Any 2017: 'soft' contra 'hard'

Segons ens comentava a un petit comitè el professor Àngel Castiñeira en referència al paper de la cultura en la política, avui països de mida mitjana o petita com Dinamarca, Israel, Suïssa o Finlàndia inverteixen cada cop més percentatge del seu PIB en “soft power” (cultura, llenguatge, expectatives, imatges) que no pas en “hard power” (coerció, amenaces, premi i càstig, autoritat legal) com a mecanisme de persuasió, tant externa com interna. Diu Jospeh Nyre, autor del concepte: “Un país pot obtenir els resultats desitjats en política internacional si d'altres països que, admirant els seus valors, imitant el seu exemple, aspirant el seu nivell de prosperitat i obertura, el volen seguir. En aquest sentit, és també important d'assignar propòsits i atreure d'altres en política mundial, i no tan sols forçar-los al canvi mitjançant les amenaces del poder militar o sancions econòmiques. Aquest soft power, fent que d'altres vulguin els mateixos resultats que tu, és apropiació més que no pas coerció”.

Contrasta aquest discurs de la seducció amb el discurs inaugural de la legislatura espanyola per part de Felip VI, amb pal·lis i tendals i desfilades militars al més vell estil segle XIX, i on el monarca advertia de conceptes com “el respecte a la legalitat” o la “igualtat de tots els espanyols”, i on la presidenta del Congrés recordava per enèsima vegada l’article constitucional on se segella “la indissoluble unidad de la nación española”. L’argumentari d’Espanya en contra de la idea de l’autodeterminació de Catalunya és un argumentari que s’ha quedat en l’àmbit “hard” de la política: respecte a l’autoritat, compliment de la llei, càstig i coerció, jerarquia, ordre establert. Vist així, no és estrany que el PP tingui les de guanyar ara mateix i en el futur en les institucions espanyoles: per a un país amb paradigma conservador i immobilista, què millor que un partit conservador i immobilista. La qual cosa ens posa, als qui donem voltes a l’argumentari català, a una àrea més “soft” de l’estratègia cap als resultats desitjats.

Els defensors del “soft power” afirmen que la seducció és més efectiva que la coerció, també de cara al reconeixement internacional, que és on es lliurarà la batalla final entre Catalunya i Espanya. Evidentment que una part de la lluita de poder correspon lliurar-la als advocats, i també als gestors de l’espai públic o la policia, és a dir a aquelles àrees més “hard” on la coerció i l’autoritat es disputen en últim terme (d’aquí que molts defensin la necessitat de pensar en un exèrcit català, un servei d’intel·ligència, etcètera). Però Catalunya arribarà al punt final de la disputa (any que ve, sens dubte) amb més cartes a favor en la línia “soft”: la raó democràtica, el clam popular, els drets humans inalienables, la cultura, la identitat, el greuge financer i tots els memorials de greuges de la nostra història, la desfeta del 1714, la repressió de Franco... etcètera. Quin és el problema o defecte d’aquesta estratègia?

El mateix Nye ja n’exposa alguns. El “soft power” (fer servir la cultura, els mitjans, la producció creativa, els missatges, els hàbits i costums, els valors, etc) suposa una eina més complicada que l'ús del “poder dur” per dues raons: En primer lloc, la major part de les seves fonts es troben fora del control del govern. En segon lloc, tendeix a “funcionar indirectament emmotllant l'entorn per l'acció política, i de vegades es triguen anys a aconseguir els resultats desitjats”. En definitiva: ni un govern pot dominar els mitjans, els missatges i la cultura, ni aquest tipus de continguts acostumen a tenir resultats ràpids. La millor arma per als països “soft power” és, precisament, armar-se de paciència.

I aquí ve el problema: que l’any que ve, 2017, ja no hi haurà més temps. Ni més lloc per a la paciència. L’any que ve veurem si l’estratègia de “tenir la força de la raó” democràtica pot més que l’estratègia de “tenir la raó de la força”, i els àrbitres seran de nivell internacional. El debat és interessant perquè no és fàcil, ni diàfan: la coerció és una força innegable i legítima, en qualsevol sobirania. I per altra banda la voluntat popular o els valors són, també, elements amb molta força en els països avançats. Com que en política internacional pesa més l’interès que l’amistat, podria semblar que Catalunya té les pitjors cartes perquè “agrada” més que no pas “interessa”. Crec que és un error partir d’aquesta premissa: pot ser més interessant, més favorable per als interessos d’un país modern o fins i tot per la UE, resoldre els conflictes democràticament més que no pas eternitzar-los i cronificar la inestabilitat. No interessa una Catalunya incòmoda i amb les ales tallades (com sí que podia interessar durant la signatura dels tractats d’Utrecht) perquè Europa no pot permetre’s més euroescèptics, perquè existeix l’antecedent d’Escòcia i perquè cal contrarestar el corrent “Trump” o l’auge de la ultradreta amb polítiques valentes i no amb excuses burocràtiques.

Què diria un àrbitre entre el “hard” i el “soft”? Diria que la qüestió catalana s’ha de votar de forma legal i acordada, però que Espanya té dret a poder incloure una tercera resposta en forma de “tercera via”. Aquesta és la línia del mig, em temo, i la resta és derrota o victòria. David contra Goliat. No infravalorin cap dels dos: ara mateix no sabria dir quina de les dues bandes mostra més senyals de feblesa.

Publicat a Elmón.cat el 17 de novembre del 2016