Som als anys 30?

Primer, fem -hi una aproximació mundial: l'ansietat econòmica no desapareix, hi ha ràbia i remordiment, i els nacionalismes guanyen suports (els de tot tipus) en detriment de les grans organitzacions internacionals. El Brexit ha impactat fortament en la imatge mundial de la UE i s'espera una campanya americana molt moguda: de fet, Trump pot anar guanyant suports i més suports mentre els demòcrates insisteixin en menystenir-lo o en riure-se'n. Aquesta condescendència pot portar, de fet, al triomf de diverses opcions extremes arreu del món. Què vol dir, que és un boig? O que és un populista? Què vol dir, que la meitat d'americans s'han tornat cecs de cop donant-li confiança? I què vol dir, que el Brexit és resultat de la xenofòbia enfollida? Tots els britànics s'han tornat bojos i xenòfobs, de cop? Sense infravalorar el paper del nacionalisme britànic en la votació, realment podem dir que tanta gent ha respost per impulsos xenòfobs o populistes? Tanta gent està equivocada en tot i vota de forma primitiva? És aquesta la manera d'afrontar el problema?

Els ingredients de la situació dels anys 30 (especialment el crack del 29) van dur a la Segona Guerra Mundial i a una guerra civil a Espanya, i és cert que ens trobem lluny d'arribar a aquest extrem, però podem preguntar-nos perfectament què és el que sí que hi tenim en comú ara mateix. D'entrada, l'ansietat econòmica perllongada en el temps ja comença a tenir conseqüències en el comportament polític d'arreu. I els polítics no poden ignorar-ho més, ni les mundials ni els catalans. L'any 2007, quan va començar la crisi, ningú no hauria pensat que avui existirien opcions electorals i resultats de referèndum com els que vivim avui dia. A l'"excèntric" Trump l'han votat fins ara 13 milions d'americans a les primàries, i 12 milions Bernie Sanders, un home que ha parlat de fer la "revolució socialista" als Estats Units! A Europea triomfen candidatures com Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, o el socialisme/comunisme edulcorat de Colau a Barcelona. També pugen els partits anomenats "d'extrema dreta" en quasi tots els països, de la mateixa manera que al Japó o a Rússia el discurs patriòtico-nacionalista és emprat de forma creixent pels governs. Independentisme a Escòcia, independentisme a Catalunya. I Gran Bretanya ha decidit marxar de la Unió Europea. Qui hauria previst això fa 10 anys? 

També als anys 30 el "populisme" va aparèixer com a reacció a la situació econòmica, evidentment el creixement del feixisme a Itàlia, Alemanya i Espanya, i també en diversos estats nordamericans van aparèixer figures polítiques inèdites i extremes. La gran diferència amb ara seria que ara no hi ha un creixement armamentístic en aquests països, però en tota la resta la situació podria començar a assemblar-se massa. Fins i tot l'operació de Putin a Crimea sembla expansionisme militar de vella escola. Per tant, què ha de fer la política davant d'aquests símptomes? Moltes coses, segur, però una d'importantíssima s'imposa sobre els altres: no menysprear aquests moviments, no estigmatitzar-los, vigilar amb qualificatius com "populisme" o "xenofòbia", no ser condescendents amb ells, assumir el problema i admetre la part de raó que poden tenir, per exemple, els anglesos volent marxar d'Europa. I crear un discurs alternatiu a aquestes opcions, però no com a reacció ni a la defensiva, sinó amb propostes potents i esperançadores. Ens caldria un "populisme democràtic", si se m'entén l'expressió. Ens calen alguns Franklin Roosevelts. Canalitzar la ràbia, no ignorar-la ni titllar-la d'irracional. 

Pel que fa a Catalunya, compte amb que l'independentisme sigui barrejat amb aquests moviments "populistes" o "nacionalistes" tan mal vistos arreu del món. També compte amb aliances amb l'extrema esquerra, de la mateixa manera que ho seria una aliança amb l'extrema dreta (és curiós com aquí ambdues són vistes amb graus de comprensió tan i tan desiguals). L'independentisme català ha de ser associat a democràcia i a centralitat, i per tant no és que el que representa CDC sigui "imprescindible" per a la independència sinó que, quan ataquen Mas o Trias amb guerra bruta, demostren que aquesta aparença de centralitat és justament allò que fa més mal a l'espanyolisme. Un moviment independentista liderat per partits molt d'esquerres o molt de dretes, o molt "populistes" o poc centrals, seria una benedicció per a l'Estat espanyol: voldria dir que l'independentisme ja no representa un corrent central i democràtic, sinó una dèria radical de l'estil Trump o de l'estil Syriza. Escòcia ha fet bé d'avançar-se a tot això i diferenciar-se de l'opció del Brexit. Siguem intel·ligents. Entenguem el Brexit, assenyalem els defectes de la UE tant com calgui, però no siguem tan burros de confondre'ns fàcilment amb els moviments derivats de la ràbia atmosfèrica. Nosaltres no som una opció rabiosa ni extravagant ni intransigent. Nosaltres som, justament, part de la solució als problemes d'Europa i del món. Com va dir Clinton, el món pot ser català o talibà. Quina millor promoció a la causa podien fer-nos?

Publicat a Elmón.cat el 30 de juny del 2016