El relat

Fa dos dies m'explicaven per què una verònica, que és aquell pas clàssic de la tauromàquia que es fa subjectant la capa amb les dues mans, es diu verònica: resulta que rep aquest nom per l'escena bíblica en què Verònica, una dona de Jerusalem, va donar el seu vel a Jesús perquè s'eixugués el front mentre portava la creu. Tot i que no m'agrada l'espectacle dels toros (amb veure'n un en vaig tenir prou), aquest bateig bíblic em sembla un bon exemple de construcció de relat. La fiesta nacional inclou una cultura, un llenguatge, un imaginari, que a Catalunya es perdrà per sempre perquè no ha aguantat el pas de les generacions ni la sensibilitat animalista ni tampoc, admetem-ho, el relat nacional català. No l'ha fet seu. És més: han estat relats antagònics. Com s'explica, això del relat? Qui el fa? Qui relata, qui escriu? Per què Espanya i Catalunya han traçat camins massa divergents, imaginaris massa incompatibles i símbols tan diametralment oposats? Aquí, no fotem, és d'on plora de la criatura: no de la falta de finançament autonòmic o de disposar d'eines competencials majors, sinó de la falta d'encaix dels relats.

Els tòpics i els estereotips són fonamentals, una caricatura diu més d'una persona que no pas un retrat hiperrealista. Això també val per als col·lectius, no tant per allò de “com ens anomenin els de fora” (puntualitat britànica, precisió suïssa, feina de xinesos...) sinó sobretot per com t'anomenis tu mateix. Quin relat construeixes, i per què. Qui vols trobar quan et miris al mirall. Sembla ser (llegeixo) que el relat nacional espanyol es forja al mateix temps que a Catalunya es va gestant la Renaixença cultural, al segle XIX, i que per tant també el protagonisme dels toros i les flamenques (els coneguts souvenirs de la Rambla) prové d'un imaginari romàntic. D'inspiració molt francesa, o més ben dit, antifrancesa: arran de la revolta contra l'ocupació napoleònica, el nacionalisme espanyol troba el seu propi relat justament en el tòpic que els francesos van fer de l'espanyolitat. Dones amb uns ulls ardents, homes que s'ocupen més de viure que de treballar, amors apassionats, Carmens, bandolers, guitarres, castanyoles, sol, toros (ja transformats en espectacles de masses al segle XIX)... en definitiva una certa falta de modernitat transformada en orgull vitalista i natural. Exaltació d'allò passional, primitiu, autèntic, essencial. La sang, el sol, el sexe, la vida. Un relat que en el fons era força envejat, aleshores, per alguns europeus massa quadriculats i titafredes. La recerca de l'essència humana més ancestral i nua d'artificis, allò que Bigas Luna va saber retratar tan bé quan Javier Bardem torejava tot nu sota la llum de la lluna. Sense ningú més. Pell a pell, tots dos, tu i jo. I la verònica.

El relat espanyol és, doncs, d'arrel tan romàntica com el català i molt inspirat en el barroc i el postbarroc. No és nostàlgic: és de pebrots, i amunt. El relat català és, en canvi, medievalista i nostàlgic per necessitat: l'enyorança d'unes llibertats i unes constitucions prèvies als estats moderns i l'enllaç directe amb la Renaixença cultural, la industrialització i el modernisme. Això ens fa una caricatura de pagesos i de garrepes, de desconfiats i pragmàtics, obsessionats amb la preservació de les arrels (i els diners) i curosos de semblar més moderns que ningú. No crec que això sigui gaire compatible, avui dia, amb un imaginari basat en les passions, la sang i el sol. Mentre escric m'adono que tenim un estereotip racionalista, en contrast amb l'estereotip emocional i vitalista espanyol. Tal vegada les emocions les emetem d'una altra manera: a través de la reivindicació nacional, de la defensa de la llengua i del record (nostàlgic) de massa segles sense autogovern. La nostra emoció passa més filtres, no toreja un animal a la llum de la lluna sinó que construeix ordenades torres humanes, escriu gramàtiques, compta per ballar o es numera per fer manifestacions. Són dos romanticismes diferents, però romanticismes tots dos, i creen relats diferents perquè tenen (i volen tenir) una visió diferent del món. Tant se val si a Catalunya hi va haver molts toros i si algun Cabré es va endur Ava Gardner al llit, al mirall hi volem veure una altra cosa. No pas ara, sinó ja des d'aquell segle XIX on es feien els relats. I tothom sap que els relats no tenen per què ser del tot veritat, però han de ser versemblants: potser per això, aquí mai no hi han triomfat els contes de fades federalistes.

Publicat a El Punt/ Avui el 18 d'octubre del 2016