Elogi de la ficció

Estic fart de les diatribes en contra de les novel·les o de la ficció en general, i n’estic molt més durant aquestes dates, en què celebrem ni més ni menys que el naixement del fill de Déu in person, engendrat per l’Esperit Sant dins del ventre d’una verge, i que ha de redimir els pecats de tots nosaltres primer morint-se i després ressuscitant d’entre els morts. Que en aquesta història hollywoodiana hi hagi algun grau de veritat, o que fins i tot per a molts milions de persones sigui la Veritat, no treu que tal com està explicada no demani un grau elevat d’autosuggestió, d’imaginació i de permeabilitat espiritual. Una disposició favorable cap a lamàgia, cap a la faula, fins i tot cap a l’anècdota. La història que ens explica tota la Bíblia funciona i fascina, precisament, no perquè faci una crònica d’uns esdeveniments històrics recollits per testimonis sinó per tot el contrari, perquè en lloc de començar amb les peripècies d’una saga familiar ens explica que, d’entrada, Déu va crear el Cel i laTerra. I que laTerra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’abisme i l’esperit de Déu planava per damunt les aigües. I Déu digué: “Que hi hagi llum”; i hi hagué llum. És a dir, un començament que no ens recorda el llibre de receptes de l’Isma Prados sinó més aviat un capítol concret de La història interminable, deMichael Ende. Fantasia en estat pur. “Per què està tot tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Els començaments són sempre foscos, Bastian”.





Els enterramorts (sempre prematurs, sempre equivocats) de la novel·la s’entesten a contraposar ficció i realitat, quan en tot cas la ficció no és res més que una altra realitat. Em pregunto què és el que els fa tanta por. Evidentment que una novel·la no és una biografia, ni un dietari, ni un manual d’autoajuda: no hi ha necessàriament cap element extern, no té per què haver-hi un lligam ambla realitat real i ni tan sols l’obra té per què tenir una utilitat concreta. Un cop el lector ha decidit acceptar la proposta de l’autor, perquè s’hi ha sentit seduït o interessat, resulta que la ficció no és res però al mateix temps ho és tot. Demana una certa voluntat d’aparcar tota la resta perquè dins la novel·la només hi ha les paraules, el món creat amb elles i l’efecte que tot plegat fa en el receptor. Allò que la distingeix d’altres disciplines és que la novel·la aconsegueix tot això per si sola. Ella mateixa comença i acaba, ella mateixa neix de la foscor i conclou, com un hibiscus sauvage, com una vida. Potser allò que els fa por als crítics del gènere és precisament això, fer el pas de sortir de la realitat i acceptar el repte d’endinsar-se en un univers creat i dominat per algú altre. Si ja els costa prou assumir que la vida és un riu incontrolable, per què s’han de deixar portar per una història nascuda i morta dins la ment d’un creador? Ja es deuen imaginar per on vaig: i és que al lector que no sigui profundament agnòstic li hauria de ser ja molt familiar, però molt, fer un exercici d’aquesta mena.




És clar que la poesia o la filosofia són gèneres més purs, més essencials. Però la novel·la pot mirar-se cara a cara ambl’assaig, el dietari, l’articulisme, la biografia o les memòries. Fins i tot els pot mirar per damunt de l’espatlla, quan és una novel·la de qualitat. Una bona novel·la ens pot explicar molt més sobre la vida que qualsevol gran recull d’experiències personals, pròpies o alienes. L’avantatge que té una bona novel·la és que no necessita crossa en la realitat: funciona només perquè és com és, i perquè té vida pròpia. Justament per això, sovint la ficció aconsegueix esdevenir alta literatura. La valentia no es troba a despullar-se i parlar d’un mateix o de la realitat que t’envolta: això és admirable i també pot ser alta literatura, de la més necessària i bella (sobretot quan no és ficció encoberta). Però no és més valent això que començar de zero, de la foscor. No és més valent parlar de tu que construir un univers. Com Jesús, que va parlar-nos d’ell i dels homes... però que no va crear res. El creador de debò no va tenir mai massa realitat on agafar-se. Ja tot estava creat quan vam néixer. Ja tot estava escrit. I era una novel·la.



Publicat al diari AVUI. 27-12-2006

Gaudir del silenci

Ho deuen haver comprovat tots aquells que ja han vist Copying Beethoven,que hi ha una determinada música a la vida que només es pot escoltar a través del silenci. La directora Agnieszka Holland ens posa aproximadament uns quinze minuts (atenció:quinze minuts!) de Novena simfonia al bell mig d’una pel·lícula, i ho aguanta de forma tan magistral que l’escena flueix sense trencar en cap moment l’harmonia argumental. Escoltem, doncs, una bona estona de música ininterrompuda, amb el vell sord dirigint l’orquestra ajudat de prop per la seva copista, Anna, fins que finalment arribem a l’esclat final. I aleshores s’atura el so. Llavors ja no hi ha res, caiem dins d’un pou de silenci, que és el silenci absolut de Beethoven: no el silenci de la seva ànima, que és una fal·làcia, sinó el silenci de les seves orelles. I per tant, mentre el públic s’aixeca a dedicar-li una sorollosíssima ovació plena d’entusiasme, la pistad’àudio de la pel·lícula queda morta. No se sent res. I ni tan sols a la sala de cinema, en aquell instant, amb prou feines se sentia ni una ànima.

Gaudir del silenci demana una certa valentia, ja que tendim a valorar que sempre hi hagi soroll al voltant nostre. Ja siguin paraules parlades o escrites, o melodies, o la simple remor ambiental, tot allò que ens pugui donar indicis de vida. No hi ha res mort mentre hi ha alguna cosa que sona, i especialment si es tracta d’un himne dedicat a l’alegria. Després evidentment hi ha les preferències de cadascú, els qui s’envolten de sons més trepidants i sentimentals i els qui més aviat s’abracen a estructures més racionals i serenes. També depèn del moment en què ens agafi, i fins i tot depèn de l’elecció del nostre interlocutor. Hi ha moltíssims projectes de parella que tenen un començament difícil precisament per això, perquè n’hi ha un que toca Wagner i un altre que toca Bach, i tots dos toquen amb la mateixa passió, però sota diferents actituds vitals: i tots coneixem casos en què, arribats a aquest punt de difícil comunicació, tots dos acaben acordant prendre’s un temps de pausa.Un temps, precisament,de silenci.No pas per fer que l’estil d’un s’imposi sobre el de l’altre, sinó senzillament perquè puguin tenir temps per interpretar-se mútuament. Poden estar fascinats per la manerade dialogar de l’altre, i profundament delerosos de tornar-hi, però ja no és possible fer cap nova partitura sense escoltar una bona estona de silenci.Donem-nos un temps, un tempo. I malgrat tot, no s’ha acabat aquí la peça: ara és justament quan començaran de debò a escoltar-se.

Els passejos que al film fa Beethoven pel bosc tampoc no són per escoltar ocellets, que no hi sentia, sinó precisament per escoltar la música del món. Aquella harmonia inapreciable que els grecs atribuïen als astres, i que ens acompanyades del moment en què naixem, però que després ens costa infinits esforços de silencis interiors per poder copsar i provar d’imitar. El silenci, i alhora l’escàndol, de l’univers.Sempre, doncs, hi ha alguna cosa que sona i, per tant, mai no estem sols del tot. Fins i tot els psicòlegs asseguren que sovint donen més importància als silencis del pacient que no pas a allò que els explica.No només són els silencis: són els moments escollits per perpetrar els silencis, la manera de transmetre’ls, l’estudi inconscient de la seva oportunitat. Tot això pot dir molt més d’una persona, d’una ànima, que no pas una vigorosíssima serenata d’aguts i greus, d’alegries i de drames, d’escales amunt i avall, que en general només expressen un claríssim i comprensible horror vacui. No, senyor meu, ensenyi’m la manera que té de callar i així potser arribaré a entendre’l.

D'aquí a poc se celebrarà La Marató de TV3 i en el disc editat per a l’ocasió es versiona una memorable peça dels Depeche Mode que parla exactament d’això.De la futilitat de les paraules, especialment quan arriba l’horadela veritat. Els sentiments són intensos, les paraules són trivials; el plaer i eldolor romanen, però les paraules no tenen sentit i, a més, són oblidables. Tot el que sempre he volgut, tot el que sempre he necessitat, és aquí a les meves mans. Les paraules són innecesàries: només ens poden fer mal.

Publicat al diari AVUI. 13-12-2006

L'esperit de la llei

En efecte, les lleis també tenen esperit. A banda de text, articulat, exposició de motius i disposicions addicionals, tenen una justificació i una ànima pròpies que cal saber identificar i reconèixer per a la seva correcta aplicació. La cosa esdevé molt més òbvia si hi posem l’exemple dels semàfors: és evident que la llei determina que el color vermell indica prohibició de passar i el verd indica que el camí està lliure. De tal manera que el bon conductor o el bon vianant s’aturaran quan se li encengui el fanalet roig, i de forma igualment coherent arrencaran quan es posi verd. Ara bé: és també igualment obvi que no només es tracta d’això. Que existeix el sentit comú i l’ús que en cada cas puguem fer des les normes. És a dir: si realment el vianant o el conductor s’estimen la pròpia vida, per molt verd clorofil·la que es posi el semàfor, de cap de les maneres arrencaran si encara passen cotxes.El semàfor et dóna llum verda per passar, sí, amb totes les de la llei: però després depèn de tu l’ús que facis de la norma. La lliçó a ensenyar als nostres fills no és “pots passar quan es posi verd”. Sinó que, a més, procurin estar segurs que no moriran atropellats.Que és del que es tracta, oi? I disculpin l’evidència.

Però, per tant, i d'acord amb això que és tan clar, de la llei se’n pot fer un millor o un pitjor ús. O també pot arribar a pervertir-se’n el sentit, o fins i tot profanar-se’n l’esperit.Últimament, arran de les eleccions catalanes i la creació del tripartit 2, hem sentit parlar molt sobre legalitat i legitimitat. En Salvador Cardús l’encertava de ple quan es preguntava, deixant de banda consideracions legals i fins i tot conveniències polítiques de cadascú, si aquest govern realment es correspon a la fotografia actual del país. La seva conclusió, igual que la meva i la de molts ciutadans de diverses sensibilitats, és que no. És un govern legítim, doncs? Ho és en el sentit etimològic de la paraula, “legítim” també ve de “llei”: però també és cert que la legitimitat també té una connotació moral, ètica,més enllà de l’arrel de la paraula. En definitiva: ¿és bo que un govern d’aquestes característiques prengui el poder? ¿És una cosa bona, sana, recomanable per al sistema? ¿I per a la democràcia? ¿És, en definitiva, un bon ús de la llei? ¿És haver sabut interpretar l’expressió de la ciutadania? Penso francament que no, que es troba massa al límit de la correcta interpretació de l’esperit de la llei. Tan al límit que el sobrepassa. I de bon tros.

S¡ha argumentat que es tractava de l’única fórmula que garantia la cohesió social i l’absència de fronts. Aquesta argumentació resulta menys admissible, d’entrada, que la simple justificació legalista. Com es pot dir que es tracta de no formar fronts, quan justament el front que s’està formant és d’una solidesa extrema?¿Ono s’està intentant conformar un bloc “d’esquerres” (o “front obrer”) contra un bloc de “dretes” en què la intenció és posar-hi CiU? Es poden dir moltes coses per justificar el pacte, però de cap de les maneres es pot dir que aquíno s’han creat fronts. I pel que fa a la cohesió social,només cal que preguntin pel carrer si avui la gent se sent més o menys identificada amb el sistema democràtic que ens regeix. Si se sent representada de debò en aquestnou govern i si creu que realment retrata amb fidelitat l’expressió de la sobirania (és un dir) popular. La cohesió social s’enforteix, precisament, creant confiança en el sistema i no adobant-hi la desconfiança i l’escepticisme. La cohesió social és, justament, no parlar dels cognoms del futur president de la Generalitat. Si tenir cognoms o origen català no ha de ser condició ni avantatge per ser president, tenir-los castellans tampoc no ha de ser utilitzat com a virtut. Ni com a justificació de res.

Es por, en definitiva, acabar fenr inintel·ligible l'ús que es fa de les normes. Estirar-les tant que acabin trencant-se. És legal que jo m’assegui al metro abans que la dona embarassada. És legal que jo em vesteixi de Hitler en una festa de commemoració de l’Holocaust. És legal parlar en castellà al Parlament de Catalunya. I és que no és el mateix anar amb la llei a lamà, que fotre mà a la llei.

Publicat al diari AVUI. 15-11-2006

La recepta Julie Andrews

Girls in white dresses and blue satin sashes: noies en vestits blancs i llaços blaus de setí. Flocs de neu que se’t queden al nas i a les parpelles. Gotes de pluja a les roses i els hiverns platejats quan es fonen. Segurament la llista no val per a tothom, però sí que feia efecte en aquella colla de nens espantats per la tempesta que trobaven consol a l’habitació de la mainadera (Somriures i llàgrimes, 1965). La recepta que feia servir la monja alegre amb els nens Trapp és tan simple que espanta: quan t’envaeix la por i el desconsol, pensa en les teves coses preferides. Qui més qui menys ja sap que la vida no és sempre tan senzilla, i que de vegades l’invent no funciona per molt que t’hi posis muntanyes de gerds, gatets amb bigotis o el jardí de la mansió de Playboy. Però últimament m’he vist fent de monja alegre amb diversa gent del meu entorn que, de forma simultània, sembla haver-se posat d’acord a passar tràngols: jo, que sempre havia tendit a espantar-me i a prendre’m la vida massa seriosament.Queda clar que dec el canvi a la forçada visualització de pel·lícules infantils durant els últims mesos, de manera que em trobo sovint amb la veu de la consciència (el “give a little whistle” del grill de Pinotxo),amb la necessitat de confiar en un mateix (volar no és tan difícil,Wendy, “all it takes is faith and trust”), o bé, de forma més crua, amb un elefantet que en veure la mare empresonada es llança directament a la beguda. I, entre Disney i Disney, algun musical de colors i de sucre i de vestits fets amb cortines.




Avui, dia d'anar a les tombes i també jornada electoral en què poden succeir tantes coses, en què l’alegria i la tristesa semblen tocar-se per damunt del fil que les separa, és un bon dia per repassar la llista. Evidentment que veure aquestes pel·lícules amb tu, sapastre, no és més divertit que pujar-te a cavall o rebolcar-te per l’herba. I que dalt de tot també hi tinc les teves minúscules espardenyes i el teu curiós riure de pagerol. Però evidentment també altres coses que encara no has vist,com els carruatges vienesos i les màscares venecianes. Les nits còsmiques dels mars del sud. El recorregut entre Strawberry Fields i el Cafè des Artistes, a l’alçada del 71 amb Central Park.Un concert de Mariza a qualsevol indret de Lisboa o a qualsevol lloc del món. Un bany de mar durant la revetlla de Sant Joan, però també la sorra trista de les platges d’hivern. Un vespre dalt de l’òptica del far de Sant Sebastià, i que de sobte surti a saludar la lluna plena. Un cafè al pi, un altre cafè al pi, i un altre cafè al pi, fins que escampi d’una vegada aquesta estúpida por de viure.Descobrir sobtadament un nou concert de Mozart, i fer-se creus d’haver viscut ignorant-lo fins ara. La primavera de Porto, l’estiu de San Francisco, l’hivern de París. La gran foto dels grans amics i el prestatge dels llibres propis. El somriure de la granota Kermit i la mirada d’Audrey. Els pijames. La gent amb imaginació, el combat amort contra l’avorriment a risc de fer el ridícul. Les màquines d’escriure. Els homes i dones tan morts de por com els altres, però nascuts per encomanar coratge. Conversar amb algú que et descobreix coses noves de la teva pròpia novel·la. El piano de l’Arts i la nit on ens elevàvem. Que guanyin els bons, o almenys els qui s’hi deixen la pell. Els dies que plantes cara als qui només et fan mal. Les botigues de llibres antics, les capsetes de música.Rellegir una obra preferida i mesurar-hi els teus propis canvis. Rebre un premi del poble que t’ha vist créixer.Veure el concert homenatge a George Harrison, i aprendre què és un homenatge.Parlar cara a cara amb els teus mites. Les sales d’estar, i els locals que només aspiren a ser sales d’estar.Els cops d’encenedor damunt la taula. Els silencis que atorguen.




Sí que té sentit provar de fer aquestes llistes, senzillament per comprovar que encara sabem fer-les. Que estem vius. I fins i tot quan les coses no surten com un espera, com li passarà a més d’un polític en el dia d’avui, fins i tot per a aquests casos Julie Andrews també ens va donar la solució
perfecta: una cullerada plena de sucre fa baixar d’allò més bé la medecina. In the most delightful way.




Publicat al diari AVUI. 1-11-2006

Massa notes

Aquesta absurda mania de considerar la simplicitat un valor. Sentir repetir tantíssimes vegades “aquest escriptor m’agrada perquè escriu senzill”, com si la concisió fos un criteri vàlid quan estem parlant de fer bellesa. Si volen concisió agafin les instruccions d’un medicament o el dietari d’un futbolista, però no novel·les o poemes, on el judici hauria de trobar-se absolutament allunyat (al contrari d’altres aspectes més carnals de la vida) del gruix o de la llargària. Fa poc un amic em deia que jo havia estat valent, perquè havia escrit una novel·la llarga. I la veritat és que trobava a faltar una afirmació d’aquest tipus, una valoració de la densitat, és a dir, el reconeixement d’un gust per una certa complexitat de les coses.Aaixò es referia, m’imagino, quan em deia valent. Si hagués buscat concisió, en lloc d’El virus de la tristesa hauria escrit sens dubte Teo va en vaixell.

Als addictes a la bellesa ens ha tocat viure una època difícil, on la recerca cada dia demana més astúcia i més sort. El maleït minimalisme ha tingut tant d’èxit que ens ha acabat posant la síntesi com a valor suprem, de manera que ara valorem un quadre o un edifici en funció de la condensació d’idees i el mal anomenat “aprofitament de l’espai”. Fins i tot en política, la senzillesa i la claredat són considerades claus fonamentals d’una victòria. Ens entretenim molt poc en els complements, en l’acompanyament, en el detall accessori. Com si les coses accessòries no haguessin d’existir, però mai. Ara hem d’anar molt ràpid i anar al gra.Tot ha de tenir una utilitat, tot ha de sermínimament eficient, tenim pressa i no podem entretenir-nos, no em vinguis amb floritures i digues el que has de dir. El resultat de tot plegat no pot ser altra cosa que una societat lletja estèticament i estressada emocionalment. Els edificis “aprofiten l’espai” però malbaraten la seva aparença, tot són angles rectes i parets uniformes, no hi ha ni una sola mostra de tendresa. I vet aquí l’art “conceptual”, aquestes exposicions plenes de paraules escrites a les parets o de televisors amb boques que parlen.És a dir, explicar una cosa i marxar, de la forma més seca i crua, i a la bellesa que la bombin. I ens sentim moderníssims, tu.

No estic a favor de les coses innecessàriament complicades, és clar: hi ha vegades que la complicació és gratuïta i inintel·ligible. Fa uns dies vaig anar a la FNAC disposat a enfrontar-me amb un fantasma que em rondava feia temps:Schönberg. N’havia sentit tant a parlar (últimament devoro tractats de teoria musical) que volia saber en què consistia exactament això de la dodecafonia i del trencament del sistema tonal clàssic. Vaig escollir-ne un disc, vaig posar-me’l als auriculars que hi ha disposats per al públic i vaig assistir a la tragèdia. Jo de música encara no en sé gaire, però tinc prou intuïció per reconèixer un despropòsit. Aquella música era un cant a la lletjor, desafiant Beethoven allò era tot un himne a la tristesa.Hi ha qui diu que si la concepció harmònico-tonal clàssica es podria correspondre a la visió newtoniana del món, on tot encaixa i té unsentit, la dodecafonia s’assemblamés al relativisme de la segona meitat del segle XX. Se me’n fot: no ens ha d’interessar la música que ens relativitzi, sinó la que ens afirmi, evoqui o suggereixi alguna cosa. Ja sé que no vivim en època precisament romàntica, a desgràciameva, però sí que sé que l’art no funciona amb conceptes ni amb experiments: sinó queho fa, malgrat tanta porqueria, al voltant de la bellesa.No ens cal cap manual ni cap tractat filosòfic per entendre una obra d’art, i quan fa falta, és que no és art. No confonguem, doncs, complexitat amb pèrdua de temps còsmica.

Cada vegada que sento algú valorar una obra per la seva simplicitat, per la seva manca de pretensions i la seva pretesa humilitat, em desespero de viure en el segle que visc. I recordo aquell fragment de la pel·lícula Amadeus, on l’emperador austríac, que té l’orella com un esclop de roure, es dirigeix al compositor més important de la història i li formula l’observació que la seva peça resulta tenir “massa notes”. Esperits pobres, música de xilofon, edificis sense ànima. I dibuixa’m un xai.


Publicat al diari AVUI. 18-10-06

Conselleria sobiranista

Vull agrair a l’Eduard Voltas els dos articles publicats en aquestes pàgines, els dies 12 i 13 de setembre, reflexionant sobre la necessitat de construir un discurs propi des del sobiranisme català en l’àmbit de la cultura. Subscric plenament els seus apunts i només pretenc complementar-los,com a persona ben implicada en allò que coneixem com a “procés creatiu”, però també com a sobiranista. I, abans que això, nacionalista: començaré per explicar, d’entrada, aquest matís.

No serà possible fer res del que proposa l’Eduard, ni tan sols començar a fer cap plantejament seriós, si no ens traiem del damunt els complexos: començant pels terminològics. Ja sé que la
intenció d’usar l’expressió “sobiranisme” obeeix a la voluntat de trobar una paraula on puguin acomodar-se diverses sensibilitats partidistes, però hi ha una cosa que està pel damunt d’això, que és la fidelitat al llenguatge. I ho diré tan clar com puc: totes les propostes apuntades per l’Eduard Voltas, que repeteixo subscric completament, no responen a cap línia sobiranista. Ni tampoc independentista. Vull que quedi clar això, perquè, quan parlem de posar la cultura al “centre del projecte nacional català”, de disposar d’una “indústria cultural forta i clarament al servei de la cultura catalana”, d’abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, no estem parlant de fórmules administratives ni de processos d’autodeterminació, o de sobirania. Tampoc no estem parlant en sentit contrari, evidentment, però penso que ens cal ser més exactes: la clau d’aquest llenguatge és nacionalista.Estem parlant de construcció nacional, d’imaginari col·lectiu, d’identitat. I d’essències, què caram. I quan comencem a admetre això sense manies i vergonyes, podem plantejar-nos tota la resta.

En efecte, no tenim recursos naturals, ni grans multinacionals, ni força militar: però tenim la cultura. Una de les coses que més m’ha agradat llegir d’en Voltas és l’esment constant a la indústria cultural i, per tant, a la importància de la iniciativa privada. La conselleria de Cultura ha de ser molt més que una repartidora de subvencions, tant a nivell empresarial com pel que fa als creatius: en cultura,més que en cap altre àmbit, la iniciativa privada té una importància cabdal. Per la senzilla raó que la creativitat, el fenomen cultural, s’origina des de l’individu. Tot sol. I normalment de forma espontània. Per això, cal que l’àmbit públic de la cultura defugi l’excés de proteccionisme o d’estatalisme, i ho transformi en una aposta per la confiança en la persona. La persona física i la persona jurídica, entenguem-nos: l’artista i l’empresari. En comptes d’estimular nomésa cop de talonari, fer-ho també des de la invitació a assumir riscos. Crear autoconfiança. La nostra cultura és excel·lent, perquè té persones excel·lents que creuen en les seves possibilitats. És a dir, que en la conselleria no es pot dipositar tota la responsabilitat. L’objectiu ha de ser el contrari: que en el futur, precisament davant l’eventualitat d’una conselleria que sigui contrària als plantejaments nacionalistes (com succeeix des de fa tres anys),ningúno s’hagués d’espantar.Perquè els artistes i els empresaris per si sols, cadascú desdel seu lloc, ja s’haguessin ocupat de fer prevaldre alguns dels criteris que esmentem.

Per últim, sí que és important assumir un altre concepte: caldria començar a deixar d’una vegada el discurs minoritzador. La conselleria no ha de prioritzar el català perquè aquest estigui en situació d’inferioritat, per molt que així sigui. La conselleria de Cultura, com a tot país del món, prioritzarà el català senzillament perquè és la llengua pròpia de Catalunya. Si no ho fem així, farem nostre el discurs que fa unes setmanes adoptava el candidat Montilla sobre la possible introducció del castellà a TV3: no introduir-lo “mentre el català es trobi en inferioritat”. Si fem que aquesta sigui la raó de lanostra política lingüística o cultural, el sol fet de trobar-nos en posició inferior, és evident que només mereixerem allò que tant ens obsessiona: sobreviure. I perdonin, però la cultura i la llengua catalanes van venir al món per a viure. Com les altres.

Publicat al diari AVUI. 20-09-2006

Aixecant el país

Conec en Jordi Desquens de tota la vida, des que preferia muntar tragèdies amb barrufets de plàstic que no pas aprendre a cordar-me les sabates. Ens hem anat trobant, ens hem vigilat els canvis de l’edat i sempre ens reconeixem, com si fóssim cosins llunyans. Ell té una paràlisi cerebral que li entorpeix els moviments, el fa anar en cadira de rodes i li destrossa l’expressió oral. Quan me’l vaig trobar fa uns dies ell feia entendre al venedor de roses de la Rambla, a través d’un petit abecedari de cartró, els detalls de la seva comanda. En veure’m va regalar-me el somriure expressiu de sempre i em va preguntar per la família. De forma breu apuntaré que per obra i gràcia de la meva àvia a casa hem estat tots propers a casos com els d’en Jordi, sobretot arran de l’impuls de la Fundació Cheshire, que honrosament llueix el nom del meu avi a la seu del carrer Enric Granados. D’aquesta filla de polític i mare de polític que és l’àvia, tot un referent en tossudesa i perseverança, potser en parlaré un altre dia: avui volia parlar d’en Jordi. O, més exactament, de l’honor. De la música que acompanya l’honor, una música tan subtil que molts confonen amb la de la mediocritat, perquè només s’acaba de percebre a base de llargues glopades de silenci.


Fa poc vaig assitir a un acte públic amb molts discursos, de coses molt i molt importants. L’Estatut: se’n recorden? D’aquella mena d’actes on es parla molt de la pàtria, del futur, etcètera. Tots n’hem acabat saturats (i la que ens espera encara). El cas és que vaig desconnectar uns instants, em vaig posar a parlar amb un conegut que voltava pel galliner i vaig esperar que la cosa s’acabés ràpid. Només vaig tornar al meu lloc quan van sonar Els segadors, senyal inequívoc de clímax romàntic i de comiat. Aleshores vaig sentir aquell altre cant. Era ben a prop meu, al darrere de tot, intens i vigorós. En Jordi es trobava en un racó, mig corbat però dempeus. S’havia agafat ben fort a una barana, s’havia aixecat i s’havia posat a cantar.A la seva manera. Anava a dir que desafinava, que no seguia el ritme ni evidentment la lletra, però seria mentida. En Jordi seguia tot el que fes falta perquè sens dubte tot plegat el commovia: altra cosa era que l’articulació no el correspongués. I em va recordar la importància de conservar aquest entusiasme, aquest desvergonyiment, aquesta energia solitària. Mentre allí estava en Jordi, impertorbable com un soldat, donant el do de pit, jo pensava en quants esforços malmetem o retallem per culpa d’una mena de pudor estèril i estúpid. Quan de fet el més greu no és tenir una disminució, sinó voler dur una vida disminuïda. Et semblarà mentida però de vegades, Jordi, ser minusvàlid és una cosa que s’escull.


A banda d'aquesta reflexió personal, se’m va acudir que el resultat del referèndum no fou res més que el reconeixement col·lectiu de la pròpia discapacitat. Sense que s’hagi renunciat evidentment a cap somni, per sort no s’ha perdut de vista que som un país en cadira de rodes. Obligat, en definitiva, a agafar-se a la barana de la millora si mai vol arribar a caminar sol: i capaç de no sentir-s’hi indigne. Pocs dies després de l’escena d’en Jordi, un matí vaig agafar el metro (un mitjà gris i terrorífic per a un motorista com jo). Davant les portes del meu vagó hi havia un noi amb síndrome de Down, remugant, ofès per alguna cosa. Repetia incansablement, sotto voce, insults dirigits a algú quem’imagino devia ser la pesada de sa mare, o potser la mestra. En pocs minuts va entrar al vagó un amic seu, també amb deficiència, i davant del panorama li va preguntar què dimoni passava.No sé què va dir-li per consolar-lo o per distreure’l, però al cap d’uns minuts de conversa van aturar-se els renecs. Es van abraçar i es van fer petons a la cara, com si es tractés d’un codi, com si es protegissin l’un a l’altre de la immensa tristor que es respira entre els túnels de la rutina. I en obrir-se les portes, foragitant tot complex de mediocritat que hi hagués al vagó, un dels dos va cridar a l’altre: “Au, vinga!Que ara ens toca aixecar el país”.Ni tota la força del Wagner del meu iPod no va aconseguir imposar-se damunt d’allò, damunt l’autèntica música per a herois.

Publicat al diari AVUI- 12-07-2006

L'abisme de la ciència

Que si el nen ha de fer ciències o ha de fer lletres. És preocupant la pèrdua de prestigi i de foment de les disciplines d’humanitats, ja sigui filologia, història o filosofia, en favor dels números i de les anomenades branques “útils” del saber. El missatge és que les lletres, la creativitat artística, la poesia, la música, etcètera, pertanyen al terreny de la subjectivitat i de la interpretació individual del que ens envolta. Un terreny insegur, fosc, insondable, on tot és relatiu i fràgil i retorçat. Gent estranya.Carn de psiquiatre. Però des del meu punt de vista i experiència, si alguna cosa m’ha fet por de debò és allò que anomenem la ciència. L’anomenada certesa: res més que un pou sense fons, llarg i temible, on sí que hi regna (i més que enlloc) la penombra i els fantasmes.

És evident que aquella retòrica escolar que ens parlava d’aïllar la incògnita no era resmés que el llenguatge de Satanàs. Directament. L’objectiu malaltís de perseguir compulsivament la incògnita i aïllar-la, com si així féssim més petites i inofensives les incògnites de la vida. O el deliri de les derivades amb límit a l’infinit,una contradicció en tots els termes que només feia que adreçar-nos de nou al misteri. Perdoni, senyoreta, però és que si resolc aquesta equació hauré de confessar-me. Si el que és clar és que, per parlar de matemàtiques, res millor que la música. Els grecs creien que existeix una música còsmica produïda pels astres quan giren d’acord a les lleis numèriques, en proporcions harmòniques. Una música que no percebem perquè ens acompanya des del dia que vam néixer, i per tant no podem contrastar-la amb el silenci.Però que té les seves lleis, i que per això sabem reconèixer quan ens hi acostem. És a dir: un ordre natural. La matemàtica ve més de gust quan t’adones que té a veure amb una cosa que ja intuïes: l’harmonia de l’univers.

Ara, en canvi, els druides i fanàtics del criteri científic pretenen que Txaikovski va fer el seu Concert número 1 per a piano perquè familers d’anys un mico va pelar un plàtan. No és estrany que ara sorgeixin les escoles anomenades creacionistes, perquè un es mira a un mateix i prefereix sens dubte la teoria del fang i de la costella. La caricatura de Darwin a les ampolles d’Anís del Mono (“la ciencia lo dijo y yo no miento”) ja ens volia indicar en aquell temps que la nostra existència no es pot pretendre explicar només a partir de la mutació genètica i l’instint de supervivència. Perquè aleshores, davant dels buits de la teoria, arriben de nou els conceptes màgics: l’anella perduda. Una cosa mística, complicada i desconeguda que mai ningú no ha pogut explicar de forma incontestable. Si basem doncs la nostra civilització en teories tan insuficients, no ens estranyi que el futur sigui exactament Charlton Heston cridant, a la platja del planeta dels simis i davant la runa de l’Estàtua de la Llibertat: “Maleïts siguin! Maleïts! Finalment ho van fer!”

Els forats negres. Si han fet vostès l'esforç d’agafar una explicació qualsevol sobre els forats negres, fins i tot la més simple, s’hauran adonat que no hi hares més subjectiu, vague i abstracte. Màgia pura, sortilegi en el seu estat més genuí. Un forat negre només és el que hi ha al cervell d’un científic quan es pregunta les coses importants i no hi troba resposta satisfactòria. Vegin la notícia següent, apareguda fa poc als mitjans:“Un grup d’astrònoms ha descobert una galàxia fins avui invisible i formada quasi totalment per matèria negra”. I què expliquen que és la matèria negra? “Un cinturó de matèria queno es pot veure i que domina l’estructura i elmoviment de les galàxies”. És a dir, quan no saben què tenen exactament entre mans, es remeten ràpidament a la banda de l’obscurantisme i, fins i tot, de la fe.

El mateix per a aquesta cosa que es fa dir teoria Gaia, que apunta a ser tot un eufemisme de Déu o de Déus: només perquè no s’explicaven que aquest planeta aguantés tan bé l’equilibri, van recórrer directament a la mitologia. I així ens anem empassant noves religions, com la de l’efecte hivernacle, encara per demostrar. En definitiva: si el nen no vol viure dins la més profunda incertesa, no hi ha dubte: que faci lletres.

Publicat al diari AVUI. 14-06-2006

Beatles contra Stones

Diu que tota la gira dels Rolling Stones per Europa es veurà capgirada, amb el drama que això comporta per als seguidors, per la senzilla raó que en Keith Richards va prendre mal en voler enfilar-se a un cocoter. Em sap greu i tot plegat, no és bo alegrar-se de la desgràcia dels altres, especialment quan jo també tenia previst assistir (amb més o menys entusiasme) al concert programat a Barcelona. Però confesso que no vaig poder reprimir un somriure: caure d’un cocoter és el primer senyal d’alerta que han tingut aquests vailets de seixanta anys, després d’haver passat per una extensíssima llista de vicis, excessos, addiccions i pactes diversos amb el diable.

És realment paradoxal que la conegudaA rivalitat estètico-musical entre els Beatles i els Rolling Stones, malgrat haver-se resolt indiscutiblement a favor dels primers (comprovaré de demostrar), hagi tingut una conclusió tan desequilibrada en termes de supervivència física: John Lennon assassinat i George Harrison mort de càncer. Ja només queda el testimoni dels dos restants, mentre els de la banda fosca i canalla encara campen tots ben vius i en forma. Ni tan sols un cocoter ha pogut encara amb el cadàver ambulant que és el guitarrista de Ses Satàniques Majestats. Són les contraprestacions que té, suposo, l’opció d’haver-se venut l’ànima.

Als anys seixanta (i encara ara) es va voler plantejar el tema com una mena d’enfrontament entre la classe mitjana i la classe obrera britànica, com si els Beatles fossin al capdavall un grup per a petit burgesos. Mai no estarem prou agraïts que els de Liverpool ignoressin aquests arguments miserables, producte de la rebequeria, la impotència i l’enveja. Hi ha una diferència fonamental entre Beatles i Stones, i que sí que té a veure amb la lluita de classes: senzillament, els Beatles van canviar el móni els Stones no. Musicalment van decidir anar molt més enllà dels compassos clàssics del rock’n’roll i vanposar-se a fer una música nova.Van experimentar després, i no abans, d’haver demostrat ser uns experts en el que ja hi havia. Per això tothom sap enumerar deu o quinze peces seves, i dels Stones poca cosa: tres o quatre a tot estirar. Més enllà de la música, van saber suggerir a l’ansiosa joventut d’aleshores el veritable camí cap a la revolució tot demostrant que la clau no era transgredir per transgredir, ni fer llengotes i espasmes pelvians amb la il·lusa pretensió de provocar les àvies: no es tractava de trencar-ho tot, sinó de millorar-ho. Fer una proposta nova, perfeccionada, encetar un camí, fer escola.Tot això mentre en Jagger s’esgargamellava i es recreava en la lascívia sense poder entendre, lògicament, perquè no aconseguia cap satisfaction.

Defensar els Beatles no és defensar cap actitud naïf, endolcida i suavitzada davant la vida. Tota persona amb oïdes en lloc de sabates sap adonar-se que la seva intensitat melòdica és tan important, que fins i tot allí on semblen posar més caramel hi ha sempre amagada una veritable i profunda foscor. Sí, evidentment un pare ha de preferir mil vegades que la seva filla s’emboliqui amb un Beatle que no pas amb un Stone. Però no perquè el Beatle sigui cap garantia de formalitat, de bon comportament ni de contenció: no oblidem que d’ells van sortir idees com Come Together, marrana perquè sí, que les referències psicotròpiques hi són constants (però molt) i que van acabar prop de l’hinduisme, dels mantres i dels ukeleles. Poca broma. Però vostè tindrà una mínima garantia, com a pare, que la seva filla no l’està magrejant un qualsevol amb ganes de gresca.Perquè fins i tot a l’hora de fer un himne anarcocomunista, en Lennon va i ens compon l’Imagine i amb això passa automàticament a fer història.

Potser ens robaran i tocaran les filles, però de ben segur que ho faran amb elegància. I amb la intel·ligència suficient per posar-se tot pare a la butxaca. La veritable genialitat pensa en positiu: construeix, proposa. Créixer en lloc de lamentar-se, evitar caure en la frustració i el camí fàcil. És el que ens va resumir en Harrison: Be ware of sadness/ It can hit you/ It can hurt you/ Make you sore and what is more /That is not what you are here for.

Publicat al diari AVUI. 31-05-2006

Entrar a sagrat

Fa unes setmanes que la meva banda sonora s’ha reduït als primers nocturns de Chopin i, de forma molt més curiosa, el Rèquiem de Mozart. No sé per què. Mai no m’havia atrevit a penetrar-hi perquè les ressonàncies que me n’arribaven eren massa properes a la ultratomba, però diria que ha deixat de fer-me por la foscor i el turment espiritual.O potser és que se m’ha mort alguna cosa a dins, i no sé què és. Aquest divendres, com qui s’acull a sagrat, fins i tot assistiré a la interpretació que se’n farà a la basílica de Santa Maria del Mar i posaré el coratge a prova. Al mateix temps, i just quan el cor em balla al ritme dels sepulcres,m’he retrobat amb la part més significativa de la infantesa: l’escola Sant Gregori ha celebrat els seus 50 anys amb un gran dia de portes obertes. Durant la festa (magnífica) vaig anar preguntant-me si no deu ser que els anys m’han dut a un escepticisme més o menys total.Vaig voler esbrinar, doncs, si ja he enterrat tots els misteris d’infantesa o bé si encara n’arrossego algun.

És clar que una festa és només una festa, i que bàsicament vam dedicar-nos a riure i a abraçar-nos. Però també és cert que una celebració així sempre té un sinistre convidat d’honor: com si enmig de l’àpat s’hagués d’alçar discretament la mort i repicar un got per fer-se escoltar. La cosa, doncs, va més enllà de la nostàlgia i l’anecdotari. Kyrie Eleison. Entre riures i xerrameca, les mirades s’examinen de forma poc habitual en una festa: cerquem les brillantors, les essències, com si fóssim nàufrags enmig de l’aigua nocturna.No hi ha feina, ni matrimonis, ni nens: es retroben les ànimes nues de circumstàncies, soles com nens d’escola, exposades en la seva més absoluta intimitat. Per això els ulls foraden l’aire, i per això tota aparença de seguretat és una patètica màscara. És una veritable monada la foto del teu tercer fill, però sembla mentida que no t’hagis adonat del que passa. Del que ens passa. Fem tota la broma i estem per celebrar tant com calgui, però la inesperada calba et delata (Christe eleison) i aquells llavis operats només conviden a buscar el salvavides més proper (Salveme, fons pietatis). I, quan anem d’aula en aula, a banda de fer un gargot a la pissarra i de donar-ho tot per superat, les parets mudes prenen nota del nostre pas pel món.

És impossible obrir cap de les portes sens sentir una remor de sacrilegi. Cal una certa pau amb un mateix,una certa sensació d’haver estat fidel a les expectatives i als principis proclamats durant la pròpia adolescència, per poder entrar a classe i trobar-te amb el teu racó: pensa per un moment si has estat capaç de complir almenys un propòsit important, si tot guarda una mínima coherència, si pots mirar aquell alumne de quinze anys a la cara i dir-li que pot estar tranquil. Quant us tremor est futurus, quando judex est venturus. Aleshores d’acord, repassa les estances, salta el plínton del gimnàs, profana els despatxos dels professors, fes una cistella al pati, passeja’t per la capella i tuteja’t ambel venerable mestre que ja havies enterrat.

Afortunadament vaig poder fer-ho tot, sense sentir-me ni frívol ni fràgil. Ara bé: per molt que les normes hagin prescrit, per molt que ja no hi hagi autoritat damunt teu i que la llibertat d’acció sigui absoluta, de cop t’adones que hi ha un racó que no pots envair.No perquè t’ho impedeixi ningú, ni perquè estigui prohibit: ja ha quedat clar que avui tot s’hi val.Però si no vols quedar-te sense mites, sino vols dur el llibertinatge al rostre i el desvergonyiment a l’esperit, si encara creus en les coses inviolables i que alguns espais ni tan sols permeten acollir-se a sagrat, aleshores no faràs ni un pas en el vestuari de les noies.

El tens aquí, hi han entrat tos, la porta és oberta, el mal és inexistent i la curiositat és la de sempre. Lux aeterna luceat.Però ara depèn de tu: o aprofitar la primera oportunitat per saltar el mur i al capdavall no veure gran cosa, o preservar encara la llegenda, la fantasia, el grau de tabú que faci honor al grau d’anhel viscut.Tenir un racó de món on no poder entrar mai de la vida, guardar la reverència i la màgia. Endur-te alguns misteris, és clar, fins a la tomba.

Publicat al diari AVUI. 5-04-2006

Ressonàncies magnètiques

Diu que laUniversitat de Temple, a Filadèlfia, ha demostrat poder detectar les falsedats a nivell cerebral mitjançant la ressonància magnètica. La nova tècnica, basada en les zones d’activació cerebral, elimina tots els marges d’error que existien amb les anteriors màquines de la veritat: al polígraf se’l podia enganyar si hom s’entrenava per controlar les emocions, però en canvi el cervell no enganya. Això vol dir que, en aquests moments d’anàlisis interessades sobre el desenllaç del procés de l’Estatut, es poden permetre tots els puntsde vista: però que ja no queda més espai per a la mentida.Vol dir que la mentida és una tècnica política en crisi. De l’Estatut se’n poden fer lloances o diatribes, però com a mínim el procés ha deixat al descobert moltes falsedats i això sempre és bona notícia.

Primera mentida: La broma pesada del federalisme. En efecte, en poques setmanes ha canviat completament aquell paisatge de les platges de Cambrils on passejaven un polític i un geni tot parlant de l’Espanya federal i comprovant com les onades els responien afirmativament. Ara les aigües ja només fan gloc-gloc i les gavines xisclen per arreplegar l’últim peix delmatí. La platja és la mateixa de sempre, però les interpretacions abstractes del paisatge han donat pas a un hiperrealisme molt més senzill (i també més cru). Enmig de tanta realitat sobtada, els dos personatges s’abracen l’un a l’altre, s’envolten amb la tovallola i aguanten horroritzats l’aspecte de les coses tal com són.

Segona mentdia: l'Estatut és l'última oportunitat per a un Estat plurinacional, sota l’amenaça d'un irreversible procés d’independència. La màquina fa bip i bip: mentida una cosa i mentida l’altra.En Cardús i en Francesc-Marc Àlvaro (entre d’altres) ja ens han recordat, des de les seves tribunes, que estava en discussió l’abast de l’autonomia i no pas cap procés d’emancipació nacional. Segur que la màquina no sonarà si reconeixem que parlàvem d’una llei orgànica espanyola, i que per tant topa tard o d’hora amb el mur infranquejable dels dos grans partits d’àmbit estatal: molt principalment aquell que també presideix la Generalitat amb el suport (precisament) independentista.O republicà. O com se diguin.

Tercera mentida, aquesta més antifa: si no som independents és per culpa d’en Pujol. I dir-ho qui ho diu, i fent el que es fa. Es poden comprendre els articles irats que pugui continuar fent l’amic Hèctor Bofill, perquè a tots dos ens diferencia un ordre de prioritats: per a ell, allò urgent és que l’independentisme de poca volada d’uns rellevi el nacionalisme de poca volada dels altres; per ami, la urgència consisteix a evitar que el nacionalisme, voli a l’alçada que voli, esdevingui un corrent de minories i teories mentre el país queda captiu de la gran trampa multicultural. Ara bé, puc comprendre aquesta frustració benintencionada (però dramàticament equivocada) d’en Bofill: el que ja no és admissible són altres indignacions impostades. Per molt que en Jordi Coca brami que “Mas ésmenys”, el veritable llast i la paret infranquejable per al nostre autogovern continuarà trobant-se sota unes sigles polítiques que ell mateix va recolzar. Tanta barra no suporta ni una breu passada per la ressonància.

Quarta mentida: la unitat nacionalista. Aquest concepte ja ha quedat eliminat del paisatge des de fa anys. No s’hi podia comptar per fer un Estatut de la mateixa manera que ja no s’hi compta per fer resde res.Suposo que això continuarà així fins que uns determinats dirigents s’adonin que, per deixar de ser considerats els germans petits de CiU, no calia passar a ser els germans petits, lletjos i concos del socialisme.Com que la cosa no apunta pas cap a una rectificació, per cap de les bandes, la unitat nacionalista és avui (desgraciadament)una falsedat més.Un enganyabadocs.

Evidenment, els que passen la prova de la màquina no són aquells que diuen la veritat, perquè en efecte es pot mentir de forma inconscient: només passen la prova aquells que tenen la consciència tranquil·la. Els reconeixereu perquè ni enels seus gestos, ni en les seves paraules,no s’hi endevina l’odi.

Publicat al diari AVUI. 8-02-2006

Leopold, el transgressor

Observo que en aquestes pàgines revifa el debat sobre la vigència de les normes artístiques clàssiques o d’alguns gèneres literaris. Ho hem vist arran del debat iniciat per en Narcís Comadira, que considera que la novel·la és el gènere literari inferior, quan és clar que per sota hi ha les afirmacions del gènere estúpid. Ho hem vist també amb les cartes a la bústia queixant-se per la interpretació de l’òpera Wozzeck al Liceu, que ja és prou difícil per a les orelles de la majoria però que no tenia per què ser-ho també per als ulls: caretes d’oxigen i gent en pilotes, o sigui el súmmum de l’originalitat. Ho veiem cada dia amb exposicions d’art contemporani que només són capaces de commoure quatre entesos i d’atraure quatre familiars estupefactes, deixant absolutament tot el camp lliure a la força de les onades pop o als cànons estètics nord-americans. És clar i és just. L’obsessió per trencar esquemes a base d’abaixar-se els pantalons o amuntegar televisors, o de proclamar per enèsima vegada la mort de la novel·la, arriba a avorrir de forma ostràcia i ens reconcilia a molts, cada dia més, amb una necessària postura conservadora. Ja no és “on anirema parar?”; ara s’imposa el “prou de comèdia”, el not in my back yard o almenys el “no amb els meus diners”.

Ens trobem en ple any Mozart. Aviat arribarà el cicle d’articles i tertúlies que es preguntaran que si Mozart visqués avui, quina música compondria. Molts sortiran a dir que sens dubte experimentaria amb l’electrònica, que seria un mestre del techno o bé que s’embrancaria per la via dodecafònica. I mirin, és possible que tinguin raó, però hi ha també arguments poderosos per pensar que el jove Wolfgang tornaria immediatament a mamar de Bach i a refugiar-se en les estructures clàssiques, en les ensenyances del seu pare Leopold. I és que avui dia la transgressió és agafar-se a la norma. Avui és més agosarat explorar en els fonaments consolidats de l’art que no pas obrir-se en canal al mig del passeig de Gràcia.Als qui ens agrada això de treballar de forma intel·ligible ens ho posen molt fàcil: hi ha símptomes clars que tendim cap al retorn.

L'excés de presses, la velocitat vertigionsa i la dificultat per digerir tanta “originalitat” ens porta inexorablement cap a les cames del pare. Això no vol dir que tota la resta hagi de desaparèixer, ni que deixin de ser necessaris els trinxeraires dels cànons, però sí que comencen a quedar en evidència molts fraus i moltes preses de pèl que la gent ja no està disposada a empassar-se. Com deia l’Enric Sòria fa pocs dies, alguns creuen que la seva obligació és fer actuals les obres que manipulen, i amb això només aconsegueixen tornar a convertir en anècdota el que algú amb molt més talent que ells ja havia elevat a gran categoria. I quan vaig llegir això, em va semblar veure el vell Leopold dient que sí amb el cap.

Marcar distància amb els predecessors pot esdevenir una obsessió patològica, de la qual només poden sorgir monstres com el nou logotip del govern de la Generalitat. Puix que el féu servir Pujol, canviem-lo. Aquesta fascinació per la irreverència, aquesta dèria de canviar escuts i símbols (ja soferta in illo tempore pels ciutadans de Barcelona), és la mateixa malaltia que duen al damunt molts suposats creadors. No és que els perdi l’estètica, que també, sinó que més aviat els domina l’impuls irrefrenable de qui llança un petard a missa perquè tothom s’adoni que l’hòstia és ell. I val a dir que aquest tipus d’actitud no és del tot dominant en la creació artística avui, afortunadament, però sí que podria ser la que més ens marqui com a època. D’aquí a cent anys, tal vegada es parlarà dels nostres artistes més com a provocadors decadents que no pas com a veritables innovadors. Schönberg va afirmar que “si és art, no és per a tots, i si és per a tots, no és art”; però també que “en les arts la forma tendeix, sobretot, a la comprensió”. El pare de la dodecafonia, malgrat tot, va tenir sempre clar que la innovació ha de tenir normes i que matar el pare només es fa superant-lo. Mentre no som capaços de fer-ho, Leopold només fa que mirar-nos, fer un sospir i lamentar les nostres còsmiques pèrdues de temps.

Publicat al diari AVUI. 25-01-2006

Clark Kent i els valors

Dissabte passat vam observar, en aquestes pàgines, com el president Ernest Benach escrivia amb inquietud sobre allò que fins ara només havíem sentit de l’altre molt honorable, Jordi Pujol. L’article es deia El valor de tenir valors. És altament reconfortant que el cap de la institució que representa la nostra sobirania (és un dir) popular, apunti a aquesta perspectiva de vol d’ocell. De fet és un orgull, i li ho agraeixo molt sincerament. Sobretot enmig de la batalla estatutària que sembla dir-nos que la llei ens ho arreglarà tot, quan per si sola només pot arribar a servir per deixar-nos a tots cara de David Meca. Canviar la llei, però per a quina societat? I per a fer què?

L'esquerra més dogmàtica porta massa temps subratllant la diversitat de valors i el valor de la diversitat, en una vocació més fotogràfica que política. Sí, tenim molts immigrants: ho hem notat. I moltes formes d’entendre el món, llenguatges enfrontats. Amb tot, com apunta el president, es tracta de teixir la xarxa de valors mínims comuns. D’encertar o no encertar aquesta llista en depèn que, quan exercim l’autoritat civil per protegir-la, el país ens reconegui una mínima autoritat moral. La llei per si sola no val gran cosa, com sap qualsevol advocat. No és la victòria del iusnaturalisme sobre el positivisme, però s’hi assembla: és el triomf de la realitat sobre el text. De la política sobre la llei.

El president Benach no en parla, òbviament, però ell és a la cúpula d’un partit polític. La seva llista personal s’inaugura amb pau, llibertat i civisme. No s’oblida de valors esquerrans com sostenibilitat i solidaritat, però també parla de disciplina. I d’autoexigència. Allò que ha passat al ple de l’Ajuntament de Barcelona amb la famosa ordenança indica que els valors d’esquerra i de dreta s’esfondren cada dia més davant del sentit comú. Una important militant republicana em planteja sempre la política en termes d’estar al costat dels rics o al costat dels pobres, en un llenguatge propi dels boscos de Sherwood. Per l’altra banda s’assegura que molta gent de dretes encara no sap que ho és, com en un boirós versicle de Nosferatu. I no fa gaire el diputat Miralles, en plena discussió amb en Teixidó sobre el sexe dels àngels de Krypton, sentenciava (l’esquerra pot ser molt sinistra) que declarar-se de centre és només una forma de ser de dretes. Tot aquest atrinxerament polític, segurament necessari, té cada dia més dosis de ficció sobreactuada. Dit d’una altra manera, si CiU hagués estat tan de dretes, no hauria creat l’Estat de benestar al nostre país. I si tothom a ERC fos tan d’esquerres, en Benach no faria un article aparentment tan carca.D’aquí que l’aposta socialista em sembli tan suïcida per als republicans. I, tal vegada, per a l’independentisme.

A Catalunya, en efectem hi ha molt pocs Supermans: abunda més aviat la figura de Clark Kent, el treballador atrapat en les seves contradiccions i en els paranys de la metròpoli. L’home que tira endavant com pot, que dubta quan cal, que no és sociòleg ni economista ni defensor de la Veritat com en Miralles, però que té quatre dits de sentit comú. Vol salut, pau i progrés: i especialment ho vol per als seus. Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina. Nen, no faltis a la teva mare. Estudia si no vols acabar com l’oncle. Acaba’t el plat, que a Àfrica passen gana. És conservador en l’àmbit íntim, però tira cap al socialisme utòpic a l’hora d’eixamplar horitzons. És d’un fonamentalista talibà en temes de pàtria, i vulgar com la pitjor progressia en el lleure. Conduint per la ciutat és d’extremadreta, i votant acostuma a tenir ànsies de revolta i guillotina. En la seva religió és reverentment monàrquic, però en la dels altres és republicà fins al sacrilegi. I anava a dir que en el sexe és liberal d’esquerres, però la veritat és que aspira a ser anarquista radical. I amb la veïna.

Si algun dia el ciutadà Kent s'obre la camisa, serà en defensa d’uns valors cada dia menys previsibles. Poc etiquetables per cap dels infal·libles dogmes. Perquè el que vol és bàsicament que les coses funcionin, que la societat progressi i que a casa somriguin. Dins d’ell resideix el veritable heroi.

Publicat al diari AVUI. 11-01-2006

El virus de la tristesa

El mateix dia de la seva investidura com a president de la Generalitat de Catalunya, Antoni Capdevila rep la notícia de la mort del seu pare, de qui s'havia distanciat de feia anys. Per al flamant president, el seu pare era un vell mariner del barri de la Barceloneta, un pobre home solitari i ressentit amb la vida. Al president Capdevila li és impossible sospitar la profunda amargura que li ha de comportar l'exercici del poder, i encara menys la implicació del seu pare en l'apassionant singladura -en plena dictadura franquista- d'un vaixell anomenat Independence, que va constituir un últim i tràgic intent de desballestar el règim totalitari i d'obtenir el reconeixement internacional d'un país, Catalunya, que s'acaba erigint en un altre dels protagonistes de la novel·la...

El virus de la tristesa és un relat esplèndid sobre la lleialtat i la traïció, sobre pares i fills, sobre el poder i la humiliació, sobre el dolor i el desig de venjança, sobre la força de les idees i la importància de les vides individuals. És, també, un vibrant ajustament de comptes amb la història recent de Catalunya, i sens dubte, una gran novel·la que confirma el de Jordi Cabré com un dels noms més prominents de la nova narrativa catalana.