El fantasma de Sant Boi

Se n'ha parlat aquests dies, de l'Octavi Saltor, advocat i poeta que va parlar a la històrica manifestació de Sant Boi de l'any 1976 juntament amb Miquel Roca i Jordi Carbonell. Per què hi va parlar, una persona relacionada amb la Lliga? Amb els de la “dreta repatània”, els “romàntics”, els “catòlics regionalistes conservadors”? S'ha parlat molt de l'error desafortunat de vetar la presència del PDC a l'acte commemoratiu d'enguany a Sant Boi, on sí que hi van participar formacions al·lèrgiques a tot el que l'independentisme del PDC representa. I s'ha parlat molt del contrast amb aquell 76, on sí que parlà per exemple Miquel Roca. Però, i l'Octavi? No és molt més significatiu que es comptés amb un representant de la continuïtat ideològica de la Lliga de Cambó? Un poeta que va ser, durant la dictadura de Primo de Rivera, president de l'Associació Catalana d'Estudiants i militant de la Lliga Catalana? Un membre de l'Acadèmia de Bones Lletres i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i arxiver dels Jocs Florals de Barcelona (així com responsable de la seva continuïtat a l'exili de postguerra)? Un “romanticot de classe alta”, per entendre'ns? Què hi feia, convidat allà?

Aquell any 76, precisament, l'Octavi Saltor pretenia reorganitzar la Lliga i de fet l'any següent es va presentar a les eleccions generals per la coalició Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català (sense obtenir cap escó). La pregunta és aquesta: què ha canviat en aquest país perquè un acte coral, com el que va dirigir musicalment Oriol Martorell l'any 76, passi de la representació àmplia d'esquerra a dreta per passar a excloure independentistes o catalanistes per raons de sensibilitat ideològica (o d'estratègic “cordó sanitari”)? Repeteixo: ja no parlem de Miquel Roca, convergent de l'època i proper a les tesis socialdemòcrates, sinó d'un home de dretes, liberal-conservador, hereu de la Lliga, convidat a parlar en un acte reivindicatiu d'aquella mena. És, de fet, com si a la manifestació de diumenge també hagués parlat una persona propera a Unió, o a Demòcrates, o a l'ala més liberal de l'antiga Convergència: hauria suposat algun problema, això? Oi que no? Quanta gent que es va manifestar diumenge se sent llunyana de les tesis d'extrema esquerra, o socialistes, o neoanarquistes, o comunistes, sense importar-li barrejar-se amb persones que sí que ho són (o fins i tot amb la samarreta del diputat Rufián, guixada visiblement amb el nom “Durruti”)? Fins quan aquests milers de persones que empenyen per l'autodeterminació i per la independència haurà de sentir-se anomenar pusil·lànimes, traïdors, tebis, ambigus, tramposos, burgesos, ultraliberals, neofatxes, fins al punt de ser vetats a l'acte de Sant Boi (i insultats en el mateix acte)? De qui va ser la brillant idea de permetre-ho? I, el més important: on ens hauria portat que aquesta manera de fer hagués afectat la manifestació unitària de diumenge? En quina direcció remen alguns? En quina mena de “guerra” juguen? Què volen aconseguir?

L'any 76, a Sant Boi, molts van ser conscients que la Lliga era un partit testimonial i més aviat per a nostàlgics, però que aquell sector també havia de ser present a l'acte per fer ben àmplia la visibilitat de tots els sectors socials. Per a resumir-ho en una frase: ni els de la Lliga van ser una colla de traïdors, ni en Macià ho va ser quan va negociar una autonomia i un estatut retallat. Prou de voler apropiar-se del que és de tothom, prou de renegar de tots els qui ens han dut fins aquí, d'una banda i de l'altra, i a treballar tots per la síntesi perfecta que encara pot produir la unió de l'esperit de Prat de la Riba amb l'esperit de Macià. Si ens hem trobat, si ens hem unit, aprofitem-ho. Fa cinc anys que les diades són un èxit i les divisions ideològiques han quedat en segon pla davant l'objectiu final. Fem el favor de no malbaratar-ho, i de no deixar-nos distreure per Dantes Fachíns ni per Durrutis (molt abans Salvador Seguí) ni pels lerrouxistes disfressats de nova política, ni per persones que s'atreveixen a dir “màfia” i “casta” alegrement i pel broc gros. No podem caure en aquesta deriva miserable i provinciana, anem a culminar l'autodeterminació de Catalunya.

La gent del mig, les “classes mitjanes” si en voleu dir així, no desitgen una altra cosa i no perdonaran relliscades com les de Sant Boi. Tots a una, en aquest tram final. Sense exclusions innecessàries. I després, si voleu i encara us diverteix, ens llancem les pedres que faci falta.


Publicat a El Punt/Avui el 13 de setembre del 2016