Pep Guardiola

Es plora després, i no abans. Es plora i es descarrega l’estrès un cop s’ha fet la feina i s’ha plantat cara, i no quan es veuen les dificultats o quan tot sembla perdut. Fins i tot, en el cas de Guardiola, es plora només quan s’ha complert amb la perfecció. Molta tertuliana ha vingut a dir-nos aquests dies que l’escena dels plors la va entendrir perquè és bonic veure que un home no s’avergonyeix de plorar: com si al darrera de tota la temporada no fos prou notori el constant sentiment que hi ha deixat en Pep. Com si en cada pla, en cada estratègia, en cada declaració i en cada entrenament no hi hagués deixat l’ànima tant o més que els desconsols d’Abu Dhabi. Com si plorar com un home no fos, precisament, esclatar després i no abans d’una batalla ben lliurada. Després d’haver-nos demostrat l’immens poder esportiu, filosòfic i plàstic del “per sis Team”.
I bé, ningú no havia aconseguit aquesta fita i encara n’hi ha que proclamen que aquest país no pot aconseguir qualsevol cosa que es proposi. Una altra cosa és que sigui fàcil, en futbol i en tot: no ho és. Una altra cosa és que calguin cops de sort i alguna confluència dels astres: calen. Però si alguna característica especial s’ha destacat per a explicar la totalitat aconseguida per en Pep és la de la humilitat i la de l’esforç, i això significa que quan un sap en quina direcció va tots els vents li són favorables. Aquest Barça sabia on anava. I una altra cosa molt important, que s’encarrega de destacar molt en Pep: aquest Barça s’ho passava bé. És fonamental que en allò que fas t’ho passis bé, i en prenguin nota tots els responsables o els líders de qualsevol equip en aquest país: l’ambient, la motivació, la injecció constant de confiança i la creació d’un esperit tan ambiciós com emocionant, allò que se’n diu la existència d’una ànima rere de qualsevol empresa, és un element indispensable per a qualsevol possibilitat d’èxit. “Si perdeu aquesta final sereu els millors del món: si guanyeu, sereu eterns”. Ni powerpoints de postgrau ni hòsties. Tan simple i tan sincer, i tan carregat d’emoció com això.
Procureu dedicar el vostre temps a coses que estimeu, que alhora us transcendeixin i en les quals pugueu vessar la sang, la suor i les llàgrimes. Prohibit creure que no podrem. I prohibit creure que ho fem només per a nosaltres mateixos. En Pep ha acabat sent metàfora d’allò que aquest país por arribar a fer, però sobretot de les formes elegants de viure. De com val la pena fer les coses. El millor reconeixement no li vindrà d’articulistes, ni d’homenatges ni d’elogis: el millor reconeixement és el que et fas a tu mateix, al mig del camp, amb els ulls inundats. Acte seguit, un somriure. I tornar amb els altres.

Publicat a Elsingulardigital el 30 de desembre del 2009

Obama i el destí

“Malgrat totes les crueltats i penúries del nostre món, no podem ser presoners del nostre destí”. Ho ha dit el president Obama en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel i em sembla una exactíssima i oportuna fixació de fronteres. El món es divideix entre aquells que confien en el destí i aquells que el desafien. Fa temps que hi rumio, i ara ha hagut de ser Barack Obama qui em faci companyia en la tesi favorable al segon grup. Hi creiem, en el destí, en efecte. No tothom hi creu: jo sí, i sembla obvi que Obama també. Però creiem més en el poder de l’home i de la seva determinació. Estaria quasi d’acord amb aquells que diuen “vés amb compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho”, però jo més aviat dic “vés amb compte amb el que desitges perquè sens dubte que ho aconseguiràs”.
La frase d’Obama connecta amb moltes coses, d’entrada amb un altre president americà, J.F. Kennedy, que va dir allò de “we choose to go to the moon”. Una frase que no parlava de la predestinació de la tècnica i de la pàtria a arribar a la lluna, sinó que subratllava la voluntat col•lectiva. Anirem a la lluna perquè ho hem decidit nosaltres. I en segon lloc, evidentment, la frase del president desafiant el destí em porta (de nou) fins a Beethoven. Aquell que va dedicar tota una Cinquena Simfonia a provar que es pot vèncer aquell destí que s’entesta a trucar-nos a la porta. L’home que va fer una música que no allibera, sinó que convida a alliberar-se. Aquell que ens parla de l’home, i del seu poder, fins a uns límits gairebé sacrílegs per a la seva època. El que avui anomenem destí, en aquella època sovint s’associava als designis de Déu.
Tenim alguna responsabilitat molt superior al signe de cranc, de balança o de peixos. Tenim la temptació de defugir aquesta responsabilitat i de pronunciar “potser així havia de ser”, o “estàs predestinat a ser això”, o “deixa que les coses flueixin de forma natural”. Consells que de vegades són bons, però només en part. Perquè posen la responsabilitat en una altra banda, en “el entorno” que diria Cryuff, en els astres, en allò que (se suposa) està escrit. L’única cosa que està escrivint-se ara mateix sobre el destí és aquest article. Puc acabar-lo com cregui oportú. El destí depèn de nosaltres i aquest diumenge, per exemple, podem donar-ne mostres. Un deixeble de Beethoven va anotar sobre una obra acabada “acabat amb l’ajuda de Déu”. Beethoven hi va afegir, l’endemà: “Home, ajuda’t a tu mateix!”.

Publicat a El Punt el 12 de desembre del 2009

Codorniu

Nova demostració que encara hi ha classes. Codorniu torna a passar la mà per la cara a Freixenet, pel que fa als anuncis de Nadal. Enguany és un tema de Queen, però sense purpurina ni famosos, sinó anant a les persones i a l’alegria de les festes. Codorniu sempre ens ha parlat de Mediterrani, de la terra, fins i tot del país. En els seus espots nadalencs ens ha mostrat la millor manera de ser globals, que és no avergonyir-se de ser locals i de marcar caràcter. No vol dir que hagin fet anuncis de la ceba, ni molt menys: el que han fet són apel•lacions clares al sentit de comunitat, al sentit d’identificació geogràfica i al sentit de celebració en societat. Amb un bon gust que sempre és superior al dels seus competidors, parlant-nos de nosaltres i del millor de nosaltres. Amb tanta humilitat com orgull. Que sí, són termes compatibles.

Res a veure amb les absurdes bombolletes daurades, amb l’estúpid somriure de periquito de la nedadora, amb els actors i actrius de Hollywood, amb els directors d’orquestra mediàtics, amb els brindis artificials i els ballets d’opereta. Res a veure amb l’espanyolitat profunda, amb aquesta arrogància dels grans festivals, amb aquest to de programa de José Luis Moreno els dissabtes, amb aquest raphaelisme, aquest divisme, aquesta ànima d’hostessa de saló de l’automòbil. Freixenet diu que aquest any, per això de la crisi, repeteix l’anunci de l’any passat: tot plegat una enèsima horterada. Ens prenen per imbècils com han fet cada Nadal, ens volen fer veure que rere la seva superficialitat de decorat del Molino hi ha algun backstage moral.
Alguna cosa que s’acosti al missatge nadalenc, o a una certa profunditat, a una sensibilitat major. No cola. Rere dels anuncis de Freixenet només hi ha la vaporositat frívola de les bombolletes, aire que balla i que puja i que fa pessigolles.

Mirin-se ambdós anuncis i, de nou, comprovaran que no hi ha color. No perquè Cordorniu sigui massa transcendent, sinó perquè ens diu alguna cosa més que “compra’m, imbècil”. Contra les seleccions espanyoles de natació, les platges de la Costa Brava. Contra Norma Duval, el “hey” sempre oportú de Freddie Mercuy. Contra les llumetes de cabaret, la posta de sol a l’horitzó i el somriure dels amics. Bones festes: i prenguin nota a Luz de Gas.

Article publicat a Elsingulardigital el 9 de desembre del 2009

Revolucionaris amb corbata?

M’expliquen que la moguda que s’està gestant de cara al 13 de desembre, en termes de referèndums simultanis, és espectacular. Resulta que veurem que allò d’Arenys de Munt no va ser cap miratge, i que per tant s’entén el nerviosisme que aleshores van agafar les institucions de l’Estat. M’expliquen que el moviment, forjat ja fa uns mesos, ha esdevingut imparable i que arreu sorgeixen voluntaris. Que l’ambient és de veritable il•lusió col•lectiva i que els organitzadors se senten alegrement sobrepassats. Només de pensar que, al damunt, la sentència del TC sobre l’Estatut pugui ser imminent, la flaire de gran onada esdevé encara més inevitable. I mira que provo de ser prudent en els meus articles, perquè cal que siguem seriosos i que no perdem la serenitat: però no podem tapar-nos els ulls davant l’evidència.
Si això és així, estem vivint una revolució pacífica. Ficats entre el TC i el moviment popular, els partits se senten amb poc marge de maniobra. L’onada d’indignació ha superat les capacitats de reacció purament partidàries i és la gent qui ha decidit tirar pel seu compte. Evidentment que dirigits, i organitzats, però en el fons parlem d’una presa de les regnes per part de la població civil. En l’organització dels referèndums, els partits ja hi pinten poca cosa hores d’ara. I no crec que això sigui una crítica als partits (que se’n poden fer, i moltes), sinó una constatació. Possiblement estiguem vivint uns mesos de revolució amb corbata, silenciosa quan toca, sorollosa quan els altaveus de l’alarmat sistema comencen a engegar-se. El moviment incomoda tothom: partits, institucions i mitjans. Incomoda perquè és imprevisible, no està integrat, no té mecanismes coneguts de gestió ni d’autogestió. És una onada, i com a onada no pot controlar-se mai del tot. I això no és ben bé una virtut: que no sapiguem cap a on pot anar, no té per què ser necessàriament una bona notícia. Per refrescant que sigui, que en efecte ho és.
Em diuen que ara, més que mai i observant l’evolució de l’ambient implicat, sembla veritablement factible una successió d’esdeveniments que transformi la independència de Catalunya en alguna cosa més que una utopia. Tal vegada no del tot una realitat, però alguna cosa més que una utopia. Ja serà molt. Ja serà una lliçó. No només als partits, alguns dels quals tenen més culpa que els altres en el que avui ens hem conformat en anomenar “desafecció”. Ara ja sabem que les coses es poden fer d’una altra manera: prenem-ne nota també els ciutadans! La política pot ser nostra. Participem-hi. I si no ens agrada, encara amb més raó.

Publicat a Catalunyaoberta.cat el 25 de novembre del 2009

Deep from the surface

Una vegada van preguntar als Pet Shop Boys sobre si la seva música no era massa frívola. En Tennant va respondre que una vegada va venir-los un home molt important, amb els ulls com taronges, i els va exclamar. "Ja sé el que esteu fent vosaltres! Esteu arribant a la profunditat des de la superfície!".

Això té a veure amb la meva defensa de La Casa Azul, i de cançons com la que penjo avui. "Oh, no trobes que és molt gai?". Bé: jo no penso que les dones heterosexuals hagin de tenir el privilegi exclusiu de gaudir d'aquest tipus de música sense complexos. "Oh, però no és molt naïf?". Bé: em remeto a la resposta d'en Tennant. Que és del tot certa i del tot impecable. Per naïf, els Beatles, posats a dir bestieses.

La llibertat. Woody Allen.

“Whatever works” és una nova interpel•lació directa de Woody Allen a la nostra llibertat, a la nostra perduda espontaneïtat. És clar que des d’una certa exageració, la dels personatges situats en circumstàncies amoroses extremes, però és a través d’aquesta exageració que acaba penetrant aquest profund sentit del liberalisme del qual tant presumim de vegades i massa poques vegades exercim. Un liberalisme que no és llibertinatge, que no és campi qui pugui com es podria pensar parlant d’Allen, sinó que beu d’un sentit de la responsabilitat molt profund. Dit d’una altra manera, la pel•lícula, que agafa tots els conflictes amorosos possibles (home gran/lolita ignorant, gai inconfès, dona sexualment reprimida, valors cristians mal entesos, trios, enamoraments prohibits...), acaba concloent que com que tot és una mica absurd, com que els sentiments no sempre es poden ni s’han de racionalitzar, “whatever works” ja estarà bé si ens fa sentir més vius. Més nosaltres mateixos, més reconciliats amb el món, amb la vida que és tan curta.

“Fes el que vulguis” no és una màxima frívola: només ho sembla. La sentència amaga una profunditat que ajuda a entendre que el sentit liberal de la vida va molt més enllà del “laissez faire” o del tot s’hi val, sinó que la llibertat només existeix de debò si és sòlida. Si és una mica meditada. “Fes el que vulguis” demana, en definitiva, una cosa molt important: saber què vols. Saber què vols ara mateix i saber què vols a mitjà o llarg termini, o com a mínim intuir-ho. I, després, gosar fer-ho. Tot plegat una tasca que és prou difícil en el nostre dia a dia, immersos en les nostres circumstàncies, condicionaments, pors i conservadorismes. Per això Allen és com una dutxa freda, reparadora, reveladora: perquè ens desintoxica dels missatges que ens sobren, i ens posa davant dels missatges que realment han d’importar-nos. Ens obliga a pensar en valent. Que no vol dir a deixar de tenir por, o a deixar de tenir respecte.

“Whatever works” és, a banda d’això, una cosa semblant a una obra mestra. Una obra de teatre desenvolupada a través d’una càmera, amb diàlegs enginyosos i caracteritzacions rodones, amb la sensualitat de l’ull d’Allen i uns recursos musicals (que hagi escollit Beethoven, evidentment, a mi m’ha matat del tot) que serveixen com a gran metàfora i millor acompanyament. Vagin a veure-la i reflexionin. En un món veritablement lliure, en el fons, ningú no els està jutjant: només vostès mateixos. I amb severitat.

Notes de l'Isidor

Ja vaig dedicar un article a l’Isidor Cònsul, quan encara vivia, però trobar-me cada dia les seves notes m’obliga a tornar-hi. Estic ultimant una novel•la damunt la qual ell va escriure diverses observacions, que estic seguint de forma rigorosa, com si encara em parlés a cau d’orella. Notes intel•ligents, útils, lúcides, generoses: per raons familiars no vaig poder assistir al seu comiat final però sí a l’últim comiat que se li va fer en vida, a Casa Agustí, entre escriptors i editors i altra mala gent que l’estimàvem. No sé si va ser el moment més feliç de la vida de l’Isidor, però sens dubte va ser un dels més significatius. Aleshores feia un somriure que no presagiava una desaparició ràpida. Però les processons de la salut van per dins i de vegades l’ànima poc pot fer-hi.

Em diuen que el meu primer article sobre ell li va agradar moltíssim. Me n’alegro perquè en cert sentit l’Isidor ha estat un pare, o més ben dit un padrí. Una persona amb criteri que va apostar per mi, és a dir un veritable privilegi: però també algú que va apostar per molts altres, i per una determinada literatura, i per una llengua i una identitat. Algú de bona fe, cosa que ens fa molta falta. Sense vergonya perquè aquesta bona fe li comportés algun desengany, perquè (com li vaig dir més d’una vegada) els desenganys no tenen per què ser negatius: apareixen quan desapareix l’engany. La bona fe ens fa falta encara i no hi ha il•lusions vàlides sense un punt de confiança en la bondat humana. Hi ha raons de sobres per a no creure-hi: però una de definitiva per a fer-ho, que es diu amor a la vida. Hi ha raons de sobres per a ser destructiu, però una de definitiva per a ser constructiu: la noblesa.

Un dels homes més importants per a la nostra literatura ha mort aquest agost i vaig poder dedicar-li una cita de Beethoven que desafiava el destí. Hom pot pensar que, contra la mort, no hi ha batalla que valgui i sempre acabem derrotats. Mentida. Com és mentida que Beethoven hagi mort, és mentida que el somriure de l’Isidor hagi desaparegut de tantes pàgines i obres que va fer possibles. Hi ha un sentit de la noblesa que alguns només saben confondre amb la ingenuïtat. Els ingenus i els mortals són, en veritat, ells. Ningú no s’enamora sense un grau d’il•lusió i d’il•lusionisme, com ningú no fa grans coses sense generositat i sense ideals. Vivim per a construir i per a fer coses perdurables. L’Isidor encara em dicta consells amb les seves notes i ens somriu, murri, com dient-nos que ja ens ho trobarem. Que tot anirà bé. Perquè hi ha una fe que és bona.

Publicat a Elsingulardigital el 16 de setembre del 2009

Mariza, el destí i jo

Un dia vaig proposar a la meva parella d'anar a veure fados, que en feien al Palau de la Música, i en tenia bon record del meu viatge de final de carrera. Hi vam anar i ens vam trobar amb alguna cosa més que fados. Ens vam trobar amb Mariza.

Mariza és un combat contra la resignació, un somriure permanent a la veu, un elegant i quasi havaner moviment de faldilla, unes ganes de viure i d'apassionar-se sense filtres, color, optimisme i assumpció del dolor com a part de la felicitat. Una obra de filosofia en directe, en definitiva. De seguida em vaig posar a escriure sobre el tema, i l'article per a l'Avui es va titular "Fado".

Per aquells dies viatjava en un avió en Daniel Gouveia, un dels màxims experts en fados de tot Portugal. Resulta que a l'avió hi havia un diari Avui. Resulta que el va llegir. I que l'home sap català. I resulta, a més, que jo tinc la mania de posar el meu correu electrònic en alguns dels meus articles. O sigui que em va escriure i em va convidar a conèixer la meva nova deessa.

Vol dissabte cap a Lisboa, rebuda, acolliment a casa d'en Gouveia, concert en un poblet (Santa Maria crec que es deia) amb tota l'aroma de l'Atlàntic, i finalment, al backstage, poder agenollar-me davant d'ella. Un dels caps de setmana més curiosos i intensos de la meva vida. Retorn diumenge mateix, baldat, però viu.

Bé, "Primavera" és la cançó mítica d'aquesta dona però el seu manifest sobre què és el fado es troba en una altra canço. "Si ser fadista e ser triste..(...).. eu non sou fadista". Tota una declaració de principis, que la vida tingui dolor no vol dir que haguem d'estar tristos. Cantar fado és cantar el destí (com el seu nom indica), però en allò que té de trist i en allò que té de lluminós. I en aquesta cançó, "Recusa", canta que ella no és segons quina mena de fadista, i ho fa cantant un fado perfecte. Mariza, la dona que ha revolucionat el concepte de destí. El fado fet carn i ossos. Atenció de nou al somriure, i afegeixo un regalet dolç.

La mani

L'últim que s'hi ha sumat és el president Laporta i sembla que ens hi trobarem tots, si bé comprenc les raons de diverses plataformes per a començar a preparar la política post-estatutària; cal que anem preparant el catalanisme del nou segle, que passa necessàriament per una menor covardia verbal i d'acció. Tot i així, aquesta contundència també arriba a l'escenari d'avui i el catalanisme no pot escapar de la convocatòria general. No és possible argumentar cap futur d'independència o de sobirania, o de simple dignitat nacional, si abans no hem estat capaços de demostrar que els referèndums celebrats a Catalunya van a missa. O a missa o a la mesquita o a la lògia, o al tribunal laic, tant se val, però és l'última paraula. La manifestació per a reclamar respecte a l'Estatut no és només en defensa de l'Estatut, sinó sobretot en defensa de la veu dels catalans. De la voluntat dels catalans. La mateixa manifestació s'hauria de produir si, en un hipotètic referèndum d'autodeterminació que hagués sortit favorable, les autoritats foranes (el TC o qui sigui) provessin de situar-se per sobre del text o de la proclama aprovada. Per tant, estem davant d'una manifestació a favor del respecte a la sobirania popular. Una manifestació a favor de la nostra sobirania. Una manifestació, doncs, sobiranista. M'hi veuran.
El PSC (és un dir) i el PP ja han avançat els seus recels cap a una convocatòria que consideren que deslegitima l'ordre establert, el sistema legal vigent, i pretén condicionar la veu del TC. Aquesta és la clau de volta de tot. El govern tripartit ve dominat per un partit que considera que l'única sobirania popular respectable és l'espanyola, i quan dic espanyola vull dir la col·lectiva de tot l'Estat, que és la que ha configurat el nostre sistema constitucional i el funcionament d'institucions com el TC. Pel contrari, els partits que se sumen a la manifestació consideren que l'autogovern de Catalunya és una cosa prèvia al sistema consitucional vigent i que per tant no és interpretable ni retallable amb posterioritat a l'expressió de la voluntat popular (sobirana) del poble de Catalunya. La manifestació, doncs, és en favor d'aquesta segona teoria: serem part d'Espanya si ho volem, hi serem amb l'Estatut que votem, i si un dia ens cansem de formar-ne part, marxarem. La resta és considerar que per a qualsevol d'aquestes coses caldrà escoltar què en diuen les institucions espanyoles. "Independents", és clar. Corona, TC, Congrés dels Diputats, Defensor del Pueblo i "tutti quanti" estan per sobre de la nostra voluntat popular. Senyors: mai abans no havíem vist Catalunya tan clarament governada per un partit de botiflers.

Publicat a El Punt el 15 d'agost del 2009

Baltasar, una mica tard

Escric aquesta columna cada 15 dies, i per tant la mort d’en Baltasar Porcel em queda ja una mica lluny: però no cal que faci un repàs a la seva obra, immensa, ni m’atrinxeri contra els seus detractors. En Porcel el vull retratar d’una altra manera, així com els qui el discuteixen es retraten tot sols. Vull dir que no faré un article de repàs sobre la seva trajectòria, sobretot degut al retard amb què escric sobre ell: em limitaré en aquest sentit a sumar-me en el grup dels qui aplaudeixen la seva empremta i a situar-me al cantó oposat dels qui encara hi posen peròs. Al final l’obra queda, i en aquest cas queda una obra força exemplar. Ara, si em permeten, parlaré de la persona que vaig conèixer.

Vaig arribar a casa seva una nit d’aquesta primavera, quan encara feia fred. Hi arribes després d’una forta pujada en sortir de l’estació dels Ferrocarrils, envoltat d’aquell silenci una mica resignat que tenen els pobles que envolten Barcelona. A dins, un museu de pintures i d’escultures i de fotografies valuosíssimes, barrejades amb retrats familiars de naturalitat una mica inusual. A dalt, a les golfes, el santuari de la seva taula de treball i els seus llibres apilats arreu. Vam tenir la conversa al saló, tema lliure, cervesa estrangera. La decepció que conreava Porcel sobre el país, els últims anys de la seva vida, era absoluta. Un disgust que quasi s’acostava al fàstic, a la nàusea, a la pèrdua de tota esperança. Em parlava de Catalunya com un invent no reeixit i de la literatura catalana com una aventura poc recomanable. No és que renegués del que havia fet i aconseguit, ni de la llengua, ni del país en si, sinó de la fallida total sobre la idea que ens n’havíem arribat a fet. Se li havia fet tot molt petit, minúscul, diminut. Fins i tot contraproduent. És molt cansat, afirmava, i a més a més ja no serveix de res. Vaig sortir d’allí, com poden comprendre, amb el cor glaçat.

Senzillament se sentia enganyat, o autoenganyat. El desengany no sempre és una cosa dolenta, si ens fixem en la semàntica: un desengany no deixa de ser la fi d’un engany, una obertura d’ulls, una caiguda de bena. En Baltasar veia clarament com l’ideal d’un país derivava cada dia més en una imatge grotesca, absurda i irrealitzable. I profundament esgotadora. M’ho deia, això sí, molt tranquil. Havia superat la primera fase de la seva malaltia i havia acabat de publicar la seva última novel•la, i no és que semblés una persona entristida. En absolut. Més aviat escèptica, allunyada d’artificis que no li havien acabat de quadrar. Dient això parlava de la política, però també de la literatura i del nostre sistema cultural. Quasi va semblar que m’enviava cap al tren amb l’ordre de “vés i els ho dius de part meva”. Aquí ho tenen, en Porcel que vaig conèixer fa pocs mesos. Veient l’evolució d’alguns esdeveniments, i sobretot en què ha quedat la famosa llei de l’Estatut, potser que anem pensant si tal vegada no tenia raó.

Article publicat a Elsingulardigital el 15 de juliol del 2009

Jan Laporta

Conversa llarga amb en Jan Laporta en una trobada inesperada. Hauria pensat que tenia mil coses més importants a fer però feia temps que no coincidíem, i ha dit que li interessaven molt les reflexions que li anava exposant: o sigui que pròrroga i penaltis. Laporta és una figura que avui entra millor que fa un any sobretot gràcies als èxits esportius, però ja abans del triplet havia après moltes normes de comunicació. Sovint a hòsties, sí. En el primer en què hem coincidit és en aquesta persecució que tard o d’hora acabem patint els que prenem l’opció de parlar políticament clar. T’hi trobes de diverses maneres, ja sigui amb problemes a la feina o bé amb entorns socials, amb boicots en alguns mitjans, o amb l’amenaça directa. I amb la consumació de l’amenaça. Amb en Laporta, l’últim any, hi havia sobretot això últim: quan volen, van a matar. L’home ha salvat la pell pels pèls i ja en el minut noranta.

Això no treu que, en efecte, crec que en Jan no hauria d’haver cregut tant en l’espontaneïtat: creure que ets invulnerable et pot fer de vegades un temerari, i la imatge mediàtica del president del Barça es va ressentir d’aquests (diguem-ho amb exactitud) excessos. El que passa és que hi ha tot un món esperant un excés d’aquest tipus per a saltar a la jugular i destruir una trajectòria, i ara no estic parlant dels seus legítims adversaris dins del Barça sinó d’un altre tipus d’adversari. Estic parlant de l’enemic de sempre, de les xarxes d’interessos que fan tot el possible perquè aquí mai no tirem mai pel dret. Parlo de la covardia i de la mútua protecció de diversos agents polítics, mediàtics i econòmics disposats a matar (metafòricament i no tan metafòricament) per tal que la pau dels cementiris no sigui gaire alterada a Catalunya. Una mica de gresca, però amb mesura. Per això ara, després del triplet, en Jan es planteja el que es planteja.

Parlem pels descosits i la gent s’acosta sovint a tocar-lo. Somriu a tothom i es nota que valora la importància de respondre persona per persona. Em parla de forma molt planera i transparent, suposo que encara són vestigis de la seva espontaneïtat avui ja més domesticada. Ja no és cap temerari ni pensa cometre cap imprudència inútil, com fan sovint alguns freaks del nostre mateix entorn. Li faig la pregunta clau i per això es fa molt tard, perquè no hi ha boles de vidre però sí que ens interessa el futur. Un any donarà per molt en aquest país. Diria que ens trobem en l’any zero de la regeneració del nostre pensament polític col•lectiu, de les nostres formes de participació democràtica i de la nostra forma d’entendre la societat civil. S’han trobat amb una colla de gent que no pensa conformar-se i que ha descobert que el sistema té trampa. Que té un taló d’Aquil•les. Un punt feble per on s’està esfondrant molt del que coneixem fins ara i que té molt a veure amb la pèrdua de la por.

Gràcies per aquesta temporada, president. Ara el pròxim partit és amb la Història.

Publicat a Elsingulardigital el 3 de juny del 2009

El fenomen Barça

He d’admetre que m’he equivocat: davant dels meus amics i coneguts sempre he mantingut la màxima que el barça és un club de futbol. I punt. Ho afirmava, he de dir en defensa pròpia, quan la junta directiva no promovia tant com ara la identificació blaugrana amb la causa catalanista i, per tant, quan em dolia ensumar que es feia servir el nom de Catalunya per a fer negoci. O per a fer futbol, o el negoci del futbol. Ho considerava un ultratge i un abús, a banda d’una manera de tenir distret el personal: mentre hi hagués rivalitat futbolística, la política quedaria en segon terme i la causa veritable del catalanisme (que tothom sap quina és, o com a mínim ho saben els que ho han de saber) podria quedar difuminada davant la més apassionant, directa i immediata emoció del futbol. No serem independents, però guanyarem el Madrid. El que deia: em semblava una trampa nefasta en què no es podia caure.
Els últims anys ha estat diferent i m’he reconciliat amb el lema “més que un club”. No per les últimes victòries, que també, sinó per la sintonia que avui exposa el Barça amb la causa política. Guardiola és alguna cosa més que un bon entrenador, alguna cosa més que un entrenador magnífic, de la mateixa manera que Laporta és alguna cosa més que un bon president i el club és alguna cosa més que una fundació esportiva. El Barça és, d’entrada, allò que fa possible que diversos locutors del món formulin en directe l’expressió “els catalans” per a referir-se a l’equip de Barcelona. El Barça posa el nostre país al món més que qualsevol mapa, posa la bandera als ulls de la comunitat internacional i fa que es parli de la nostra diferència cultural més que cap Sagrada Família o que cap Miró. Al Barça hi onegen estelades i tot el món, començant per Madrid, pot fixar-se perfectament en el sentit d’aquest símbol reivindicatiu. Puyol besa la bandera que du de braçal amb una èmfasi especial, davant del públic del Bernabéu, amb una energia significativa. Tot el món pot veure que no estem davant d’un partit de futbol quan juga el Barça contra el Madrid. I quan anem a Roma, tot el món pot deduir que si el Barça sap fer les coses tan ben fetes potser és que Catalunya també és un país que val la pena seguir de prop. Aquest equip ens obliga, ens exigeix que apuntem amunt i sense excessius complexos. Que en prengui nota la política. Catalunya és menys que un estat, i per això el seu president ha de ser més que un president. Gestió, gestió, gestió? Au, va, no ens atabalin!

Article publicat a El Punt el 9 de maig del 2009

Una entrevista oportuna

Sembla mentida que, en el moment d'acabar la novel·la (cosa de mal dir), aparegui aquesta entrevista a Panikkar. La llibertat, mestre, la llibertat ens farà lliures. Sens dubte un premi merescut.

Lluís Llongueras

“No hem vingut a aquest món a treballar en una sucursal de La Caixa”. Quan em diu això, tot acabant ja el cafè, l’assistenta d’en Lluís Llongueras matisa que no n’hi ha per tant i que hi ha molta gent que viu feliç dins les normalitats. Però aquí m’ha deixat ell la frase, dita en veu molt baixa i adoptant el to de la confidència, suposo que perfectament conscient de per què m’ho deia i de què necessitava jo sentir. I em dóna la mà i sembla que en ella es conservi l’esperit de geni acordat amb Dalí, ara ja fa tants anys. Com si en Lluís fos un dels pocs reductes d’una determinada posició vital. D’una gran veritat oblidada.

L’estudi d’en Llongueras és una rebel•lió contra la passivitat i contra la mediocritat, o més ben dit contra les existències no passionals. Però sobretot és un homenatge a la dona, com suposo que acabarà resumint-se la seva obra. Al bronze o a la terracota hi resta impregnat el traç dels dits encisats, a la fotografia s’atrapa la sensualitat del gest i del moment envejable, al dibuix es marca impúdicament cada detall d’un sexe. Interès mil•limètric. De la mateixa manera que va ficar-se en perruqueria de rebot, per pura fascinació ambiental, per una espontània admiració envers la feminitat, en Lluís dissenya i esculpeix amb la naturalitat amb què va aprendre a pentinar. Quan m’explica que ell no va néixer per a ser perruquer però que li encantaven les dones, de seguida parla de postes de sol o el vol d’una gavina. O de com es va posar malalt per haver resguardat al pit, sota la pluja, un colom moribund. El quadre mèdic és d’incurable addicció a la bellesa. Dels cabells en va fer més que pentinats: en va fer composicions totals. Extreu l’art d’una cara i oxigena una expressió, i mentre m’ho explica em mira el cap i em retalla aquí i allà, només amb les pupil•les incansables, pim pam i llestos. Torni quan se li torni a desmelenar l’ànima.

Fins i tot l’ascensor del taller és ple d’instruments, revistes, telèfons o llibretes per a no perdre ni un segon. És un drapaire del temps incapaç de comprendre això de passar-se dues hores davant la televisió. El vitalisme crònic l’obliga a valorar l’organització, la delegació, etcètera: “però a la meva manera”, puntualitza. No sé si en aquest moment Sinatra cantava un vers. Diu que l’home (i la dona) s’han desnaturalitzat i que ens perdem coses com caminar per un bosc o els cicles de la lluna, i aquí crec que hi ha una de les claus del personatge. Aquest home que ha tocat la mà de tants il•lustres, que té un veritable mausoleu a dins de casa, que sap més del que succeeix a fora que molts dels nostres famosos o representants, que treballa de matinada amb la música de la MTV, considera que aquest país s’ha acomodat excessivament i que li falta rauxa. Què collons deu mil! Cinc-cents mil, hi haurien d’haver anat a Brussel•les! I se li entén tot quan diu que ara hi ha massa por de perdre els càrrecs. Ofegar les passions dels altres és un pecat imperdonable.

La dona. Les dones. El cos de la dona es diferencia del de l’home per la seva sensibilitat. Ara els homes volen tenyir-se, o posar-se mocadors, perquè també volen viure el plaer de sentir-se sensibles (i així ho viuen molts homosexuals). Però un Sant Jordi, el David de Miquel Àngel, o són traçats en posició ferma i estàtica o semblaran irremeiablement efeminats. En canvi la dona guanya perquè té tots els registres, perquè té la corba, i fins i tot en un posat de força transmet més que el cos masculí. En aquest moment en Lluís s’aixeca i crida, prem els punys cap avall, la veu raspada i aguda, el coll cap al cel, i imita amb tota naturalitat l’explosió d’una dona secularment reprimida i putejada. Ningú no sap desfer-se de màscares i deixar anar la bèstia com en Lluís Llongueras.

Rauxa, però seny: aquest bon senderi el porta a considerar profundament insà que en una societat no governi qui guanya les eleccions. Ni tan sols li ho he preguntat, però en efecte en Lluís no deixa d’estar preocupat per la grisor imperant arreu. No hem vingut a aquest món a treballar en una sucursal de La Caixa, però així és com alguns han provat (i proven) de retallar-nos les ales. “Fes el que vulguis”, seria el lema a seguir tant personalment com col•lectivament. Això sí: abans, en Lluís recomana estar molt segur de què es vol. I aleshores, preparar-se. Fer-ho bé.

Fa un migdia de sol esclatant al barri del Putxet. De sobte s’han amagat els temibles exèrcits grisos que havien de saturar l’atmosfera.

Article publicat a Elsingulardigital el 25 de març del 2009