No llegeixi això

I ja hi som.De vegades sembla fàcil formular un enunciat ambl’esperança que s’acabi entenent, o que se’n faci una mica de cas, però aquí es troba vostè desobeint impúdicament una consigna tan senzilla. Si se la torna a mirar comprovarà que és una frase clara, intel·ligible, que no dóna peu a grans interpretacions: i malgrat tot ja ens trobem a la quarta frase i els seus ulls s’empassen les lletres com si haguessin sentit (o com si haguessin llegit) ploure. Deu tenir vostè, lògicament, les seves raons particulars i inviolables: tal vegada simplement té unes immenses ànsies de lectura, absolutament irrefrenables, com si diguéssim que s’està llegint a sobre; o bé que no li dóna la gana que cap pàgina d’un diari li parli en imperatiu, i molt menys en boca (o en dits) d’un noiet de somriure irritant que per vostè no té cap autoritat, de manera que pensa fer exactament el contrari del que se li mana; o potser està tan acostumat a rebre instruccions i ordres en positiu, per part de la publicitat i la propaganda, que quan en llegeix una en sentit negatiu només pot entendre-la com una invitació, com un joc, com una provocació literària. Ja li dic jo que no és res d’això, que ja pot girar full o article, que aquí no hi és benvingut, que creure que la noia diu que “sí” quan diu que “no” és de psicòpates. Per això en aquest moment la meva ordre passa a ser una exigència: fora d’aquí.

Malgrat tot, em dec expressar molt malament, i això ho entenc com el pitjor fracàs amb què es pot trobar un escriptor.Potser ja és massa tard: ara ja m’he acostumat a la seva presència i a la seva ridícula curiositat,com qui es troba pel carrer un gos sense collar que el segueix buscant companyia o simplement amb ganes de mortificar l’existència. I ara què? Que no té un lloc millor on anar? Vol que el convidi a una copa, vol quedar-se a dormir? Què n’espera, exactament, d’aquest article? Potser és que no he guardat les formes i no ho he demanat si us plau, i si és així li expresso les meves disculpes. Però és que ara li ho dic pel seu propi bé: no continuï amb la lectura. No porta enlloc, o almenys a cap lloc que a vostè li pugui interessar, cregui’m. Fins i tot li confessaré que pot ser perillós. Perquè no em dirà que no és estrany que ens trobem en aquest punt i encara no haguem dit gran cosa, i això només pot significar que em guardo una notícia per al final: alguna cosa d’inconfessable, alguna primícia que sens dubte no pot ser agradable ateses les prevencions que estic prenent amb qui em llegeix.Per tant, ara és vostè qui s’hauria de preguntar si li convé realment seguir el fil d’aquest despropòsit i endevinar la raó que s’hi amaga, i fins i tot pot preguntar-se si aquesta raó es troba en el final, en la primera frase o bé entaforada de forma més subliminar o més explícita entre les paraules que ja ha llegit (i ja en porta 534!) o bé entre les que seguiran a continuació. Però aquest ja no és el meu problema sinó el de vostè. El meu, com ja deu haver intuït, és que em deixi en pau d’una vegada.

Les paraules que segueixen no vénen al cas per a res: sacarina sòdica 5mil·ligrams, mebendazol 180, via oral, laruilsulfat sòdic i color ataronjat SE-110. I és que tal vegada no hi ha cap sentit a buscar, ni al final ni enlloc, però tot i així ara vostè vol acabar la peça fins a l’últim mot. És la seva decisió i la respecto: però llavors vostè hauria d’haver pogut respectar la meva, el senyal de “prohibit passar” que he col·locat just a l’entrada. Sí, vostè ha pagat el preu del diari i per tant creu que té dret a penetrar dins de cada columna que s’hi hagi estampat, però prengui’s aquest article com una crítica musical a l’inrevés. ¿No acaben moltes crítiques de concerts advertint-lo que sobre tot no se li acudeixi posar els peus en l’espectacle en qüestió? Doncs jo ja li estalvio la feina, des del mateix títol. Però veig que ni així, i que ja som al capdavall del carrer per decisió exclusivament seva. Què demostra això? Home: d’entrada, que les lleis no serveixen absolutament per a res quan així ens ho proposem (i ja he dit que hi havia un punt perillós).Però per damunt d’això, el que em preocupa de debò és saber si escric per a les parets.

Publicat al diari AVUI. 12-12-2007

Llamp de rellamp!

Vetllada romàntica dilluns al Palau de la Música. Hola president Coello; bona nit mestre Cuní; què tal estimada Glòria Serra; records al vostre fill, matrimoni Rubiralta; quin gust de conèixer-te, Samuel Barber, m’havien parlat molt de tu o més ben dit no sabia que fos teu allò que sona en escenes de Platoon d’Oliver Stone, Amélie de Jean-Pierre Jeunet o The Elephant Man de David Lynch: tot un honor, de debò; home, benvolgut Fryedryck! Amb tu sí que volia tenir unes paraules després d’aquesta bestialitat de concert número2(en realitat el primer que vas escriure) que ha deixat la sala sencera literalment sense alè:com és que no me n’havies parlat mai encara? Cosa dels aires de Valldemossa, potser?; ei, Richard, avui no hem envaït Polònia però has estat la segona bona notícia de la nit; i mira,Franz, estic segur que la propera vegada que ens trobem estaràs una mica més brillant, o potser és que teníem la Wiener Kammerorchester ja un pèl cansada a aquelles hores.Quan us he deixat enrere els malsons que s’amagaven per la ciutat ja han vist el moment de ficar-se’m entre els llençols, però avui no m’hi trobaran pas: de nou, i per culpa vostra, sacrifico la son per l’escriure.

Diu el programa que Schubert va tenir la desgràcia de viure a Viena al mateix temps que Beethoven, la qual cosa el dugué inexorablement a lamentar-se: “Per què haig d’escriure res, si Beethoven ho és tot?”.Un servidor es pregunta sovint coses semblants, sobretot davant les obres més endimoniadament totals. Però de les frases extretes del tríptic em quedo amb tota una declaració de principis formulada pel ben trobat Samuel Barber: “Jo escric el que sento. Hi ha qui diu que no tinc cap estil, però m’és igual. Continuo fent el que vull, i per fer això cal molt de coratge”.Bé, estimat Samuel,em sembla que tu i jo ens entendrem. I és que aquests monstres de la creació van poder viure la impressionant efervescència creativa que es va experimentar Europa durant elsprincipis del segle XIX i que encara va tenir alguna seqüela al XX (i la prova és el mateix Barber),quan hi havia més lloc per al coratge perquè hom podia tenir la certesa de pertànyer a tot un moviment, sentir l’alè del Sturm und Drang, l’empremta romàntica que encara avui ens condiciona la majoria de percepcions de l’art i la idea de l’artista. I quina barra la nostra!

Fa vergonya posar en contrast aquell vertiginós estímul artístic amb l’actual aposta per la immediatesa (o encara pitjor, pel minimalisme; o encara molt pitjor, pel realisme!), i sobretot pensar en el temps que una persona triga avui a madurar. A madurar prou per fer alguna obra important, vull dir: aquest tal Schubert es veu que componia la Simfonia número 3 als divuit anys. Avui més aviat pensaríem que un noi de divuit anys només pot provar de fer encaixar els bum-bums d’un discambels txumba-txumbes de l’altre.O bé hem allargat la data d’accés a la maduresa, doncs, o bé és que no posem tots els mitjans perquè la creativitat floreixi com més aviat millor.Fa uns mesos en Ferran Sàez escrivia en aquesta secció una reflexió semblant, i és que segurament si avui entre nosaltres hi viu un Mozart o un Beethoven no tenim el temps ni les eines (ni segurament la sensibilitat) per detectar-lo. El seu geni serà probablement ignorat, oblidat o reduït. Ens agrada dir que bevem encara dels compassos del romanticisme, però hem decidit liquidar aquest tipus d’existències i transformar-les en ficcions històriques perilloses d’imitar. L’elecció de vendre l’ànima a Déu (o a Satanàs) per poder escriure el que sento no és vista ara com una decisió coratjosa sinó com una pèrdua de temps, de diners i de qualitat de vida. Malbaratament d’energies. I tan bon noi que semblava.

Però justament aquest país, que camina del Noucentisme autoreprimit al caos decadentista, si pretén deixar mai de desafinar com una ridícula Castafiore necessita llamps i trons. Tempesta i ímpetu, Sturm und Drang, pluja d’idees. Romàntics, vitalistes, liberals, revolucionaris, racionalistes, gent apassionada. Tenir el coratge de fer, i de ser, el que nosaltres vulguem. I fem callar d’una vegada aquest tros de foca iconoclasta, llamp de llamp de rellamp!

Publicat al diari AVUI. 31-10-2007

WIITWD

Tinc a les mans una estupenda i encara inèdita novel·la, de la qual puc revelar poca cosa (ni tan sols la identitat del seu culpable), però que m’ha decidit a treure un tema que ja fa uns quants anys que em tortura. Sé que resultarà difícil, fins i tot xocant, per al públic vainilla: sobretot perquè la majoria del públic vainilla ignora que és un públic vainilla així com el burgès gentil home desconeixia que parlava en prosa. Ningú no té l’obligació de saber en què consisteix el CBT, posem per cas; ni tampoc el clàssic OTK, ni tan sols el TPE. Però existeixen i es practiquen cada dia arreu del món. També en alguns ambients és popular el CD, la CIS i el CNC, i alguns d’ells fins i tot en termes de 24/7. Ep: tot plegat SSC, no es pensin: sempre i en tot moment SSC. Només faltaria.

I, malgrat que el lector perspicaç hagi intuit que parlo de pràctiques relatives a l’SM però sobretot a la D/s (que són coses ben diferents), el cert és que cap d’aquestes pràctiques sexuals que vostès podrien desxifrar amb un simple toc de Google, cap ni una, dic, no implica intercanvi genital ni plaer físic ni de vegades cap plaer de cap mena. És molt agosarat dir, per tant, que es tracta de sexe: i, malgrat tot, el curiós és que em costaria qualificar-ho d’una altra manera.

Un dels nostres autos més victoriosos a Frankfurt afirmava en una entrevista, molt segur del que deia, que en totes les relacions humanes existeix una dinàmica de poder. Involuntària o consentida, de vegades fins i tot desitjada (conscientment o no): també en les relacions amoroses. Crec que és cert.

Facin l'exercici d'observar les taules dels restaurants, com es comporten les parelles que hi van a sopar. Adonin-se que el cambrer l’ha saludat a ell primer, perquè és un home poderós (aleshores no té cap mèrit) o senzillament perquè és un client habitual (això ja és diferent) i es posa el servei a la butxaca amb una innata habilitat per a la conversa (ja tenim un home amb algun poder de debò).

Com marca la tradició també ha estat ell qui ha triat i demanat el vi, mentre tornava la carta al sommelier sense ni tan solsmirar-lo a la cara. Però fixin-se que ella ha estat qui tot d’una li ha recordat, amorosament, que l’entrecot de bou no li farà cap bé a la panxa ni al colesterol. Ratolinet meu. I al final l’elecció del ratolinet (o del pardalet, segons les gradacions del tracte humiliant) ha estat rap a la planxa.

I obsevin que qui allarga la màs fins a l’altre extrem de la jugada és ell, mentre ella només respon amb uns displicents tocs d’epidermis; i tal vegada també que en un sol segon ella s’ha fet una fotografia instantània de l’entorn i ja ha copsat dues o tres mirades de desig, de desig real i primari, mentre l’acompanyant encara es concentra a dir-li com t’estimo, reina meva. Pot ser també (de fet passa sovint) que les trucades pel mòbil li siguin del tot tolerades a ella, mentre que aquell home tan i tan poderós es guarda prou en aquells instants de semblar ni una mica groller davant la seva reina. I senyora.

"Després de l'alliberament gai vindrà l’alliberament BDSM”, m’assegurava una font d’inspiració per a la meva història: una història que barrejaria el dolor amb el plaer (com en quasi tot relat). Amb la gerra de cervesa ben agafada, l’home pronosticava que l’últim tabú (sexual?) que caurà és el de les relacions de dominació/submissió sana, segura i consentida. Ja saben: D/s SSC. Em temo que encara estem lluny d’això.

Allò que és obvi, allò que succeeix en totes les relacions humanes (l’existència d’una jerarquia), esdevé estranyament perillós quan s’hi juga de forma conscient, deliberada i desinhibida.

El meu confident no tenia consciència de patir cap patologia, però tampoc li importava. De fet, es va ofendre quan li ho vaig mig suggerir. “Costa d’entendre WIITWD”, que respongué: costa d’entendre what it is that we do. Així va tallar les meves insinuacions de psicoanalista vainilla i així va donar per acabada la conversa, en sec, deixant la cervesa vora meu i imposant el silenci com si em propinés una surra. I mentre em decidia a tocar el dos d’allí, sentia caure damunt meu les lletres DLTDHYITAOYWO: Don’t let the door hit you in the ass on your way out. Ai!

Publicat al diari AVUI. 17-10-2007

Entre homes

Encara quan et miro em pregunto quan va començar aquesta inèdita fascinació cap a algú del mateix sexe. No m’havia passat mai. Entre tu i jo al principi hi havia poques paraules,de fet no arribàvem a creuar-ne cap ni una. Només hi havia aquelles teves mirades negres, vertiginoses, que des de l’absència de diàleg em duien a imaginar les coses que devien passar-te pel cap o pel cor. Recordo que hi endevinava la ferma determinació de menjar-te el món i tal vegada de conquerir-me l’ànima, però només podia fer que suposar-ho. Encara vaig trigar unes setmanes a reconèixer que alguna cosa nova brollava dins meu, i a preguntar-me de forma quasi natural on t’havies ficat durant aquesta trentena d’anys. Al principi només et coneixia de borrosos retrats en blanc i negre. Però després va arribar-me aquesta mirada teva, mig d’enfadat mig de trapella, i aquests gestos bruscos, com de bosc, com de qui no s’atura massa a pensar el rumb que pren. Mica en mica i amb paciència vaig anar descobrint-te, fins que allò que havia començat com un aprenentatge mutu, subtil i silenciós, va anar esdevenint una cosa molt més important. I, per a alguns, difícil d’entendre.

No em fa cap vergonya dir que m'agraden els teus cabells rossos ben suavitzats i com et queda el nou xandall, que llueixes amb tanta satisfacció. El teu talent per a la música, el teu ritme davant d’un piano, i també la teva habilitat amb el pinzell o simplement amb un bolígraf de despatx. Allò que més ens diferencia és aquesta incorregible dèria de córrer, d’agafar les cames i posar-les a treballar, ja sigui per les voreres de Barcelona o pels camins de pedra més costeruts. Tens aquesta constitució, d’esquena ampla i cuixes fermes, que és el que et deu empènyer a cremar tanta energia a cops de carrera o a agafar la bici sempre que t’és possible: cosa d’esportistes. L’altre dia et mirava mentre dormies i m’adonava que també ho fas amb ganes, amb presència, amb masculinitat, com si qualsevol persona que dormís al teu costat pogués tenir la intensa sensació de trobar-se ben protegida i resguardada. Respires sense contemplacions, absorbint el somni com si t’hi anés la vida, que és la mateixa manera que tens d’estar despert. T’abraço com si et fes una pregària, com si abracés la bellesa del món. De gustos cada dia ens posem més d’acord, mai no hauria dit que vibraries amb els Franz Ferdinand. I amb la resta de la gent ets simplement encantador, guardes les formes, coneixes els límits, tens un sentit de l’humor finíssim que és una de les coses que més t’envejo i que més et transformen en una gran promesa. No és estrany que parli de tu amb qualsevol persona que em trobo. I això que són molts els qui, fins que t’arriben a conèixer, se sorprenen que això m’estigui passant precisament a mi.

Ara que has decidit que ja tens prou pèls a la cara com per afaitar-te un cop per setmana, ara que sovint ja ens afaitem al mateix temps (amb l’orquestra de Benny Goodman als altaveus) i que fins i tot ens dutxem junts i ens ensabonem l’un a l’altre, ara que em pentines i m’esculls les sabates, m’adono de com necessitava estimar algú com tu. Això dels sentiments és complicadíssim, un veritable maldecap, vas i véns i tornes i tot sembla fràgil i a punt d’esfondrar-se. Però tu, amb aquests fonaments musculars més ben posats que els meus i amb aquesta rialla inabastable, has aconseguit que se m’hagin trencat tots els esquemes i que hagi pogut conèixer una nova dimensió de l’amor. Si tu respires pel món com si t’hi anés la vida (cosa que hauria de ser norma universal), a mi la vida m’hi va amb el teu benestar i amb la teva simple presència. L’amour est un oiseau rebelle.

To això ho reconec ara, passats tres anys del dia que et vaig conèixer, quan ja no hi ha gaires misteris però quan el futur encara és gran per a nosaltres. Aquest món necessita homenots com tu i tinc la sort de poder considerar-me el teu millor amic per ara. I que duri.No fa gaire era en Francesc Orteu qui en aquest diari afirmava que tenir fills pot canviar el cos de la dona, però que sens dubte canvia l’ànima de l’home. Potser no arribaràs mai a saber com era jo, Xavier, abans que nasquessis. Abans que em portessis a la vida.

Publicat al diari AVUI. 19-09-2007

El basilisc d'Espanya

L’obsessió que turmenta el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, l’ha dut a publicar una extensíssima carta del director titulada Quevedo y el basilisco o Cataluña ante el espejo. És reconfortant saber que hi ha algú a l’Estat tan preocupat pel que passa a Catalunya i especialment pel que li passa al nacionalisme català, fins al punt de recórrer a un escrit de Don Francisco de Quevedo on, parlant de forma crítica sobre l’aleshores recent revolta de segadors del 1640, aprofitava per opinar sobre la crisi d’infraestructures ferroviàries, el suïcidi de Xirinacs, la compareixença del president d’Endesa al Parlament i els convenis signats per Montilla amb la televisió portuguesa.De tot això ens alertava Quevedo quan, en el text titulat La rebelión de Barcelona, comparava metafòricament les temptacions separatistes catalanes amb l’aproximació a un desaconsellable “güevo”de basilisc:un ésser mitològic amb cap de gall (coronat) i cos de serp que matava amb la mirada, i que, conseqüentment, es provocava la pròpia mort si es mirava al mirall.

"¿Mudar de señor no es de libres?", advertia Quevedo, en referència a la breu proclamació de la República catalana que es produí durant la rebel·lió simultània de portuguesos i catalans contra la monarquia hispànica, en un moment en què les tropes deFelip IVcampaven per terres catalanes com veritables forces d’ocupació i en què els nobles portuguesos van preferir proclamar el seu propi rei. Per a consol del senyor Ramírez, el mateix Felip IV entrà a Barcelona per posar ordre (la sort de Portugal fou la contrària) i més endavant signà el tractat pel qual, d’amagat a les Corts Catalanes, cedia (o feia mudar de señor) el Rosselló i part de la Cerdanya a França.Mai no hem sentit defensar el retorn d’aquestes terres amb la vehemència que es defensa la devolució de Gibraltar (perdut en el mateix tractat) o la sobirania espanyola de l’illa del Perejil. Però cadascú defensa allò que sent com a seu.

S'ha de reconèixer que el director d’El Mundo té raó en una cosa, i és que als catalans els ha deixat d’agradar la nostra pròpia imatge almirall i que no serà parlant en català al president d’Endesa com sortirem d’aquesta creixent pèrdua d’autoestima. Però és per això que podem preferir emmirallar-nos en altres territoris demés fortuna en termes de sobirania, com ho és Portugal, i aprendre dels errors precisament per corregir el catalanisme. Allò en què s’equivocava Quevedo ara fa 400 anys i en què s’equivoca Ramírez l’any 2007 és en la idea que el catalanisme només és una malaltia totalitària (“o totalizadora almenos”) condemnada a un destí semblant al demossèn Xirinacs. Però resulta que el catalanisme avui està prenent consciència, precisament, que el veritable suïcidi és seguir en la mateixa tònica.Que sempre ha sabut reinventar-se i ho tornarà a fer,malgrat tantes dificultats d’avui i de sempre. Quevedo es preguntava, tan obsessivament com Ramírez, si això dels catalans era “por el fuero o por el güevo” i sembla que en 400 anys no hi han trobat resposta.

Que el senyors Quevedo i Ramírez facin la mateixa teràpia que nosaltres: si volen explicar-se les raons, busquin-les al mirall. Mirin-se per un moment:¿de debò creuen que persones intel·ligents com vostès viurien constantment obsessionades per una construcció fictícia? Si no hi ha realitat nacional catalana, per quin fantasma mal dormen des de fa tants segles?O, dit d’una altra manera: si la nació espanyola és una i gran i indivisible, per què dimonis hauria de fer falta blindar aquesta “realitat” amb constitucions i forces armades? Potser l’explicació a tant de “problema catalán” també la poden trobar vostès mateixos, i Espanya en general, mirant-se al mirall de les pròpies debilitats.Si és que no han de morir en l’intent, cosa que un fanàtic com jo no els desitja.

Quevedo encara subratllava que no hi havia cap fur que digués “Los catalanes sean vasallos sin señor, de quien quisieren, hasta cuando quisieren,como quisieren”. Alguna cosa sí que ha canviat, afortunadament, en 400 anys: i és que ara sí que podem votar ser allò que vulguem ser.Potser aviat deixarem d’escollir ser una simple caricatura.

Publicat al diari AVUI. 22-08-2007

Valors i valor

Comença a ser arnada l’afirmació segons la qual els valors tradicionals s’estan perdent, o bé canvien, o com diria Zygmunt Baumann han passat de l’estat sòlid a l’estat líquid. En les converses (sovint familiars) sobre aquest tema s’esmenta en primer lloc la famosa capacitat de sacrifici, que diu que era molt més gran en les generacions que precedeixen la meva; després la reflexió gira al voltant de la família, la victòria de les reivindicacions homosexuals i l’alt grau de separacions i divorcis que es produeixen; també deriva el diàleg cap a l’individualisme desbocat del món d’avui, la manca de solidaritat o de consciència col·lectiva, moment en què un servidor fa alguna referència a la fragilitat dels valors referents a la pàtria (un fenomen que es produeix, justament, sota governs socialistes); i el valor de la cultura de l’esforç, i del seguiment de les creences religioses (ja siguin en Déu o en l’efecte hivernacle o en la Constitució espanyola), i el valor de l’estalvi, i de la capacitat de fer coses que ens transcendeixin i que perdurin. Evidentment que el tema em preocupa: és el tema del segle. Sé que hi ha coses que no són segons com es mirin sinó que són veritat, però tampoc gaires, no es pensin: quatre o cinc. I malgrat compartir aquesta preocupació pel relativisme imperant, sospito que el que és adequat no és respondre-hi refugiant-se en els valors antics, o fugint cap a ells, només perquè resulta que són sòlids. Massa fàcil.

Oblidem sovint un dels valors més necessaris i imprescindibles per fer coses que realment valguin la pena, i que és justament el valor del valor. La valentia. Quan els nostres pares o avis afirmen que tenien més capacitat de sacrifici que nosaltres, no diuen cap mentida. Però tampoc no diuen tota la veritat: ells van néixer en un context en què moltes coses venien escrites i determinades, en què desviar-se d’algunes línies era caure directament en el cantó fosc de la Força (o a les calderes d’en Pere Botero, que els és més comprensible).El problema i el pecat de la meva generació és clar, ha quedat dit: som una generació de gent perduda, que no té cels i inferns, que obre massa el ventall d’opcions, que aposta poc i sacrifica menys. Ara bé, també ha de quedar constància que el sacrifici no és sacrifici quan el teu camí ja ve marcat. Sens ni tan sols plantejar alternatives, sense enfrontar-se amb l’herència donada per discutir-la o per posar-la a prova, sense córrer el risc d’equivocar-nos perquè ni tan sols imaginem seguir altres rutes, aleshores parlem d’un sacrifici molt relatiu. La generació que emprecedeix és tan i tan sacrificada que va permetre que Franco morís al llit, no sé si m’explico. És clar que també ha recuperat la democràcia i ha reconstruït molta runa, sens dubte.Però de gent que donés la pell per uns ideals o pel país, o que marqués camins nous, no n’hi ha una gran multitud sinó molt honorables excepcions. La gent valenta sempre és l’excepció. De persones ambvalors on aixoplugar-se per tal de (sobretot) no embolicar-se en excés, en trobarem a milers: però de persones amb valor, poques. Abans i ara.

Valor avui seria ser capaç de sortir del refugi dels sòlids, del món d’aquestes “institucions zombis” (com les anomena Ulrich Beck, és a dir, que no són ni mortes ni vives), però sortir-ne per tal vegada acabar tornant-hi.Valor per discutir els valors, però també per admetre tal vegada que només ells podrien salvar-nos. Enfrontar-se a la incertesa, en definitiva: i fer-ho no de forma frívola o aventurera, sinó amb responsabilitat. Tenir valor és la millor manera que els valors siguin útils, perquè qui té valor és capaç d’actualitzar-los i fins i tot d’enterrar-los dignament en cas que sigui aquesta la millor opció. Potser tenim menys cultura del sacrifici, sí, però també sabem per exemple que divertir-se (de tant en tant) o provar de ser feliç és una obligació més a la vida. No un dret sinó una obligació més. Només amb valors sòlids, farem col·lectivitats covardes. Pertanyo a una generació que, afortunadament, pot i sap volar: però per fer-ho de debò ens caldria haver heretat, a banda d’uns valors sens dubte imprescindibles, un xic de valor.

Publicat al diari AVUI. 8-08-2007

Misses dites

Per decisió del Sant Pare, a partir del 14 de setembre podrà dir-se la no menys Santa Missa en llatí i d’esquenes al ramat. Tot plegat una qüestió de llenguatge, i no només per l’ús de la llengua de Sèneca sinó per tota la litúrgia i gesticulació que acompanya l’antic missal catòlic.Val a dir que el permís no es concedeix només a la missa sinó que s’estén als casaments, funerals, bateigs i extremuncions: només cal que ho demanin un grapat de fidels, i podrà decidir el bisbe en segona instància i el Vaticà en última.Osigui que l’opció queda a l’abast de tothom, grans i petits, enamorats i moribunds. De fet,no és en altra llengua que en llatí que Benet XVI ha escrit el document que autoritza la nova (és un dir) modalitat de celebració (i també és un dir, vistes les cruentes tragèdies que es tracten en una cerimònia catòlica). En definitiva gràcies al Papa la llengua llatina, com a cadàver enterrat tantes vegades dins les facultats de filologia i encara gràcies, sembla veritablement seguir els mateixos passos que Jesucrist ressuscitat. Encara que sigui només per això, esdevé atractiva la idea.


L'actual i infal·libre "Vicarius Filli Dei"’ no s’està d’afegir enla seva carta que després del Concili Vaticà II es van crear “deformacions litúrgiques arbitràries que s’acosten al límit del que és suportable”, referència que no tinc cap dubte que va dirigida a les herètiques i sacrílegues reunions en forma d’aplec hippie, amb guitarristes i flors i ocells i lògicament amb l’ús constant de llengües absolutament vulgars i vulgaritzants. I és que alguna cosa d’important es devia trencar des del moment en què un simple Concili, tan farcit de progres que més aviat semblava un aquelarre, va decidir que els serveis se celebressin en l’idioma dels creients (cosa que en comunitats d’ovelles com la catalana, que de vegades bela en llatí vulgar normal i de vegades en llatí vulgar vernacle, no pot deixar de tenir la seva polèmica). Al mateix temps que s’abusava clamorosament de la paraula de Jesús quan en aquell temps digué (més aviat se li escapà) als deixebles “deixeu que els infants s’acostin ami” (Mc 10,14) o bé es van fer servir tramposos arguments relacionant el vedell d’or de l’Antic Testament amb la suposada ostentació i aïllament de l’Església envers el poble. Quan, precisament, si el pastor Joseph Ratzinger ens ofereix la possibilitat d’assistir al miracle en llatí i amb el pastoret girat d’esquena a nosaltres, no és per desairar-nos sinó per ensenyar-nos que no som els protagonistes de l’espectacle. És a dir, que no és que l’Església s’hagi aïllat de nosaltres, sinó que nosaltres ens hem allunyat de Déu.Però si portàvem quaranta anys donant-li l’esquena, al pobre Pare Sant, Omnipotent i Etern! Que pocs límits que té el nostre egocentrisme.


Un altre capítol polèmic ha estat el de la invocació a la necessària conversió dels jueus, aspecte que queda inclòs en el missal que defensen els 200.000 seguidors de mon senyor Lefebvre.Però segurament el bastó de qui guia la comunitat ha de ser ben robust i ha d’imposar respecte davant l’infidel, única forma que té de ser mínimament eficaç, almenys molt més que no pas amb els goigs tan grans quan els germans s’estimen. Queda clar que ens trobem davant d’un retorn del temor a Déu, de la humilitat davant dels retaules majors, del reconeixement de l’existència d’una Veritat i no de tantes com volguéssim. L’avantatge que té això és que clarificarà el paper de l’Església i purificarà el seu discurs, i ho faria molt més si, en lloc de simplement donar permís, el Papa gosés imposar-ho com a litúrgia universal i obligatòria. Perquè no es tracta ara de democratitzar l’Església: és impossible democratitzar quelcom que parteix d’un Rei dels cels i d’un Fill, i a partir d’aquí una jerarquia ben estructurada d’àngels, arcàngels, querubins, sants beats i etcèteres.No acabéssim parlant de la Paraula del Senyor-barra-Senyora, o celebrant comunions pel civil, o casaments pel penal.


Sumem-hi a tot plegat que el llatí no era la llengua de Jesús, sinó precisament la dels seus assassins. I, com el Papa sap perfectament, també és la llengua de Satanàs. Em sembla que tornaré a anar a missa.

Publicat al diari AVUI. 11-07-2007

"Mon oncle"

Ahores d’ara no és cap secret que sóc nebot del meu oncle, si bé tampoc no m’he amagat mai d’una circumstància tan atzarosa i d’altra banda tan profundament òbvia. Cadascú és nebot de qui és (o de qui pot) i en el meu cas en sóc de cinquanta-quatre persones per línia sanguínia directa d’ambdues bandes, materna i paterna. O sigui que sí, sóc nebot del meu oncle i hauria estat greu que entre tanta gent no en sortís un que destaqués una mica, i no és que m’agradi especialment parlar de la família, però diversos periodistes i opinadors no poden evitar fer la relació i és normal que en determinats contextos la cosa surti una micamés a la llum. Val a dir que en Xavier Trias i Vidal de Llobatera no és l’únic familiar meu que té rellevància pública, ni l’únic amb qui jo trobi motius d’emmirallament.Més d’una vegada s’ha escrit sobre el meu vincle familiar amb l’escriptor Jaume Cabré, i s’especula en alguns àmbits sobre si també és oncle meu o bé si es tracta directament del meu pare. No confessaré aquí el grau de familiaritat que tinc amb lo rei en Jacme, ja ho faré en el seu moment: em limito ara a apuntar que s’equivoquen els qui ens atorguen una relació tiet-nebot. No us ho heu mirat prou bé, això.


En Xavier Trias va donar diumenge passat una lliçó de maneres a una part important de la societat barcelonina i catalana. Constatació evident que de cavaller se n’ha de néixer, i que es tracta d’una condició independent dels èxits i dels fracassos de cadascú. Diumenge el candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona perd les eleccions, en efecte, però marca tot un estil per a fer créixer la seva opció política i per a acostar-la a la victòria com mai no s’hi havia acostat, a banda de mantenir bona relació amb tots els qui algun dia podria necessitar per arribar a pactes i en especial amb l’independentisme. I tot això ho fa resistint durant la campanya mofes i befes i l’escepticisme profund d’alguna gent pròxima, així com alguns sarcasmes engendrats al voltant de les taules més autocomplaents i perdonavides de la capital, sumant-hi algun testimonial intent de traïció. Fins i tot durant la legislatura algú havia escampat el fals rumor sobre el seu Parkinson, tot observant perspicaçment que en efecte al meu oncle li tremola la mà, però oblidant que a diferència d’alguns a ell no li tremola l’ànima. Això, sumat a les circumstàncies polítiques que provoquen que avui tots els partits s’acarnissin al voltant d’una CiU que encara veuen com un cadàver a repartir-se, i sumat al sentit de l’humor que a ell malgrat tot no se li esborra, i a la seriositat amb què de sobte el veus cantar la tercera estrofa d’Els segadors, i si em permeten al gest de valentia que tot plegat suposava al voltant d’ell i del que ell representava, han provocat que per primera vegada en molt de temps la política m’hagi fet vessar una llàgrima. En aquest cas,una llàgrima d’orgull.


En el terreny pràctic, no puc deixar de dir que queda acreditat que a can nacionalista es pot ser, i és clar que sí, socialdemòcrata. I neoliberal i conservador i progressista i independentista.Que no hi ha cap partit al món que opti per expulsar aquelles maneres de fer que sumen, si bé evidentment no hi ha d’haver cap problema de fer-ho amb aquelles que resten. I aquest és justament el debat que ha d’afrontar CDC en aquests propers mesos, inclosa la seva relació amb Unió, però sense defugir tampoc la determinació de què significa avui ser nacionalista. Després de Pujol hi ha Mas, sí, però darrere de Mas pertoca definir quin nou cos es dóna al nacionalisme convergent, o bé si com a partit es decideix marcar una línia inequívocament identificada en l’eix dreta-esquerra. La qüestió és saber si ens trobem davant del Partit Conservador Català, com voldria algun articulista de la secció oci, o bé davant del Partit Nacionalista Català. Com que estic segur que la conclusió és la segona, per pura lògica el primer que toca és treure el diccionari per a comprovar el sentit del que estem parlant. I diu l’IEC que un nacionalista és aquell que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Sí, fa uns anys el diccionari deia una cosa diferent.Però és que els temps canvien.


Publicat al diari AVUI. 30-05-2007

Deure generacional

Molts insisteixen a definir la meva generació com aquella que avui no es pot comprar un pis, però aquesta innegable realitat ve en tot cas compensada per una altra banda: de fet, transforma la meva generació en una de les primeres que intueixen una evidència filosòfica (i que ha de tenir
necessàriament la seva plasmació quotidiana), i és que a la vida hi som de lloguer. Aquesta veritat que subscric categòricament pot ser contestada amb arguments sobre l’esdevenidor, sobre les generacions que vindran, sobre la construcció d’un patrimoni: però crec que no m’equivoco si dic que la meva generació, potser per influència de les realitats virtuals o de la gran quantitat d’informació al seu abast, sap perfectament que el millor patrimoni que pot llegar als seus fills no està fet de pedres. El fet, doncs, que ens hagin posat la propietat immobiliària com quelcom de tan inabastable ens ha posat paradoxalment a l’abast, si sabem fer-ho, la construcció d’altres tipus de projectes que tenen molt més a veure amb la vida, amb les ànimes i amb les necessàries transformacions de la societat. Entre aquestes, la construcció nacional.

Fa poc l'Hèctor Bofill escrivia una de les seves habituals repassades a la nostra classe política (La degeneració, 7-5-2007) amb l’estil devastador, culpabilitzador i de broc gros que el caracteritza. I he de dir que algú ha de fer aquesta feina que fa l’Hèctor, que consisteix a destruir de forma implacable allò que ja sembla haver donat tots els fruits que podia donar, i que el broc gros és més útil per a aquestes feines que no pas el bisturí quirúrgic. O sigui que, malgrat les nombroses discrepàncies, endavant amb la perforadora i amb les càrregues de dinamita. Després, és clar, el lector demanaria veure-hi plantejada alguna solució davant del panorama, i l’amic Bofill només sap dir Pere Aragonès, perquè ja no li queda espai a l’article, ni visió entre la pols de la runa. Proposo a les persones com ell, i de fet a tota la gent de la mateixa generació a qui ens uneix un deure autoimposat de trobar una sortida digna a aquesta nació, que comencem a aportar-hi alguna idea important i a demostrar que sabem dur-la a terme.En efecte, nosaltres som la generació a qui es va parlar d’aquella Europa de les Nacions on trobaríem l’encaix definitiu de Catalunya amb ella mateixa. Avui, en canvi, això d’Europa és un concepte en decadència només cal veure les travestis finalistes d’Eurovisió per adonar-se’n. No, no podrem pas comptar amb Europa per molt que l’expresident Maragall hi vegi ara una sortida o més aviat una excusa. Perquè Europa, des del punt de vista d’identificació política de la ciutadania, no existeix: la prova és que no trobareu cap sonat que, malgrat la bellesa irrefutable de la peça, s’aixequi o es dugui la mà al pit en sentir els compassos de La novena de Beethoven.

Aquesta generació potser no pot comprar pedres, però sí que pot aspirar a construir coses perdurables, que és l’única cosa que podem haver après del moviment polític iniciat per Prat de la Riba. Fer coses perdurables, obsessionem-nos-hi. I la qüestió resideix a determinar si en el context actual, quan el nou Estatut està a punt de ser humiliat per la justícia espanyola, allò que podem aportar de perdurable com a generació ja no pot pretendre definir-se en termes de rèdits gradualistes. Era del tot justificat votar que sí a l’Estatut en favor d’un avenç insuficient però clar, com ERC mateix va estar a punt d’admetre, però estic convençut que davant la greu situació actual s’espera de nosaltres que promoguem gestos en favor d’una regeneració dels plantejaments polítics del catalanisme. I sens dubte aquests nous plantejaments han de dur una càrrega sobiranista molt més important que fins ara, per fidelitat al diccionari i a la lògica, però sobretot per coherència amb els esdeveniments actuals i per la credibilitat mateixa del nacionalisme català. En efecte, això no es pot fer sense que els lideratges actuals assumeixin aquesta mateixa necessitat i actuïn en conseqüència, deixant de desviar extemporàniament
el tema cap a la dreta o l’esquerra. Però els lideratges són com els pisos de lloguer, són com la vida: no hi són per hipotecar-nos.

Publicat al diari AVUI. 16-05-2007

Ales a l'esquena

Distrets com estem amb l’actualitat més candent (cada dia més candent), amb els afers professionals més immediats o amb l’última anècdota político-festiva, costa que ens aturem a fixar-nos en les actituds. D’actituds davant la vida n’hi ha per triar i remenar, és clar, i tots pretenem agafar-nos a alguna que almenys ens sembli una mica lloable. Prendre una actitud, a determinades edats, ja no és fer seguiment de l’instint o de l’aprenentatge (“és que jo sóc així”) sinó que implica prendre una decisió. Com si ens trobéssim tots en una botiga de disfresses i estiguéssim obligats a escollir la que més ens agrada, però amb una condició: la disfressa no es pot canviar més d’una vegada durant la vida, i això només en els casos de gent amb molta sort. Per a la resta, es tracta de vestits que queden cosits al cos de forma quasi inseparable i que defineixen la nostra imatge cap als altres i cap a nosaltres mateixos. O sigui que sovint són decisions que impliquen molta renúncia, però que tard o d’hora ningú no pot eludir. Sempre sabem identificar al nostre voltant aquell que ha adoptat una actitud més serena i responsable, o bé aquell que ha preferit la màscara més frívola, o bé el posat més tràgic, o el més valent. Tots coneixem algú que adopta una actitud més sacrificada envers els altres, o bé aquell que prefereix que se sacrifiquin per ell (i que a tot arreu porta un notori cucurutxo de princesa que grata els sostres). O bé l’introvertit, o l’inquiet, o el narcisista, o el treballador incansable. N’hi ha que prefereixen ser més Clarks Kents anònims i d’altres que, per contra, decideixen invocar els seus orígens a Krypton per a salvar la humanitat. Que siguin disfresses no vol dir que siguin mentida: només vol dir que són papers en els quals ens trobem còmodes, potser perquè no en coneixem cap altre, potser perquè ens justifica l’existència.Cadascú passeja pel carrer exhibint el seu motiu de viure, siguimés explícit o menys. Un d’aquests motius, que massa poques vegades aplaudim, és el de fer la vida més bonica. Hi ha gent així. I és molt agradable escriure que hi ha gent així.

Fer la vida més bonica és una actitud que molts atribuirien als artistes, als creadors, als qui poden començar i acabar una peça musical o un llibre. I és cert que aquest tipus de persones amb talent poden enllestir una obra i aconseguir d’aquesta manera aportar un intent de bellesa perdurable. Diria que jo en sé una mica (i només a estones). Però no és aquesta actitud artesanal, creativa, constructiva, estètica a què em refereixo. Estic parlant de persones que fan de la bellesa la seva raó de ser, des de l’hora que es lleven fins que tanquen els ulls. Ho fan de forma gratuïta, amb una profunda humilitat, deixant el testimoni de l’instant exclusivament als éssers que tenen a prop: i si qui tenen a prop és una gata que es limita a fer cara d’esperar l’autobús, doncs amb la gata. A aquest tipus d’àngels o de fades o de bruixots no els obsessiona gaire que es parli d’ells, ni plasmar el llegat del seu caràcter en la història, ni preveure la manera exacta com es desenvoluparà el seu funeral i quines persones ploraran més o ploraran menys.No és que no tinguin vanitat, segur que la majoria agrairien poder transcendir una miqueta més. Però en general es limiten a embellir una conversa, una trobada o una celebració, mitjançant detalls quasi imperceptibles que senzillament fan que tot flueixi de forma més bella. Tampoc no és que facin la vida més fàcil: es tracta de gent, repeteixo, que fan la vida més bonica. I prou. Bonica vol dir bonica, no vol dir que no hi hagi tragèdia ni avorriment. Poden fer patir, com tothom.Només que han decidit anar més enllà de la crua realitat.Com que tenen ales a l’esquena, han sabut descobrir la trampa, la mentida. Saben el valor de les convencions, evidentment, però també saben que algunes són un perillosíssim engany. L’edat de les persones. El divorci entre ficció i realitat. Que el futur existeixi. I les més bèsties de totes, com la teoria de l’evolució o la grotesca i devastadora llei de la gravetat.

I sé, estic segur que vostè, el de les plomes de falcó reial, ja sap de què parlo: i doncs, de què té por?

Publicat al diari AVUI. 4-04-2007

Eufemismes

Som una nació (teràpia de grup); et presento la meva parella (sóc gai); aquesta és la meva col·laboradora (aquesta és la meva secretària); baixo a comprar tabac (això nostre s’ha acabat); no és exactament el perfil que estàvem buscant (no tornis a venir a demanar feina, i encara menys sense carta de recomanació); a casa votem ecosocialista (a casa encara ens engresca la dictadura del proletariat); ho sento però en aquests moments està reunit, vol que li passi l’encàrrec? (ara mateix té mil coses millors a fer que atendre la teva trucada, imbècil); art conceptual (és que a casa sempre em van dir que valdria tant coma artista); vicepresident (conseller de la Vicepresidència);molt honorable (home: diu que és molt treballador); tacte rectal (això et farà una mica de mal, o bé et canviarà la vida); et presento la meva companya (et presento la meva dona); et presento el meu company (et presento el meu home); Lucy in the Sky with Diamonds (et veig unamica violeta, Ringo); una coneguda marca de refrescos (Coca-cola); després d’una llarga malaltia (s’ha mort de càncer: c-à-n-c-e-r); interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi (faré exactament el que em doni la gana, que per això sóc el molt honorable).

Hem de parlar (això no va ni am rodes); treballadora sexual (prostituta, puta); comunitats perifèriques (Catalunya i Euskadi); països perifèrics (Espanya,Portugal, Grècia); de color (negre); és que vaig relliscar i vaig caure (el meu marit em pega);mitjans de comunicació plurals (tu ja m’entens); no saps el mal de cap que tinc (avui tampoc, nano); solidaritat amb els pobles d’Espanya (vosaltres pagueu, després si us porteu bé veurem què passa); sobiranisme(independentisme); progressisme (socialisme amb idees originals); Sobirania i Progrés (independència i socialisme); independentisme català (primer que el Tribunal Constitucional digui el que, després potser ens manifestarem perquè ens deixin convocar referèndums, i aleshores potser, sino hi ha en joc cap càrrec, ens pensarem un full de ruta); treballador de la neteja (escombriaire); és que a casa sempre hem jugat així (estic perdent i no puc suportar-ho); invident (cec);nuclis de convivència habitacional (famílies); agnòstic (heretge); he tingut una falta (noi, has begut oli); música dodecafònica (soroll); danys col·laterals (morts civils); si guanya Zapatero, guanya Catalunya (si guanya Zapatero, guanya Zapatero); Espanya plural (Espanya); un sense papers (un immigrant il·legal); donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya (vegeu referència anterior al tacte rectal); patriotisme social (espanyolisme amb benedicció autòctona); govern sense soroll (prohibit molestar els amos); pal de paller del catalanisme (pal sense palla només que bufi una mica el vent); antisistema (brètol); dona que et riu les gràcies (dona amb qui potser tindràs sexe); dona que s’enamora de tu a primera vista (potser has begut una mica massa); dona que amb la mirada et convida a tenir sexe (t’has begut fins l’enteniment); home atractiu (home que a ella li posa); home interessant (home que a ella li interessa); home amb qui ella tindrà sexe (home que, creient que és atractiu o interessant, potser ni agrada ni interessa).

Crisi dels quaranta (vull sortir d'aquí); crisi dels trenta (mama, fa fred); ens truquem un dia d’aquests (i mira que em sones, però ara no hi caic); federalisme asimètric (Espanya); i tant que m’ha agradat el pianista (que bé que es dorm a Palau); el sexe dèbil (el sexe astut); el sexe fort (el sexe ansiós); gran promesa de la nostra literatura (si ha de fer promeses, que les compleixi); un altre món és possible (tothom s’està equivocant menys nosaltres); deflagració (explosió a la segona frase d’una notícia); el teu amic Carles és una mica estrany, oi? (no puc suportar el teu amic Carles);mòduls prefabricats (barracons); catalans d’adopció (catalans); els altres catalans (catalans); els catalans de cognoms i parla castellana (catalans); els nens d’Olot no saben prou castellà (Espanya); t’he comprat un ram de flors (no vull que notis res); pluja fina (Espanya); podríem convidar en Carles a sopar (t’estimo).

Publicat al diari AVUI. 21-02-2007

Retorn a la innocència

S’ha de ser pare per a entendre-ho, i per això demano disculpes d’antuvi a aquells que no ho siguin (o que prefereixin els temes més agres), perquè aviso que aquest és un article ensucrat. Encara estic intentant recuperar-me de l’impacte que emva produir veure-li la cara quan es va obrir el teló, en aquell teatre on apareixien els seus personatges preferits de televisió. Al començament, molta calma, tot semblava controlat, ell (dos anys imig) es pensava que el dúiem a veure alguna mena de Pastorets que encara no sorprenien gaire. Però aleshores es van retirar les cortines i va sonar la música, es van encendre els llums de colors i davant d’aquells ninots els ulls d’en Xavier semblaven dues boles d’arbre de Nadal il·luminades. Ni tan sols vaig voler mirar l’escenari, perquè l’espectacle de debò es trobava ben bé al meu costat. Després d’alguns mesos força atabalats de feina, i d’altres crues qüestions que té la crua i freda maduresa, no m’hauria pensat que en un instant se’m plantés al davant la mirada il·lusionada de la innocència, i que ho fes d’aquella manera. Em vaig rendir de forma automàtica i per sorpresa absoluta.

De forma recurrent s'alcen algunes veus reclamant un retorn col·lectiu a la innocència, especialment enforma de Power Points anònims que ara et mostren una casona del Tibet i ara pretenen ensenyar-te sobre l’amistat tot il·lustrant-ho amb un bebè ben entaforat dins d’una col. Constantment rebem lliçons sobre com prendre’ns les coses, que especialment ens criden a valorar les més petites i insignificants (sota l’amenaça, això sí, de no veure complerts els nostres desigs si no reenviem la missiva a deu o vint-i-cinc indefensos contactes). Esborro aquests correus electrònics compulsivament, ja que no suporto el paternalisme anònim, llevat que realment les fotografies valguin la pena per a uns minuts d’evasió a les dunes del Sàhara o a les platges de la Polinèsia. El cas és que tots aquests missatges són constants repeticions de la mateixa idea, d’una reivindicació de les coses més essencials, de vegades fins i tot revestides d’un intolerable conformisme. El que hi detecto, de forma general, és un profund enyor de la il·lusió infantil. Al darrere d’aquelles músiques new age, d’aquells proverbis hindús (mai cristians, val a dir-ho) o d’aquelles llargues paràboles amb moralina, hi ha una innegable voluntat de fugir: de fugir ben lluny geogràficament, o bé de fer-ho enrere en el temps. La qüestió es rebaixar la importància de les coses i fer-nos-ho tot més senzill, reduir la clau de la felicitat a quatre principis còsmics del més pur estil Antoine de Saint-Exupéry. Tot plegat, amb poques excepcions, em fa venir unes irrefrenables basques. Fins i tot el nen que, davant d’un aviador accidentat al desert, no sap demanar una altra cosa sinó que li dibuixin un xai. De tan bufó, realment n’hi ha per a cruspir-se’l.Però de forma literal, i començant pels ulls i la llengua.

Una altra cosa ben diferent és el que vaig veure al teatre, girat quasi d’esquena a l’escenari. La innocència era allò. L’essència de la vida era allò, tot elmón tenia sentit (un sentit inexplicable) quan a en Xavier se li obria la boca i se li desfeia l’ànima. I vaig entendre que a partir d’ara sentiré enveja d’ell, no només per la seva manera de vibrar i d’enlluernar-se, sinó sobretot perquè a ell tot això encara li és permès. Enveja d’aquesta gràcia que li fa fot, i de les històries que inventa amb els animals de la seva granja. Enveja de quan tingui nou anys i dormi per primera vegada sota un cel estrellat i dins d’un sac. Enveja del primer petó i la primera copa de cava. Enveja del pànic escènic en les actuacions escolars, i de tenir cada dia la colla d’amics a tocar de pupitre, i de la nit de Reis. I del pa ambxocolata, i de l’aventura de pujar a les atraccions més monòtones, i de la festa de final de curs, i de no aprendre mai a ballar amb una noia, i de comprar tant de material de papereria, i del primer bany nocturn a la platja. Totes aquestes coses són les que t’envejo i em temo que a partir d’ara aquesta dolça enveja m’acompanyarà a cada pas que facis. Començant per aquest tros de dona que has tingut la sort de tenir com a mare.

Publicat al diari AVUI 10-01-2007

?

Reunit el jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la, del qual vaig formar part i que va decidir premiar la novel·la del jove Melcior Comes, vam ser convidats (com correspon) a la festa de lliurament dels guardons. Val a dir que el marc de la cerimònia, un castell de Bellver ben engalanat i il·luminat, va resultar clarament més plaent als sentits que alguns fragments exòtico-adbominals de l’espectacle en si: però en general va ser una vetllada agradabilíssima i de la qual dono sincerament les gràcies. L’inesperat toc desagradable va venir de la boca d’un dels guanyadors en llengua castellana, no vull equivocar-me però diria que era el de novel·la, que va començar el seu discurs d’agraïment invocant a un tòpic davant del qual mai no puc evitar sublevar-me: “Escriure literatura –va dir– consisteix a dir les coses amb el mínim de paraules”. Va llençar-ho a l’honorable públic, va quedar-se una mica més tranquil i va deixar la seva sobirana imbecil·litat penjant del ferro del micròfon del púlpit.

Em pregunto en quin moment nefast de la història del segleXX (perquè suposo que només pot tractar-se del XX) va sorgir aquesta dèria minimalista per venerar la brevetat, la petitesa, l’austeritat irracional i autoimposada. A poc a poc es va anar estenent aquesta grotesca norma decidida per algú amb no sé quina autoritat, que va transmetre’s de la pintura a l’escultura i a l’arquitectura, fins a arribar contaminant totes les disciplines artístiques ihumanes, inclosa la literatura. Les mínimes paraules, diu? Perdoni: de paraules, les justes.Ni moltes ni poques, les que toquin. Provar de preestablir l’abast màxim d’una frase és condicionar-la estúpidament, és no deixar-la respirar, és castrar-la abans d’hora i en definitiva negar-la. El nombre de lletres o de paraules (o de pinzellades, o de notes, o de columnes recargolades) ni tan sols és res que decideixi l’autor, sinó que pertany a l’àmbit de decisió de l’obra mateixa.Que no provin per tant de vendre una falsa fórmula per a la senzillesa, perquè això que proposen els minimalistes no té res a veure amb la senzillesa ni amb la humilitat ni tan sols amb l’economia de la indústria paperera. Darrere de discursos d’aquest tipus s’amaga una absurda i espantosa voluntat de demostrar destresa amb el llenguatge i capacitat de síntesi, com si no ens trobéssim davantd’un artista sinó davant d’un alumne que s’enfronta a l’última prova de selectivitat.Un deu sobre deu, sí senyor. La mama estarà contenta. Em pregunto què hem de pensar de l’obra de tants autors, novel·listes o pintors o músics, que han optat pel detall, per les ornamentacions o per les variacions sobre un sol tema per seguir simplement el curs natural d’una idea. Em pregunto si hem d’entendre que poden anar a la foguera tantes i tantes obres dirigides a expressar alguna cosa de complex, d’extens, de necessària densitat.

L'únic que demostra algú capaç d'invocar el minimalisme verbal en literatura no és la seva pròpia senzillesa sinó la seva simplicitat, la seva banalitat, la seva rotunda i diàfana vulgaritat. Dediquin-se a escriure les mínimes pàgines possibles, si ho prefereixen: però aleshores facin un petit esforç més i redueixin la novel·la a un sol capítol de deu pàgines, que segur que és possible, i després provin de transformar això en una frase que condensi l’essència de la història, una frase ben bonica i eficient, i en acabat encara poden treure’n un petit vers compost de bonament dues o tres paraules,moment en què sens dubte es trobaran prop de la cúspide de la bellesa. Finalment, circumscriguin tot plegat a un simple títol de coberta que fins i tot pugui resumir-se en un breu però intens monosíl·lab. O bé en uns punts suspensius, o encara millor en un interrogant. Sí, fem l’obra suprema consistent en un formós, breu i lil·liputenc signe d’interrogació. Que sigui ben petit, que no molesti, que expressi el màxim amb el mínim espai possible. I, si poden, transformin tot això en un etern silenci que els obligui a no teclejar ni escriure ni una sola lletra més, davant del dubte de la seva utilitat i concisió. I ho complementin, si volen, amb un adéu a aquest món deixant enrere un brevíssim sospir de mediocritat.

Publicat al diari AVUI. 2-01-2007