Crear frustració

Deia l’alcaldessa Ada Colau fa dos dies a TV3 que “plantejar la independència com una cosa immediata crearà frustració”, i que ella creu que és millor lluitar per obtenir un referèndum pactat amb Espanya. També va afirmar que “és ofensiu per a molta gent dir que Espanya és irreformable”. Frustrant i ofensiu. Frustrar i ofendre. 

Frustrar i ofendre.

Hi ha moltes coses que són frustrants i ofensives, és cert. Ofèn una mica, i frustra també (admetem-ho), que s’estigui jutjant polítics catalans per haver facilitat una consulta participativa. No ho sé, com a mínim es pot considerar una mica molest o anòmal, no? Com el fet que s’hagi manipulat dades i informacions per part del Ministeri d’Interior per tal d’imputar delictes fiscals inexistents a polítics com l’exalcalde Xavier Trias, però diria que això no indigna ni ofèn ni frustra a gaire gent deBComú ni de Podemos, per exemple. O en tot cas no ho hem sentit gaire, la veritat: més aviat l’alcaldessa anava cridant “màfia” durant les eleccions, recordem tots. Després tampoc no ens consta que hagi demanat perdó, però no ens desviem del tema perquè no ofèn qui vol, sinó qui pot.

Per on anàvem? Frustrar i ofendre. Home, dona, també és força frustrant i ofensiu (no ho sé, dic jo)que ningú al PSOE aixequi cap veu en favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre en canvi el discurs de BComú i de Podemos encara és que “hi ha altres majories possibles” i que “s’estan produint canvis profunds a Espanya”. Ja no sé si es pot considerar ofensiu que es posi una estàtua eqüestre de Franco al bell mig de la plaça del Born, o que la senadora Sara Vilà (d’En Comú Podem) suggereixi per twitter que la gent propera a CDC o d’ERC no va lluitar contra el franquisme. No sé si ofèn, o frustra, o les dues coses. O si no mereix consideració. O bé les insinuacions de Lluís Rabell (Catalunya Sí Que Es Pot) sobre la violència que comportaria una eventual secessió, i fot-li que és de Reus, i tal dia farà un any, i amunt i crits.

Ja no entro en la frustració que poden crear 300 anys d’intents reiterats de genocidi cultural, lingüístic i institucional, que veritablement deuen frustrar una miqueta, o bé el fet que després de 40 anys de democràcia encara Catalunya no es vegi reconeguda com a nació dins l’Estat espanyol. També és indiscutiblement frustrant que encara hi hagi aproximadament 8 desnonaments per dia a Barcelona, especialment per als qui ho pateixen (promeses electorals a banda), però el que és frustrant i alhora també ofensiu és que d’això se’n vulgui culpar la Generalitat i els Mossos d’Esquadra. No ho sé. Jo només dic, eh? No sé si és més frustrant la idea de la independència de Catalunya, per difícil que efectivament sigui, que la idea d’una Espanya plurinacional com a projecte viable (i no només com a eslògan bonista).

Hi ha moltes coses frustrants i ofensives, fixin-se si n’hi ha, però òbviament cadascú es fixa en aquelles que vol i destaca en públic aquelles que escull. No sé si per molta gent és ofensiu dir que Espanya és un país irreformable, però el cas és que cap dels dos partits que poden optar avui a la presidència del govern espanyol no té cap intenció d’introduir plantejaments federalitzants, ni confederalitzants, ni plurinacionalitzants a Espanya. Cap. Zero. Niente. I aquests partits els voten persones, eh? Persones concretes, ciutadans, espanyols de carrer, votants que van a votar el que van a votar i que per tant pensen el que pensen. Ni tan sols consideren la idea de pactar amb gent que plantegi aquest tipus de canvis estructurals, o que ho porti plantejant durant anys i dècades. Això frustra i ofèn, sí, però només ens frustra i ofèn a alguns. I sap una cosa, alcaldessa? Estem farts que ens ofenguin i que ens frustrin. Portem ja massa anys. 

Un consell doncs: vigili.

Publicat a Elmon.cat el 23 de setembre del 2016