Vestir la mona

S’acusa sovint els independentistes o els defensors de l’actual full de ruta d’actuar “per sentiments”, o de forma irracional, ja sigui perquè hagin perdut el seny o perquè les ganes poden estar vencent el pensament fred i el càlcul prudent. Segons aquesta tesi, el full de ruta no es pot aplicar tal com està “perquè tothom sap que no en som prous”, i l’aconsellable seria aplaçar les intencions inicials a l’espera de temps més propicis on la victòria pugui estar més assegurada o bé on, simplement, tothom pugui prendre menys mal. Aquests cants a la prudència no són traïció, no són miserables, no són malintencionats necessàriament. Almenys alguns, sé que no ho són. Però sí que penso que fallen en la primera de les seves tesis, que és la que fa referència als sentiments contra la raó. Anem a pams:

El sentiment de la por és, emocionalment, tan o més poderós que el sentiment de l’obcecació o de la passió per alguna cosa. La por és un mecanisme que activa la prudència, però no deixa de ser un sentiment. Per tant les invitacions a la prudència poden ser molt benvingudes, sí, però no poden ser més racionals: davant d’una cruïlla, hi ha persones que decideixen saltar a la piscina perquè en tenen moltes ganes i d’altres que fan càlculs sobre si hi ha aigua o si està freda. Però en tots dos casos estem parlant de sentiments: un cas no és més racional que l’altre. Racionalment sí que un pot convèncer l’altre de saltar o no saltar, i el mètode racional ajuda a valorar els pros i els contres, però els arguments a favor o en contra sempre seran dominats per un sentiment de por o de passió. Val la pena sens dubte comptar fins a deu o fins a vint (això aconsella i demostra la maduresa) davant d’una cruïlla difícil, però en el cas del procés català ningú no pot dir que no haguem tingut uns anys llargs i ben bons per a pensar-nos-ho i repensar-nos-ho. I, en qualsevol cas, un cop s’hagi comptat fins a deu o fins a vint i s’hagi arribat a una conclusió, serà un sentiment allò que condicionarà la manera d’executar-la. Hi ha moltíssimes persones que prenen decisions a la vida però que, fins i tot decidides, queden bloquejades per la por. I, a l’inrevés, n’hi ha que prenen la decisió prudent de no actuar però que, finalment, el cor pot més i acaben duent-ho a terme perquè l’impuls o la necessitat els pot massa.

En segon lloc, sí que els partits apel·len als nostres sentiments quan ens criden a votar: “El vot de la teva vida”, “Si tu no hi vas ells tornen”, “Yes we can”, i a les campanyes hi sonen músiques i s’hi conviden artistes i fins i tot músics nacionals acaben formant part de les llistes electorals. No hi ha campanyes electorals gaire fredes i racionalment presentades, és cínic voler apel·lar a la fredor del cap quan s’ha demanat el vot amb acupuntures precises a les parts més sensibles del cor.Evidentment que hi ha també cervell en les decisions electorals dels votants, però el que dic és que no es pot menystenir el paper de les emocions ni per vendre un programa ni per aclarir quines decisions cal prendre en el futur. No es poden infravalorar, i és per això que tothom contribuirà els propers mesos a crear una atmosfera més carregada de por o bé més carregada d’èpica. I aquí sí que es pot provar una atmosfera o altra amb intenció totalment pensada i deliberada, en funció dels interessos o dels valors i idees de cadascú. I també es pot fomentar una via del mig, que és la de trobar una èpica prudent o no arrauxada, més difícil d’entendre i de vendre però sovint (si és sincera i no un pretext massa visible per a amagar covardies) acaba sent molt productiva i fructífera. També és una aposta d’estat emocional, no només d’argumentació raonada. De raons en podem trobar per a qualsevol emoció, desenganyem-nos: tots sabem vestir la mona.

El que sí que no podem passar, o jo almenys no passaré, és que es qualifiqui d’irracionals els que creuen que s’ha de complir sí o sí el full de ruta marcat. O que es vengui la por, o la covardia, en forma de gran argumentació freda i meditada. Les decisions porugues també es prenen en calent, i amb por, i després en tot cas es poden vestir de milions d’arguments tan racionals i tan lògics com els que aposten per camins més contundents. Mirin-se vostès tots els arguments ara que ve l’hora de la veritat però, sobretot, mirin-se les actituds. I no deixin que ningú els jutgi, perquè de raó en tenim una mica tots: ni uns són uns traïdors, ni els altres s’han begut l’enteniment. Simplement uns tenen més por i els altres tenen més il·lusió. A partir d’aquí, a convèncer. El dret a decidir també és això, decidir quina de les dues pulsions volem que ens domini. I, finalment, triar quina de les dues mones veiem més ben guarnida.

Publicat a Elmón.cat l'1 de desembre del 2016

Any 2017: 'soft' contra 'hard'

Segons ens comentava a un petit comitè el professor Àngel Castiñeira en referència al paper de la cultura en la política, avui països de mida mitjana o petita com Dinamarca, Israel, Suïssa o Finlàndia inverteixen cada cop més percentatge del seu PIB en “soft power” (cultura, llenguatge, expectatives, imatges) que no pas en “hard power” (coerció, amenaces, premi i càstig, autoritat legal) com a mecanisme de persuasió, tant externa com interna. Diu Jospeh Nyre, autor del concepte: “Un país pot obtenir els resultats desitjats en política internacional si d'altres països que, admirant els seus valors, imitant el seu exemple, aspirant el seu nivell de prosperitat i obertura, el volen seguir. En aquest sentit, és també important d'assignar propòsits i atreure d'altres en política mundial, i no tan sols forçar-los al canvi mitjançant les amenaces del poder militar o sancions econòmiques. Aquest soft power, fent que d'altres vulguin els mateixos resultats que tu, és apropiació més que no pas coerció”.

Contrasta aquest discurs de la seducció amb el discurs inaugural de la legislatura espanyola per part de Felip VI, amb pal·lis i tendals i desfilades militars al més vell estil segle XIX, i on el monarca advertia de conceptes com “el respecte a la legalitat” o la “igualtat de tots els espanyols”, i on la presidenta del Congrés recordava per enèsima vegada l’article constitucional on se segella “la indissoluble unidad de la nación española”. L’argumentari d’Espanya en contra de la idea de l’autodeterminació de Catalunya és un argumentari que s’ha quedat en l’àmbit “hard” de la política: respecte a l’autoritat, compliment de la llei, càstig i coerció, jerarquia, ordre establert. Vist així, no és estrany que el PP tingui les de guanyar ara mateix i en el futur en les institucions espanyoles: per a un país amb paradigma conservador i immobilista, què millor que un partit conservador i immobilista. La qual cosa ens posa, als qui donem voltes a l’argumentari català, a una àrea més “soft” de l’estratègia cap als resultats desitjats.

Els defensors del “soft power” afirmen que la seducció és més efectiva que la coerció, també de cara al reconeixement internacional, que és on es lliurarà la batalla final entre Catalunya i Espanya. Evidentment que una part de la lluita de poder correspon lliurar-la als advocats, i també als gestors de l’espai públic o la policia, és a dir a aquelles àrees més “hard” on la coerció i l’autoritat es disputen en últim terme (d’aquí que molts defensin la necessitat de pensar en un exèrcit català, un servei d’intel·ligència, etcètera). Però Catalunya arribarà al punt final de la disputa (any que ve, sens dubte) amb més cartes a favor en la línia “soft”: la raó democràtica, el clam popular, els drets humans inalienables, la cultura, la identitat, el greuge financer i tots els memorials de greuges de la nostra història, la desfeta del 1714, la repressió de Franco... etcètera. Quin és el problema o defecte d’aquesta estratègia?

El mateix Nye ja n’exposa alguns. El “soft power” (fer servir la cultura, els mitjans, la producció creativa, els missatges, els hàbits i costums, els valors, etc) suposa una eina més complicada que l'ús del “poder dur” per dues raons: En primer lloc, la major part de les seves fonts es troben fora del control del govern. En segon lloc, tendeix a “funcionar indirectament emmotllant l'entorn per l'acció política, i de vegades es triguen anys a aconseguir els resultats desitjats”. En definitiva: ni un govern pot dominar els mitjans, els missatges i la cultura, ni aquest tipus de continguts acostumen a tenir resultats ràpids. La millor arma per als països “soft power” és, precisament, armar-se de paciència.

I aquí ve el problema: que l’any que ve, 2017, ja no hi haurà més temps. Ni més lloc per a la paciència. L’any que ve veurem si l’estratègia de “tenir la força de la raó” democràtica pot més que l’estratègia de “tenir la raó de la força”, i els àrbitres seran de nivell internacional. El debat és interessant perquè no és fàcil, ni diàfan: la coerció és una força innegable i legítima, en qualsevol sobirania. I per altra banda la voluntat popular o els valors són, també, elements amb molta força en els països avançats. Com que en política internacional pesa més l’interès que l’amistat, podria semblar que Catalunya té les pitjors cartes perquè “agrada” més que no pas “interessa”. Crec que és un error partir d’aquesta premissa: pot ser més interessant, més favorable per als interessos d’un país modern o fins i tot per la UE, resoldre els conflictes democràticament més que no pas eternitzar-los i cronificar la inestabilitat. No interessa una Catalunya incòmoda i amb les ales tallades (com sí que podia interessar durant la signatura dels tractats d’Utrecht) perquè Europa no pot permetre’s més euroescèptics, perquè existeix l’antecedent d’Escòcia i perquè cal contrarestar el corrent “Trump” o l’auge de la ultradreta amb polítiques valentes i no amb excuses burocràtiques.

Què diria un àrbitre entre el “hard” i el “soft”? Diria que la qüestió catalana s’ha de votar de forma legal i acordada, però que Espanya té dret a poder incloure una tercera resposta en forma de “tercera via”. Aquesta és la línia del mig, em temo, i la resta és derrota o victòria. David contra Goliat. No infravalorin cap dels dos: ara mateix no sabria dir quina de les dues bandes mostra més senyals de feblesa.

Publicat a Elmón.cat el 17 de novembre del 2016

El relat (2)

Tenir un relat, tenir storytelling. Trump guanya per la força del relat o perquè Hillary no en tenia, el Brexitguanya perquè Europa té menys relat que Anglaterra, etcètera. Vaig escriure en l'article anterior que el relat actual català és molt racionalista i poc emocional, parla de drets fonamentals i de tenir raó i de greuges amb l'Estat, suposo que perquè l'emoció la dóna per descomptada. Compte amb això, perquè si bé és bona estratègia dur el vestit de la modernitat i del sentit pràctic, al final el sentit pràctic i la modernitat de Hillary Clinton han quedat aixafats per l'autenticitat emocional, visceral i patriòtica dels trumpistes. No en tindrem prou, doncs, de tenir raó. Per tenir raó, ja tenim els informes de les consultores i de (ai las!) les empreses de sondeig demoscòpic. Un relat és una altra cosa.

Certament, a les portes del 2017 som més en temps d'accions que no pas de relat: però sí que podem reflexionar sobre en quin relat es basaran aquestes accions, ja es diguin “full de ruta” o ja es diguin “la deriva dels esdeveniments”. Jo parteixo d'una base científica que és perfectament demostrable, i és que la pulsió independentista sempre existirà a Catalunya i que també existeix en el rerefons de tot l'autonomisme. Va existir a l'època de la Renaixença i a la de la Mancomunitat, i també la va fer servir Cambó a conveniència, i no cal dir Macià o el mateix Pujol, o els advertiments constants de Montilla sobre la “creixent desafecció”. Crec (ho he escrit diverses vegades) que aquesta pulsió és un fet natural i que és normal que en democràcia tingui tendència a créixer i a voler vèncer. Això, primera. Segona premissa: ara mateix ens trobem amb dos relats enfrontats sobre el moment actual. Un diu que “no en som prou” o que “no és el moment”, i un altre diu “referèndum sí o sí” i “desconnexió ja”. A favor del primer relat hi ha algunes enquestes demoscòpiques, i a favor dels segons hi ha el fenomen Trump com a exemple d'imprevisibilitat electoral. Recordo que la nit del 27-S jo m'havia fet una aposta: si el resultat era espectacular, aquella matinada mateix me n'aniria a dalt del Matagalls i m'hi faria una foto. Nu. Però com que aquella matinada, en canvi, vaig dormir plàcidament al llit de Barcelona, això volia dir que el resultat no va ser prou espectacular. Significa això que ja tenim la resposta, que és fer marxa enrere? Això és el que havia d'admetre el president Mas en comptes del “nous avons gagné”? No necessàriament. Més ben dit: no, perquè el relat no ho aguanta. Provaré d'explicar-me:

Que el procés depengui d'un partit com la CUP fa les coses més difícils, sobretot pel que fa a la seva presentació al món. Però el cas és que hi ha una majoria parlamentària que pretén dictar una llei de desconnexió i convocar un referèndum l'any 2017 i això és exactament el mateix que va dur Alex Salmond a negociar els termes d'un referèndum per a Escòcia: tenir una majoria i mostrar-se disposat a aplicar el programa. Una altra cosa és la por, la inseguretat o fins i tot la certesa (respectable) d'alguns que la cosa no anirà bé (o que anirà molt malament): crec que s'han d'entendre aquestes inseguretats i crec que és bo que es manifestin. Però, amb tot el respecte, si ara es fa marxa enrere, és com si Macià hagués pretès negociar una autonomia abans de proclamar un Estat. El relat que ens podrem explicar a nosaltres mateixos, i al món, és que això del catalanisme va molt bé per anar tirant però quan es tracta de demostrar determinació, o d'“interpretar els anhels” de forma conseqüent, el relat es trenca i es glaça. Vol dir, en definitiva, que som un pretext polític més que una nació d'Europa. I quarta certesa que tinc: ara mateix a allò que hem d'aspirar no és a la independència, que això ja ve després si la gent ho vol, sinó al respecte de la comunitat internacional. El respecte. I fer-nos respectar, i respectar-nos a nosaltres mateixos, no passa per la independència de Catalunya sinó per convocar un referèndum. Ho sento, entenc els dubtes. De debò que els entenc i no els veig com a signes de traïció sinó com a fets naturalíssims: però el relat que hem anat escrivint des de fa 150 o fins i tot 300 anys no aguanta una altra cosa.

Acabar aquest procés amb referèndum o sense, independentment de qui el guanyés, equival a dir que això de Catalunya és una broma o no. Compte, doncs: no és racional, no és intel·ligent, no és astut ni pràctic fer marxa enrere com si res. O ara resultarà que la por no és una emoció?

Publicat a El Punt/Avui el 22 de novembre del 2016

Colau, l'extremista

Hi ha opinadors que han afirmat que la polèmica sobre l’estàtua eqüestre de Franco a l’esplanada del Born és un capítol que “centra” Ada Colau i que la posa enmig de dos bàndols extrems: els independentistes hipersensibles i els nostàlgics del feixisme. Crec que això és ignorar el que vol dir centralitat, i el que vol dir sentit comú i l’ànim general. La “gent del mig”, la gent que viu i treballa o busca feina o existeix a Barcelona, considera que Ada Colau ha fet un enèsim acte de cinisme i de frivolitat amb els símbols perquè no deu tenir cap idea gran per a la ciutat. Això és el “mainstream”, aquesta és la impressió del sentir general i aquí és on qualsevol opció centrada hauria de situar-se. Amb els símbols no s’hi juga i la senyora Colau juga amb els símbols, tan simple com això. Ha jugat amb foc i s’ha cremat. I ens ha fet perdre el temps i la tinta (i els diners!),a tots els ciutadans.

Dubto molt que algú negui que escollir el Born per a exhibir aquesta peça era una provocació, i una persona que provoca no és una persona centrista ni centrada ni central: és una provocadora. El president Obama va llençar, fa quatre o cinc mesos, una reflexió sobre el populisme: venia a dir que populisme és preocupar-se pel poble, i que regalar el terme “populisme” a alguns personatges polítics que no han demostrat gran cosa (es referia a Trump) és un regal massa gran i immerescut. Que el populisme no hauria de ser equivalent a “dir-la grossa per a guanyar vots”: això en tot cas seria “nativisme”, “xenofòbia” o “cinisme”, però no populisme en el sentit de fer una cosa realment popular o pensant en el poble. I aquesta exposició del Born, aquesta exhibició, aquest exhibicionisme frívol, no s’ha fet pensant en el poble sinó pensant en els vots o en la imatge. O, com es diu avui, en “guanyar el relat”.

Tot i així crec que “guanyar el relat” en política catalana, avui, no passa per alguns factors: en primer lloc, no passa per posar Franco sobre les reuïnes del Born perquè allí no hi van perdre les llibertats els barcelonins independentistes, allí hi vam perdre les llibertats tots. Del primer barceloní a l’últim, com tots els catalans, i encara avui en paguem les conseqüències. També l’alcaldessa, encara que prefereixi riure-se’n. En segon lloc, guanyar el relat no passa per vendre contes de fades federalistes que ja no es creu ni la fusta de la tomba de Pi i Margall. En tercer lloc, tampoc passa per esborrar inscripcions d’estàtues a Samaranch o canviar plaques de places i carrers per fer honors al bàndol republicà, és a dir, no passa per fer política de bàndol. Fer política de bàndol no és buscar el centre, és fer política de bàndol, és fer bandolerisme, és fer tribu. No és central, ni de lluny. És el que és. En quart lloc, no passa per governar en minoria sense saber arribar a acords amb les altres forces per a aprovar el programa d’Actuació Municipal, que és, per dir-ho en termes comprensibles, “el guió del mandat”. Centralitat és buscar acords, i per cert no és no assenyalar “mafiosos” falsament ni expedir certificats de puresa ideològica. En cinquè lloc, guanyar el relat no passa per tenir un arquitecte municipal que fa mofa públicament del temple de la Sagrada Família, el símbol més important de la ciutat. No, això no és guanyar el relat, això és tan antiquat i tan conservador i tan gris com un plànol d’en Bohigas. Això és quedar-se en els debats superats dels anys 80, això és creure encara que el modernisme és cosa de rics que van a missa, això és reaccionari i conservador i esteticisme de la gauche divine.

En sisè lloc, guanyar el relat no és renunciar a la llotja del Liceu (i no anar-hi gaire) només perquè el Liceu dóna imatge de burgès i de no sé què, tot ignorant (o volent ignorar) que és una institució que paguem entre tots, i tots vol dir també l’home humil que viu al Raval però que és un gran amant de l’Òpera i que paga els seus impostos perquè els governants (també l’alcaldessa) cuidi la sala com tots els altres equipaments culturals del país. Guanyar el relat no és res de tot això. Això és en tot cas, com diria Obama, una mala concepció del populisme. Això és cinisme i frivolitat. El capítol de l’estàtua de Franco només n’és una enèsima mostra, un símbol perfecte, ja que estem tant en el tema dels símbols.

Colau era i és una extremista, i crec que ho és amb orgull. Una altra cosa és que no pugui carregar-se el Mobile World Congress perquè veu que no té prou força per fer-ho, o que hagi de conviure amb comerciants que (maleïts garrepes) volen posar terrasses als carrers per donar feina i servei, o que hagi de dir alguna cosa de tant en tant als malvats hotelers que esperen l’aixecament de la moratòria evasiva i eterna, o que hagi d’arraconar tots els manters a un lloc “discret” del front marítim, o que hagi de suportar que la xiulin per haver posat un obscè comptador de refugiats ofegats a la Barceloneta. Colau representa un bàndol, una determinada esquerra, una extrema esquerra que ha vingut a fer polítiques d’extrema esquerra perquè considera que és el més just i el més convenient. Molt bé, però això no la posa al centre d’enlloc. Ni encara menys li dóna les regnes del relat en aquest país. Aquí la gent, bàsicament, el que vol és que la ciutat funcioni i que els polítics no perdin gaire el temps. No demanen molt més. Per tant els veïns i les veïnes el que fan és viure, treballar i fer el seu camí sense permetre que els distreguin gaire, si pot ser, les ocurrències d’una senyora amb ganes de jugar. Jugui, alcaldessa, però no molesti.

Publicat a Elmon.cat el 21 d'octubre del 2016

El relat

Fa dos dies m'explicaven per què una verònica, que és aquell pas clàssic de la tauromàquia que es fa subjectant la capa amb les dues mans, es diu verònica: resulta que rep aquest nom per l'escena bíblica en què Verònica, una dona de Jerusalem, va donar el seu vel a Jesús perquè s'eixugués el front mentre portava la creu. Tot i que no m'agrada l'espectacle dels toros (amb veure'n un en vaig tenir prou), aquest bateig bíblic em sembla un bon exemple de construcció de relat. La fiesta nacional inclou una cultura, un llenguatge, un imaginari, que a Catalunya es perdrà per sempre perquè no ha aguantat el pas de les generacions ni la sensibilitat animalista ni tampoc, admetem-ho, el relat nacional català. No l'ha fet seu. És més: han estat relats antagònics. Com s'explica, això del relat? Qui el fa? Qui relata, qui escriu? Per què Espanya i Catalunya han traçat camins massa divergents, imaginaris massa incompatibles i símbols tan diametralment oposats? Aquí, no fotem, és d'on plora de la criatura: no de la falta de finançament autonòmic o de disposar d'eines competencials majors, sinó de la falta d'encaix dels relats.

Els tòpics i els estereotips són fonamentals, una caricatura diu més d'una persona que no pas un retrat hiperrealista. Això també val per als col·lectius, no tant per allò de “com ens anomenin els de fora” (puntualitat britànica, precisió suïssa, feina de xinesos...) sinó sobretot per com t'anomenis tu mateix. Quin relat construeixes, i per què. Qui vols trobar quan et miris al mirall. Sembla ser (llegeixo) que el relat nacional espanyol es forja al mateix temps que a Catalunya es va gestant la Renaixença cultural, al segle XIX, i que per tant també el protagonisme dels toros i les flamenques (els coneguts souvenirs de la Rambla) prové d'un imaginari romàntic. D'inspiració molt francesa, o més ben dit, antifrancesa: arran de la revolta contra l'ocupació napoleònica, el nacionalisme espanyol troba el seu propi relat justament en el tòpic que els francesos van fer de l'espanyolitat. Dones amb uns ulls ardents, homes que s'ocupen més de viure que de treballar, amors apassionats, Carmens, bandolers, guitarres, castanyoles, sol, toros (ja transformats en espectacles de masses al segle XIX)... en definitiva una certa falta de modernitat transformada en orgull vitalista i natural. Exaltació d'allò passional, primitiu, autèntic, essencial. La sang, el sol, el sexe, la vida. Un relat que en el fons era força envejat, aleshores, per alguns europeus massa quadriculats i titafredes. La recerca de l'essència humana més ancestral i nua d'artificis, allò que Bigas Luna va saber retratar tan bé quan Javier Bardem torejava tot nu sota la llum de la lluna. Sense ningú més. Pell a pell, tots dos, tu i jo. I la verònica.

El relat espanyol és, doncs, d'arrel tan romàntica com el català i molt inspirat en el barroc i el postbarroc. No és nostàlgic: és de pebrots, i amunt. El relat català és, en canvi, medievalista i nostàlgic per necessitat: l'enyorança d'unes llibertats i unes constitucions prèvies als estats moderns i l'enllaç directe amb la Renaixença cultural, la industrialització i el modernisme. Això ens fa una caricatura de pagesos i de garrepes, de desconfiats i pragmàtics, obsessionats amb la preservació de les arrels (i els diners) i curosos de semblar més moderns que ningú. No crec que això sigui gaire compatible, avui dia, amb un imaginari basat en les passions, la sang i el sol. Mentre escric m'adono que tenim un estereotip racionalista, en contrast amb l'estereotip emocional i vitalista espanyol. Tal vegada les emocions les emetem d'una altra manera: a través de la reivindicació nacional, de la defensa de la llengua i del record (nostàlgic) de massa segles sense autogovern. La nostra emoció passa més filtres, no toreja un animal a la llum de la lluna sinó que construeix ordenades torres humanes, escriu gramàtiques, compta per ballar o es numera per fer manifestacions. Són dos romanticismes diferents, però romanticismes tots dos, i creen relats diferents perquè tenen (i volen tenir) una visió diferent del món. Tant se val si a Catalunya hi va haver molts toros i si algun Cabré es va endur Ava Gardner al llit, al mirall hi volem veure una altra cosa. No pas ara, sinó ja des d'aquell segle XIX on es feien els relats. I tothom sap que els relats no tenen per què ser del tot veritat, però han de ser versemblants: potser per això, aquí mai no hi han triomfat els contes de fades federalistes.

Publicat a El Punt/ Avui el 18 d'octubre del 2016

Talibans, Colom i la Sagrada Família

El 26 de febrer del 2001 Mullar Omar, líder dels talibans de l’Afganistan, va escriure un edicte on decretava que totes les estàtues no-islàmiques, localitzades en el terreny dels Emirats islàmics d’Afganistan, havien de ser destruïdes. Això va provocar la destrucció dels Budes de Bamian, estàtues gegantines antigues de gairebé 1500 anys i declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Com que no tot es podia aguantar en motius religiosos (és a dir, per quedar bé), els islamistes reivindicaven que la gent donava més importància a les dues escultures de la roca que a la fam que passaven els nens afgans durant aquell hivern (a causa, suposadament, de l’aïllament nordamericà). Abans d’aquest decret, el 12 de febrer, els talibans havien entrat al Museu de Kabul per trencar estàtues. La resta de la història dels despropòsits dels talibans contra al patrimoni cultural és prou coneguda.

Normalment, rere una reivindicació estètica o urbanística envers un monument o un element de patrimoni cultural (per a enderrocar-lo, s’entén) hi ha més motius ideològics que purament estètics. Però no ens enganyem, tota estètica té una ètica i gairebé sempre una càrrega ideològica que, per subtil que sigui, pot molestar els seus oposats. És per això que retirem estàtues i plaques franquistes i és per això, suposo, que a l’alcaldessa Colau no li molesta posar-les al bell mig de la plaça del Born on hi ha els vestigis de la derrota del 1714. El missatge és clar: “no ens importa”. Com també hi ha missatge darrera del canvi de nom de la plaça Llucmajor per Plaça de la República, o la retirada dels bustos i quadres i noms monàrquics de l’Ajuntament: “som antimonàrquics”. O darrera de la intenció de la CUP de retirar l’estàtua de Colom “per esclavista”, o la d’Antonio López: “som antiesclavistes”. Sempre hi ha un motiu ideològic i no purament artístic o científic o ciutadà, sempre hi ha una voluntat expressa de marcar empremta i d’imposar relat i de demostrar qui mana. Damnatio memoriae. Ara seguireu aquest codi. Ara escriurem nosaltres el relat. Uns han guanyat i uns altres han perdut. Bàndols. Bandolerisme. Fernández Díaz i allò de guanyar la guerra 80 anys després. Massa gent que actua a cop de dogma ideològic. Massa gent dogmàtica, massa talibans. Sí, destructors. Fonamentalistes. Talibans.

Quan el regidor d’Arquitectura de Jaume Collboni, Daniel Mòdol, diu que la Sagrada Família és una “mona de Pasqua”, una “gran farsa” i una “pseudoobra de Gaudí”, està fent de talibà. Primer, perquè un regidor d’aquesta ciutat no pot ridiculitzar el seu símbol arquitectònic més universal. Només amb això, destitució fulminant (dictaria el més pur sentit comú). Però segon, per talibanisme dogmàtic al·lèrgic a la diversitat i a la iniciativa arquitectònica privada, a banda d’un motiu extra, que és l’objectiu mal gust. Sí, mal gust, mal càlcul de les prioritats estètiques: perquè la veritat és sí que hi ha una Sagrada Família que caldria enderrocar, que és l’església parroquial de la Sagrada Família d’Igualada que és obra de Bohigas (que sembla que és el referent a seguir). Recomano que tothom la visiti (per internet és suficient) per veure com es pot buidar de tota ànima un edifici teòricament destinat a l’espiritualitat. Els demano que la comparin amb la Sagrada Família, no la façana del Naixement, sinó la de la Passió, la d’en Subirachs, i també amb la nau central construïda recentment i amb les torres que es projecta elevar fins al 2026, i els demano que escullin quin dels dos edificis cal enderrocar pel bé de la humanitat. No és cap mania personal, el mateix diria jo a Josep Pla quan va proposar enderrocar el Palau de la Música o a tanta gent que se’n va fotre de Gaudí quan va atrevir-se afortunadament a trencar les cantonades de l’Eixample amb edificis com la Pedrera. Tots els detractors del romanticisme o de l’espiritualitat o de la fantasia i la imaginació ho són en nom d’un suposat racionalisme ordenat i funcional, i aquest és exactament el retrat de la seva ànima: llisa, freda i de formigó. Provinciana. Petita. Incapaç i impotent. Al·lèrgica a les excepcions. Normativista. Academicista. Castradora. Acomplexada. Talibana.

Confio que la Sagrada Família (de Barcelona) s’acabi el 2026 i que s’acabi bé, és a dir, que s’acabi sense llicència d’obres. Que s’alci per damunt de les reglamentacions mundanes i de les formiguetes en formes d’arquitecte municipal que fan places dures i ruscos perquè la gent hi visqui. Que els mostri per sempre (per tota l’eternitat) la seva infinita petitesa i que ho faci sense ni un sol permís d’obres, però amb tot el permís de l’art i de la bellesa. I que els regidors i arquitectes racionalistes es posin a buscar el permís d’obres de Santa Maria del Mar o de les piràmides d’Egipte, i que revisin totes les grans obres de la humanitat per veure si s’ajusten als seus obtusos esquemes ideològics i a les seves pureses menjacapellàniques, i que trobin el certificat revolucionari i antiesclavista del descobridor d’Amèrica per veure si respon als cànons establerts, i que busquin si els reis catalans o espanyols eren prou demòcrates i prou socials i prou comuns, o si Salvador Dalí no mereix carrer a Barcelona per haver-se també desviat del dogma, o si caldria canviar el nom de Via Laietana pel de Via Durruti (ai, no, que això ja es va fer) o si les muralles romanes de la ciutat es van construir seguint mínimament el respecte per l’Estatut dels Treballadors. Dediquin-se a tot això, mones sense Pasqua, i quan hagin acabat diguin-nos quines obres d’art s’han de fer i quines no, i de quina manera, i amb quin missatge. I quines coses hem de recordar i quines hem d’oblidar. Marquin la memòria històrica i l’amnèsia històrica, i facin els sants i els retaules pagans que haguem d’adorar, i sobretot posin molt d’asfalt al damunt d’allò que no hagi de tornar a existir mai més, excepte l’estàtua eqüestre de Franco (aviat sobre les lloses del Born) i la futura Avinguda Ada Colau (avui Passeig de Gràcia) o qualsevol altra cosa que hagi passat el seu filtre.

Ho va dir bé Bill Clinton quan va venir a Barcelona l’any 2001: The world will be catalan or taliban.

Publicat a Elmon.cat el 7 d'octubre del 2016

Crear frustració

Deia l’alcaldessa Ada Colau fa dos dies a TV3 que “plantejar la independència com una cosa immediata crearà frustració”, i que ella creu que és millor lluitar per obtenir un referèndum pactat amb Espanya. També va afirmar que “és ofensiu per a molta gent dir que Espanya és irreformable”. Frustrant i ofensiu. Frustrar i ofendre. 

Frustrar i ofendre.

Hi ha moltes coses que són frustrants i ofensives, és cert. Ofèn una mica, i frustra també (admetem-ho), que s’estigui jutjant polítics catalans per haver facilitat una consulta participativa. No ho sé, com a mínim es pot considerar una mica molest o anòmal, no? Com el fet que s’hagi manipulat dades i informacions per part del Ministeri d’Interior per tal d’imputar delictes fiscals inexistents a polítics com l’exalcalde Xavier Trias, però diria que això no indigna ni ofèn ni frustra a gaire gent deBComú ni de Podemos, per exemple. O en tot cas no ho hem sentit gaire, la veritat: més aviat l’alcaldessa anava cridant “màfia” durant les eleccions, recordem tots. Després tampoc no ens consta que hagi demanat perdó, però no ens desviem del tema perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot.

Per on anàvem? Frustrar i ofendre. Home, dona, també és força frustrant i ofensiu (no ho sé, dic jo)que ningú al PSOE aixequi cap veu en favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre en canvi el discurs de BComú i de Podemos encara és que “hi ha altres majories possibles” i que “s’estan produint canvis profunds a Espanya”. Ja no sé si es pot considerar ofensiu que es posi una estàtua eqüestre de Franco al bell mig de la plaça del Born, o que la senadora Sara Vilà (d’En Comú Podem) suggereixi per twitter que la gent propera a CDC o d’ERC no va lluitar contra el franquisme. No sé si ofèn, o frustra, o les dues coses. O si no mereix consideració. O bé les insinuacions de Lluís Rabell (Catalunya Sí Que Es Pot) sobre la violència que comportaria una eventual secessió, i fot-li que és de Reus, i tal dia farà un any, i amunt i crits.

Ja no entro en la frustració que poden crear 300 anys d’intents reiterats de genocidi cultural, lingüístic i institucional, que veritablement deuen frustrar una miqueta, o bé el fet que després de 40 anys de democràcia encara Catalunya no es vegi reconeguda com a nació dins l’Estat espanyol. També és indiscutiblement frustrant que encara hi hagi aproximadament 8 desnonaments per dia a Barcelona, especialment per als qui ho pateixen (promeses electorals a banda), però el que és frustrant i alhora també ofensiu és que d’això se’n vulgui culpar la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. No ho sé. Jo només dic, eh? No sé si és més frustrant la idea de la independència de Catalunya, per difícil que efectivament sigui, que la idea d’una Espanya plurinacional com a projecte viable (i no només com a eslògan bonista).

Hi ha moltes coses frustrants i ofensives, fixin-se si n’hi ha, però òbviament cadascú es fixa en aquelles que vol i destaca en públic aquelles que escull. No sé si per molta gent és ofensiu dir que Espanya és un país irreformable, però el cas és que cap dels dos partits que poden optar avui a la presidència del govern espanyol no té cap intenció d’introduir plantejaments federalitzants, ni confederalitzants, ni plurinacionalitzants a Espanya. Cap. Zero. Niente. I aquests partits els voten persones, eh? Persones concretes, ciutadans, espanyols de carrer, votants que van a votar el que van a votar i que per tant pensen el que pensen. Ni tan sols consideren la idea de pactar amb gent que plantegi aquest tipus de canvis estructurals, o que ho porti plantejant durant anys i dècades. Això frustra i ofèn, sí, però només ens frustra i ofèn a alguns. I sap una cosa, alcaldessa? Estem farts que ens ofenguin i que ens frustrin. Portem ja massa anys. 

Un consell doncs: vigili.

Publicat a Elmon.cat el 23 de setembre del 2016

"Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós"

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/998770-catalunya-esta-a-punt-de-desfer-el-seu-cercle-vicios.html

MONTSE FRISACH - BARCELONA

Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes de moment

La gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla i ha delegat en els polítics

Si fóssim independents, hauríem de tenir una mena d'estat del benestar cultural fort

Amb àmplia experiència en el sector cultural, l'advocat i escriptor Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és l'actual cap de relacions institucionals del Departament de Cultura. També va ser director de Promoció i Cooperació Cultural del departament del 2011 al 2013, amb el conseller Ferran Mascarell. És autor de novel·les com ara La pregària del Diable i Després de Laura, que va ser finalista del premi Sant Jordi. Col·labora habitualment amb El Punt Avui.

Quan li vam trucar per concertar aquesta entrevista i li vam dir que era sobre el procés, va exclamar “Que Déu ens agafi confessats!”. Tan negre ho veu?

Va d'un pèl, perquè hi ha una mena d'empat crònic tant a Catalunya com a Espanya que, pel que fa al tema del procés, només es pot descronificar si, entre cometes, hi ha algú que la faci grossa. Amb això vull dir que el full de ruta actual, que penso que és vàlid, s'haurà de complementar amb una acció de força pacífica però contundent i política. El president de la Generalitat i/o el Parlament de Catalunya haurà de fer una declaració o aprovació de la llei de transitorietat que forci les coses, que sigui un acte de fets consumats. Això no és, evidentment, la independència, sinó que és un acte unilateral que precipita els esdeveniments. El menys important aquí és si hi ha prou legitimitat o no per ser independents, perquè és un acte per acabar convocant un referèndum vinculant que pugui donar legitimitat a l'acte detonant.

Vostè està pel RUI o per la DUI?

Jo estic per la U d'unilateral. No sé si ha d'anar primer la D o la R. Però tot plegat ha de culminar amb la R. Però tant una cosa com l'altra seran unilaterals. En aquest context la comunitat internacional s'hauria de pronunciar, que no vol dir que ens doni suport. En tot cas nosaltres ja haurem fet una declaració solemne. I a Espanya se li ha de tenir respecte perquè no posarà fàcils les coses. Nosaltres hem de demostrar que sabem construir una sortida al conflicte que pugui no semblar massa de bàndol. Sé que la Generalitat hi treballa, que el full de ruta s'està complint, que no hi ha cap altra manera de fer-ho i que el president Puigdemont està disposat a arribar fins al final, és a dir, arribar a tenir prou legitimitat per convocar el referèndum i provar de guanyar-lo. Si no s'arriba fins aquí, Puigdemont és un president que no estaria disposat a continuar sent president.

De moment, però, hi ha un obstacle que s'ha de passar primer: la moció de confiança.

Ara haurem de veure per enèsima vegada si la CUP, que és un aliat necessari per culminar el procés, és de fiar o no. Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes i haurem d'esperar uns quants anys més per tenir una situació semblant. Però si se supera, la cosa podria sortir bé. Per tant, la responsabilitat de la CUP pel que fa al procés és gran i la confiança dels ciutadans en la CUP variarà en funció de com actuï a partir del setembre

.

Però tenint en compte que és pràcticament impossible que Espanya permeti el referèndum, no es corre el perill que un altre referèndum acabi sent com el 9-N?

En molt poc temps, s'ha d'haver creat una nova situació legal, totalment inèdita, que permeti a la comunitat internacional entendre que fas un referèndum perquè creus que l'has de fer. Això demana que facis un avís en tota regla en forma de declaració o proclamació que et cobreixes legalment per poder fer un referèndum unilateral. Si no es fa això, es faria un referèndum amb la normativa dels altres, però això no vol dir anar a un 9-N pitjor. Si ha de ser vinculant, el cos legal t'ha de protegir i ha de tenir una durada curta, d'una setmana o dues, no més que això. Mentrestant estarem en una mena de contradicció legal que pugui ser interpretable des de fora.

I com es pot contrarestar la reacció de l'Estat espanyol en aquell moment?

Si això passa, estarem davant un joc de legalitats que obligarà Carme Forcadell i Puigdemont a tirar endavant igualment; una via molt arriscada, és cert. Els poden inhabilitar, és clar, però si has fet la proclamació, la inhabilitació no serveix. I aquí és quan entrarien els mediadors internacionals, i tinc la sensació que fos quina fos la solució estarien a favor d'una solució votada. Un mediador tiraria per la solució intermèdia d'arribar a un referèndum de preguntes pactades. I això és bastant probable que pugui passar.

I a partir d'aquí?

El que és fonamental és que totes les autoritats catalanes, inclús l'Ajuntament de Barcelona (si és que l'alcaldessa Colau demostra que s'ho creu, cosa que dubto), el president i el Parlament, han d'aguantar fins al final, tant en casos d'inhabilitació com en casos de multa, etcètera. Es tracta de demostrar no tant que tens la majoria per a la independència, sinó que tens la majoria a favor de la sobirania. Que la majoria cregui que el teu futur el decideixes tu i que les teves institucions passen al davant de la Constitució espanyola. Si això queda clar, la independència ve després. El que és important és que les institucions demostrin integritat. Ha de quedar clar que tu has obeït els teus, encara que després es perdi el referèndum. Per això va ser important el 9-N, perquè va crear un precedent espectacular d'integritat, de voluntat i de determinació. Tots ens vam sentir semilliures i semisobirans aquell dia, amb la sensació que si volem, podem. I durant tres dies, o com a mínim un dia, l'Estat no va existir a Catalunya.

Creu que la causa principal de l'atzucac a Espanya és Catalunya?

Sí, n'estic convençut. El PSOE, Podemos i nacionalistes són incapaços d'articular una alternativa que passi per un referèndum o una reforma constitucional profunda. Això a Espanya és un tema tabú. És cert que Pedro Sánchez està aguantant molt bé la pressió i fa bé, perquè Espanya es mereix que no tot passi pel mateix. Catalunya es mereix sortir del seu atzucac, però Espanya també. Espanya mereix plantejar-se què vol fer en el futur i especialment què vol fer amb Catalunya. Diria que hi ha veus del PSOE que ho entenen, però no tenen poder. No descarto que Espanya acabi adonant-se que necessita una reforma profunda, però haurà de ser de manera traumàtica, en el moment en què la situació de bloqueig sigui insuportable i de cercle viciós. Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós. Espanya, si s'espavila, encara seria capaç de desfer el seu.

Fins ara hem parlat de com han d'actuar els polítics. Però, i la gent? Està desinflada? Creu que les mobilitzacions del pròxim 11 de setembre no seran tan massives com les anteriors?

Sí, la gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla. No hi va haver cap manifestació ni cadena humana a Escòcia perquè ells van passar directament a la política. Nosaltres hem sabut fer demostracions cíviques molt importants que han donat la volta al món perquè segurament no teníem altres eines i també per una certa tradició de saber fer manifestacions importants des dels anys setanta. Se'ns dóna bé. Però ara la gent ha delegat la reivindicació a la política, cosa que ja em sembla bé si va complementada. La política a Catalunya també ha intentat ser de base cívica. Està tan bé que la gent hagi delegat en els partits i les institucions la culminació del procés, com que la gent no s'oblidi que els polítics són seus, que la sobirania és popular. Això vol dir que el poble hi ha de ser. Puc entendre que el carrer estigui una mica desinflat, però estaria bé que no oblidéssim que el polític és un empleat nostre. Hem de donar-li confiança i suport quan la situació ho requereixi.

Vostè que prové i treballa en el sector cultural, faci la carta als Reis per la cultura en una Catalunya independent.

En primer lloc, ens hem de creure la cultura com a font de riquesa econòmica i espiritual. Això significa triplicar el pressupost actual, perquè la cultura crea llocs de treball, fa mentalitats creatives i crítiques, i fa diferenciar Catalunya com a país creatiu en comparació amb altres països més freds en aquests àmbits. Hauríem de ser un país que tingués una mena d'estat del benestar cultural fort, com hauríem de fer també en la sanitat i l'ensenyament.

Publicat a El Punt/Avui el 27 d'agost del 2016

El fantasma de Sant Boi

Se n'ha parlat aquests dies, de l'Octavi Saltor, advocat i poeta que va parlar a la històrica manifestació de Sant Boi de l'any 1976 juntament amb Miquel Roca i Jordi Carbonell. Per què hi va parlar, una persona relacionada amb la Lliga? Amb els de la “dreta repatània”, els “romàntics”, els “catòlics regionalistes conservadors”? S'ha parlat molt de l'error desafortunat de vetar la presència del PDC a l'acte commemoratiu d'enguany a Sant Boi, on sí que hi van participar formacions al·lèrgiques a tot el que l'independentisme del PDC representa. I s'ha parlat molt del contrast amb aquell 76, on sí que parlà per exemple Miquel Roca. Però, i l'Octavi? No és molt més significatiu que es comptés amb un representant de la continuïtat ideològica de la Lliga de Cambó? Un poeta que va ser, durant la dictadura de Primo de Rivera, president de l'Associació Catalana d'Estudiants i militant de la Lliga Catalana? Un membre de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i arxiver dels Jocs Florals de Barcelona (així com responsable de la seva continuïtat a l'exili de postguerra)? Un “romanticot de classe alta”, per entendre'ns? Què hi feia, convidat allà?

Aquell any 76, precisament, l'Octavi Saltor pretenia reorganitzar la Lliga i de fet l'any següent es va presentar a les eleccions generals per la coalició Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català (sense obtenir cap escó). La pregunta és aquesta: què ha canviat en aquest país perquè un acte coral, com el que va dirigir musicalment Oriol Martorell l'any 76, passi de la representació àmplia d'esquerra a dreta per passar a excloure independentistes o catalanistes per raons de sensibilitat ideològica (o d'estratègic “cordó sanitari”)? Repeteixo: ja no parlem de Miquel Roca, convergent de l'època i proper a les tesis socialdemòcrates, sinó d'un home de dretes, liberal-conservador, hereu de la Lliga, convidat a parlar en un acte reivindicatiu d'aquella mena. És, de fet, com si a la manifestació de diumenge també hagués parlat una persona propera a Unió, o a Demòcrates, o a l'ala més liberal de l'antiga Convergència: hauria suposat algun problema, això? Oi que no? Quanta gent que es va manifestar diumenge se sent llunyana de les tesis d'extrema esquerra, o socialistes, o neoanarquistes, o comunistes, sense importar-li barrejar-se amb persones que sí que ho són (o fins i tot amb la samarreta del diputat Rufián, guixada visiblement amb el nom “Durruti”)? Fins quan aquests milers de persones que empenyen per l'autodeterminació i per la independència haurà de sentir-se anomenar pusil·lànimes, traïdors, tebis, ambigus, tramposos, burgesos, ultraliberals, neofatxes, fins al punt de ser vetats a l'acte de Sant Boi (i insultats en el mateix acte)? De qui va ser la brillant idea de permetre-ho? I, el més important: on ens hauria portat que aquesta manera de fer hagués afectat la manifestació unitària de diumenge? En quina direcció remen alguns? En quina mena de “guerra” juguen? Què volen aconseguir?

L'any 76, a Sant Boi, molts van ser conscients que la Lliga era un partit testimonial i més aviat per a nostàlgics, però que aquell sector també havia de ser present a l'acte per fer ben àmplia la visibilitat de tots els sectors socials. Per a resumir-ho en una frase: ni els de la Lliga van ser una colla de traïdors, ni en Macià ho va ser quan va negociar una autonomia i un estatut retallat. Prou de voler apropiar-se del que és de tothom, prou de renegar de tots els qui ens han dut fins aquí, d'una banda i de l'altra, i a treballar tots per la síntesi perfecta que encara pot produir la unió de l'esperit de Prat de la Riba amb l'esperit de Macià. Si ens hem trobat, si ens hem unit, aprofitem-ho. Fa cinc anys que les diades són un èxit i les divisions ideològiques han quedat en segon pla davant l'objectiu final. Fem el favor de no malbaratar-ho, i de no deixar-nos distreure per Dantes Fachíns ni per Durrutis (molt abans Salvador Seguí) ni pels lerrouxistes disfressats de nova política, ni per persones que s'atreveixen a dir “màfia” i “casta” alegrement i pel broc gros. No podem caure en aquesta deriva miserable i provinciana, anem a culminar l'autodeterminació de Catalunya.

La gent del mig, les “classes mitjanes” si en voleu dir així, no desitgen una altra cosa i no perdonaran relliscades com les de Sant Boi. Tots a una, en aquest tram final. Sense exclusions innecessàries. I després, si voleu i encara us diverteix, ens llancem les pedres que faci falta.


Publicat a El Punt/Avui el 13 de setembre del 2016

Mevíssima

Meva. Només meva. Mevíssima. Més meva no pots ser. I no perquè jo t’ho digui, sinó perquè així ho vas decidir lliurement un 6 de desembre del 1978.

Meva. Només meva. Mevíssima. Aquesta meva tan teva que ara sento només meva, i això no t’ho prenguis com a esperit de possessió, si us plau: aquí ningú no engabia ningú. Jo el que vull és que acabis veient en mi la teva llar, aquell lloc al qual sempre voldràs tornar encara que de vegades tinguis temptacions excessives. Mira que t’ho vaig advertir.

Meva. Només meva. Mevíssima i ja està. I sé que quan et ve de gust sentir-te lliure i volar ben amunt, i expandir el millor de tu davant del món i allunyar-te per brillar, al final sempre tornes perquè vols i perquè necessites que et torni a atrapar. I tots dos sabem que a cada convocatòria electoral el nostre lligam es renova, des de ja fa 40 anys, i d’això no en pots dir presó daurada. Ni falta de democràcia, o de poder de decisió. Et dono prou autonomia i prou criteri com perquè tinguis el teu parlament autonòmic i escullis el teu govern regional amb tantes i tantíssimes competències. Però sense estar units, sense estar junts, se’ns en va l’aire. Enlloc millor que aquí, al meu costat, dins meu, amb mi, en mi. Aquí tot és millor, aquí la casa és gran i la lluna brilla més, i ho saps.

Meva. Mevíssima. Més que meva i de debò. Perquè ets així rebel, punyetera, perquè encara que et tingui mai no aconsegueixo posseir-te del tot. I de vegades te’n vas o dius que vols marxar, i aleshores agafo por de perdre una cosa tan valuosa. Mai no m’havia passat que en tingués tanta, però ara, veus?, ara em trobo patint cada vegada que t’allunyes. Aquest Pigmalió et vol viva, sí, però aquesta Galatea és més bonica en pedra.

No em malinterpretis, no és que tingui por que et reconeguin internacionalment, o que el teu procés tingui algunes simpaties aquí i allà, o que puguis fer-te visible amb manifestacions o amb resolucions i gestos. És lògic que passi, ets una peça fonamental al sud d’Europa, ets una locomotora peninsular, ets aportadora fiscal neta i receptora fiscal deficitària i tot i així mai no perds embranzida. Qualsevol quedaria fascinat per tu. Ets un tresor. Per això cada dia em desperto amb l’angúnia que aquell dia t’adonis realment de la companyia amb qui estàs, però... però mira. Però mentrestant, qui dia passa any empeny i és que no sé si t’ho he dit però meva. Toelrato. Toeldía. Ja.

Que consti que no vull asfixiar-te ni suspendre’t res, ni aplicar articles que no vull haver d’aplicar, res més lluny de la realitat. Jo no sóc així, no és això el que vull. El control deixem-lo per als taxidermistes, jo vull que et sentis lliure, ben lliure. Però meva. De fet, si un dia acabem, jo sé dins meu que serà el millor per a tu. Perquè mai no t’he acabat de merèixer del tot. I també sé dins meu que hi ha altres horitzons millors, i al capdavall jo mai no em vaig acabar de creure del tot que fossis meva.

Però avui sí. Avui sóc meva i ets teu. Avui fem un i així ens multipliquem, mejor unidos.

És el que té ser meva, tan teva i tan de nosaltres.

Que per a escriure’t, descriure’t i prescriure’t ja no em cal ni tan sols donar-te la paraula.

Publicat a Elmon.cat el 7 de setembre del 2016

Generació Llibertat

Un dia d'agost de fa quatre anys, en un festival de música de l'Empordà, els tenia tots dos davant: Carles Puigdemont, alcalde de Girona, i Santi Vila, alcalde de Figueres. Compartíem una cervesa i parlàvem sobre l'aposta independentista del govern Mas, sobre el procés, sobre cap a on havia d'anar tot plegat. Un dels dos, no cal dir quin, s'hi mostrava entusiasta i decidit. L'altre, l'avui conseller Santi Vila, hi mostrava una actitud més prudent, plena de preguntes difícils de respondre en aquell moment. Amb el temps les tesis independentistes s'han imposat i aquella conversa que vaig presenciar, davant d'un pre-president i un pre-conseller que ja eren molt amics, avui seria força diferent. El tercer en concòrdia, és a dir jo mateix, estava d'acord amb les tesis de l'alcalde de Girona però avui mateix, sense que li calgui haver caigut a la marmita quan era petit, el mateix Santi Vila s'hi troba còmode. A la seva manera, és a dir, heterodoxament, amb llibertat argumental, i aportant-hi el llibre “Un moment fundacional” on explica bé (entre moltes altres coses) el procés de reflexió que l'ha dut a abraçar la independència com a única sortida en l'actualitat. Certament hi fa una aproximació racional i no passional, certament hi afegeix “per a fer què?” com a pregunta necessària, i certament es nota que ha patit i s'ha plantejat (i es planteja) molts interrogants. Però el cas és que és al cap del carrer, engruixint l'equip governamental i parlamentari que té com a full de ruta la desconnexió. Bravo.

Vol dir això que el temps ha donat la raó a un i no l'altre? Abans de respondre, permetin-me separar esferes: una cosa és el que hagi de fer la majoria parlamentària i el govern, i una altra cosa és el que ha de fer CDC. Pel que fa als primers, el govern i el parlament han de seguir el full de ruta pactat o bé modificar-lo com calgui per a fer possible la desconnexió amb l'Estat en el termini més breu. Crec que preferiblement mitjançant una DUI que no pas mitjançant un RUI, ara no vull aprofundir en el debat instrumental. Ara bé: si en un govern hi poden conviure i sumar les sensibilitats d'ERC i les sensibilitats de CDC, molt més dins de CDC hi poden sumar la sensibilitat de Carles Puigdemont i la sensibilitat de Santi Vila. I aquí entro en el fons del que vull expressar en aquest article: què ha de fer CDC, i el partit nou que el rellevi, en aquest decisiu congrés de juliol.

Què ha de fer? Ho resumiré amb un altre exemple: el president Mas, ja fa molts anys, em va preguntar l'opinió sobre què havia de fer el partit amb el tema del matrimoni homosexual. Li vaig respondre que era igual el que digués CDC. Era del tot irrellevant. Els homosexuals es casarien amb els mateixos drets i obligacions que tothom sí o sí, tard o d'hora, petés qui petés, i per tant digués el que digués CDC. Perquè un partit que es pregunta aquestes coses és, simplement, un partit que no està preparat per al segle XXI o que ha perdut la connexió amb el carrer (o més ben dit, amb el futur). Amb el debat sobre la independència CDC ha reaccionat a temps, és més: ha liderat i lidera el procés que vivim. Ho fa i ho ha de fer a la seva manera, no a la manera d'ERC, ni de la CUP. El govern té un full de ruta a complir, però CDC pot ser vehicle d'integració de sectors moderats o “espantats” a una causa que ni és fàcil, ni és gratis, ni és cosa de somriures. CDC no ha de ser “un partit sobiranista on hi càpiguen independentistes”, sinó un partit independentista on hi càpiguen sobiranistes. Aquest és el canvi.

CDC ha de seguir sent un partit de centre, sí, però no per això ha de caure en l'error del PSC o d'Unió, desbordats per les circumstàncies i per la nul·litat de pensament. Això demana –com proposem a Generació Llibertat- avançar-se als temps, modernitzar l'estructura interna, democratitzar processos, incorporar una majoria de cares noves a la direcció, tenir un think tank o unes sectorials potents en pensament, mantenir l'independentisme i aportar-hi pragmatisme i obertura, no ser un partit conservador, defugir l'ultraliberalisme i l'extrema esquerra per igual, de fet defugir tot dogmatisme inclosos els propis. CDC té una feina diferent de la del govern, té deures propis. La conversa de fa quatre anys qui la va guanyar? Tots dos. Tots tres. La generació que un dia va empassar-se disciplinadament el pacte del Majestic ara ha de fer guanyar, dins de CDC, el pacte amb la modernitat. Amb el centre social. I per la independència.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de juliol del 2016

Som als anys 30?

Primer, fem -hi una aproximació mundial: l'ansietat econòmica no desapareix, hi ha ràbia i remordiment, i els nacionalismes guanyen suports (els de tot tipus) en detriment de les grans organitzacions internacionals. El Brexit ha impactat fortament en la imatge mundial de la UE i s'espera una campanya americana molt moguda: de fet, Trump pot anar guanyant suports i més suports mentre els demòcrates insisteixin en menystenir-lo o en riure-se'n. Aquesta condescendència pot portar, de fet, al triomf de diverses opcions extremes arreu del món. Què vol dir, que és un boig? O que és un populista? Què vol dir, que la meitat d'americans s'han tornat cecs de cop donant-li confiança? I què vol dir, que el Brexit és resultat de la xenofòbia enfollida? Tots els britànics s'han tornat bojos i xenòfobs, de cop? Sense infravalorar el paper del nacionalisme britànic en la votació, realment podem dir que tanta gent ha respost per impulsos xenòfobs o populistes? Tanta gent està equivocada en tot i vota de forma primitiva? És aquesta la manera d'afrontar el problema?

Els ingredients de la situació dels anys 30 (especialment el crack del 29) van dur a la Segona Guerra Mundial i a una guerra civil a Espanya, i és cert que ens trobem lluny d'arribar a aquest extrem, però podem preguntar-nos perfectament què és el que sí que hi tenim en comú ara mateix. D'entrada, l'ansietat econòmica perllongada en el temps ja comença a tenir conseqüències en el comportament polític d'arreu. I els polítics no poden ignorar-ho més, ni les mundials ni els catalans. L'any 2007, quan va començar la crisi, ningú no hauria pensat que avui existirien opcions electorals i resultats de referèndum com els que vivim avui dia. A l'"excèntric" Trump l'han votat fins ara 13 milions d'americans a les primàries, i 12 milions Bernie Sanders, un home que ha parlat de fer la "revolució socialista" als Estats Units! A Europea triomfen candidatures com Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, o el socialisme/comunisme edulcorat de Colau a Barcelona. També pugen els partits anomenats "d'extrema dreta" en quasi tots els països, de la mateixa manera que al Japó o a Rússia el discurs patriòtico-nacionalista és emprat de forma creixent pels governs. Independentisme a Escòcia, independentisme a Catalunya. I Gran Bretanya ha decidit marxar de la Unió Europea. Qui hauria previst això fa 10 anys? 

També als anys 30 el "populisme" va aparèixer com a reacció a la situació econòmica, evidentment el creixement del feixisme a Itàlia, Alemanya i Espanya, i també en diversos estats nordamericans van aparèixer figures polítiques inèdites i extremes. La gran diferència amb ara seria que ara no hi ha un creixement armamentístic en aquests països, però en tota la resta la situació podria començar a assemblar-se massa. Fins i tot l'operació de Putin a Crimea sembla expansionisme militar de vella escola. Per tant, què ha de fer la política davant d'aquests símptomes? Moltes coses, segur, però una d'importantíssima s'imposa sobre els altres: no menysprear aquests moviments, no estigmatitzar-los, vigilar amb qualificatius com "populisme" o "xenofòbia", no ser condescendents amb ells, assumir el problema i admetre la part de raó que poden tenir, per exemple, els anglesos volent marxar d'Europa. I crear un discurs alternatiu a aquestes opcions, però no com a reacció ni a la defensiva, sinó amb propostes potents i esperançadores. Ens caldria un "populisme democràtic", si se m'entén l'expressió. Ens calen alguns Franklin Roosevelts. Canalitzar la ràbia, no ignorar-la ni titllar-la d'irracional. 

Pel que fa a Catalunya, compte amb que l'independentisme sigui barrejat amb aquests moviments "populistes" o "nacionalistes" tan mal vistos arreu del món. També compte amb aliances amb l'extrema esquerra, de la mateixa manera que ho seria una aliança amb l'extrema dreta (és curiós com aquí ambdues són vistes amb graus de comprensió tan i tan desiguals). L'independentisme català ha de ser associat a democràcia i a centralitat, i per tant no és que el que representa CDC sigui "imprescindible" per a la independència sinó que, quan ataquen Mas o Trias amb guerra bruta, demostren que aquesta aparença de centralitat és justament allò que fa més mal a l'espanyolisme. Un moviment independentista liderat per partits molt d'esquerres o molt de dretes, o molt "populistes" o poc centrals, seria una benedicció per a l'Estat espanyol: voldria dir que l'independentisme ja no representa un corrent central i democràtic, sinó una dèria radical de l'estil Trump o de l'estil Syriza. Escòcia ha fet bé d'avançar-se a tot això i diferenciar-se de l'opció del Brexit. Siguem intel·ligents. Entenguem el Brexit, assenyalem els defectes de la UE tant com calgui, però no siguem tan burros de confondre'ns fàcilment amb els moviments derivats de la ràbia atmosfèrica. Nosaltres no som una opció rabiosa ni extravagant ni intransigent. Nosaltres som, justament, part de la solució als problemes d'Europa i del món. Com va dir Clinton, el món pot ser català o talibà. Quina millor promoció a la causa podien fer-nos?

Publicat a Elmón.cat el 30 de juny del 2016

Sant Pancraç, no molestis

Pel meu origen pertanyo a uns sectors socials catalans que han jugat un paper molt principal en la història moderna de Catalunya i en el catalanisme polític. Hauria hagut de posar cometes en aquesta frase, copiada de l'article publicat a "La Vanguardia" el 12 de desembre del 1980 per Jordi Pujol, aleshores secretari general de CDC (l'article que, segons molts, va suposar la base de la imprevista victòria de CiU en aquelles eleccions catalanes).

En aquest article s'explicaven uns orígens, els del mateix personatge i els de diversos sectors socials catalans, que es resumien en no ser part d'una alta burgesia (ni tampoc una classe obrera) però que gràficament responien al fet de tenir la figura de Sant Pancraç en menjadors, despatxos, botigues i tallers. Avui aquesta figureta encara aguanta en molts menjadors, tallers i botigues -tot i que en aquestes últimes de vegades substituïts per un gat daurat que mou el braç amunt i avall-, i cal dir que des de fa uns deu anys el sant ha tingut poca fortuna. Molts tallers i botigues han tancat, molta gent s'ha quedat sense feina i els menjadors familiars, sincerament, ja no són el que eren. El desànim ha dut molts joves a buscar un futur a l'estranger o bé, en molts casos, a optar pel "combat" com a línia d'acció personal i política. Només amb la cultura de l'esforç i de la responsabilitat no n'hi ha hagut prou. En moltíssims casos, no n'hi ha hagut prou. Ni per començar.

Ni aleshores Pujol, ni ara jo mateix i la meva generació no tenim per què avergonyir-nos dels nostres orígens ni de l'eficàcia de les actituds adoptades en el passat. D'acord: però el conte ha canviat. Molt. Al "mig menestral, mig llaurador, mig fabricant, mig teixidor" s'hi ha d'afegir l'aturat de llarga durada, l'empresari arruïnat, l'autonomia empobrida, Europa qüestionada i la professió política profundament desprestigiada (entre d'altres raons, per la desconfiança que han provocat les confessions del mateix Pujol). Torna a ser un moment perfecte per al desànim i la queixa, per a la politiqueria i la demagògia, i per al triomf creixent dels neoanarquismes, els neocomunismes i evidentíssimament els neolerrouxismes, que existeixen i es fan gran agafen formes diverses en partits diversos de l'anomenada "nova política".

És un moment dolç per a buscar carronya entre el sofriment de la gent, pescar vots entre els barris més desafavorits parlant de castes i de màfies, prioritzar l'estètica fàcil a la profunditat complexa, assenyalar el catalanisme com el pretext dels "burgesos" per ocultar la "lluita de classes", treure Sant Salvador Seguí i Sant Durruti de la vitrina, etcètera. Però també és un moment perfecte per a no entendre o no voler entendre aquests moviments, per a confrontar-s'hi des de la simplicitat o des de la política de blocs, per a la no empatia, per a plantar davant de tot això una simple estatueta de Sant Pancraç. Però no serà suficient, i tampoc no serà vàlid. Ni Sant Pancraç ni treure cap Sant Cristo Gros que ja no hi és i que, a més, ens va decebre. No podem ni cedir al xantatge de la "màfia" ideològica ni contraposar-hi dogmes de l'altre extrem. Vivim aquí, aquest és el meu context, el de la meva generació. No la que assolia el poder l'any 80, que també ho va fer després de moltes dificultats, sens dubte. Però ha canviat molt el conte. Massa.

Davant dels qui proposen que el nou partit sorgit de CDC (amb canvi de nom o no) retorni "als seus orígens" i simplement reediti els postulats del 1980, o es defineixi explícitament de dretes o abraci un neoconservadorisme desacomplexat, la fórmula d'èxit serà més aviat una fórmula no frontista i en tot cas no dogmàtica. Les ideologies són totes vàlides però només aconsegueixen ser eficaces les que no es transformen en dogma, ni per la dreta ni per l'esquerra: les que no es transformen en religió. És a dir, ni Sant Pancraç ni Sant Lenin. Ningú no s'ha d'avergonyir dels seus orígens i ningú no ha de pretendre ser allò que no és, i per tant és ERC qui ha de fer d'ERC i la CUP qui ha de fer de CUP i el PP de PP. Però el que no hauria de fer la "nova CDC" és fer de la CDC dels anys 80, amb uns codis dels anys 80 i unes creences dels anys 80. Hem crescut durant 40 anys en una autonomia que ha fet uns progressos immensos, des del punt de vista econòmic, identitari, social, d'estructures d'estat del benestar eficients i genuïnes. Han canviat moltes coses, CDC i Unió ja no van juntes, els homes es casen amb homes i les dones amb dones i s'han fet lleis per a imposar taxes bancàries i per a evitar la pobresa energètica, s'ha apostat clarament per la independència de Catalunya i s'ha pogut constatar tant el bloqueig del centralisme espanyol com el desastre que suposen els "tripartits d'esquerres". Hem vist molt, hem canviat molt. No pot ser que això no es noti.
És de justícia dir que segurament la gent de CDC ha estat qui més canvis ha experimentat, voluntàriament, en la seva estructura mental i la seva línia d'acció els darrers anys. I a més hi ha arrossegat les classes mitjanes del país, dient-ho pel broc gros, la qual cosa té un mèrit immens i un caràcter històric quan ho associem al pas del catalanisme majoritari a l'independentisme. Sense marxa enrere, i de forma no dogmàtica: explicant, construint, posant-hi un pragmatisme i un seny del tot inexistent en algunes altres forces (ni Sant Pancraç, ni Sant Lenin, ni tampoc Sant Companys). No es tracta per tant de renegar dels orígens, ni de la feina feta, ni de l'actitud correcta ni de la cultura de l'esforç: tot això ha fer possibles grans avenços però el desencant actual, la crisi sistèmica actual i la desconfiança actual s'hauran de resoldre amb més consciència del moment que no pas amb dogmes i pregàries. Hi ha un terreny adobat per al desànim i per a la politiqueria, i també per als grans principis ideològics irreductibles, sí: però també hi ha un terreny adobat per a un centre actualitzat, empàtic, flexible, no etiquetable des de fora, il.lusionador, pragmàtic i romàntic alhora, eficaç i eficient, desacomplexat i alhora realista, tan conscient de les seves pròpies forces com escèptic amb els franctiradors verbals o els fantasmes del passat.

Una bona nit un deixeble de Beethoven, Moscheles, va deixar escrita sobre una transcripció de Fidelio la següent frase: "Acabat amb l'ajuda de Déu". L'endemà, quan es va llevar, va observar que Beethoven hi havia escrit just a sota i amb traç gruixut: "Mensch, hilf dir selbst" (Home, ajuda't a tu mateix). La política ha de deslliurar-se de sants i de màrtirs i de religions de banda i banda, i fins i tot la gent del mig ha d'actualitzar els seus sants o els seus principis. Res no s'acaba només amb fe, o només amb l'ajut de quatre veritats de sempre. Es tracta de provar de comprendre l'altre i de trobar, després, el nou pensament fort. Per tant ja creiem en tu, Sant Pancraç, i ja tenim fe, i ganes de treballar, i hi posem el coll que podem. Ah, i gràcies per tot, és clar. Però ara mateix descansa, queda't al prestatge, i sobretot, vistos els resultats, prova de millorar. Com provem de fer nosaltres.


Publicat a Elmon.cat el 2 de juny del 2016

Els veïns i les veïnes

Vaig coincidir a TV3 amb un membre (i antic president) de l'Associació Veïnal Vila de Gràcia, Toni Ramon, que durant aquests dies ha estat portaveu davant de tots els mitjans de comunicació que han volgut “copsar l'opinió dels veïns i les veïnes”. El que em vaig trobar va ser, ras i clar, un defensor del moviment okupa i de la resistència antipolicial. No hi ha cap problema, té tot el dret el senyor Ramon de simpatitzar amb el moviment okupa i de denunciar el que ell anomena “el procés d'elitització del barri” en referència a l'augment dels preus dels pisos per l'especulació immobiliària (jo havia arribat a pensar que el procés d'elitització del barri, de diversos barris de la ciutat, consistia en el fet que una elit no paga el lloguer per fer activitats cíviques i d'altres entitats paguen lloguer per fer feines similars). Però la qüestió no és aquesta, amb el senyor Ramon podríem coincidir perfectament amb el tema de la pujada exagerada dels preus dels pisos a la vila, i fins i tot podré assumir que una cosa és protestar i l'altra és estar en guerra. Si estàs en guerra no negocies i no hi ha convencions de Ginebra que valguin. Entesos. Però aquest no és el tema que m'inquieta: el que m'inquieta és que aquesta sigui, o pretengui ser, “la veu dels veïns i les veïnes de Gràcia”.

Quan l'alcaldessa Colau parla dels “veïns i les veïnes” de la ciutat i fins i tot sembla que parli dels ciutadans com vostè i com jo, em pregunto si no està dirigint-se més aviat a algunes associacions d'altaveu enorme però de representativitat més que discutible. No és cap crítica: una associació només pot i ha de representar els seus associats, i pot dur el nom que vulgui, i si jo munto l'associació dels “humans i les humanes” de Barcelona però tinc com a secretari el meu quiosquer i com a vocal la meva sogra, puc aparèixer perfectament davant dels mitjans com a portaveu de l'associació més humanitària de la metròpoli. I si l'alcaldessa no negocia amb mi, voldrà dir que està contra els humans (i les humanes), evidentment. Que no escolta, o que és antihumana, o encara pitjor, casta o màfia. El que vull remarcar és que algunes d'aquestes associacions estan, notòriament, marcades d'ideologia. Pst!: amb tot el dret, i tant que sí. Moltes d'elles formen part de la FAVB, federació d'associacions que va tenir com a president l'ex cap de llista de Catalunya Sí que es Pot al Parlament de Catalunya, Lluís Rabell. També de tendència política molt marcada. També amb tot el dret, és clar. Aquesta mateixa federació, si no recordo malament, va aplaudir el nefast referèndum de la Diagonal impulsat per l'alcalde Hereu i fins i tot va recomanar no votar l'opció C, la que descartava qualsevol de les dues solucions proposades pel consistori (amb tramvia totes dues, com també proposa avui Ada Colau, quines coses). Com tothom sap, es va imposar l'opció C de forma aclaparadora i la “representativitat veïnal” va quedar doncs això, ben representada. Insisteixo, no passa res: la qüestió canviaria si els veïns i veïnes ens organitzéssim millor i participéssim activament en la vida municipal, omplíssim (ja no dic “okupéssim”) aquestes associacions de veritable pluralitat de pensament o, en tot cas, en féssim de noves que no obeïssin a consignes polítiques ni a interessos de lobbies. La culpa no és de cap associació ni de cap federació, ni del senyor Ramon ni del senyor Rabell, que fan la seva feina (o la seva guerra). El que sí que em grinyola és que donem tanta veu, tanta visibilitat i tant poder decisori a entitats de representativitat discutible.

Els “veïns i les veïnes” de la vila de Gràcia, o de Sants en el seu moment, o de la Barceloneta quan arriba l'agost, poden tenir una opinió més pròpia i una veu més diàfana si no permeten que portaveus molt mobilitzats, molt polititzats i molt organitzats, gestionin algunes associacions i donin la cara en nom de. L'associacionisme té un poder immens, una força transformadora gran, com està més que demostrat els últims anys: però aquest no és l'àmbit dels polítics i les polítiques, sinó dels veïns i les veïnes. De la gent que potser té simpaties cap als okupes però no cap a les protestes violentes, o que hi simpatitza al cent per cent, i tant, o que en canvi ho considera tot un xantatge intolerable. Tant se val, “el poble” pensa de formes diverses. Però quan té veu, veu de debò i no mediatitzada per hipotètics “representants”, de vegades (hop!) acaba votant l'opció C.

Aquesta gent. On sou?

Publicat a El Punt/Avui el 31 de maig del 2016