Allen, la il·lusió i nosaltres

Woody Allen ha fet una deliciosa pel•lícula sobre la il•lusió. “Coneixeràs l’home de la teva vida” (“You will meet a tall dark stranger”) són quatre històries que tenen en comú un excés d’il•lusió. Els seus protagonistes basen un capítol important de la seva vida (amors, divorcis, carrera professional) molt més en una il•lusió que en la realitat. Qui no s’autoenganya copiant novel•les alienes ho fa imaginant vides anteriors, o aventures amb el cap de la galeria d’art, o amb la veïna del davant, o amb una prostituta rejovenidora. La paradoxa de la pel•lícula és que, al mateix temps que adverteix contra l’autoengany o l’il•lusionisme, indica que sense il•lusió res no té sentit. I la referència a Shakespeare i la seva frase sobre l’absurditat de la vida té aquesta justificació: com que tot és absurd, com a mínim fes el favor d’il•lusionar-te en alguna cosa. La il•lusió com a motor més intens que la raó o la veritat. I, tot i així, alhora tan devastadora.

No sé si cal insistir-hi: Allen no insulta la intel•ligència de l’espectador i el convida a Donizetti, , als anys 20 (“I’ll see you in my dreams”), a Disney (“When you wish upon a star”), a Londres, al món de l’art i de la creació literària, a la guitarra de Boccherini, al teatre... No és en absolut la “menys bona” de les últimes pel•lícules d’Allen: crec que és de les millors, de les més dolces i delicades. Impossible no il•lusionar-se amb el posat de musa de Freida Pinto, que per mi ja sempre serà la veïna del davant, faci els personatges que faci. Quan fas un desig a unes estrella, el desig es fa realitat: el que passa és que, després, sempre ve el segon capítol. I Pinotxo ha d’acabar a la gola d’una balena abans no aprengui a gestionar els somnis.

Començar il•lusiona, i el segon capítol quasi sempre és decebedor: i sobretot la meitat de l’argument, de qualsevol romanç, de qualsevol història real o fictícia. La genialitat consisteix en transformar aquest desert en un permanent oasi d’aigua. No hi ha mètode ni hi ha massa previsions a fer. Si t’il•lusiones, t’il•lusiones. Fer massa càlculs trenca l’embruix i, a més, no serveix de gran cosa. Només serveix per a provar de descartar els enganys, però qui no es deixa enganyar quan se li escapa la vida, quan es troba en un pou, quan està mancat de forces, quan necessita Viagra? I qui pot gosar criticar aquesta guspira als ulls? Qui té dret a desmuntar-nos els somnis? Qui ens farà confondre la prudència amb la por? Els personatges d’Allen poden ser il•lusos, però tots tenen una cosa en comú quan es troben complint els seus desitjos: tenen una força extraordinària. Ja no tenen por. I és així que la vida avança.