Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes de moment
La gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla i ha delegat en els polítics
Si fóssim independents, hauríem de tenir una mena d'estat del benestar cultural fort
Amb àmplia experiència en el sector cultural, l'advocat i escriptor Jordi Cabré i Trias (Barcelona, 1974) és l'actual cap de relacions institucionals del Departament de Cultura. També va ser director de Promoció i Cooperació Cultural del departament del 2011 al 2013, amb el conseller Ferran Mascarell. És autor de novel·les com ara La pregària del Diable i Després de Laura, que va ser finalista del premi Sant Jordi. Col·labora habitualment amb El Punt Avui.
Quan li vam trucar per concertar aquesta entrevista i li vam dir que era sobre el procés, va exclamar “Que Déu ens agafi confessats!”. Tan negre ho veu?
Va d'un pèl, perquè hi ha una mena d'empat crònic tant a Catalunya com a Espanya que, pel que fa al tema del procés, només es pot descronificar si, entre cometes, hi ha algú que la faci grossa. Amb això vull dir que el full de ruta actual, que penso que és vàlid, s'haurà de complementar amb una acció de força pacífica però contundent i política. El president de la Generalitat i/o el Parlament de Catalunya haurà de fer una declaració o aprovació de la llei de transitorietat que forci les coses, que sigui un acte de fets consumats. Això no és, evidentment, la independència, sinó que és un acte unilateral que precipita els esdeveniments. El menys important aquí és si hi ha prou legitimitat o no per ser independents, perquè és un acte per acabar convocant un referèndum vinculant que pugui donar legitimitat a l'acte detonant.
Vostè està pel RUI o per la DUI?
Jo estic per la U d'unilateral. No sé si ha d'anar primer la D o la R. Però tot plegat ha de culminar amb la R. Però tant una cosa com l'altra seran unilaterals. En aquest context la comunitat internacional s'hauria de pronunciar, que no vol dir que ens doni suport. En tot cas nosaltres ja haurem fet una declaració solemne. I a Espanya se li ha de tenir respecte perquè no posarà fàcils les coses. Nosaltres hem de demostrar que sabem construir una sortida al conflicte que pugui no semblar massa de bàndol. Sé que la Generalitat hi treballa, que el full de ruta s'està complint, que no hi ha cap altra manera de fer-ho i que el president Puigdemont està disposat a arribar fins al final, és a dir, arribar a tenir prou legitimitat per convocar el referèndum i provar de guanyar-lo. Si no s'arriba fins aquí, Puigdemont és un president que no estaria disposat a continuar sent president.
De moment, però, hi ha un obstacle que s'ha de passar primer: la moció de confiança.
Ara haurem de veure per enèsima vegada si la CUP, que és un aliat necessari per culminar el procés, és de fiar o no. Si no se supera la moció de confiança, el procés se'n va a fer punyetes i haurem d'esperar uns quants anys més per tenir una situació semblant. Però si se supera, la cosa podria sortir bé. Per tant, la responsabilitat de la CUP pel que fa al procés és gran i la confiança dels ciutadans en la CUP variarà en funció de com actuï a partir del setembre
.
Però tenint en compte que és pràcticament impossible que Espanya permeti el referèndum, no es corre el perill que un altre referèndum acabi sent com el 9-N?
En molt poc temps, s'ha d'haver creat una nova situació legal, totalment inèdita, que permeti a la comunitat internacional entendre que fas un referèndum perquè creus que l'has de fer. Això demana que facis un avís en tota regla en forma de declaració o proclamació que et cobreixes legalment per poder fer un referèndum unilateral. Si no es fa això, es faria un referèndum amb la normativa dels altres, però això no vol dir anar a un 9-N pitjor. Si ha de ser vinculant, el cos legal t'ha de protegir i ha de tenir una durada curta, d'una setmana o dues, no més que això. Mentrestant estarem en una mena de contradicció legal que pugui ser interpretable des de fora.
I com es pot contrarestar la reacció de l'Estat espanyol en aquell moment?
Si això passa, estarem davant un joc de legalitats que obligarà Carme Forcadell i Puigdemont a tirar endavant igualment; una via molt arriscada, és cert. Els poden inhabilitar, és clar, però si has fet la proclamació, la inhabilitació no serveix. I aquí és quan entrarien els mediadors internacionals, i tinc la sensació que fos quina fos la solució estarien a favor d'una solució votada. Un mediador tiraria per la solució intermèdia d'arribar a un referèndum de preguntes pactades. I això és bastant probable que pugui passar.
I a partir d'aquí?
El que és fonamental és que totes les autoritats catalanes, inclús l'Ajuntament de Barcelona (si és que l'alcaldessa Colau demostra que s'ho creu, cosa que dubto), el president i el Parlament, han d'aguantar fins al final, tant en casos d'inhabilitació com en casos de multa, etcètera. Es tracta de demostrar no tant que tens la majoria per a la independència, sinó que tens la majoria a favor de la sobirania. Que la majoria cregui que el teu futur el decideixes tu i que les teves institucions passen al davant de la Constitució espanyola. Si això queda clar, la independència ve després. El que és important és que les institucions demostrin integritat. Ha de quedar clar que tu has obeït els teus, encara que després es perdi el referèndum. Per això va ser important el 9-N, perquè va crear un precedent espectacular d'integritat, de voluntat i de determinació. Tots ens vam sentir semilliures i semisobirans aquell dia, amb la sensació que si volem, podem. I durant tres dies, o com a mínim un dia, l'Estat no va existir a Catalunya.
Creu que la causa principal de l'atzucac a Espanya és Catalunya?
Sí, n'estic convençut. El PSOE, Podemos i nacionalistes són incapaços d'articular una alternativa que passi per un referèndum o una reforma constitucional profunda. Això a Espanya és un tema tabú. És cert que Pedro Sánchez està aguantant molt bé la pressió i fa bé, perquè Espanya es mereix que no tot passi pel mateix. Catalunya es mereix sortir del seu atzucac, però Espanya també. Espanya mereix plantejar-se què vol fer en el futur i especialment què vol fer amb Catalunya. Diria que hi ha veus del PSOE que ho entenen, però no tenen poder. No descarto que Espanya acabi adonant-se que necessita una reforma profunda, però haurà de ser de manera traumàtica, en el moment en què la situació de bloqueig sigui insuportable i de cercle viciós. Catalunya està a punt de desfer el seu cercle viciós. Espanya, si s'espavila, encara seria capaç de desfer el seu.
Fins ara hem parlat de com han d'actuar els polítics. Però, i la gent? Està desinflada? Creu que les mobilitzacions del pròxim 11 de setembre no seran tan massives com les anteriors?
Sí, la gent està desinflada perquè ja ha passat pantalla. No hi va haver cap manifestació ni cadena humana a Escòcia perquè ells van passar directament a la política. Nosaltres hem sabut fer demostracions cíviques molt importants que han donat la volta al món perquè segurament no teníem altres eines i també per una certa tradició de saber fer manifestacions importants des dels anys setanta. Se'ns dóna bé. Però ara la gent ha delegat la reivindicació a la política, cosa que ja em sembla bé si va complementada. La política a Catalunya també ha intentat ser de base cívica. Està tan bé que la gent hagi delegat en els partits i les institucions la culminació del procés, com que la gent no s'oblidi que els polítics són seus, que la sobirania és popular. Això vol dir que el poble hi ha de ser. Puc entendre que el carrer estigui una mica desinflat, però estaria bé que no oblidéssim que el polític és un empleat nostre. Hem de donar-li confiança i suport quan la situació ho requereixi.
Vostè que prové i treballa en el sector cultural, faci la carta als Reis per la cultura en una Catalunya independent.
En primer lloc, ens hem de creure la cultura com a font de riquesa econòmica i espiritual. Això significa triplicar el pressupost actual, perquè la cultura crea llocs de treball, fa mentalitats creatives i crítiques, i fa diferenciar Catalunya com a país creatiu en comparació amb altres països més freds en aquests àmbits. Hauríem de ser un país que tingués una mena d'estat del benestar cultural fort, com hauríem de fer també en la sanitat i l'ensenyament.
Publicat a El Punt/Avui el 27 d'agost del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada