dilluns, 6 de juny de 2016

Sant Pancraç, no molestis



Pel meu origen pertanyo a uns sectors socials catalans que han jugat un paper molt principal en la història moderna de Catalunya i en el catalanisme polític. Hauria hagut de posar cometes en aquesta frase, copiada de l'article publicat a "La Vanguardia" el 12 de desembre del 1980 per Jordi Pujol, aleshores secretari general de CDC (l'article que, segons molts, va suposar la base de la imprevista victòria de CiU en aquelles eleccions catalanes).

En aquest article s'explicaven uns orígens, els del mateix personatge i els de diversos sectors socials catalans, que es resumien en no ser part d'una alta burgesia (ni tampoc una classe obrera) però que gràficament responien al fet de tenir la figura de Sant Pancraç en menjadors, despatxos, botigues i tallers. Avui aquesta figureta encara aguanta en molts menjadors, tallers i botigues -tot i que en aquestes últimes de vegades substituïts per un gat daurat que mou el braç amunt i avall-, i cal dir que des de fa uns deu anys el sant ha tingut poca fortuna. Molts tallers i botigues han tancat, molta gent s'ha quedat sense feina i els menjadors familiars, sincerament, ja no són el que eren. El desànim ha dut molts joves a buscar un futur a l'estranger o bé, en molts casos, a optar pel "combat" com a línia d'acció personal i política. Només amb la cultura de l'esforç i de la responsabilitat no n'hi ha hagut prou. En moltíssims casos, no n'hi ha hagut prou. Ni per començar.

Ni aleshores Pujol, ni ara jo mateix i la meva generació no tenim per què avergonyir-nos dels nostres orígens ni de l'eficàcia de les actituds adoptades en el passat. D'acord: però el conte ha canviat. Molt. Al "mig menestral, mig llaurador, mig fabricant, mig teixidor" s'hi ha d'afegir l'aturat de llarga durada, l'empresari arruïnat, l'autonomia empobrida, Europa qüestionada i la professió política profundament desprestigiada (entre d'altres raons, per la desconfiança que han provocat les confessions del mateix Pujol). Torna a ser un moment perfecte per al desànim i la queixa, per a la politiqueria i la demagògia, i per al triomf creixent dels neoanarquismes, els neocomunismes i evidentíssimament els neolerrouxismes, que existeixen i es fan gran agafen formes diverses en partits diversos de l'anomenada "nova política".

És un moment dolç per a buscar carronya entre el sofriment de la gent, pescar vots entre els barris més desafavorits parlant de castes i de màfies, prioritzar l'estètica fàcil a la profunditat complexa, assenyalar el catalanisme com el pretext dels "burgesos" per ocultar la "lluita de classes", treure Sant Salvador Seguí i Sant Durruti de la vitrina, etcètera. Però també és un moment perfecte per a no entendre o no voler entendre aquests moviments, per a confrontar-s'hi des de la simplicitat o des de la política de blocs, per a la no empatia, per a plantar davant de tot això una simple estatueta de Sant Pancraç. Però no serà suficient, i tampoc no serà vàlid. Ni Sant Pancraç ni treure cap Sant Cristo Gros que ja no hi és i que, a més, ens va decebre. No podem ni cedir al xantatge de la "màfia" ideològica ni contraposar-hi dogmes de l'altre extrem. Vivim aquí, aquest és el meu context, el de la meva generació. No la que assolia el poder l'any 80, que també ho va fer després de moltes dificultats, sens dubte. Però ha canviat molt el conte. Massa.

Davant dels qui proposen que el nou partit sorgit de CDC (amb canvi de nom o no) retorni "als seus orígens" i simplement reediti els postulats del 1980, o es defineixi explícitament de dretes o abraci un neoconservadorisme desacomplexat, la fórmula d'èxit serà més aviat una fórmula no frontista i en tot cas no dogmàtica. Les ideologies són totes vàlides però només aconsegueixen ser eficaces les que no es transformen en dogma, ni per la dreta ni per l'esquerra: les que no es transformen en religió. És a dir, ni Sant Pancraç ni Sant Lenin. Ningú no s'ha d'avergonyir dels seus orígens i ningú no ha de pretendre ser allò que no és, i per tant és ERC qui ha de fer d'ERC i la CUP qui ha de fer de CUP i el PP de PP. Però el que no hauria de fer la "nova CDC" és fer de la CDC dels anys 80, amb uns codis dels anys 80 i unes creences dels anys 80. Hem crescut durant 40 anys en una autonomia que ha fet uns progressos immensos, des del punt de vista econòmic, identitari, social, d'estructures d'estat del benestar eficients i genuïnes. Han canviat moltes coses, CDC i Unió ja no van juntes, els homes es casen amb homes i les dones amb dones i s'han fet lleis per a imposar taxes bancàries i per a evitar la pobresa energètica, s'ha apostat clarament per la independència de Catalunya i s'ha pogut constatar tant el bloqueig del centralisme espanyol com el desastre que suposen els "tripartits d'esquerres". Hem vist molt, hem canviat molt. No pot ser que això no es noti.
És de justícia dir que segurament la gent de CDC ha estat qui més canvis ha experimentat, voluntàriament, en la seva estructura mental i la seva línia d'acció els darrers anys. I a més hi ha arrossegat les classes mitjanes del país, dient-ho pel broc gros, la qual cosa té un mèrit immens i un caràcter històric quan ho associem al pas del catalanisme majoritari a l'independentisme. Sense marxa enrere, i de forma no dogmàtica: explicant, construint, posant-hi un pragmatisme i un seny del tot inexistent en algunes altres forces (ni Sant Pancraç, ni Sant Lenin, ni tampoc Sant Companys). No es tracta per tant de renegar dels orígens, ni de la feina feta, ni de l'actitud correcta ni de la cultura de l'esforç: tot això ha fer possibles grans avenços però el desencant actual, la crisi sistèmica actual i la desconfiança actual s'hauran de resoldre amb més consciència del moment que no pas amb dogmes i pregàries. Hi ha un terreny adobat per al desànim i per a la politiqueria, i també per als grans principis ideològics irreductibles, sí: però també hi ha un terreny adobat per a un centre actualitzat, empàtic, flexible, no etiquetable des de fora, il.lusionador, pragmàtic i romàntic alhora, eficaç i eficient, desacomplexat i alhora realista, tan conscient de les seves pròpies forces com escèptic amb els franctiradors verbals o els fantasmes del passat.

Una bona nit un deixeble de Beethoven, Moscheles, va deixar escrita sobre una transcripció de Fidelio la següent frase: "Acabat amb l'ajuda de Déu". L'endemà, quan es va llevar, va observar que Beethoven hi havia escrit just a sota i amb traç gruixut: "Mensch, hilf dir selbst" (Home, ajuda't a tu mateix). La política ha de deslliurar-se de sants i de màrtirs i de religions de banda i banda, i fins i tot la gent del mig ha d'actualitzar els seus sants o els seus principis. Res no s'acaba només amb fe, o només amb l'ajut de quatre veritats de sempre. Es tracta de provar de comprendre l'altre i de trobar, després, el nou pensament fort. Per tant ja creiem en tu, Sant Pancraç, i ja tenim fe, i ganes de treballar, i hi posem el coll que podem. Ah, i gràcies per tot, és clar. Però ara mateix descansa, queda't al prestatge, i sobretot, vistos els resultats, prova de millorar. Com provem de fer nosaltres.


Publicat a Elmon.cat el 2 de juny del 2016



1 comentari:

  1. felicitats per l'article Jordi. Només una observació, l'article de Jordi Pujol era del desembre del 1979, abans de guanyar les primeres eleccions a la Generalitat de Catalunya l'any 1980. Una abraçada!

    ResponSuprimeix