Colau, l'extremista

Hi ha opinadors que han afirmat que la polèmica sobre l’estàtua eqüestre de Franco a l’esplanada del Born és un capítol que “centra” Ada Colau i que la posa enmig de dos bàndols extrems: els independentistes hipersensibles i els nostàlgics del feixisme. Crec que això és ignorar el que vol dir centralitat, i el que vol dir sentit comú i l’ànim general. La “gent del mig”, la gent que viu i treballa o busca feina o existeix a Barcelona, considera que Ada Colau ha fet un enèsim acte de cinisme i de frivolitat amb els símbols perquè no deu tenir cap idea gran per a la ciutat. Això és el “mainstream”, aquesta és la impressió del sentir general i aquí és on qualsevol opció centrada hauria de situar-se. Amb els símbols no s’hi juga i la senyora Colau juga amb els símbols, tan simple com això. Ha jugat amb foc i s’ha cremat. I ens ha fet perdre el temps i la tinta (i els diners!),a tots els ciutadans.

Dubto molt que algú negui que escollir el Born per a exhibir aquesta peça era una provocació, i una persona que provoca no és una persona centrista ni centrada ni central: és una provocadora. El president Obama va llençar, fa quatre o cinc mesos, una reflexió sobre el populisme: venia a dir que populisme és preocupar-se pel poble, i que regalar el terme “populisme” a alguns personatges polítics que no han demostrat gran cosa (es referia a Trump) és un regal massa gran i immerescut. Que el populisme no hauria de ser equivalent a “dir-la grossa per a guanyar vots”: això en tot cas seria “nativisme”, “xenofòbia” o “cinisme”, però no populisme en el sentit de fer una cosa realment popular o pensant en el poble. I aquesta exposició del Born, aquesta exhibició, aquest exhibicionisme frívol, no s’ha fet pensant en el poble sinó pensant en els vots o en la imatge. O, com es diu avui, en “guanyar el relat”.

Tot i així crec que “guanyar el relat” en política catalana, avui, no passa per alguns factors: en primer lloc, no passa per posar Franco sobre les reuïnes del Born perquè allí no hi van perdre les llibertats els barcelonins independentistes, allí hi vam perdre les llibertats tots. Del primer barceloní a l’últim, com tots els catalans, i encara avui en paguem les conseqüències. També l’alcaldessa, encara que prefereixi riure-se’n. En segon lloc, guanyar el relat no passa per vendre contes de fades federalistes que ja no es creu ni la fusta de la tomba de Pi i Margall. En tercer lloc, tampoc passa per esborrar inscripcions d’estàtues a Samaranch o canviar plaques de places i carrers per fer honors al bàndol republicà, és a dir, no passa per fer política de bàndol. Fer política de bàndol no és buscar el centre, és fer política de bàndol, és fer bandolerisme, és fer tribu. No és central, ni de lluny. És el que és. En quart lloc, no passa per governar en minoria sense saber arribar a acords amb les altres forces per a aprovar el programa d’Actuació Municipal, que és, per dir-ho en termes comprensibles, “el guió del mandat”. Centralitat és buscar acords, i per cert no és no assenyalar “mafiosos” falsament ni expedir certificats de puresa ideològica. En cinquè lloc, guanyar el relat no passa per tenir un arquitecte municipal que fa mofa públicament del temple de la Sagrada Família, el símbol més important de la ciutat. No, això no és guanyar el relat, això és tan antiquat i tan conservador i tan gris com un plànol d’en Bohigas. Això és quedar-se en els debats superats dels anys 80, això és creure encara que el modernisme és cosa de rics que van a missa, això és reaccionari i conservador i esteticisme de la gauche divine.

En sisè lloc, guanyar el relat no és renunciar a la llotja del Liceu (i no anar-hi gaire) només perquè el Liceu dóna imatge de burgès i de no sé què, tot ignorant (o volent ignorar) que és una institució que paguem entre tots, i tots vol dir també l’home humil que viu al Raval però que és un gran amant de l’Òpera i que paga els seus impostos perquè els governants (també l’alcaldessa) cuidi la sala com tots els altres equipaments culturals del país. Guanyar el relat no és res de tot això. Això és en tot cas, com diria Obama, una mala concepció del populisme. Això és cinisme i frivolitat. El capítol de l’estàtua de Franco només n’és una enèsima mostra, un símbol perfecte, ja que estem tant en el tema dels símbols.

Colau era i és una extremista, i crec que ho és amb orgull. Una altra cosa és que no pugui carregar-se el Mobile World Congress perquè veu que no té prou força per fer-ho, o que hagi de conviure amb comerciants que (maleïts garrepes) volen posar terrasses als carrers per donar feina i servei, o que hagi de dir alguna cosa de tant en tant als malvats hotelers que esperen l’aixecament de la moratòria evasiva i eterna, o que hagi d’arraconar tots els manters a un lloc “discret” del front marítim, o que hagi de suportar que la xiulin per haver posat un obscè comptador de refugiats ofegats a la Barceloneta. Colau representa un bàndol, una determinada esquerra, una extrema esquerra que ha vingut a fer polítiques d’extrema esquerra perquè considera que és el més just i el més convenient. Molt bé, però això no la posa al centre d’enlloc. Ni encara menys li dóna les regnes del relat en aquest país. Aquí la gent, bàsicament, el que vol és que la ciutat funcioni i que els polítics no perdin gaire el temps. No demanen molt més. Per tant els veïns i les veïnes el que fan és viure, treballar i fer el seu camí sense permetre que els distreguin gaire, si pot ser, les ocurrències d’una senyora amb ganes de jugar. Jugui, alcaldessa, però no molesti.

Publicat a Elmon.cat el 21 d'octubre del 2016