El 26 de febrer del 2001 Mullar Omar, líder dels talibans de l’Afganistan, va escriure un edicte on decretava que totes les estàtues no-islàmiques, localitzades en el terreny dels Emirats islàmics d’Afganistan, havien de ser destruïdes. Això va provocar la destrucció dels Budes de Bamian, estàtues gegantines antigues de gairebé 1500 anys i declarades Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Com que no tot es podia aguantar en motius religiosos (és a dir, per quedar bé), els islamistes reivindicaven que la gent donava més importància a les dues escultures de la roca que a la fam que passaven els nens afgans durant aquell hivern (a causa, suposadament, de l’aïllament nordamericà). Abans d’aquest decret, el 12 de febrer, els talibans havien entrat al Museu de Kabul per trencar estàtues. La resta de la història dels despropòsits dels talibans contra al patrimoni cultural és prou coneguda.
Normalment, rere una reivindicació estètica o urbanística envers un monument o un element de patrimoni cultural (per a enderrocar-lo, s’entén) hi ha més motius ideològics que purament estètics. Però no ens enganyem, tota estètica té una ètica i gairebé sempre una càrrega ideològica que, per subtil que sigui, pot molestar els seus oposats. És per això que retirem estàtues i plaques franquistes i és per això, suposo, que a l’alcaldessa Colau no li molesta posar-les al bell mig de la plaça del Born on hi ha els vestigis de la derrota del 1714. El missatge és clar: “no ens importa”. Com també hi ha missatge darrera del canvi de nom de la plaça Llucmajor per Plaça de la República, o la retirada dels bustos i quadres i noms monàrquics de l’Ajuntament: “som antimonàrquics”. O darrera de la intenció de la CUP de retirar l’estàtua de Colom “per esclavista”, o la d’Antonio López: “som antiesclavistes”. Sempre hi ha un motiu ideològic i no purament artístic o científic o ciutadà, sempre hi ha una voluntat expressa de marcar empremta i d’imposar relat i de demostrar qui mana. Damnatio memoriae. Ara seguireu aquest codi. Ara escriurem nosaltres el relat. Uns han guanyat i uns altres han perdut. Bàndols. Bandolerisme. Fernández Díaz i allò de guanyar la guerra 80 anys després. Massa gent que actua a cop de dogma ideològic. Massa gent dogmàtica, massa talibans. Sí, destructors. Fonamentalistes. Talibans.
Quan el regidor d’Arquitectura de Jaume Collboni, Daniel Mòdol, diu que la Sagrada Família és una “mona de Pasqua”, una “gran farsa” i una “pseudoobra de Gaudí”, està fent de talibà. Primer, perquè un regidor d’aquesta ciutat no pot ridiculitzar el seu símbol arquitectònic més universal. Només amb això, destitució fulminant (dictaria el més pur sentit comú). Però segon, per talibanisme dogmàtic al·lèrgic a la diversitat i a la iniciativa arquitectònica privada, a banda d’un motiu extra, que és l’objectiu mal gust. Sí, mal gust, mal càlcul de les prioritats estètiques: perquè la veritat és sí que hi ha una Sagrada Família que caldria enderrocar, que és l’església parroquial de la Sagrada Família d’Igualada que és obra de Bohigas (que sembla que és el referent a seguir). Recomano que tothom la visiti (per internet és suficient) per veure com es pot buidar de tota ànima un edifici teòricament destinat a l’espiritualitat. Els demano que la comparin amb la Sagrada Família, no la façana del Naixement, sinó la de la Passió, la d’en Subirachs, i també amb la nau central construïda recentment i amb les torres que es projecta elevar fins al 2026, i els demano que escullin quin dels dos edificis cal enderrocar pel bé de la humanitat. No és cap mania personal, el mateix diria jo a Josep Pla quan va proposar enderrocar el Palau de la Música o a tanta gent que se’n va fotre de Gaudí quan va atrevir-se afortunadament a trencar les cantonades de l’Eixample amb edificis com la Pedrera. Tots els detractors del romanticisme o de l’espiritualitat o de la fantasia i la imaginació ho són en nom d’un suposat racionalisme ordenat i funcional, i aquest és exactament el retrat de la seva ànima: llisa, freda i de formigó. Provinciana. Petita. Incapaç i impotent. Al·lèrgica a les excepcions. Normativista. Academicista. Castradora. Acomplexada. Talibana.
Confio que la Sagrada Família (de Barcelona) s’acabi el 2026 i que s’acabi bé, és a dir, que s’acabi sense llicència d’obres. Que s’alci per damunt de les reglamentacions mundanes i de les formiguetes en formes d’arquitecte municipal que fan places dures i ruscos perquè la gent hi visqui. Que els mostri per sempre (per tota l’eternitat) la seva infinita petitesa i que ho faci sense ni un sol permís d’obres, però amb tot el permís de l’art i de la bellesa. I que els regidors i arquitectes racionalistes es posin a buscar el permís d’obres de Santa Maria del Mar o de les piràmides d’Egipte, i que revisin totes les grans obres de la humanitat per veure si s’ajusten als seus obtusos esquemes ideològics i a les seves pureses menjacapellàniques, i que trobin el certificat revolucionari i antiesclavista del descobridor d’Amèrica per veure si respon als cànons establerts, i que busquin si els reis catalans o espanyols eren prou demòcrates i prou socials i prou comuns, o si Salvador Dalí no mereix carrer a Barcelona per haver-se també desviat del dogma, o si caldria canviar el nom de Via Laietana pel de Via Durruti (ai, no, que això ja es va fer) o si les muralles romanes de la ciutat es van construir seguint mínimament el respecte per l’Estatut dels Treballadors. Dediquin-se a tot això, mones sense Pasqua, i quan hagin acabat diguin-nos quines obres d’art s’han de fer i quines no, i de quina manera, i amb quin missatge. I quines coses hem de recordar i quines hem d’oblidar. Marquin la memòria històrica i l’amnèsia històrica, i facin els sants i els retaules pagans que haguem d’adorar, i sobretot posin molt d’asfalt al damunt d’allò que no hagi de tornar a existir mai més, excepte l’estàtua eqüestre de Franco (aviat sobre les lloses del Born) i la futura Avinguda Ada Colau (avui Passeig de Gràcia) o qualsevol altra cosa que hagi passat el seu filtre.
Ho va dir bé Bill Clinton quan va venir a Barcelona l’any 2001: The world will be catalan or taliban.
Publicat a Elmon.cat el 7 d'octubre del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada