperable.

Jorge Wagensberg

Jorge Wagensberg és un dels homes més savis de què disposa aquest país: savi en coneixement, savi en actitud i savi en comunicació. En un moment donat algú li pregunta "i abans de la realitat, què hi havia? " i ell respon "no hi ha resposta perquè en el fons no hi ha pregunta". I sonen els violins de suspens.

Vaig discrepar-ne i vam arribar a un acord, justament per aquesta raó: perquè si ell no cregués en formes de coneixement properes a l'emoció, als sentiments o a la intuició, no estaria darrera d'exposicions com Abracadabra del Cosmocaixa (una aproximació científica a la màgia) ni de l'últim espectacle de Pep Bou ("tot tendeix a l'esfera"). Conversar amb ell és un estímul majúscul, perquè té oberts els ulls i la mirada. Wagensberg respecta les creences però reivindica que la ciència no hi entri, cosa que donaria molt a dir sobre les onmipresens (i omnipotents) teories mediambientalistes.

Wagensberg diu que no suporta les teories que volen ser totals o úniques, perquè no li agrada pensar que tot està escrit: i això val tant per a les lleis de la física com per als textos sagrats. Podem escriure alguna cosa, podem canviar el món, podem transgredir les lleis i fins i tot la ciència (tan racional ella, pobre Descartes) cada dia ens ho exigeix més. Transgredir i fer-nos preguntes, encara que siguin retòriques, per avançar.

Hi ha formes de coneixement més enllà de la raó, malgrat qie Wagensberg ens exigeix que la ciència no caigui en la superstició ni en la creença. Senzillament, els estudiants de física o de química no haurien de poder acabar la carrera sense saber de filosofia. Jorge dixit. I ja està escrit.

Publicat a Elsingulardigital el 27 de gener del 2010