Però

No soc racista, però no sembla haver-hi manera d’acollir tothom (com a màxim entaforar gent en naus industrials o posar un comptador de nàufrags a la platja de la Barceloneta). No soc masclista, però segurament ho soc molt més del que em penso i força menys del que et penses. No soc homòfob, però tampoc soc homòfil, ni soc cap hetero heteropatriarcal. No soc de dretes, però m’agrada que la gent es pugui fer molt rica. No soc socialista, però m’agrada que tothom tingui les mateixes oportunitats. No soc conservador, però m’agrada dir “Bon Nadal” més que “Bones festes”. No soc un progre, però defenso que facis amb la teva vida (i amb la teva mort) el que consideris. No soc antiecologista, però el planeta Terra no ha de fer oblidar els terrícoles. No soc prookupa, però els desnonaments no poden ser automàtics. No soc espanyolista, però Espanya sap ficar gols i fer gales de cine. No soc supremacista, però m’agrada molt més Catalunya. Vull dir que m’agrada infinitament més Catalunya. No soc independentista màgic, però un procés d’independència sense màgia és un procés sense interès. No soc partidista, però m’agrada prendre partit. No m’agraden els peròs darrere de coses indiscutibles, com a tu. Però resulta que sempre hi ha un però. 

No ha estat el millor any de les nostres vides, però hem pogut endreçar el cap i, amb una mica de sort, la casa. No podem encara abraçar-nos com abans però a tu, a tu particularment, no he deixat ni un segon d’abraçar-te. No hi ha indults ni amnisties per als presos polítics, però hi ha uns tribunals europeus mirant-se de ben a prop tota aquesta farsa judicial. No tenim cap decret (ni cap pressupost) que faci essencial la cultura, però la cultura continuarà essent essencial. No hem pogut regalar-nos roses i llibres en condicions, però cada hivern té la seva primavera. No hem enderrocat cap monarquia ni enviat cap rei a judici, però a cada porc li arriba el seu Sant Martí. No hem pogut viatjar a Londres ni a Venècia, però a Londres ja punxen vacunes i Venècia està bonica com mai. La república no existeix, però fa un mes la vacuna tampoc no existia. No ha guanyat el Barça, però ha perdut Trump. Laporta no arreglarà tots els problemes, però ens arreglarà el principal problema. No soc el típic laportista, però… bé, no, aquí no hi ha peròs. Soc rematadament laportista. 

No sé si se m’entén, però penso que sí. No soc gaire de ciències, però gràcies i gràcies i mil gràcies a totes les rates de laboratori de part de totes les rates de biblioteca. Molta gent ha perdut la feina o la salut, però la ciència ha reaccionat en un temps rècord i l’economia va camí de seguir-la. No hi ha unitat al govern, però hi haurà el corresponent veredicte popular. No hi ha full de ruta, però no hi ha marxa enrere. No hi ha dret, però hi ha drets. No acabarem la Sagrada Família el 2026, però si hem d’estar preparats per a qualsevol desgràcia també ho hem d’estar per a qualsevol miracle. No ha estat un bon any per als grans projectes culturals, però han obert noves llibreries a la capital i han renovat de dalt a baix el museu de cera. No hem pogut descobrir llocs nous, però hem redescobert els llocs vells. No sabem què és la R, però ja sabem que no hem de passar de l’1. No miris cap avall, però encara duc la vora dels pantalons desfeta. Potser no era el millor moment, però això no vol dir que no fos una bona idea (i que ho continuï sent). No em facis gaire cas, però tampoc no deixis de fer-me’n. No cal córrer certs riscos, però ser un humà sempre té risc de rebrot. 

No deixa de ser un putu any, però també un dels anys de les nostres vides. No vull posar-me sentimental, però no les tenia totes que ens en sortíssim. No vull pecar d’optimista, però hi ha pecats molt més mortals. No soc epidemiòleg, però hem mort el llop en un temps rècord. No soc anarquista, però hem viscut enmig del caos amb un talent força encomiable. No soc hipocondríac, però he vist terror en els ulls del meu pare. No soc gaire religiós, però tampoc soc un home de poca fe. No sé tu, però jo penso celebrar-ho barrejant-me amb desenes de grups bombolla. No em matis, però encara no he acabat aquella sèrie que em deies. No vull cridar el mal temps, però aquesta campanya electoral serà insuportable. No sabem què és viure una guerra, però ja sabem què és viure amb un enemic invisible. No vull dir obvietats, però tindrem un 2021 magnífic. No sé per què, però ara que podrem fer coses em venen unes terribles ganes de desaparèixer. Amb tu, però.

Article publicat al diari Ara el 30 de desembre del 2020

Ni prínceps ni princeses

Aquestes setmanes Jessica Heidt, supervisora de guions de Disney/Pixar, ha dit que els estudis es plantegen introduir personatges no-binaris en les seves futures pel·lícules. La qual cosa potser és ficar-se en un jardí considerable, ja que el no-encasellament en el gènere masculí ni en el femení comporta una fina anàlisi en factors molt més subtils: gestos, roba, veu, actitud… Sabem de sobres com portar la sexualitat binària a l’aspecte físic, i fins i tot s’ha fet amb tots els animalons possibles, però i ara com ho fem? Si un dia d’aquests Walt Disney fos descongelat perquè es descobrís la cura contra el càncer, i se’l posés davant de debats com aquest, potser es tornaria a quedar glaçat.

No facin cas del mite que diu que les seves cendres reposen a Glendale: creguin-me a mi, està congelat, hibernat, frozen. I si després de descobrir la vacuna del Coronavirus i el xarop contra la Sida (amb cullereta de sucre que faci passar millor) s’inventa el remei contra el càncer, al vell Walt li costaria una bona estona assumir els últims 50 anys pel que fa a tendències, sensibilitats o correccions polítiques. Quan ell va morir, no ho oblidem, estaven ultimant El llibre de la selva. Si rebobinem la imatge fins al moment que la vam congelar, aleshores ja van considerar massa bèstia posar veu d’un negre com Louis Armstrong al cant d’un orangutà. Per tant, van contractar un tal Louis Prima. Un home blanc com la Blancaneus.

Malgrat les seves ràncies pel·lícules de prínceps que salven princeses, o que fessin escombrar una dona per a set nans, avui Disney és un indicador perfecte de tendències en moda, d’igualtat de gènere, d’atenció a les minories i a les noves preocupacions socials. Aviat n’estrenen una, anomenada Soul, on han hagut de reunir sociòlegs i antropòlegs per provar de resumir l’essència de l’estètica afroamericana: finalment, l’han trobada en els estils llanosos que brollen d’una tarda al barber. De la mateixa manera que Moana era d’un irrefutable discurs ecologista, o que Coco devia voler fer un gest cap a la comunitat hispana i La Bella i la Bèstia era el regal de noces afrancesat que la companyia feia a la inauguració de Disneyland París. Però és en el tema del gènere allí on més s’han notat els canvis. Per exemple, pel que fa als no-binaris: s’ha arribat a dir que la identitat de Riley, la nena protagonista d’Inside Out, és d’aquest grup perquè la seva ment està configurada per personatges d’ambdós sexes. D’acord, però tornem a ensopegar amb un dilema: podem realment afirmar que l’alegria i la tristesa (i el fàstic) són femenines, mentre la ira i la por són masculines? Hauria estat profundament interessant assistir a aquest brainstorming entre hemisferis cerebrals i hormones. Que és d’on sens dubte va sorgir Bing Bong, l’elefant rosa amb flor multicolor a la solapa, probablement la primer aproximació no-binària dels estudis. 

Fa 50 anys Baloo es va transvestir de símia per a seduir el rei Louie, molt abans que Mulan ho fes per ser acceptada com a soldat. També hi ha una munió de persones que saben (no pensen, sinó que saben del cert) que Elsa i Anna no són germanes sinó lesbianes. O que l’home del barret d’Alícia té uns gestos indissimuladament efeminats. O que allò de Malèfica plorant perquè li han tallat les ales, en la pel·lícula protagonitzada per Angelina Jolie, és un claríssim retrat de les seqüeles d’una violació. I mentrestant, els prínceps han anat flaccint la seva espasa fins al punt de quasi no ser requerits ni per a escalfar aigua durant un part. I esperin que sembla que preparen una seqüela anomenada Peter Pan and Wendy, on veurem si, a banda de trobar una Wendy menys bleda assolellada, són capaços de dibuixar un Peter Pan més madur… i sense deixar de ser Peter Pan. Endavant, valents.

Faltarà veure quan gosarà la companyia presentar-nos una parella explícitament homosexual, que en això ja estan fent tard. Saps una cosa, Walt? Hongria vol blindar ara el gènere en la seva constitució: “la mare és dona, el pare és home”. Ja teniu el decorat i l’ambientació: el Pont de les Cadenes de Budapest, a banda i banda del Danubi, quan Buda i Pest eren dues ciutats separades. La història d’amor entre dues ànimes que viuen en dues ciutats però, en el fons, en la mateixa. Ja està, no cal ni que demaneu permís al govern hongarès, vosaltres marqueu més la norma que la seva constitució i, a més, ja teniu bona part de la història plantejada. Si és que us ho he de donar tot fet.

Publicat al diari Ara el 30 de novembre del 2020

La vacuna

Per on anàvem? Què fèiem abans de congelar la imatge, d’obrir el parèntesi, d’aturar el temps? Aquesta primavera, un cop comencem a escollir entre la vacuna russa o la vacuna anglesa, tots semblarem una colla de Walt Disneys ressuscitats després que ens hagin trobat la medicina. Vam anar a dormir amb Trump de president, amb Torra de president efectiu i amb Bartomeu de president nosa. Ningú no duia mascareta ni mantenia cap distància social, ens acumulàvem als concerts i als restaurants i a les esplanades de Perpinyà, el sector de la cultura reclamava un 2% del pressupost públic (no pas vagues declaracions d’essencialitat) i pels carrers de Barcelona, de nit, no se sentia tossir el veí de dos xamfrans avall. La famosa mesa de diàleg, això sí, la trobarem tan intacta com l’havíem deixada. Igual d’intacta que les terrasses dels bars de Madrid. Les coses més entranyables no canvien.

Durant aquests mesos hem après a posar algunes coses en quarantena, algunes de les quals crèiem molt indiscutibles. Resulta que apostar per la gestió, aparcar per un moment els ideals, no ha acabat de sortir del tot bé: ens deien que el pragmatisme consistia a recular, demostrar que som els més seriosos i els més professionals per poder eixamplar bases, i que tota la resta eren plantejaments “màgics”. Per sort, després d’aquests mesos de col·lapse gestor en diversos departaments, contra aquests sopars de duro ja estem més que vacunats. Com també ens hem vacunat contra les intimidatòries declaracions de guerra, les incompletes declaracions d’independència i les inversemblants declaracions d’amor: ara ja sabem que anar a mig gas no funciona en els enlairaments. Si t’enlaires abans d’hora, t’acabes estavellant contra la torre de control; però si t’enlaires massa tard, t’acabes estavellant als aiguamolls del Prat.

No sé vostès, però jo, durant aquest temps, també he desenvolupat una considerable immunitat contra els llestos de la classe que o bé es dediquen a perdonar vides o bé a cridar el mal temps. Ara que anem sortint del túnel sabem reconèixer qui ha mantingut l’esperança enmig de la foscor, qui ha provat de construir camins cap a les escletxes, i qui s’ha dedicat a pintar de negre o a queixar-se de tot. També hem après a detectar aquells que, alertant-nos de les fake news, pretenien fer-nos empassar les seves fake news: un relat no esdevé veritat a base de pastilles blaves o vermelles, sinó de paraules de pedra. El millor és que, durant aquest any, hem desenvolupat un considerable nombre d’anticossos contra el pessimisme i la paràlisi: hem après a funcionar malgrat tot, hem trobat les eines aquí o allà, i cadascú a la seva manera ha creat el seu mercat negre de les llibertats. Aquest bitxo, en efecte, ens va agafar amb les defenses baixes: però ara com a mínim ja sabem que Occident penja d’un fil, que això de la Xina no era cap broma, que l’autonomia és una concessió graciosa, que la desaparició de la classe mitjana augura dures revoltes socials i que Europa encara blanqueja els tics absolutistes dels de sempre. Ara que proven d’arreglar-ho, confiem que no sigui massa tard: sobre això de violar els drets fonamentals, a Catalunya ja estem curats d’espants.

L’any 2020 ens ha preparat, a una velocitat rècord, la vacuna contra el cinisme i la inacció. Ara ja tothom sap, per exemple, que no es pot curar cap virus mortal amb ibuprofens receptats pel doctor Iceta. Hi ha suflés que no baixen ni a cops de presó ni d’exili, i problemes socials que no admeten més paternalismes disfressats de gestoria. Hi ha revoltes que són avisos, símptomes, que no es poden sufocar a cops de placebo o de xarops amb sucre. Hi ha declaracions de guerra, d’independència, d’amor, que no es poden deixar penjades. Ni encara menys confiar que en contindrem el risc de rebrot, sempre, per sota de l’u. Han succeït i ens succeeixen coses massa importants per camuflar-les sota pretextos o noves normalitats. Ara que ja estarem vacunats contra tantes coses, deixem de posar-nos excuses. Per on anàvem? Ah, sí. Que et cordis, que ja ens enlairem.

Publicat a El Punt/Avui el 13 de novembre del 2020

Blanc i negre

Hi ha un racó de Barcelona on, de forma molt discreta, et deixen passar fins al fons i fer un cafè amb algú. Es tracta que hi entris molt de pressa, giris a mà dreta i no et moguis d’aquella taula que queda invisible des del carrer (no fos cas que corrés la veu o que hi passés un inspector o, encara pitjor, un veí amb poca feina). Només hi falta un pianista que toqui cançons oblidades sobre el pas del temps, un parell de taules on es barregin jugadors de pòquer amb membres de la resistència francesa, i un capità que exclami que quin escàndol, que aquí s’hi juga. La nostra vida s’ha transformat en una pel·lícula en blanc i negre.

Hi ha èpoques així, tragicòmiques i clarobscures. Moments de la història en què, durant una temporada, els colors s’esvaeixen i els matisos no entren en escena. Fins i tot els grisos es revelen com allò que són: una enganyosa barreja de tragèdia i de llum. Ara se’ns presenten proves d’estrès com la del toc de queda o els confinaments, o bé la pèrdua de drets i llibertats individuals arran de la reacció autoritària contra el “·procés”, i en moments així viure esdevé una clandestinitat i una resistència. Apareix un cel ennuvolat, permanent i tossut, que ens fa veure les coses amb una llum diferent: és com si algú hagués premut el botó del comandament que diu “contrast” i l’hagués apujat al màxim, i hagués desactivat de cop tota l’escala cromàtica. De cop ja no estem per coloraines ni semitons, sinó per sobreviure o morir. Per perdre o per guanyar, o com a mínim per posar a prova les nostres conviccions i la nostra actitud vital. També hi ha evidentment la via del cinisme, camins del mig que poden donar-nos oxigen a curt termini però que, quan es faci de dia en el món Technicolor, poden condemnar-nos a viure en un gris insuls i avorrit. “Estàvem preparats?” és la pregunta que comparteixen els qui parlen sobre el “procés” i els qui parlen sobre el virus. I només té dues respostes: sí o no. O blanc o negre. Vida o mort. Com aquella que diu “i ara què hem de fer”? Doncs mira: o bé et paralitzes pel col·lapse, o bé fas coses dins del que pots. O et prepares, o et rendeixes. O desafies el destí cantant la Marsellesa, o ets dels que delaten que aquí s’hi juga.

“Les coses no són blanques o negres”, diuen. Depèn. L’auge de VOX és fruit també d’aquest moment de clarobscurs, perquè ara ells també creuen que han d’escollir, com nosaltres, de quin bàndol estem. És el que passa quan s’arriba al cap del carrer, quan no hi ha més cera que la que crema i quan són faves comptades. I són moments interessants perquè obliguen Europa a definir si és una unió democràtica o no, i a Catalunya si realment vol la independència o no (la qual cosa queda per demostrar encara), i a Espanya si té solució o no (spoiler: no). També ha quedat clar que, quan es tracta de sobreviure a una pandèmia, el virus acaba entenent de territoris i fins i tot de barris i d’aules dels dofins o dels lleons. En aquests moments, les decisions ens defineixen: o tanques els restaurants o no els tanques, o prioritzes l’economia o la salut, o proves d’aprendre alguna cosa o et refugies en el “qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo”. De tu depèn escollir opcions que després puguis corregir o que provoquin un mal (o un bé) irreversible. Hi ha una evidència: després del funest canvi horari que ens afegeix més negre nit, tornirà a sortir el sol. Tornarem a gaudir de la vida acolorida, matisada, amb tonalitats. I la qüestió important és qui seràs quan hi arribem. En qui t’hauràs transformat, quins límits hauràs traspassat i quins no, quina actitud hauràs pres. Qui ets, en el fons. La virtut de les pel·licules en blanc i negre era que els personatges, com la fotografia o la il·luminació o el guió, marcaven caràcter.

El cafè sempre es pot deixar per a més endavant, és cert. Però continua sent una bona idea, o no? Es va desaprofitar un momentum, d’acord: però què farem quan arribi el següent? Hi ha noves normes de convivència, sí: però les acataràs de forma acrítica, o hi diràs la teva? Qualsevol confinament pot ser una tomba o una crisàlide. Podem sortir-ne amb els peus pel davant o amb les ales al darrera. El famós “pacte amb la realitat” ha de ser un pacte on hi sortim guanyant, no un passeig militar del status quo. Ara és un bon moment per a esperar un millor moment, però també per a cantar sota la pluja. De fet la majoria de mascaretes que es veuen pel carrer també són blanques i negres, però al darrera encara hi belluguen paraules i somriures. I jo sé d’un lloc on serveixen cafès clandestins, que és el que es fa a les pel·lícules en blanc i negre. Quan hi entres, es fa al teu voltant un racó de color. Ningú no sap que ets aquí. Però el més important és que tu sí que ho saps, i que pots mantenir el rellotge a l’hora antiga. Només com a recordatori. Malgrat acatar les noves normes, encendre una petita espelma. Fins que, ben aviat, el món giri a l’hora que nosaltres li diguem.

Publicat al diari Ara l'1 de novembre del 2020

Drecera a la realitat

Aquestes setmanes he llegit dos llibres molt diferents, un de ficció i l’altre de no-ficció. I, tot i així, tots dos semblaven poder passar al prestatge contrari. D’una banda, “La Drecera” de Miquel Martín i Serra és qualificada de “novel·la neorural”, però conté una càrrega política indissimulable i un crit de retrets de rabiosa actualitat: quasi sembla un manifest. El segon llibre és “La Política de les Emocions”, de l’amic Toni Aira, que es manifesta crític sobre el predomini de les emocions en política, perquè fan que “el relat” s’imposi massa a la realitat. Mentre el llegia pensava, tot i així, que l’estimat Toni estava escrivint inconscientment el seu relat. Una versió pròpia de la realitat, un imaginari. Una ficció.

Anant a pams, he de dir que “La Drecera” és una novel·la gran. Un llibre important, que m’ha fet sentir com un veritable pixapins no pas de la Costa Brava (que també), sino un pixapins de la llengua. Només posaré com a exemple que jo no sabia que un tamariu era un arbust, així sense toponímia, i això multipliquin-ho per dos mil. Però allò fonamental és que, rere el precís retrat que Martín fa de la invasió del paisatge empordanès per part de la tonteria barcelonina, hi ha tota una reivindicació política. Amb molt mala llet, per cert. Quan ens exposa tot un món que es perd, més enllà de la destrossa de l’entorn natural o rural, l’avís que fa Martín versa sobre la pèrdua d’una cultura. No és només un paisatge o “una cosa bonica”: és un vocabulari, uns costums, uns gustos, unes olors, unes persones, tota una cosmogonia. És per això que qualificar la novel·la de “neorural” em sembla pobre, cursi, insuficient, urbanita, “delicioso” (per qui l’hagi llegida). En veritat és una novel·la sobre el poder, sobre els qui en tenen i els qui no. I sobre els països ocupats, i la humiliació que hi exerceixen els señoritos del diner i les influències. Aquest tipus de “foraster” no ha arribat al poble per dir que “sou molt bona gent”, no: aquest tipus de foraster ens mata. O, com a mínim, no li sap greu que morim.

El llibre de Toni Aira presenta en portada un ninot de Trump en bolquers, ben enfadat, i analitza detalladament diversos episodis nacionals i internacionals (Trudeau, Merkel, Colau…). Des de la primera pàgina, assenyala el predomini de les emocions com una “patologia” que fa “emmalaltir la democràcia” perquè fa que la raó “se sotmeti” als sentiments. La tesi diu que ara vivim més de percepcions que de realitats, i que la manipulació d’alguns assessors polítics ens fa posar allò que sentim per damunt dels fets. La qual cosa s’agreuja amb l’ús dels nous mitjans tecnològics (likes, “amistats”, bloqueigs, haters i fans). La tesi està, evidentment, ben argumentada. Però mentre el llegia no podia evitar imaginar-me el protagonista de “La Drecera”, a la porta del mas, escoltant algú que li diu que no es deixi emportar per les emocions, que toqui de peus a terra, que cal ser raonable o racional, que en veritat tot és més complex… mentre els buldòzers, al seu ritme, arrenquen els tamarius del pantà per a convertir-lo en una piscina moníssima. 

Potser és cert, Toni, que estem distrets i vulnerables. I que els spin doctors deuen saber punxar-nos les agulles precises per a fabricar una campanya electoral constant. Potser sí que en la lluita pel relat s’ha acabat assenyalant massa “traïdors” i que aquesta fe cega, fonamentalista, ha dut a executar Galileus posseïdors del seny i de la raó. El que passa és que jo no m’ho crec. Tinc tendència a pensar que, quan tanta gent va en una direcció, al darrera també hi ha vida i raciocini i fets. No és ficció, que els masos s’estiguin transformant en xalets o en camps de golf. No és cap relat, que hi hagi presos polítics independentistes tancats en cel·les. No és cap fake news, que dormíssim al terra d’una escola per defensar el dret a votar. O que el meu pare (entre molts altres) rebés una pallissa ben física aquell dia. Tampoc no ho hem somniat, que a Catalunya vam viure la revolta pacífica més important a Europa dels últims 50 anys. Ni va ser irreal l’1 d’octubre, però és que tampoc no podem obviar com a realitat constatable que un 27 d’octubre es va declarar la independència de Catalunya en seu parlamentària. Una altra cosa és que no s’aguantés la posició, i tantes altres coses que convindrem fallides, o fins i tot enganyoses. Quan pocs dies després un policia va afirmar davant d’uns manifestants que “la república no existe”, allò sí que era una interessant lluita de relats (o ho hauria estat si hagués durat). Però els fets són els fets: els bons i els no tan bons. El que hem viscut no és inventat, i no pertany al prestatge dels relats sinó al de no-ficció. Si ho preferiu, al món de les veritats.

Demano que, quan es parla de ser realistes, posem totes les realitats damunt la taula. Dir que el “procés” va ser pura reacció emocional, o la simple conjura d’uns pocs irresponsables (no és el que diu en Toni, que consti, però sí alguns autors que cita), és massa insultant per a massa gent. No, no eren vedells ni fanàtics. Ni ho són ara. Ni se’ls pot dir que tot se soluciona aprenent a “gestionar les emocions”, que d’altra banda em sembla una expressió espantosa. Aquell conjunt de masos configura un poble, i de vegades un poble decideix salvar-se. El paisatge ha canviat per a tothom, és evident, però ni la gestió del virus, ni les apel·lacions al possibilisme, ni els fantasiosos relats sobre taules de diàleg no poden ocultar la realitat. Em pregunto, per tant, qui és que viu instal·lat en els prestatges de ficció. Que aquella fos una tardor de pel·lícula, que ho va ser, no la fa menys real. Ho vam viure, amb els encerts i amb els errors, i tant els encerts com els errors encara tenen les seves conseqüències ben palpables i científicament constatables. I sí, encara desperta sentiments. Molt profuds. Vostès perdonin.

Publicat al diari Ara el dia 27 de setembre del 2020

La llei del borinot

La versió més prestigiosa del possibilisme l’encarna l’honorable professor Andreu Mas-Colell, que últimament recomana dir a tothom que “no hi haurà independència ni referèndum”. Diria que no desenvolupa gaire la idea, però segur que parteix d’un rigorós càlcul de forces. A l’altra banda de l’estiu hi tenim el mag Pop, l’espectacle del qual (“Res és impossible”) ens presenta un missatge també radical que es basa en el mite de borinot: és inexplicable, des de les lleis de l’aerodinàmica, que els borinots volin. Tenen les ales massa petites. Però malgrat tot volen, precisament perquè no saben que no poden. Després hi tornaré, sobre això.

La pregunta que ens podem fer és si Mas-Colell ha perdut la fe, o si el mag Pop ens n’ofereix massa. En el debat polític, equival a saber si el possibilisme és “pessimisme disfressat de racionalitat” o bé si mantenir el pols és “independentisme màgic”. I debatre-ho sense apriorismes: la raó és més emocional del que sembla, i la màgia és un concepte més que raonable. A mida que anem superant la setmanal psicoteràpia del FAQs, els llibres de memòries, els llibres d’amnèsies, la incansable recerca de culpables, les autocrítiques i els concursos de ressentiment, caldrà equilibrar de nou la intel·ligència amb la il·lusió sense que una s’imposi sobre l’altra. Puigdemont, d’això, en diu “confrontació intel·ligent”; Esquerra en diu “diàleg intel·ligent”. Fins i tot deixant de banda els actors, cal veure si són conceptes antagònics o si poden conviure. I no oblidar quin paper hi juga, per favor, la intel·ligència emocional. En la recent actuació de Maxime Cayuela al “The Voice Kids” francès podem veure-hi una melangiosa referència al malaguanyat país seu, amb música i lletra de Jordi Barre que evoca de nou aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, aquest viure d’enyorança que d’enyorança es mor, aquest adéu-siau turons del trauma… o bé podem veure-hi els ulls il·lusionats d’un nen que no hi va anar de loser sinó amb l’escut d’armes de l’USAP. Vull dir que, mentre anem raonant o buscant raons, fixem-nos en l’actitud. Si em perdonen el terme esotèric, fixem-nos en la fe.

La fe també entén de raons, és clar: en tindràs més si se’t mostren algunes evidències, o simplement si treballes prou bé. Em diuen que s’albiren sonores victòries judicials europees abans de gener. Bravo. I certament, tenir raó jurídica pot ser un factor molt útil: permet aventurar a mig termini uns àrbitres més favorables o un adversari més debilitat. No és poca cosa. Però tenir raó, fins i tot si Europa anul·la la sentència del TS com amb Otegi o Atutxa, no deixa de ser la solució tardana de la “senyu” quan no has sabut imposar-te al pati tot sol. Perquè es tractava (oi?) de cenyir la victòria al camp de la política, i no de la justícia. La política té molt a veure amb emocions i amb actituds, sobretot quan estàs en guerra. Fins al punt que el fracàs d’aquell octubre va venir no tant per “anar de farol” (vas de catxa quan tens males cartes, i no era el cas) sinó pel fet de “no creure-s’ho” prou. No tant per mal càlcul com per poca fe. Per no gosar ser borinot en el moment just que tocava. 

Quan Mas-Colell ve a dir que ens anem oblidant de la independència, sens dubte ho fa de bona (perdó de nou) fe. I tot i així, crec que no és un missatge encertat. Ni cert. No hi ha cap problema amb gestionar el dol amb calculadora, Excels i jojahodeies. Ni amb cantar a la “dolça terra ferida”: també els italians entonaven el “Va, pensiero” mentre eren ocupats pels austríacs, tal com el cor del Liceu el va cantar a la Rambla el 2 d’octubre del 2017. Fins i tot trobo comprensible sentir-se enganyat. Però l’alternativa a tot això no és l’il·lusionisme buit, ni la ingenuïtat mal entesa, ni l’obcecació vestida de perseverança. Torno als borinots per confessar un secret: no és que puguin volar per art de màgia. Els borinots poden volar, simplement, perquè no obeeixen a les lleis de l’aerodinàmica. No s’ha tractat mai de no tenir llei, sinó d’obeir altres codis: en aquest cas, els de la física de fluïds i les turbulències d’unes ales ovalades que es dobleguen endavant i enrere. El mag Pop no ens diu que podem volar si ho desitgem molt fort, com si fóssim nens: si en el seu espectacle ell vola, és perquè en el seu espectacle ell posa les lleis. Com que ell s’ho creu, el públic creu i obeeix. Per tant és tot el contrari: si no volem ser tractats com a nens, no ens ofeguem en les lleis de sempre (“ai que cauràs”). Quan la realitat ofega la imaginació, els relats no avancen. Però és que tampoc la ciència, professor. 

La màgia és com un gol de Messi: quan arriba el moment clau, no hi ha càlculs que valguin.

Publicat al diari Ara el dia 31 d'agost del 2020

Dutxa de realisme

M’agrada que fa poc l’Àngel Castiñeira recomanés, més que banys de realisme, una dutxa matinal i prou. El problema dels banys de realisme és que esdevenen veritables pantans de mandra o insofribles centres termals per a ànimes en retirada. Enmig d’aquests fangars exfoliants podem acabar dient burrades com que “la ficció de TV3 ha de ser un mirall de la realitat” o com que el futur d’aquesta pandèmia es pot deduir de càlculs logarítmics. L’arrogància del realisme ens pot portar a fer perillosos pactes amb la realitat on ella, i no nosaltres, acabi vencent per deu a zero. Això ens passa quan oblidem que afortunadament els guionistes de la realitat, però la realitat de debò, són reconeguts especialistes en girs argumentals, finals sorpresa i cops d’efecte. Si soc tan optimista en moltes coses no és perquè em falti sentit de la realitat, sinó perquè a la meva edat ja he sentit brogir tempestes negríssimes que han quedat vençudes per la capacitat de superació. Sense anar més lluny, el realisme afirmava amb certesa científica que jo no havia de néixer. Per sort, la meva mare va desafiar la minusvalidesa i he presenciat prou miracles inesperats per no permetre que cap suposat “realista” em vingui amb lliçons. 

És en nom del realisme que es fa servir l’expressió “tu vius a Disney”, sens dubte ignorant que el pare del petit Walt l’estomacava amb el cinturó si no repartia prou diaris per ell. I així ha quedat fixat el nom del pare en una finestreta de l’avinguda principal dels seus parcs d’atraccions, com aquell trauma que roman per recordar-nos que no hi ha res de frívol, ni de gratuït, de vegades ni tan sols de divertit, en la màgia o en l’optimisme. No fa gens de gràcia, repartir diaris colgat de neu als nou anys. No fa gens de gràcia, llevar-se cada dia a fer rehabilitació muscular perquè si no t’has de quedar en una cadira de rodes. O perdre la feina i no aturar-se fins a poder forjar-se una oportunitat, o salvar l’enèsim pacient de coronavirus després d’hores de guàrdia, o ser un pres polític amb una causa de futur incert, o tants túnels foscos sense aparent sortida que ens presenta el sàdic guió vital. Aquest narrador omniscient és de vegades molt cruel, sí, però facin el favor de perdre-li una mica el respecte perquè molt sovint se li pot girar la trama. Hi ha diverses maneres d’aixecar-li les faldilles, treure’l de davant del teclat i provar de canviar el final. La ficció és justament la crossa que ens exercita la imaginació per quan calgui posar llum a les ombres. És imprescindible tocar de peus a terra si es vol alçar un estel, d’acord, però el sentit de tot plegat és l’estel: no la corda. El sentit és mirar més amunt del terra, pintar l’aire de colors i de passada trolejar la llei de la gravetat.

Per això m’estranya tanta resignació envers una “nova normalitat” que alguns ja veuen decretada, explicada amb tot detall i escrita (per cert) amb una narrativa molt mediocre. A veure si ens entenem: en la nova normalitat succeirà, en bona part, allò que vulguem nosaltres. Malgrat tanta incompetència i tanta amenaça de malaltia i de mort, ja queda un dia menys perquè la ciència trobi la vacuna contra aquesta bestiola. Malgrat tanta atmosfera de derrota, malgrat tants errors i malgrat tanta divisió infèrtil, ja queda un dia menys perquè Catalunya sigui independent (també el món es va girar de cap per avall per a Hamilton, el gran gir de guió americà). També afegiré que en aquesta nova normalitat Trump perdrà les eleccions estrepitosament i contra pronòstic, com ha estat contra pronòstic que des de Suïssa es vagin llençant inèdits torpedes contra la monarquia espanyola. Tampoc no podíem esperar, durant el claustrofòbic mes de març, que passaríem el juliol a la platja. Admeto que tampoc no era dins del guió que tornés a confinar-se Lleida, però no hi ha cap final feliç sense que el dolent que semblava mort torni a revifar una o dues vegades. Si complim la part del pacte amb la realitat que implica tenir els peus a terra, a partir d’aleshores els guionistes som nosaltres i pot succeir qualsevol cosa. Com per exemple que, des de no fa gaire, hagis decidit tornar a ensenyar el somriure sota la mascareta.

Publicat a El Punt/Avui el 16 de juliol del 2020

L'Hermitage i tu

Imagineu que teniu la llicència municipal per obrir un resturant. De fet, des del moment en què l’Ajuntament de la vostra ciutat ha destinat aquella zona a usos de restauració, teniu el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a obrir-hi un local. Imagineu que teniu tots els papers, el capital necessari, l’equip, les ganes i el compliment de totes les condicions tècniques i jurídiques perquè l’Ajuntament us concedeixi la llicència. Però imagineu-vos que, malgrat adaptar-vos a tots els requisits, aquesta concessió mai no arriba. I que, en lloc d’això, l’equip municipal fa públic un informe que desprestigia el vostre projecte, el contraposa als “interessos de la ciutat” i, sense aportar-hi res més que arguments polítics, ideològics o de conveniència del partit governant, conclou que a vosaltres no us donarà permís per obrir. Que sí, que teniu tots els requisits legals per fer-ho, eh? Però no. Nah. No ens agrada, no ens agrades. Següent.

Evidentment, tindreu totes les raons per denunciar autoritarisme i possible prevaricació. Us preocuparà sobretot, però, el precedent. Us preocuparà que això que us ha succeït li pot passar a qualsevol altre: a partir d’ara, per molt que hi tinguis dret segons els requisits establerts, l’Ajuntament es reserva el dret de frenar per raons polítiques (o ideològiques, o estètiques) tot projecte de local culinari, hostaler, cultural, comercial, quiosquer o firaire que no encaixi en el seu “model”. I mentre potser interposeu una denúncia, amb probable final exitós, la idea queda penjada en uns llimbs i sospiteu que això és exactament el que pretenen: que davant de tants problemes, abandoneu tota esperança. Ara imagineu que el vostre projecte no és un senzill negoci privat, sinó un projecte cultural ambiciós i de gran abast. Doncs sí, aleshores ja queda una mica més clar tot plegat: la llibertat, associada a la cultura, és el pitjor enemic d’algunes formes de política.

L’Hermitage té el mateix dret que qualsevol altre a desenvolupar un projecte cultural privat en una zona destinada a aquests usos, amb el ja reconfirmat (i entusiasta) vist-i-plau de l’administració portuària i amb el compliment íntegre del pla d’usos municipal. No és un restaurant qualsevol, no: és portar a Barcelona els millors plats de la cuina europea i els millors xefs, tot finançat sense un sol euro públic sinó per uns inversors amb ganes d’obrir en aquest racó de món. I no només això: davant dels dubtes i condicions extra requerits per l’equip municipal (degut a l’excepcionalitat de l’operació), el projecte els ha anat complint un per un i fil per randa (preus, mobilitat, sostenibilitat, participació veïnal, mides urbanístiques, pàrquings, etcètera). Però és que, a més a més, el prestigi de les obres i del servei a oferir és contrastat arreu del món. Però és que, a més a més, en cas de fracàs l’inversor privat s’endurà el fracàs (tot sol, sense disposar ni del local construït) i en cas d’èxit la ciutat s’endurà l’èxit. Però és que, a més a més, els veïns i veïnes s’hi han pronunciat a favor. I, davant d’això, l’Ajuntament s’atorga un dret de veto malinterpretant la clàusula que demana el seu vist-i-plau i es fa el suec: no resol, ni favorablement ni en contra. Només aporta uns informes (uns informes que opinen, pensen, teoritzen, però que no decideixen) dient que el projecte “no s’adapta a la ciutat”, o que és un projecte “elitista” sense “espai popular”, tot obviant que rere una col·laboració público-privada sempre hi ha (valga’m Déu!) una part privada. Això sense esmentar alguna exòtica referència a possibles inundacions degudes al canvi climàtic, que només poden sorgir d’algunes plomes d’estil molt singular.

Jurídicament, estem davant d’un precedent perillosíssim: arguments de caràcter purament polític contra projectes que neixen lliures i que compleixen tots els condicionants administratius. Després podem parlar de si el sistema cultural de la ciutat, de si preferim les coses nostrades amb els nostres diners (quasi sempre públics), de si hostes vingueren, però guanyi qui guanyi aquest debat continuarem preguntant-nos si a partir d’ara tots els projectes privats han de comptar amb el veto discrecional i ideològic de l’Ajuntament. I això val pel dia que un privat barceloní, posem per cas un nou Antoni Vila-Casas, tingui la gosadia d’invertir milions d’euros per crear un espai destinat a acollir i exposar art al Poble Nou. Coses d’elitistes, coses sense “espai popular”, coses “de rics”. També val pel dia que, com fa més d’un segle, alguns privats decideixin fer un palau modernista perquè sigui la seu de l’Orfeó Català. No sé si és prou popular, o si és tan antiestètic com la llotja del Liceu que Colau refusava en el seu dia (fins que es devia assabentar que, aquesta sí, és una institució pública). I també val per als futurs Caixafòrums o Cosmocaixes, i compte amb el que vulgueu fer els qui promoveu la reforma del Museu de Cera: més val que les figures agradin al consistori. Hi ha alguns capítols de la història de la Rússia post-tsarista on, si teniu dubtes, us poden assessorar.

Publicat a El Temps de les Arts el 8 de juliol del 2020 

No ho sé

25 de juny. A cada any complert, em sembla que sé menys coses. L’acumulació d’informació, d’experiència o de força no es tradueix en més certeses, sinó en menys. No ho sé. O bé el món s’ha tornat més incert, o bé m’hi he tornat jo. De petit no m’imaginava que veuríem avions estavellant-se contra les Torres Bessones, que presenciaríem en directe una declaració d’independència (amb cops de porra i de maça) o que tot el planeta s’aturaria a confinar-se per un virus letal. El món s’ha acabat unes tres o quatre vegades, i potser per això ara la incertesa sembla una immillorable companya de viatge. No t’expliquis el final, home, no ho tinguis tot previst, no siguis el teu propi spoiler. Preveure els imprevistos em sembla cada cop més com treure la lactosa a la llet o l’alcohol a l’alcohol o la cafeïna al cafè. Oi? No ho sé. Jo què sé.

Pocs anys abans que jo nasqués els murs deien la imaginació al poder. En canvi avui la imaginació fa por, i la devoció per l’ordre desperta inesperats autoritarismes. Per molt que un dia va caure el mur de Berlín, el feixisme creix com una pandèmia i el comunisme regeix la nova superpotència mundial, mentre la nostrada correcció política es dedica a censurar-nos pel·lícules. No ho sé, però quan la llibertat es retalla “en nom de la llibertat” diria que només ens queda la imaginació. Demanar empara als somnis d’infantesa, o a la nit que vam passar defensant escoles. Excavar una trinxera íntima i invocar la suposada platja sota les llambordes. És tan gran la pulsió repressora i autorepressora que trobo ben normal que la gent surti al carrer, com tampoc no m’estranya que Catalunya resumeixi avui bona part dels debats del món: París no té platja, Urquinaona, sí.

No ho sé, però diria que la incertesa espanta tant com la imaginació: ambdues coses tenen a veure amb agafar les regnes. En les teves playlists només hi manes tu, i si canvies de banda sonora pots canviar també de capítol, de concert, d’escenari i de personatges. De fet, molt sovint tot canvia dins nostre sense que ens n’adonem: de sobte un dia algú s’asseu a terra inesperadament, hop!, i l’argument fa un gir impossible de preveure. Un somriure, una freqüència, un blau. I davant d’aquests imprevistos he après a apagar el motor i desplegar la vela cap a aquell vent que, simplement, em sembla favorable. O girar el cap vers aquella llum al firmament, allà dalt, i saber que només ella sap que soc aquí.

No ho sé, poca cosa més puc saber, poca cosa més vull saber. No aturar-se, pactar amb els capricis del mar, provar de no molestar i saber llegir els temps. Pel que fa a la resta, llençar els antics fulls de ruta i les cartes de navegació per la borda. La bona notícia és que, aquí als mars del Nou Món, ningú no pot predeterminar-nos la Nova Normalitat: perquè encara no l’hem creada. No ho sé, és clar que no ho sé, perquè ara no toca llegir mapes, sinó escriure’ls.

Publicat a El Punt/Avui el 25 de juny del 2020

No soc un robot

Juro que no es veia ni un sol cotxe venint, ni a l’esquerra ni a la dreta. Era una d’aquelles tardes confinades on tot just començàvem a gosar passejar i el silenci de l’asfalt era clamorós, total, inofensiu. Però allí es van quedar els vianants: aturats com xais davant del semàfor vermell. Insisteixo: ni un cotxe ni una moto a dos quilòmetres a la vista, a banda i banda, però és que el ninotet vermell estava encès. Em va succeir tres vegades en tres cruïlles diferents de l’Eixample i em vaig espantar. “Però voleu fer el favor de creuar!”, els hauria dit. I haurien respost, amb raó: “És que està vermell.” Amb una lògica esclafant. Una raó terrorífica.

Un dels moments que més m’agrada d’omplir formularis a internet és quan volen assegurar-se que no ets un robot. Un cop resols un senzill problema de parvulari, ho pots assegurar amb contundència. És un moment dolç, emancipador, de consciència de classe, que voldria respondre amb un “I tu?”. Em reconforta poder acreditar que encara no soc una estadística ni un algoritme, ni tampoc un simple acatador de normes. M’agraden les llacunes legals, amb aquest nom, i les escletxes legals, i els conceptes jurídics indeterminats. En tot cas m’agrada que el text sigui deutor de les persones, i no a l’inrevés. No soc un robot i per tant hauré d’adaptar les normes, que conec i respecto, a la meva humanitat. Suposo que ja hi comptaven, amb la meva humanitat, oi? Perquè el sentit social o el deure moral m’han condicionat molt més que cap decret, aquests dies, malgrat conèixer els decrets i les fases. De les xifres de morts m’han colpit més els morts que les xifres. No soc un robot i, per tant, en aquesta nova normalitat, no seré un mòbil ambulant. Voldré comprar la roba a les botigues que conec i que em coneixen, i voldré anar a concerts i teatres sense que la pantalla sigui res més que una eina complementària. La tecnologia, tan útil en efecte, encara no ha aconseguit superar el fet que la vida és de lletres.

No soc un robot ni un número de targeta de crèdit, i el meu DNI no és ni nacional ni d’identitat. No vull que les rialles que senti en la nova normalitat siguin rialles enllaunades de sèrie d’humor, sinó veure’t aquest somriure (de boca o d’ulls, segons la fase) aquí davant mateix. Quan això acabi no vull que pensis que em conformaré amb brindar amb un ordinador, vull fer clinc amb la teva copa. També sé que, treballant des de casa, em perdo les vostres idees i el vostre humor i el vostre tacte, i que les coses sortiran millor (i més) si ens veiem. No soc un grapat de connexions neuronals que s’allarguen fins als dits i traspassen al teclat tàctil i que, per tant, no cal que es moguin de casa. Vull que continuem fent coses perquè sí, no sempre perquè siguin útils o eficients. No soc un Tik Tok i tu no ets el ninot del semàfor. Viure no és sobreviure i les humanitats salvaran la Humanitat.

Publicat a El Punt/Avui el 21 de maig del 2020

Zona prohibida

No és el fet de no anar a la platja, és el desig que brolla vora la prohibició. Estat d’alarma, en efecte, estat d’excepció: l’alarmant i excepcional sensació de sostre de vidre i teló d’acer. No és que els pares s’hagin transformat en criatures irresponsables, és que l’ampolla de cava estava més que agitada i el toro picant a les portes per sortir a la plaça. No és que Simba no hagués d’anar al cementiri prohibit, o que Pandora no hagués d’obrir la capsa, o que no es pogués donar menjar a Gizmo després de mitjanit: és que dins de la prohibició hi ha el desig i, molt sovint, la màgia. La diferència entre un mag i un simple il·lusionista és jugar amb l’impossible. La diferència entre un jardí i un bosc, l’ombra del desconegut.

Podria haver entrat al vestidor de noies, quan ja als 30 anys em van convidar a una festa d’exalumnes: ja no m’ho prohibia ningú. I de la mateixa manera que no vaig entrar-hi, hi ha una vorera concreta de Barcelona que des dels quinze anys em vaig prohibir –perquè sí– de trepitjar mai. Les religions funcionen perquè assumeixen allò incomprensible, fins i tot la ciència admet forats negres i matèries fosques. No és el fet de poder votar allò que fa créixer més l’independentisme, sinó precisament el fet de no poder votar. No és que les estrelles no hi siguin de dia, és que la fosca ens les revela. No és que Tokyo Disney fos un fracàs perquè van voler estalviar massa, sinó perquè l’èxit dels parcs anteriors era precisament que deixaven la sensació de no haver-ho vist tot. D’haver deixat l’aventura incompleta. Tantes coses que segur que ens hem perdut.

No és que sigui millor insinuar que mostrar, és que de vegades la pell és el vestit. No és si hi ha vida després de la mort, és el misteri de viure. La veritable condició de mestre del suspens resideix en la informació que s’amaga, és a dir, en la informació que es dona. No sabem quan s’acabarà el confinament, ni com, no en sabem el final: no hi ha camins al firmament ni a la selva. No hi ha resposta als desitjos introduïts en les escletxes del mur de les lamentacions, i quan cau el mur de Berlín s’alça el mur de Trump. Sempre hi ha un més enllà o una frontera incomprensible, fins i tot reclosos entre cuina, dormitori i menjador. Prestatges que es transformen en biblioteques, balcons que es transformen en teatres, televisions que es transformen en cinemes, playlists que es transformen en festivals de música. El xat a la pantalla (em veus? Em sents?) rere les síncopes de la mala connexió. Les zones prohibides pel nostre cap i pels nostres límits, el rastre que deixa aquell missatge enviat i de seguida esborrat. Les ganes de purificar els tabús saltant la foguera de Sant Joan i al mateix temps de banyar-se en el mar més nocturn. Saber que no hi ets i que alhora hi ets sempre, cada dia, més que mai. No acabar mai de conèixer-te. No haver ni començat.

Publicat a El Punt/Avui el 29 d'abril del 2020

S'ha acabat el confinament

Primer dia de passeig pel barri, avinguda Gaudí avall, a fer un cafè. He estat el primer client del dia, ens hem somrigut com mai amb l’Antoni (l’amo de l’establiment) i m’ha servit el millor cafè de la meva vida. Potser ha estat el millor cafè que ha servit en la seva vida. Han estat unes setmanes difícils, claustrofòbiques, monacals. Recordo que quan ens ho van dir va ser com haver perdut en un macabre joc de pica paret, on el virus anava acostant-se cada vegada que ens giràvem. Finalment ens va enxampar, i llavors vam haver de córrer. La gravetat de la situació no la vam copsar quan va sortit un governant a donar-nos instruccions, sinó quan ens vam adonar que érem tancats a casa. Sense poder baixar ni tan sols a fer un cafè, gastant llibres i sèries i ordinadors (i també classes de cuina, i converses ben dosificades). Aquell primer diumenge primaveral es va acabar la broma. Qui ens ho hauria dit. Com ens havíem de veure.

Avui que hem sortit del confinament, si ens hem somrigut amb l’Antoni o amb els primers turistes no és només perquè ens sentim lliures. Sinó també perquè hem fet net, hem pogut contemplar i observar, i pensar, i sentir com l’instint de supervivència ens anava emmotllant què entenem per sobreviure i per viure. I què entenem per conviure. Sí, ja ens ho deien les pel·lícules: en atmosferes apocalíptiques, no hi ha cavallerositat que valgui i alguns opten pel pillatge (material o moral). El passatger del Titanic que es procura un lloc al bot salvavides, obviant tota norma sobre si les dones i els nens o si la mare que em va parir: a Benidorm o a la Cerdanya hi falta gent. El cínic que es dedica a les seves gracietes sense gràcia o al “jo ja us ho deia”, més preocupat a guanyar batalles d’esgrima amb una navalla (o a passar comptes personals) que a prendre consciència de la situació. Els violinistes, dels quals es pot fer tanta mofa com es vulgui, però que quan tot estava perdut van llançar una bengala entre la foscor de l’oblit. El paper dels metges i infermers, els servidors de la comunitat, els responsables envoltats d’irresponsables amb responsabilitats. Els dilemes de classes i de les categories socials del transatlàntic, “esto no va de ideologías ni de territorios” però millor que no confinem Madrid no fos cas que la cort no pogués sortir-ne (o admetre que una cort de mals governants s’ha equivocat des del primer dia). Mentre a Itàlia van començar per confinar el nord, com a la Xina van aïllar Wuhan, aquí “todos moros o todos cristianos”. Morirem espanyols, decreten. Morirem espanyols, es pensen. I sota aquesta màxima decideixen que, si ja ha entrat l’aigua a la sala de màquines, que entri a totes les cabines: així es repartirà de forma més igualitària i socialista. La incompetència i la temeritat, certament, no entén de classes ni d’ideologies ni de territoris: la mort tampoc.

També hem pogut mirar cap a dins. Qui s’ha preocupat per com estem, i per qui ens hem preocupat nosaltres. Els primers quatre dies vas trucar a una sèrie de persones: aquesta és la teva via làctia, la teva ossa major, les teves estrelles del matí. Després el firmament es fa molt gran, fins on arriba la teva vista, i gràcies a Facebook i a Twitter i a Instagram l’univers de coneguts i saludats es fa infinit: però és aquella trucada concreta o aquell missatge, llançat potser des d’una galàxia molt llunyana, la que t’arriba en una particular freqüència modulada i la que et dibuixa una constel·lació a la pell. Hola. Una frase de desconsol, una frase de consol. Un acudit. Una cançó, una playlist. Una foto del pijama navegant per una ona concreta i privada del ciberespai. I mentre acabes d’escriure l’article un fill et pregunta si podria ser que es morís tothom al món excepte unes poques persones, i t’adones que se n’adonen, i respons que en absolut, que això només passa a les pel·lícules. I poques coses més pots afegir, a aquestes alçades del desconcert. A aquestes alçades de la pel·lícula.

Parelles, amics o coneguts que posen alegria i sorpreses a aquest parèntesi (obro parèntesi: i d’altres que només aporten avorriment o tristesa, tanco parèntesi) i, malgrat tot, conviure i deixar viure. Aprofitar per observar qui som, qui ets, i com ets. Quina mena d’asteroide ofereixes als altres i a tu mateix, quina mena d’individu ets. Trobar a faltar algú, trobar a faltar sortir, trobar a faltar el cafè de la cantonada. Fins avui, que ens hem somrigut amb l’Antoni. Fins avui, que hem mort el llop.

Publicat a El Punt/Avui el 17 de març del 2020

"And the Oscar goes to..."

Ara imagineu-vos que, com Kate Winslet als vuit anys (ho admetia en rebre l’Oscar a la millor actriu per The Reader), us poseu davant del mirall amb una ampolla de xampú en lloc d’una estàtua daurada amb un home d’art déco tapant-se les vergonyes amb una espasa. No hi ha focus, ni música emotiva, ni tampoc no podem fer un morreig a Halle Berry (sospir) com va poder fer Arien Brody abans d’admetre que, per molt que hagués assajat discursos en ocasions anteriors fallides, hi ha vegades on tot acaba tenint sentit “i aquest no és un d’aquests moments” (riures a la sala). Les coses especials arriben molt sovint quan volen, quan menys ho desitges, i aquesta va ser per exemple la sensació que vaig tenir en guanyar el premi Sant Jordi de l’any passat: no ho desitjava molt fort. No ho esperava. Va succeir quan havia de succeir, i el discurs se’m va fer tan curt que (privilegi d’escriptors) vaig allargar els agraïments en una llista al final del llibre. Ara imagineu-vos-hi vosaltres, amb el xampú a la mà. No us escolta ningú. O encara més bèstia: només us escolteu a vosaltres mateixos.

L’avantatge d’aquests exercicis és que també pots fer de jurat. Jo tinc molt clar qui guanya l’Oscar a la millor banda sonora de l’any passat, per exemple: Angel of the Morning, de Merilee Rush & The Turnabouts, tot i que els finalistes eren Just like honey, de Jesus and Mary Chain, i Pour un flirt de Michel Delpech, totes elles per raons que no són òbviament d’actualitat musical sinó d’escenes vitals que encara em ressonen aquí dins. Evidentment tinc també clar el nom de la millor actriu principal, i dels millors efectes visuals, i dels millors efectes especials. I també el premi al millor guió, tot i que estic per eliminar aquesta última categoria, perquè m’està agradant el mètode d’Albert Serra de deixar que els protagonistes es desenvolupin tots sols en un bosc fosc o en un ascensor anònim i sense cap orientació determinada. Si hi hagués premi per al millor somriure o la millor veu o el millor vestuari (aquella samarreta!) també el tindria clar, però les categories de l’Acadèmia són estrictes. Tampoc no he volgut que els nens entressin en competició, perquè s’ho emportarien tot: sobretot els premis a la millor pel·lícula explicada quan cal buscar excuses inversemblants o muntar una escena. Premi al millor muntatge, vaja. En això són uns autèntics cracs.

Però llavors us trobeu davant de l’auditori amb l’estàtua a la mà, o bé davant del mirall amb el xampú. I us quedeu una mica en blanc. Però si us hi esforceu una mica podeu fer un repàs de les superproduccions de l’any, que segur que han estat més de pel·lícula del que us penseu: delegar totes les emocions i aventures a la ficció (o a les “coses impossibles”) seria desistir de viure. Fins i tot podeu repassar si mereixeu premi aquest any o no, si heu estat prou honestos o com a mínim prou creïbles, i assajar un discurs sincer. Va, sí, sincer, que aquí al lavabo no us escolta ningú. Vull donar les gràcies. Els guanyadors volen donar les gràcies, que és una curiosa manera de donar-les. Vull donar les gràcies a tants noms que no acabaria, i que ara mateix no toquen, amics i família i l’educació rebuda i l’alimentació proveïda i bla-bla-bla, però també anar al gra i esmentar els protagonistes principals de les escenes més intenses. La gent que ha cregut en tu (moment per col·locar un silenci dirigit a aquells que no ho han fet), les sorpreses inesperades com dibuixos florals que brollen del subconscient mentre fem una altra cosa, els actors secundaris o de farciment que t’han deixat brillar, fins i tot els mediocres subarguments de la història: el “procés”, les fantasioses taules de diàleg (gran attrezzo, gran il·luminació, gran McGuffin), els judicis amb comissaris sinistres i fiscals malvats i jutges prevaricadors, el rerefons dels traumes d’octubre que si us hi fixeu bé donen sentit a la torturada psicologia dels protagonistes, les crispetes cinematogràfiques de Gonzalo Boye, els virus xinesos de thriller de sèrie B, el temporal Glòria que quasi se’ns emporta el delta de l’Ebre al país d’Oz, la misteriosa plaga d’homes que peguen o maten les seves dones o exdones, la tragèdia dels refugiats o el melodrama trepidant de l’Open Arms, el malvat psicòpata (nivell Joker) Donald Trump, i vull donar molt especialment les gràcies a les surrealistes advertències dels nutricionistes contra xuclar els caps de gamba: un petó des d’aquí dalt. Un altre any serà.

No voldria oblidar-me de donar també les gràcies a tantes frases de pel·lícula escoltades durant l’últim any, algunes de més certes i algunes de francament sobreactuades: volem bones ficcions i no males mentides. També esmentarem les noves estrelles que ja deixen empremta digital al nostre Walk of Fame. I evidentment tindrem uns minuts de record per als grans personatges que ens han deixat enguany, i sota una música de violins apareixeran éssers estimats a qui ja no cal ni que donem les gràcies sinó que queden directament gravats a la galeria d’honor. Hi ha bona gent, en aquesta indústria. Hi ha escenes memorables i diàlegs de marbre, i persones transparents que es prenen tot això amb seriositat. Tot depèn d’escollir bé el repartiment, i que la història no sembli interpretada sinó viscuda. Que te la creguis. Que estripis les exigències del guió, que no ens expliquis pel·lícules. Que surtis a fer el paper de la teva vida.

Publicat a El Punt/Avui l'11 de febrer del 2020

The End

“És això el final?”, pregunta Olivia Newton-John a Danny Zuko en una platja australiana. A la qual cosa John Travolta li respon: “No, Sandy, només és el començament.” I tot això just abans dels títols de crèdit, sense que hagi començat el curs a l’institut Rydell i sense que encara parlin a les seves respectives colles sobre un efímer amor d’estiu. Vaig acabar el 2019 veient Grease al cinema i parlant de desitjos i no de balanços, per portar una mica la contrària. Per tant, aquest 2020 m’agradaria començar pel final. Pels finals, vull dir. Per les diferents maneres d’entendre els finals, que s’assemblen a les maneres d’entendre un començament. Si és que se’m permet parlar-ne ara, a principis d’any i de dècada. Si és que això és el final, Sandy.

Vaig començar a pensar sobre el terme “final” quan vaig llegir La història interminable, de Michael Ende, que és una novel·la plena de començaments. Una constant invitació a no tancar mai un bon llibre: “Per què tot és tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Tots els començaments són foscos, Bastian.” Un llibre permanentment obert, bíblicament obert en un faristol, una eterna invitació a defugir la tristesa dels pantans i a mantenir encesa la imaginació com a eina de creixement (de salvació, de fet). És el més semblant que he vist als llibres d’“escull la teva pròpia aventura”, és a dir, agafar el lector per les solapes i fer-lo adonar que ell també forma part de la creació, que ell també forma part de la història. Com vols que aquesta història no sigui interminable, si perviurà sempre que gosis imaginar? Com pots tancar els ulls al fet evident que ets tu qui escull el final? Si és que n’hi ha d’haver. Si és que això és el final, Bastian.

Hi ha escriptors que es posen a escriure sabent perfectament com acabarà la història. Aquests escriptors em mereixen tot el respecte, però em fan por, com me’n fan les persones que preescriuen els capítols importants de la vida. No m’agradaria escriure una novel·la que ja conec: m’avorriria sobiranament i jussana. En tot cas, jo no sé fer-ho. Suposo que prefereixo equivocar-me, encara que em faci por (com a tothom), però em consola saber que encara m’equivocaria més fent càlculs impossibles o tornant sempre a allò conegut. De vegades, com a lector, fins i tot no és només que no vulgui que s’acabi un bon llibre: és que fins i tot no m’interessa gaire com acabi, perquè ja m’ha dut prou lluny i ja m’ha commogut prou com per tenir sempre aquest llibre ben obert dins meu. Un llibre obert, amb final obert: suposo que això intento ser, i suposo que això és garantia de patiment. Però sé que també de moltes alegries. No vaig saber com acabar el 2019 perquè tenia més ganes de començar el 2020, de crear-lo, imaginar-lo, desitjar-lo. En diem “cap” d’any i no “fi”, al capdavall, si és que no hi havia prou diferències amb el castellà. Si és que, quan Jack Lemmon juga a cartes amb Shirley MacLaine al final de The Apartment, estan realment acabant l’any o començant per fi una relació teòricament impossible. Si és que això és un final, senyor Baxter.

“How’s it going to end?”, diu la xapa de Sylvia (o Lauren) com a missatge al pobre Truman, protagonista inconscient d’un gran reality show. El final d’aquesta pel·lícula, rodoníssim, no evita que l’acabem amb un gran interrogant: què s’hi trobarà, Jim Carrey, rere la porta de l’horitzó? Serà millor, el món, fora de la seva “realitat” perfecta d’illa perfecta? Haurà valgut la pena, superar la por a navegar per a créixer i trobar-se amb ell mateix? Hi ha històries que amb un interrogant ja es responen, i d’altres (ho admeto) és millor que s’acabin: les seqüeles de Star Wars, per exemple: en general, pura nostàlgia reciclada. Hi ha llibres que no podem tancar ni que vulguem, pel·lícules que ens interpel·len massa, històries interminables amb finals tan oberts que són començaments (per alguna raó La la land apunta un final alternatiu, oi?). Un cop viscudes o llegides ja mai res no serà igual, aquell guió inicial ja no serveix, hem canviat del tot. Que si és això el final, Sandy? Però si ni tan sols hem començat els títols de crèdit. Tot són gustos, evidentment, però si puc triar la meva pròpia aventura prefereixo no escriure-me-la d’antuvi. “Noi coneix noia” no és allò que passa un estiu a Austràlia, sinó al cap de tot un any a l’institut Rydell. I fins i tot havent-se conegut i havent encaixat les vides Danny, com si fos el primer dia que es van trobar, potser li diria: “Caram. I jo sense conèixer-te.”

Publicat a El Punt/Avui el 7 de gener del 2020