Màster en identitat

El MNAC va acollir dijous els sopars dels premis Botón de Mango, on el candidat Artur Mas va poder seure entre Anne Igartiburu i Scarlett Johansson. A Mas li pot agradar més la presentadora de TVE, però per alguna raó (si és que la raó hi té alguna cosa a veure) els flaixos preferien immortalitzar l'actriu novaiorquesa, així com les dones van constatar cap a on s'acumulaven les relliscades oculars dels seus marits. Scarlett és una bona actriu capaç de no insultar la intel·ligència dels seus personatges, i també una barreja de retrat de Ramon Casas amb Lolita de Nabokov però entre el fum d'un club de jazz. I ja està bé que el Museu Nacional d'Art de Catalunya exhibeixi, vora els nostres Llimones i pantocràtors, obres d'art vingudes de més enllà de l'Atlàntic. Però Mas va parlar amb ella de política.

“Si tornes i sóc el governor, truca'm”, li va dir després de parlar de vi i de gastronomia. Scarlett havia fet campanya per Obama en el famosíssim videoclip Yes we can, una altra peça d'art que reconcilia missatge polític amb poesia. No és, per tant, una actriu a qui li rellisqui la política: una altra cosa és si quan aterra a l'aeroport de Barcelona (com en el trajecte que fa Cristina amb Vicky a la primera escena de la pel·lícula d'Allen), a banda de veure la Seda i Mundiauto i alguna prostituta amb ombrel·la, ja sap identificar més coses. De fet, la seva estimada amiga Vicky cursava un “màster en identitat catalana”: el que no sabem és si això fou una deferència dels guionistes o bé un sàdic gag.

Una ‘guiri' americana estàndard (sigui VIP o no) potser no trobarà un gran significat a la N i a la C de la façana del museu. I una llengua diferenciada es podria copsar perfectament com una excepcional curiositat. Però després que el probable governor parlés amb ella, no sabem si la jove imatge de Mango va arribar a aclarir-se. Un estat amb diverses nacions: difícil per a la ciutadana d'una nació amb diversos estats. Com difícil deu ser entendre el tema dels toros, això són coses que es fan o es deixen de fer però rarament es prohibeixen. El que diferencia Catalunya d'una nació cultural és que, aquí, Estat i nació es donen bufetades i semblen massa sovint realitats incompatibles. Massa sovint com per a ignorar-ho, com per a explicar-ho només en termes d'excepcionalitat cultural.

D'altra banda, donar massa explicacions pot resultar tan cansat per a nosaltres com avorrit per als hostes. Ja va fer bé Mas en parlar en termes de ràpida pinzellada administrativa, perquè el problema no és el màster o el postgrau que els puguem fer sinó la imatge que podem donar. Això no passa per regular els souvenirs de la Rambla: l'objectiu ha de ser una imatge tan poderosa com inconfusible. Poder mirar Scarlett als ulls, que vol dir poder mirar Nova York als ulls, sense gaire complexos. Aquí fem moltes coses i les fem bé. Mango, posem per cas. La identitat és alguna cosa més que llengua i política, és la forma de ser i la forma de fer. Vicky-Cristina-Barcelona, que vol dir “produced by Jaume Roures” però que no ha de voler dir Joan Pera demanant un paper. Pilar Rahola i Jaume Cabré, dos exemples recents, però no vull fer llista. Mas va resultar més amable i fiable a Scarlett que no pas exhaustiu sobre el nostre problema: això és exactament el que vull dir.

El nostre diàleg amb el món comença amb un nivell. Seure al costat de la Johansson demana parlar anglès, això d'entrada, i després saber resultar interessant. Per sort, al costat de la imatge de Mango no va seure l'actual imatge del nostre govern: però aquesta no és ara la qüestió. Ens ho hem de creure. El millor màster en identitat catalana és la nostra aportació al món, serem tinguts en compte quan el nostre interès particular coincideixi amb l'interès general del món. Comptarem si als altres també els interessa que comptem. La N i la C no poden ser més grosses que la M i la A: vostè, a banda de català i de nacional, què sap fer? I què em sap dir?

L'èxit d'Obama, en què Scarlett va participar, va veure's clar en el moment en què fou visible que al món li interessava Obama de president. Barcelona va tornar a fer el ridícul realitzant una mena de mural a la platja, però la resta del món es va mostrar intel·ligentment seduïda. Yes we can era una manera de fer, un vídeo amb estil que no va necessitar ni una sola bandera; “Tinc un problema” és la més nefasta de les presentacions.

Publicat al diari AVUI el 25 d'octubre del 2010