El primer dia que vaig tenir una extensa conversa amb el president Pujol, a banda de coincidir en la sorprenent actualitat dels seus escrits de presó, em va lliurar un article titulat El concepte d’utopia. Un article escrit per ell mateix el 1947, però prou vàlid perquè me’l fes llegir en ple 2003. Eren uns dies de molta tensió política, els diaris anaven sobreexcitats i només faltaven alguns mesos perquè José Luis Rodríguez Zapatero esdevingués el veritable president de la Generalitat de Catalunya.
No fa gaire un amic meu, que es diu López però que signa com a Bofill, es queixava d’haver conegut un Pujol més resignat que ambiciós. El va posar com a exponent d’una generació trinxada, fracassada, dimitida, que fa pena. I novament el meu amic i jo tornem a topar, malgrat coincidir –més del que ell arribaria a admetre– en els objectius de llibertat que desitgem per al país. I penso que ara és útil donar a conèixer el contingut d’aquest vell article de Pujol, que fa una repassada etimològica al terme utopia i l’associa a un ideal impossible, però que obre el dubte de determinar quantes utopies s’han complert fins ara. No podem assegurar, diu Pujol, que moltes de les anomenades utopies deixin de fer-se realitat algun dia. Però el que sí que podem assegurar és que “la utopia, com tota llei límit, és una empenta cap a aquesta fi llunyana. No és de desitjar que la gent s’encongeixi d’espatlles davant la dificultat i murmuri fastiguejada: «Bah, utopies!». Les utopies, encara que no es realitzin plenament, donen resultats magnífics”.
Jo penso, després d’haver donat moltes voltes a l’article, que al president li ha importat molt poc determinar exactament si la independència de Catalunya era una utopia possible o impossible. I això és el que el diferencia de molts polítics i sobretot de tants i tants intel·lectuals nostres: ha preferit concentrar-se a fer feina i camí, suposo que molt conscient del perill que té aturar-se a elucubrar sobre l’accessibilitat del cim. És tard i vol ploure.
D’utopies polítiques, en aquest país, n’hi ha dues de fonamentals. Una d’elles és la discutida possibilitat de la independència de Catalunya: si no és aquesta la que va empènyer un dia a caminar el president Pujol, s’hi acosta moltíssim. No s’entén una vida de lluita clandestina i no clandestina, de Fets del Palau i feina de Palau, de presó i tortures, d’impulsar bancs i editorials, de fer país, de reconstruir-lo quasi des de zero, d’estimar (sic) la pols de les seves pedres, de presidir-lo durant dècades i de retornar-li bona part de l’orgull perdut, si no es té al cor un ideal de plenitud nacional. Hauria agafat un altre camí, sens dubte. Titllar Pujol de persona dimitida és absurd, injust, irreal: fa pocs dies encara renunciava a dimitir, dins d’un partit lliurat a les noves energies del relleu generacional (tan reclamat). L’altra utopia és la que Carod-Rovira ridiculitzava en aquestes mateixes pàgines, la utopia maragalliana d’una Espanya plural. Només una mica de repàs de la història, i també de les Espanyes eternes d’avui dia, desmunta tota base per a aquest últim ideal: però és aquest l’ideal que ara mateix governa els nostres destins, gràcies a un curiós independentisme de traca de festa major. El moment, cal admetre-ho, posa a prova les coherències de tothom. I sobretot les renúncies, els fracassos i les dimissions veritables. Posar-hi cinisme és inútil.
Conclou l’article de Pujol que quan les utopies ja han deixat de tenir l’aspecte de cosa inaccessible, aleshores tot el món s’atreveix amb elles. Però, mentrestant, han produït herois. Així s’explica una trajectòria més feta d’accions concretes que de proclames intel·lectuals, com és d’esperar en tot polític. Fixem-nos en el moment actual i veurem que el president a l’ombra Pasqual Maragall, en els seus missatges institucionals d’inspiració sociorepublicana, se’ns dirigeix com a benvolgudes ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Molts només ens donarem de debò per al·ludits quan un president se’ns torni a dirigir com a benvolguts compatriotes. Gràcies per tot, heroi Pujol.
Publicat al diari AVUI. 10-12-2004
divendres, 10 de desembre del 2004
divendres, 26 de novembre del 2004
Estatut: article 1
Ara que la filologia ha esdevingut l’esport nacional, ara que tots parlem de llengües i de dialectes i ens alegrem per certificats i memoràndums, segur que molts estaran d’acord amb mi. Especialment els filòlegs ficats en política, que ja en són uns quants. És mentida que un Estatut o una Constitució siguin normes supremes: qualsevol llei tindrà sempre per damunt la veritable mare de tot, la clau que ens la fa intel·ligible. No hi ha llei sense llengua, no hi ha llengua sense gramàtica i no hi ha gramàtica sense diccionari. Per tant, il·lustres senyors ponents, article primer: “Aquest Estatut es regeix pel Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, versió 1995”. I aleshores sí que podem posar-nos a redactar.
Un diccionari és més que una eina: és un retrat precís. No és un simple llistat que pugui contenir paraules meravelloses com encaterinar-se (quin bé de Déu havia de ser aquesta tal Caterina!), sinó que també ajuda a entendre el que succeeix al nostre entorn i ens posa cada cosa exactament al seu lloc. Ens fa descobrir que no hi ha res d’intrínsecament dolent a ser un secretari o una secretària, i que la moda del col·laborador/a és d’una eufemística compassiva i enganyabadocs. També revela el diccionari que, ves per on, parlar dels moros no és cap insult (naturals de la part septentrional d’Àfrica, de cultura i llengua àrab o berber). I també que el matrimoni és la unió legítima d’un home i una dona, així que les apressades reformes d’ara no haurien de trobar l’oposició frontal de l’Església sinó de l’IEC. I que el català és la llengua romànica parlada als Països Catalans, sigui dit amb perdó del president Maragall.
Per orientar-se políticament, res com el diccionari. Avui manen arreu els socialistes: el socialisme és un sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc. Certament la socialdemocràcia ho matisaria, però si no
m’equivoco en aquest país els socialistes es fan dir socialistes i punt. El diccionari és molt savi. Ens aclareix els veritables objectius de Pujol i de Mas, que molts desitjaven conèixer obsessivament, quan defineix el nacionalisme com a ideologia o moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Ho volen més clar? També cal destacar que, en efecte, el sucursalisme existeix. No només existeix, sinó que és aquella actitud de dependència d’una organització d’una comunitat nacional respecte de centres de decisió exteriors: aquí, per a il·lustrar, hauria d’incloure fotos dels carrers Ferraz i Génova. Iniciativa maquilla el seu comunisme, que no necessita presentació, amb un socialisme sotmès a la mare natura. La definició de republicanisme ens du directament a la guillotina i, al contrari del que afirma en Carod-Rovira, ERC encaixa perfectament en la definició de partit nacionalista. Al diccionari em remeto.
El criteri que proposo per a l’article primer de l’Estatut té la virtut de poder ser extremadament conciliador: Pompeu Fabra legisla, el nom fa la cosa. Ja sé que cada diccionari té una càrrega ideològica pròpia, però es tracta d’eines fetes per estudiosos àmpliament reconeguts. I si bé el nostre diccionari conté una definició de nació que provocaria un rebrot en el crònic mal de panxa del president Maragall, seria bo que el senyor Zapatero (que diu que vol parlar d’això i de tot) hi fes també una ullada per saber a què juguem. Passarà que, quan anem a les Corts amb un Estatut que parli de nació catalana, allí el diccionari de la Real Academia els dirà una cosa i aquí ho entendrem de forma radicalment diferent. Segons nosaltres (l’IEC), nació és un concepte que ens porta literalment i directament a la plena sobirania. D’aquí, doncs, la màxima importància de l’article primer que reclamo. No fos cas que ens aprovessin l’Estatut i, un cop més, els intèrprets de tot plegat fossin només ells. Els eterns amos de la sucursal.
Publicat al diari AVUI. 26-11-2004
Un diccionari és més que una eina: és un retrat precís. No és un simple llistat que pugui contenir paraules meravelloses com encaterinar-se (quin bé de Déu havia de ser aquesta tal Caterina!), sinó que també ajuda a entendre el que succeeix al nostre entorn i ens posa cada cosa exactament al seu lloc. Ens fa descobrir que no hi ha res d’intrínsecament dolent a ser un secretari o una secretària, i que la moda del col·laborador/a és d’una eufemística compassiva i enganyabadocs. També revela el diccionari que, ves per on, parlar dels moros no és cap insult (naturals de la part septentrional d’Àfrica, de cultura i llengua àrab o berber). I també que el matrimoni és la unió legítima d’un home i una dona, així que les apressades reformes d’ara no haurien de trobar l’oposició frontal de l’Església sinó de l’IEC. I que el català és la llengua romànica parlada als Països Catalans, sigui dit amb perdó del president Maragall.
Per orientar-se políticament, res com el diccionari. Avui manen arreu els socialistes: el socialisme és un sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc. Certament la socialdemocràcia ho matisaria, però si no
m’equivoco en aquest país els socialistes es fan dir socialistes i punt. El diccionari és molt savi. Ens aclareix els veritables objectius de Pujol i de Mas, que molts desitjaven conèixer obsessivament, quan defineix el nacionalisme com a ideologia o moviment polític centrat en l’existència o la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència. Ho volen més clar? També cal destacar que, en efecte, el sucursalisme existeix. No només existeix, sinó que és aquella actitud de dependència d’una organització d’una comunitat nacional respecte de centres de decisió exteriors: aquí, per a il·lustrar, hauria d’incloure fotos dels carrers Ferraz i Génova. Iniciativa maquilla el seu comunisme, que no necessita presentació, amb un socialisme sotmès a la mare natura. La definició de republicanisme ens du directament a la guillotina i, al contrari del que afirma en Carod-Rovira, ERC encaixa perfectament en la definició de partit nacionalista. Al diccionari em remeto.
El criteri que proposo per a l’article primer de l’Estatut té la virtut de poder ser extremadament conciliador: Pompeu Fabra legisla, el nom fa la cosa. Ja sé que cada diccionari té una càrrega ideològica pròpia, però es tracta d’eines fetes per estudiosos àmpliament reconeguts. I si bé el nostre diccionari conté una definició de nació que provocaria un rebrot en el crònic mal de panxa del president Maragall, seria bo que el senyor Zapatero (que diu que vol parlar d’això i de tot) hi fes també una ullada per saber a què juguem. Passarà que, quan anem a les Corts amb un Estatut que parli de nació catalana, allí el diccionari de la Real Academia els dirà una cosa i aquí ho entendrem de forma radicalment diferent. Segons nosaltres (l’IEC), nació és un concepte que ens porta literalment i directament a la plena sobirania. D’aquí, doncs, la màxima importància de l’article primer que reclamo. No fos cas que ens aprovessin l’Estatut i, un cop més, els intèrprets de tot plegat fossin només ells. Els eterns amos de la sucursal.
Publicat al diari AVUI. 26-11-2004
dimecres, 3 de novembre del 2004
Capítol matrimonial
Comparteixo aquestes pàgines de Diàleg amb altres joves escriptors de talent demostrat, a alguns dels quals he recomanat més d’una vegada que procurin fer més feina que soroll. No em molesta la pirotècnia, em molesta el nen que tira el petard a les àvies i fuig. Ara, poc després que l’Alzamora ens renyés per tenir fills, l’amic Hèctor Bofill ens proposa abolir directament el
matrimoni. Encén la metxa, tapa’t les orelles i amaga’t. Molt més lluny en la ubicació del diari i en l’estil, en Sostres ja ens parlava de la seva idea crematística de la institució matrimonial, tot diferenciant-la de l’amor. Sí, això ho arribem a entendre, i sempre he agraït que en Salvador ens faci aquest exercici amb el món que ens envolta (“i tot això qui ho paga?”). Però el que ja no comprenc és aquesta obsessió dels dos poetes per fer sociologia familiar del quart mil·lenni. De després de l’hecatombe, de Mad Max, de retorn a la caverna. Contribuiré al debat no perquè m’agradi polemitzar, sinó per deixar clar que la meva generació no queda reduïda a una simple competició per veure qui pixa més llarg.
L’article d’en Bofill basava bona part de l’argumentació en les lliçons del professor Vicenç Navarro, cosa que ja és molt grossa, tenint en compte que aquest home ha arribat a construir frases com “després de 70 anys de govern de dretes”, referint-se a Catalunya. Però a banda de miserables reduccionismes, l’Hèctor Bofill ens ve a associar l’abolició del matrimoni amb la de l’esclavitud. Segons ell, qualsevol matrimoni condemna la dona a tenir cura dels nens, a fregir verdureta i en definitiva a sus labores. Caram, imparable. Potser serà cert que no han passat 70 anys, que encara vivim sota els Principios Generales del Movimiento i que totes les dones es volen assemblar a Isabel la Catòlica o a l’alegre Marisol. Hom diria que totes les femelles que es casen ho fan per seguir una tradició retrògrada i per vestir-se de blanc, completament inconscients de la trampa. No sé si aquest és un punt de partida massa igualitari ni respectuós amb la intel·ligència d’elles, Hèctor. Si deixes de banda l’esperit menjacapellans que plana pel teu article, potser veuràs que el nostre món ha evolucionat una mica i que avui la dona, i també l’home, es casen perquè els dóna la reial (o republicana) gana. No nego que falta molt de camí per a la plena igualtat de drets, però alguna cosa hem avançat. Avui una parella decideix casar-se als 25 o als 30, lliurement i meditada. Més enllà de viure junts, fan una aposta (illusa, si vols) per aquelles coses que perduren i que ens transcendeixen. En el millor dels casos, creuen en una certa immortalitat dels sentiments. Almenys fan un compromís madur, públic i solemne de lluitar-hi. No sé tu, Hèctor, però jo em guardaria de riure’m d’una cosa tan seriosa.
Afirmes que el matrimoni només són maldecaps i renúncies. Em sobta veure això escrit en mà d’un poeta que també ha fet novel·la. Algú que sap (se suposa) mantenir-se fidel a una idea i extreure’n tota la màgia possible, sense desviar-se’n massa, sense precipitar-se i sense desesperar-se en els moments difícils. Tantes renúncies i maldecaps comporta estar casat com viure junts, i ja no parlo dels solters vocacionals i els seus fantasmes de bar de la cantonada. No em fico en la teva vida ni en la de l’Alzamora, que algun dia suposo que també va ser nen, vull dir tub digestiu. Admeto que cal discutir molt sobre el concepte de família. Però en comptes de combatre els excessos de la tradició cristiana, que és una feina que a nosaltres ja no ens pertoca, cal que els de la nostra generació lluitem contra aquesta constant exaltació de la individualitat o de l’individualisme. Aquest foment constant de l’autarquia personal. Que no ens caiguin els anells, Hèctor, tampoc els de compromís.
T’aprecio però t’equivoques: el matrimoni no va en contra de l’individu sinó que pot reforçar-lo, com el sentit de pertànyer a una comunitat nacional, com la iniciativa de tenir fills que cridin i que es taquin els dits de tinta o de melmelada. Quan us rieu d’aquestes coses és quan penso que l’única forma de ser imparable de debò és aturar-se una mica. I només us disculpo perquè, sens cap mena de dubte, no heu conegut algú com la Maria Badia i Farrero. O sigui que el que passa és que heu tingut una mala sort immensa.
Publicat al diari AVUI. 3-11-2004
matrimoni. Encén la metxa, tapa’t les orelles i amaga’t. Molt més lluny en la ubicació del diari i en l’estil, en Sostres ja ens parlava de la seva idea crematística de la institució matrimonial, tot diferenciant-la de l’amor. Sí, això ho arribem a entendre, i sempre he agraït que en Salvador ens faci aquest exercici amb el món que ens envolta (“i tot això qui ho paga?”). Però el que ja no comprenc és aquesta obsessió dels dos poetes per fer sociologia familiar del quart mil·lenni. De després de l’hecatombe, de Mad Max, de retorn a la caverna. Contribuiré al debat no perquè m’agradi polemitzar, sinó per deixar clar que la meva generació no queda reduïda a una simple competició per veure qui pixa més llarg.
L’article d’en Bofill basava bona part de l’argumentació en les lliçons del professor Vicenç Navarro, cosa que ja és molt grossa, tenint en compte que aquest home ha arribat a construir frases com “després de 70 anys de govern de dretes”, referint-se a Catalunya. Però a banda de miserables reduccionismes, l’Hèctor Bofill ens ve a associar l’abolició del matrimoni amb la de l’esclavitud. Segons ell, qualsevol matrimoni condemna la dona a tenir cura dels nens, a fregir verdureta i en definitiva a sus labores. Caram, imparable. Potser serà cert que no han passat 70 anys, que encara vivim sota els Principios Generales del Movimiento i que totes les dones es volen assemblar a Isabel la Catòlica o a l’alegre Marisol. Hom diria que totes les femelles que es casen ho fan per seguir una tradició retrògrada i per vestir-se de blanc, completament inconscients de la trampa. No sé si aquest és un punt de partida massa igualitari ni respectuós amb la intel·ligència d’elles, Hèctor. Si deixes de banda l’esperit menjacapellans que plana pel teu article, potser veuràs que el nostre món ha evolucionat una mica i que avui la dona, i també l’home, es casen perquè els dóna la reial (o republicana) gana. No nego que falta molt de camí per a la plena igualtat de drets, però alguna cosa hem avançat. Avui una parella decideix casar-se als 25 o als 30, lliurement i meditada. Més enllà de viure junts, fan una aposta (illusa, si vols) per aquelles coses que perduren i que ens transcendeixen. En el millor dels casos, creuen en una certa immortalitat dels sentiments. Almenys fan un compromís madur, públic i solemne de lluitar-hi. No sé tu, Hèctor, però jo em guardaria de riure’m d’una cosa tan seriosa.
Afirmes que el matrimoni només són maldecaps i renúncies. Em sobta veure això escrit en mà d’un poeta que també ha fet novel·la. Algú que sap (se suposa) mantenir-se fidel a una idea i extreure’n tota la màgia possible, sense desviar-se’n massa, sense precipitar-se i sense desesperar-se en els moments difícils. Tantes renúncies i maldecaps comporta estar casat com viure junts, i ja no parlo dels solters vocacionals i els seus fantasmes de bar de la cantonada. No em fico en la teva vida ni en la de l’Alzamora, que algun dia suposo que també va ser nen, vull dir tub digestiu. Admeto que cal discutir molt sobre el concepte de família. Però en comptes de combatre els excessos de la tradició cristiana, que és una feina que a nosaltres ja no ens pertoca, cal que els de la nostra generació lluitem contra aquesta constant exaltació de la individualitat o de l’individualisme. Aquest foment constant de l’autarquia personal. Que no ens caiguin els anells, Hèctor, tampoc els de compromís.
T’aprecio però t’equivoques: el matrimoni no va en contra de l’individu sinó que pot reforçar-lo, com el sentit de pertànyer a una comunitat nacional, com la iniciativa de tenir fills que cridin i que es taquin els dits de tinta o de melmelada. Quan us rieu d’aquestes coses és quan penso que l’única forma de ser imparable de debò és aturar-se una mica. I només us disculpo perquè, sens cap mena de dubte, no heu conegut algú com la Maria Badia i Farrero. O sigui que el que passa és que heu tingut una mala sort immensa.
Publicat al diari AVUI. 3-11-2004
divendres, 17 de setembre del 2004
Escolta, Europa
Hom podria haver esperat que el nét del poeta encetés així la reflexió que, de ben segur, hauria fet l’avi sobre aquest dilema de la Constitució europea. És a dir pensar en el que volen els ciutadans d’aquest país i no en el que volen sentir els funcionaris de Brussel·les. Tampoc no cal tancar-se a fer un congrés extraordinari com a can Convergència, però sí tenir una mica en consideració i avaluar les causes d’aquest palpable –molt palpable– ambient de frustració en la nostra eterna i llegendària vocació europeista. No, pel que sembla no hi ha discussió possible: el sí no cal justificar-lo gaire. Perquè només faltaria, nosaltres, Marca Hispànica, locomotora d’Espanya, bandera de l’europeisme peninsular, on s’és vist, en tot cas que s’expliquin els altres, els radicals. Ah, els companys de govern votaran no? Tant se val, volia dir els radicals de debò. Aquells. Els que es queixen sempre, els que dubten, els que tampoc no han entès aquesta Diada i que les derrotes són per celebrar-les, i si no mira l’últim 16-N. A casa encara l’estem celebrant.
Encuriosit, en definitiva, per les veritables raons del sí, vaig visitar el weblog d’un gran home d’Estat i europeista internacionalment reconegut com és l’il·lustre diputat Iceta. Des del mes d’agost, aquesta pàgina dedica paràgrafs i paràgrafs a posar-se les mans al cap per l’actitud dubitativa dels convergents, amb arguments que van des del vot de Le Pen, la posició d’Unió, el reconeixement per part de la UE que el català –en efecte!– existeix, i les eternes acusacions de radicalització desbocada i allunyament del centre. Cap retret a la postura contundent i negativa d’ERC o d’IC-V, o al corrent del no que lidera l’exprimer ministre francès i segon del Partit Socialista, Laurent Fabius, precisament per considerar que la Constitució proposada no encamina la UE cap a polítiques més socials. Els únics ciutadans europeus que semblen no voler veure els defectes insalvables del text són els socialistes catalans, que en això prefereixen tapar-se els ulls i així, suposo, continuar topant de cap en una i altra soca.
Desconfiem dels textos indiscutibles. Podia ser indiscutible el suport a l’avenç descomunal que suposava la Constitució espanyola del 78, venint d’on veníem, i el mateix per l’Estatut. Però ara no venim d’un passat fosc sinó d’una consolidada consciència democràtica i una enfortida consciència nacional, la qual cosa s’ha de reflectir forçosament en el vot de les noves generacions i també en la nova definició del que és el centre polític. Entenc que en Josep M. Cullell ens parli del que hauria votat Franco, però amb tota cordialitat: no ens interessa gens. Coincideixo amb en Duran i Lleida quan diu que les mancances de l’Estat espanyol –en gran part responsabilitat nostra– no s’haurien de fer pagar ara a la UE. Però aquesta Catalunya del nou segle està farta de quedar fora del mapa. Ja no estem disposats a demanar permís per sobreviure ni a creure en tarannàs, ara ja no, ara tothom ha vist que els balcons vestien estelades. Més que mai. Per tant assumim que aquesta frustració, enfortida per l’estel·lar trajectòria de Lituània, Letònia, Estònia, Malta i tutti quanti, hagi d’esclatar per alguna banda.
Això sí, només demano una cosa als qui ara agafin la papereta del no: la mateixa fermesa i la mateixa coherència quan ens plantin als nassos, un dia d’aquests, una proposta d’Estatut que ens vendran com el necessari esglaonet de la “millora substancial”. Ho demano i ho reclamo als qui, des d’ERC, IC o CDC, es planten en contra del text europeu. Perquè vull entendre que aquests són els qui, com jo, han subratllat la part final del famós poema.
Publicat al diari AVUI. 17-09-2004
Encuriosit, en definitiva, per les veritables raons del sí, vaig visitar el weblog d’un gran home d’Estat i europeista internacionalment reconegut com és l’il·lustre diputat Iceta. Des del mes d’agost, aquesta pàgina dedica paràgrafs i paràgrafs a posar-se les mans al cap per l’actitud dubitativa dels convergents, amb arguments que van des del vot de Le Pen, la posició d’Unió, el reconeixement per part de la UE que el català –en efecte!– existeix, i les eternes acusacions de radicalització desbocada i allunyament del centre. Cap retret a la postura contundent i negativa d’ERC o d’IC-V, o al corrent del no que lidera l’exprimer ministre francès i segon del Partit Socialista, Laurent Fabius, precisament per considerar que la Constitució proposada no encamina la UE cap a polítiques més socials. Els únics ciutadans europeus que semblen no voler veure els defectes insalvables del text són els socialistes catalans, que en això prefereixen tapar-se els ulls i així, suposo, continuar topant de cap en una i altra soca.
Desconfiem dels textos indiscutibles. Podia ser indiscutible el suport a l’avenç descomunal que suposava la Constitució espanyola del 78, venint d’on veníem, i el mateix per l’Estatut. Però ara no venim d’un passat fosc sinó d’una consolidada consciència democràtica i una enfortida consciència nacional, la qual cosa s’ha de reflectir forçosament en el vot de les noves generacions i també en la nova definició del que és el centre polític. Entenc que en Josep M. Cullell ens parli del que hauria votat Franco, però amb tota cordialitat: no ens interessa gens. Coincideixo amb en Duran i Lleida quan diu que les mancances de l’Estat espanyol –en gran part responsabilitat nostra– no s’haurien de fer pagar ara a la UE. Però aquesta Catalunya del nou segle està farta de quedar fora del mapa. Ja no estem disposats a demanar permís per sobreviure ni a creure en tarannàs, ara ja no, ara tothom ha vist que els balcons vestien estelades. Més que mai. Per tant assumim que aquesta frustració, enfortida per l’estel·lar trajectòria de Lituània, Letònia, Estònia, Malta i tutti quanti, hagi d’esclatar per alguna banda.
Això sí, només demano una cosa als qui ara agafin la papereta del no: la mateixa fermesa i la mateixa coherència quan ens plantin als nassos, un dia d’aquests, una proposta d’Estatut que ens vendran com el necessari esglaonet de la “millora substancial”. Ho demano i ho reclamo als qui, des d’ERC, IC o CDC, es planten en contra del text europeu. Perquè vull entendre que aquests són els qui, com jo, han subratllat la part final del famós poema.
Publicat al diari AVUI. 17-09-2004
dijous, 19 d’agost del 2004
L'Anna, Tona i el país
Vostè, estiuejant nacionalista.Vostè que ha passat un any tan bèstia, com tothom, però més. Vostè que surt de la piscina i quan s’acosta a la gandula o a la tovallola de l’AVUI prefereix desxifrar els codis Da Vinci que no pas les pàgines del diari, per por que al president de la Generalitat se li hagin acudit més idees per fer la Diada a la seva mida, o que hagi reiterat davant de tothom –i de la història– que catalanisme vol dir Andalusia ens salvarà. Vostè que ha votat CiU confiant que mai més no es repeteixin les aliances amb el cantó fosc de la força, o que ha votat aquella ERC que arribava a semblar independentista, vostè que pateix un desengany tan descomunal i que camina com una bandera a mig pal i amb crespó negre. I que en una mena de mania persecutòria detecta fantasmes destructors arreu, al Telenotícies, al Fòrum, als programes de ràdio, al bany maria institucional, a la cançó de l’estiu i fins i tot a l’Ambré Solaire de la morsa que es fregeix a pocs metres. Vostè, que de vegades voldria engegar a la merda tantes il·lusions i tantes esperances, tantes matinades amb torxa a les tombes de Montjuïc, tants adhesius al cotxe, tant discutir per una carta de restaurant, tant assistir a les costellades esportives, vostè té raons per confiar encara en el país. De vegades sortir de la ciutat pot ajudar-hi.
Fa dues setmanes hi havia festa major a Tona. A banda d’una esplanada enorme farcida d’atraccions i xurreries multiculturals, sota el castell es feia un concert. De ska, crec. El típic concert on l’escenari no es troba rere els instruments sinó a baix, a l’herba, entre la fauna extensíssima i biodiversa que aconseguia relativitzar la meva condició de jove i confirmar-me la de pixapins tafaner. La majoria d’aquells adolescents osonencs duia el pírcing o el tatuatge de torn, o vestia d’un negre oficial, o fumava porros sota els avets. Però, entre les primeres fileres, vaig veure aquell grup diferent. Un cercle de nois i noies que xerraven amb passió –accent de la plana, vocals sòlides–, tots ells embarretinats i amb el mapa dels PPCC dibuixat a l’esquena de la samarreta. L’Anna va ser l’amable noia que me’n va informar. Es tractava d’una associació menuda, deslligada de qualsevol partit i fins i tot del CUP, que ja és deslligar-se, nascuda del convenciment que el sistema de partits actuals no els representa ni els resulta fiable. Potser es deien Tamborinada, no me’n recordo. Lògicament descontents amb el tripartit, “però com és possible?”, em deia l’Anna. Per descomptat, tampoc no es congratulaven dels avenços aconseguits durant vint anys per molt que hi patrullessin els Mossos d’Esquadra i que tots els assistents al concert s’haguessin educat en català. No se’n salva ningú, de la crema. La política apareixia llunyana, enganyosa i covarda. I, malgrat tot, l’existència d’aquella associació era política pura. Gairebé l’essència, el germen, l’origen i l’autenticitat de la política. Doncs com aquell grup de joves, em consta que centenars arreu del país. Debaten i reflexionen, esmolen eines, es diverteixen si cal. Reneguen dels polítics però ho fan en nom d’una idea. D’un ideal. El país que no surt per la tele.
La nit va aconseguir emocionar una mica aquest camaco de vacances. L’activisme que alguns vam fer en el seu moment partia d’aquesta idea, que finalment la lluita és a peu de carrer. Sense finançaments irregulars, ni campanyes televisives ni mitjans afins. Només gent, persones, boques i orelles i boca-orelles. La prepolítica que esmentava en Salvador Cardús fa poc en aquest diari. Els polítics podran pensar que el que cal és evitar que aquesta Catalunya indignada es batasunitzi, però en veritat penso que aquí podria trobar-se gran part de la centralitat anhelada. La ràbia de l’Anna no era en absolut cap símptoma d’immaduresa radical, sinó un símptoma d’orfandat ideològica, de profund desconcert. Comparteix el desconcert amb vostè, lector nacionalista, que només té temps de votar, seure davant dels esdeveniments i empassar-se el trist espectacle.
Publicat al diari AVUI. 19-08-2004
Fa dues setmanes hi havia festa major a Tona. A banda d’una esplanada enorme farcida d’atraccions i xurreries multiculturals, sota el castell es feia un concert. De ska, crec. El típic concert on l’escenari no es troba rere els instruments sinó a baix, a l’herba, entre la fauna extensíssima i biodiversa que aconseguia relativitzar la meva condició de jove i confirmar-me la de pixapins tafaner. La majoria d’aquells adolescents osonencs duia el pírcing o el tatuatge de torn, o vestia d’un negre oficial, o fumava porros sota els avets. Però, entre les primeres fileres, vaig veure aquell grup diferent. Un cercle de nois i noies que xerraven amb passió –accent de la plana, vocals sòlides–, tots ells embarretinats i amb el mapa dels PPCC dibuixat a l’esquena de la samarreta. L’Anna va ser l’amable noia que me’n va informar. Es tractava d’una associació menuda, deslligada de qualsevol partit i fins i tot del CUP, que ja és deslligar-se, nascuda del convenciment que el sistema de partits actuals no els representa ni els resulta fiable. Potser es deien Tamborinada, no me’n recordo. Lògicament descontents amb el tripartit, “però com és possible?”, em deia l’Anna. Per descomptat, tampoc no es congratulaven dels avenços aconseguits durant vint anys per molt que hi patrullessin els Mossos d’Esquadra i que tots els assistents al concert s’haguessin educat en català. No se’n salva ningú, de la crema. La política apareixia llunyana, enganyosa i covarda. I, malgrat tot, l’existència d’aquella associació era política pura. Gairebé l’essència, el germen, l’origen i l’autenticitat de la política. Doncs com aquell grup de joves, em consta que centenars arreu del país. Debaten i reflexionen, esmolen eines, es diverteixen si cal. Reneguen dels polítics però ho fan en nom d’una idea. D’un ideal. El país que no surt per la tele.
La nit va aconseguir emocionar una mica aquest camaco de vacances. L’activisme que alguns vam fer en el seu moment partia d’aquesta idea, que finalment la lluita és a peu de carrer. Sense finançaments irregulars, ni campanyes televisives ni mitjans afins. Només gent, persones, boques i orelles i boca-orelles. La prepolítica que esmentava en Salvador Cardús fa poc en aquest diari. Els polítics podran pensar que el que cal és evitar que aquesta Catalunya indignada es batasunitzi, però en veritat penso que aquí podria trobar-se gran part de la centralitat anhelada. La ràbia de l’Anna no era en absolut cap símptoma d’immaduresa radical, sinó un símptoma d’orfandat ideològica, de profund desconcert. Comparteix el desconcert amb vostè, lector nacionalista, que només té temps de votar, seure davant dels esdeveniments i empassar-se el trist espectacle.
Publicat al diari AVUI. 19-08-2004
dijous, 29 de juliol del 2004
Literatura
La literatura catalana és segurament la que inverteix més tinta a parlar d’ella mateixa, sobretot en forma de lamentació agònica, quan no és en forma d’article enverinat contra el molí de vent que un autor X considera el seu enemic. No són freqüents les declaracions generoses, allunyades de la lluita gremial o de l’enveja pels èxits del veí. Últimament de què parlem? Francament em nego a entrar en el tediós debat sobre els Imparables, als quals només demano que procurin fer és feina que soroll (i sé que en saben). Tampoc no voldria entretenir-me en la idea tripartida de cultura catalana, és a dir tota la que es fa en català i en castellà a Catalunya: el dia que jo combregués amb el concepte, també hauria d’admetre que la literatura que faig és espanyola. I, com poden comprendre, per aquí sí que no.
Ja vaig escriure en el seu moment sobre la meva generació. Ja vaig dir que som uns quants i que això no és el desembarcament de Normandia, sinó reforços per a la resistència. Som una selecció del baby boom que la generació anterior va engendrar, de tant que s’estimava. Amb tots els defectes, no em diguin que no fa goig comprovar com la nostra literatura, en tots els gèneres, té un relleu garantit i divers. Certament és molt millorable (i en alguns casos denunciable) el tracte dels mitjans, especialment els mitjans d’imaginari estatal, aquells que confonen cosmopolitisme amb estrabisme miòpic. Però bé, l’esperança és que algun dia aquesta visió provinciana sigui enderrocada a poc a poc i amb bones lletres. A ningú no l’ha d’espantar una mala crítica, vull dir a ningú que realment tingui ganes de treballar. El crític que jo més he temut tota la vida és un dèspota que em desmunta cada pàgina que escric, i que es diu Jordi Cabré. Al final només m’ho salva quan veu que les pulsacions del cor coincideixen exactament amb les meves pulsacions sobre el teclat. I si no, tornem-hi.
Sobre els consagrats de fa temps, presentar els meus respectes i aplaudir la feina de la immensa majoria d’ells. Potser van jugar amb el relatiu avantatge de disposar d’un espai lingüístic que estava per omplir, després de dècades de foscor, quan òbviament (i és bo que així sigui) ara hi ha molts més cops de colze i mossegades a la jugular. És un honor coincidir el dia de Sant Jordi amb Espinasos, Monzós, Cabrés, Rieras, Villatoros, Janers o extensos etcèteres de ploma acreditada com en Buenafuente, l’Asha Miró i algun xef de cuina amb ulls de cànnabis. Un dia en parlaré, dels mediàtics-autors. També és agradable comprovar com hi ha alguns editors seriosos, que estimen l’ofici i que saben que no tenim res a envejar a les literatures foranes. Bé, sí, només una cosa. La literatura dels bitllets d’euro.
El que es pugui fer des de les institucions, es faci. Si el sector està preocupat, que s’organitzi d’una vegada per a la protesta. Seria bo que els polítics comprovessin com poden perdre vots per la banda d’aquesta excèntrica gent de la cultura, i no només per la banda de la construcció de carreteres i túnels. No descarto que se’n munti alguna de grossa, atès el palpable destí de tantes promeses electorals. Ja veurem per on sortirà, potser haurem d’anar a xiular a les ofrenes florals temudes. Això sí: el dia després, com si fos el 12-S de fa quasi tres-cents anys, tanquem-nos al taller i posem-nos tots a treballar.
Publicat al diari AVUI. 29-07-2004
Ja vaig escriure en el seu moment sobre la meva generació. Ja vaig dir que som uns quants i que això no és el desembarcament de Normandia, sinó reforços per a la resistència. Som una selecció del baby boom que la generació anterior va engendrar, de tant que s’estimava. Amb tots els defectes, no em diguin que no fa goig comprovar com la nostra literatura, en tots els gèneres, té un relleu garantit i divers. Certament és molt millorable (i en alguns casos denunciable) el tracte dels mitjans, especialment els mitjans d’imaginari estatal, aquells que confonen cosmopolitisme amb estrabisme miòpic. Però bé, l’esperança és que algun dia aquesta visió provinciana sigui enderrocada a poc a poc i amb bones lletres. A ningú no l’ha d’espantar una mala crítica, vull dir a ningú que realment tingui ganes de treballar. El crític que jo més he temut tota la vida és un dèspota que em desmunta cada pàgina que escric, i que es diu Jordi Cabré. Al final només m’ho salva quan veu que les pulsacions del cor coincideixen exactament amb les meves pulsacions sobre el teclat. I si no, tornem-hi.
Sobre els consagrats de fa temps, presentar els meus respectes i aplaudir la feina de la immensa majoria d’ells. Potser van jugar amb el relatiu avantatge de disposar d’un espai lingüístic que estava per omplir, després de dècades de foscor, quan òbviament (i és bo que així sigui) ara hi ha molts més cops de colze i mossegades a la jugular. És un honor coincidir el dia de Sant Jordi amb Espinasos, Monzós, Cabrés, Rieras, Villatoros, Janers o extensos etcèteres de ploma acreditada com en Buenafuente, l’Asha Miró i algun xef de cuina amb ulls de cànnabis. Un dia en parlaré, dels mediàtics-autors. També és agradable comprovar com hi ha alguns editors seriosos, que estimen l’ofici i que saben que no tenim res a envejar a les literatures foranes. Bé, sí, només una cosa. La literatura dels bitllets d’euro.
El que es pugui fer des de les institucions, es faci. Si el sector està preocupat, que s’organitzi d’una vegada per a la protesta. Seria bo que els polítics comprovessin com poden perdre vots per la banda d’aquesta excèntrica gent de la cultura, i no només per la banda de la construcció de carreteres i túnels. No descarto que se’n munti alguna de grossa, atès el palpable destí de tantes promeses electorals. Ja veurem per on sortirà, potser haurem d’anar a xiular a les ofrenes florals temudes. Això sí: el dia després, com si fos el 12-S de fa quasi tres-cents anys, tanquem-nos al taller i posem-nos tots a treballar.
Publicat al diari AVUI. 29-07-2004
divendres, 2 de juliol del 2004
Gosa poder
Tens la mirada del desconcert. Uns ulls ansiosos i devoradors, gairebé enfurismats. Sembles voler saltar del bressol i sortir al carrer per veure de què va, això que a tots els fa tanta gràcia. Pels teus ulls jo diria que, a l’edat que puguis llegir-me i entendre’m, seràs algú amb tendència a no quedar mai satisfet del tot. Potser m’equivoco i no t’assembles tant al teu pare. Però siguis com siguis penso que et serà útil, en el moment de la confusió i de l’engany, saber que aquest món sí que val la pena i que has obert els ulls a un país immens. No te l’acabaries. I encara que de vegades et sembli el contrari, arreu hi ha bona gent. Ja sé que has nascut en uns moments de confusió, de mentides, de terrorisme global, de desequilibris, de tripartits, de fòrums i d’hipocresia. Però t’escric precisament per dir-te que a la vida tindràs essencialment dues opcions: dedicar-te a construir o dedicar-te a destruir. I en funció d’això també escolliràs les companyies. Aquí tens la primera lliçó, Xavier: allò que pot destruir una persona sovint és exactament el mateix que allò que pot destruir un país.
Jo no sé com acabaràs pensant tu, no en tinc ni idea i no pretenc dictar-te el pensament perquè no hi tinc dret. Sí que puc dir-te que aquest segle ens empeny al zàping, a la xarxa i als beneficis immediats i que per tant et sentiràs empès a oblidar els altres, els qui t’estimen i t’envolten, la comunitat on vius, i a la fi potser el país de cultura mil·lenària que t’acull. Jo et convido a fer servir aquests ulls profunds per a mirar amb generositat i amb amplitud, més enllà del dia a dia i de la diversió instantània, i sobretot més enllà de tu mateix. Les coses importants sempre s’han fet mitjançant persones que han tingut aquesta generositat en els actes, i els destructors sempre han estat el mateix tipus de gent. Sempre. Sé que et parlaré molt dels Beatles però també de Yoko Ono, que és la serp destructora i és el tipus de persona que ho trenca tot, mala gent, Xavier, aquest és l’exemple de la mala gent que no ens convé. I més cap aquí, sàpigues que en aquest país hamlètic (com l’anomena Pla) es va arribar a bramar visca Macià, mori Cambó com si aquest tipus de lluites i d’odis portessin enlloc. Tot és el mateix virus, el mateix tumor, arreu.
Sobre aquí i ara: a diferència de fa trenta anys, ara tenim una democràcia i una autonomia formals. I tot i així per primera vegada un “telèfon vermell” ens lliga i ens sotmet a les voluntats alienes i ens pot condemnar a empetitir-nos eternament. Tenim una televisió “nostra”, però per primera vegada aquesta televisió ens parla més del traspàs de la sobirania iraquiana que de l’anhelada sobirania pròpia. Quines coses, eh? De les pessetes amb àliga hem passat a l’euro, però tenim una Europa que només ens esperarà si un dia gosem alçar la veu. Davant d’aquest panorama, n’hi ha que actuen només pel seu protagonisme o per simples menjadores individuals. Bon profit els faci. Mentrestant, Xavier, jo et convido a tenir generositat. No em refereixo a una generositat caritativa ni displicent, sinó a tenir una mirada positiva i àmplia, de veritable sentit constructiu, de mans a l’obra. Desitjo que prefereixis apuntar amunt, a risc de fallar, que no pas apuntar avall i arreplegar el petit dia a dia de qualsevol manera. Ni tu ni el país no teniu per què fixar-vos uns objectius petits.
Al final no és pas tan complicat, saps? Perquè al capdavall tot consisteix a estimar, i a estimar molt, i punt. Només que arribis a fer-ho, ja fugiràs tot sol de les frivolitats i de les estratègies fàcils. Per tant aquest és l’únic consell que et dono: que estimis amb bogeria tot el que t’envolta, les persones i els mots i els paisatges, i que guardis un racó de cor per a la teva pàtria. No perquè ella et necessiti sinó perquè us feu falta mútuament, com el món, com la família, com tot. Sigues agosarat, gosa poder ser fort, i no t’aturis, com deia el poeta. Ja sé que no és senzill i que hi ha moltes trampes i moltes Yokos. Però està tot en les nostres mans i som capaços de tot, no ho dubtis. I si pel camí et perds, o necessitessis que t’abracin, ja saps on és casa nostra. Casa teva. Benvingut.
Publicat al diari AVUI. 2-07-2004
Jo no sé com acabaràs pensant tu, no en tinc ni idea i no pretenc dictar-te el pensament perquè no hi tinc dret. Sí que puc dir-te que aquest segle ens empeny al zàping, a la xarxa i als beneficis immediats i que per tant et sentiràs empès a oblidar els altres, els qui t’estimen i t’envolten, la comunitat on vius, i a la fi potser el país de cultura mil·lenària que t’acull. Jo et convido a fer servir aquests ulls profunds per a mirar amb generositat i amb amplitud, més enllà del dia a dia i de la diversió instantània, i sobretot més enllà de tu mateix. Les coses importants sempre s’han fet mitjançant persones que han tingut aquesta generositat en els actes, i els destructors sempre han estat el mateix tipus de gent. Sempre. Sé que et parlaré molt dels Beatles però també de Yoko Ono, que és la serp destructora i és el tipus de persona que ho trenca tot, mala gent, Xavier, aquest és l’exemple de la mala gent que no ens convé. I més cap aquí, sàpigues que en aquest país hamlètic (com l’anomena Pla) es va arribar a bramar visca Macià, mori Cambó com si aquest tipus de lluites i d’odis portessin enlloc. Tot és el mateix virus, el mateix tumor, arreu.
Sobre aquí i ara: a diferència de fa trenta anys, ara tenim una democràcia i una autonomia formals. I tot i així per primera vegada un “telèfon vermell” ens lliga i ens sotmet a les voluntats alienes i ens pot condemnar a empetitir-nos eternament. Tenim una televisió “nostra”, però per primera vegada aquesta televisió ens parla més del traspàs de la sobirania iraquiana que de l’anhelada sobirania pròpia. Quines coses, eh? De les pessetes amb àliga hem passat a l’euro, però tenim una Europa que només ens esperarà si un dia gosem alçar la veu. Davant d’aquest panorama, n’hi ha que actuen només pel seu protagonisme o per simples menjadores individuals. Bon profit els faci. Mentrestant, Xavier, jo et convido a tenir generositat. No em refereixo a una generositat caritativa ni displicent, sinó a tenir una mirada positiva i àmplia, de veritable sentit constructiu, de mans a l’obra. Desitjo que prefereixis apuntar amunt, a risc de fallar, que no pas apuntar avall i arreplegar el petit dia a dia de qualsevol manera. Ni tu ni el país no teniu per què fixar-vos uns objectius petits.
Al final no és pas tan complicat, saps? Perquè al capdavall tot consisteix a estimar, i a estimar molt, i punt. Només que arribis a fer-ho, ja fugiràs tot sol de les frivolitats i de les estratègies fàcils. Per tant aquest és l’únic consell que et dono: que estimis amb bogeria tot el que t’envolta, les persones i els mots i els paisatges, i que guardis un racó de cor per a la teva pàtria. No perquè ella et necessiti sinó perquè us feu falta mútuament, com el món, com la família, com tot. Sigues agosarat, gosa poder ser fort, i no t’aturis, com deia el poeta. Ja sé que no és senzill i que hi ha moltes trampes i moltes Yokos. Però està tot en les nostres mans i som capaços de tot, no ho dubtis. I si pel camí et perds, o necessitessis que t’abracin, ja saps on és casa nostra. Casa teva. Benvingut.
Publicat al diari AVUI. 2-07-2004
dimecres, 14 d’abril del 2004
CIU, ERC i el vot ocult a Acció Catalana
Abans de res, un breu apunt d’història. A la Conferència Nacional Catalana dels dies 4, 5 i 6 de juny del 1922, als Lluïsos de Gràcia, s’hi fundà Acció Catalana. Era una resposta enfurismada, per part de la Joventut Nacionalista de la Lliga i joves intel·lectuals independents, a l’actuació de dirigents de la Lliga, que consideraven poc contundent i massa pactista amb Madrid. Una música que, d’entrada, a alguns els deu sonar. D’aquesta Conferència cal destacar els noms de les ponències: Doctrina nacionalista i Actuació del nacionalisme davant de l’Estat espanyol, prou il·lustratius. El nou partit el componen personatges com Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili, i més modestament el besavi d’un servidor, Pelai Vidal de Llobatera, de qui només he vist imatges en sèpia amb l’edat ja avançada, ulleres de tornassol i bigoti repentinat de l’època. Però no oblidem que quan parlem d’Acció Catalana estem parlant d’un grup de joves, d’aquells que anomenaven arrauxats pel sol fet de tenir sentit crític. Amb totes les distàncies, gent de la meva mateixa edat i amb els meus mateixos somnis. Per això en parlo, amb la mirada en la situació política actual.
La iniciativa, que va ser molt traumàtica, va tenir el seu èxit electoral, i els primers resultats d’AC van ser excel ·lents. L’estiu del 1923 pactaren amb els nacionalistes bascos i gallecs la Triple Aliança, i ara sí que algun lector ja estarà començant a fer els elementals paral·lelismes. Més endavant i caiguda la dictadura de Primo de Rivera (aquí els paral·lelismes són opcionals), el partit participa en el Pacte de Sant Sebastià, és a dir, tot un acostament a l’esquerra, i ho fa representat ni més ni menys que per Manuel Carrasco i Formiguera. D’aquest pacte també n’hem sentit a parlar, els últims dies: de fet, sempre plana damunt la filosofia de l’actual tripartit català. Seguim. L’any 1931 comença el declivi. Es fusiona amb Acció Republicana de Catalunya, integrat per intel·lectuals, professionals liberals i gent de classe mitjana, per a esdevenir Acció Catalana Republicana, però obté uns mals resultats (també la Lliga) davant l’auge espectacular d’un nou partit anomenat Esquerra Republicana de Catalunya, que en aquell moment s’ho emporta tot.
Per tant, atenció. Quan parlem d’Acció Catalana, estem parlant d’un partit d’ arrauxats que, malgrat el seu èxit efímer, va obtenir representació en el govern de la Generalitat republicana i un ministre al govern provisional de la República espanyola, participà activament en l’elaboració de l’Estatut i presencià, des del govern estant, la proclamació de l’Estat català. Poca broma amb aquesta canalla exaltada, oi? Poca broma amb aquests besavis sèpia amb cara de males puces. Amb totes les distàncies, poca broma amb els articles d’en Carles Campuzano, siguin més o menys oportuns, honestos o encertats.
CiU no és la Lliga. Queda clar. Però últimament la seva situació ha originat un debat, intern i també extern, sobre l’excessiva tebior o el deixar-se arraconar a la dreta. Que la crítica sigui justa o injusta no és rellevant, perquè més enllà d’això hi ha uns resultats indiscutibles per matemàtica: CiU guanya contra pronòstic les eleccions al Parlament de Catalunya però un innegable descontentament (en gran part arrauxat i juvenil) fuig cap a ERC. Una de freda i una de calenta. El que pretenc il·lustrar modestament és que no es tracta d’un fenomen nou en la nostra vida política. Es tracta, sense saber-ho, del vot ocult a Acció Catalana.
Deixaré clar que no penso que ara hi hagi ni espai ni oportunitat per a un partit d’aquestes característiques. Si en aquell moment les divisions van tenir mals resultats per al país, actualment sens dubte suposaria el seu definitiu atzucac. Per tant, parlo d’Acció Catalana com el partit fantasma del descontentament, i que ha de posar en alerta els exorcistes de CiU. I tot i així, em pregunto, amb estupefacció, on són i qui són els fantasmes d’ERC.
Perquè, per alguna raó que moltes parts interessades hauran de rumiar, una victòria brillant no va venir acompanyada d’un gest amistós per part del suposat partit germà, aquell que en Pasqual Maragall anomenava “fill del règim” en plena campanya. Va ser dur, va ser el nuvi plantat a l’església, o l’alumne preferit de la professora, que malgrat les bones notes no ha aconseguit que li vingui cap convidat a la festa d’aniversari. No “el fill que mata el pare”, com algú (Albert Boadella) ha afirmat, perquè sabem que estem parlant d’igual a igual. La decisió pot haver estat més o menys encertada, però el resultat és, per primera vegada en la nostra democràcia, el mandat d’un president no nacionalista. Un president que afirma, en el
seu primer discurs, que ja som un país normal. El trencament amb la línia discursiva de tota la nostra història és sens dubte colpidor, perquè s’hi ensuma per primera vegada una tímida aroma de rendició nacional. Que és una opció ben legítima, tot sigui dit.
Bastir ponts entre el acionalisme sembla més que aconsellable: és urgent. No es tracta de buscar culpes, perquè m’imagino que els joves d’Acció Catalana haurien censurat l’última política de pactes de CiU almenys per antiestètica, però també haurien protestat enèrgicament contra la decisió de formar un govern tripartit que promet menys ciment quan l’electorat demanava més nacionalisme. Vull pensar que aquest fantasma plana sobre algunes consciències autocrítiques d’ERC, que també deuen existir, però sorprenentment no es fan escoltar. I també estic segur que, en aquests moments, el meu besavi i tots aquells joves polítics haurien fet esforços per refer les relacions entre uns partits amb trets essencials comuns, i que si s’entenguessin podrien fer veritable forat en política nacional i estatal. Mentre això no es fa, els qui han decretat la normalitat del país es fan un tip de riure.
Publicat al diari AVUI. 14-04-2004
dimecres, 11 de febrer del 2004
Carta oberta a la meva generació
Diuen que adquireixes una consciència de classe quan detectes d’on et vénen sempre les clatellades, quan veus que hi ha gent com tu que pateix els mateixos problemes, amb els mateixos procediments i per culpa dels mateixos. Es tracta del moment en què t’adones que ets com aquell i com aquell altre i que si bades te la foten, que no pots quedar-te quiet i que potser cal defensar-se d’alguna manera. El pas següent i natural, segons la teoria marxista, és organitzar-se i lluitar. Segurament la formació d’una consciència nacional té un origen semblant, així com moltes consciències de grup. Però és que també, quan arribes a la trentena, sorgeix el que podríem anomenar la consciència generacional. Ja som uns quants, a Catalunya, els qui ens comencem a adonar de la responsabilitat que això comporta i dels entrebancs que hi ha posats pel camí.
La meva generació és la dels perplexos, en llenguatge manllevat a l’amic Antoni Vives. Perplexos pel fet de trobar-nos un món completament diferent del que ens havien ensenyat a l’escola i fins i tot a la universitat, on ens van jurar que dos i dos feien quatre, que la Guerra Civil i la dictadura de Franco ja havien estat arxivades i superades, que les lleis eren per ser complides (per això són lleis) i que la Comunitat Europea seria un gran èxit. La meva generació ho relativitza tot, diuen alguns: sovint no ens queda cap altre remei. No és un esport que ens agradi, aquest de posar totes les coses en dubte. De fet, ens agradaria que no calgués fer-ho, perquè també tenim moltes coses clares. Ho anem demostrant a poc a poc, que la cosa belluga. Qui s’hi hagi fixat una mica, es deu haver adonat que hi ha un magma d’energies vives, il·lusió i creativitat que flueix sota l’asfalt de Barcelona i el paisatge de tot el país. En l’ambient polític, econòmic, universitari, cultural i artístic. No pot ser un efecte òptic, perquè, en llenguatge del meu altre col·lega Hèctor Bofill, fins i tot visc en la generació dels imparables. Qui som, doncs? I quina en portem de cap?
Anem a pams. Som els néts de la postguerra, els fills de la Transició i els germans de l’anomenat mestissatge. Vam aprendre a comptar amb un comte Dràcula rialler, no recordem un JR castellanoparlant, vam al·lucinar amb el gaspatxo dels Jocs Olímpics i encara més amb l’oli ranci de l’Aznar. Ens ha costat una mica treure el cap entre les tribunes, però ho anem fent. No és cap secret que els seguidors de Silenci? (diumenges, Canal 33) hem descobert el nostre propi poder generacional des d’un punt de vista creatiu. També ho comprovem els qui assistim a la Cova del Drac l’últim diumenge de cada mes. O els qui coneixem el concepte aplec bohèmic, o els qui de vegades fullegem la farcida agenda cultural Butxaca, o els qui seguim de prop associacions com LeVide. La cosa bull en disseny, en música, en art. En literatura Jordi Puntí, Manuel Forcano, Sebastià Alzamora, Pere Guixà, Hèctor Bofill, Xavier Gual i un digníssim etcètera. Alguns, amb una petulància segurament excessiva, agafen embranzida i es foten directament amb la poesia de Carner. Un atreviment semblant al dels articles d’en Salvador Sostres, discutible en molts aspectes, però espurnejant i colpidor. La gosadia d’haver trencat la closca i afirmar-se, ei, som aquí. Per a bé i per a mal, ara ens comença a tocar. En música ja hem superat aquella il·lusió del Palau Sant Jordi, on ens pensàvem que assistíem a un embrió de país normal (almenys musicalment), i ara l’esclat comprèn tots els estils i múltiples idiomes, sense complexos. La sensació dels últims anys (al meu parer) són uns barcelonins, La Casa Azul, malauradament ignorats per la gran massa. Però no estan sols. En disseny l’exponent seria en Jordi Labanda, arreu imitat i enlloc igualat, que ha deixat bocabadats en un temps rècord tots els gurus del seu ram. En teatre i arts interpretatives, la llista seria interminable i els espectadors ho saben. Potser es troba a faltar el recanvi a la televisió i la ràdio, en el món més directament audiovisual, però tot arriba. En aquest camp de ben segur està pendent encara la revolució dels becaris, i vull pensar que no ens quedarem amb els tímids indicis del Vitamina N a CityTV, en alguns casos deplorables. Amb millor o pitjor fortuna, amb encerts i excessos, però la generació es va imposant amb seguretat a la veu. Per tant, discrepo de l’esforç per buscar etiquetes, Hèctor: em sembla que és prou evident que ja no hi ha qui ens pari.
No només en l’àmbit creatiu, sinó que també en política aquesta generació ha tingut la seva etiqueta corresponent. L’anomenada renovació s’ha produït en gairebé tots els partits catalans, amb l’única excepció del que presideix el país. La meva generació també hi té alguna cosa a veure, encara que no li toqui figurar a les fotografies dels diaris. La premsa es va inventar els talibans de Convergència, però és també a ERC o a IC-V, i fins i tot al PP, on es noten ja les veus dels qui només han viscut en l’anomenada democràcia. En molts d’aquests casos, s’ha comprovat que passió, crítica i capacitat de treball no eren incompatibles. I en els resultats electorals del 16-N es pot detectar, també, un progressiu relleu generacional dels qui voten. A cada partit li correspon fer l’esforç de respondre-hi o no.
Tots aquests exemples desmenteixen el tòpic d’una Generació Ics tancada a casa davant les webs, els xats i els concursos televisius. Fins i tot el fenomen okupa i les manifestacions antiglobalització s’han d’interpretar com alguna cosa més que bretolades sense fonament. Potser són les escapatòries dels qui no tenen, o no troben, vàlvules d’escapament. I el més curiós és que avui la samarreta del Che es llueix, per molts companys de la meva generació, no com a símbol de cap lluita sinó com a simple icona pop. No és frivolitat: també hi ha un missatge.
Els sociòlegs sabran respondre si tot aquest moviment generacional, que batega en tots els àmbits de la nostra societat, comença a tenir efectes de canvi en el model. Determinaran si els seus (els nostres) actes tenen alguna incidència en l’engranatge general. Com he dit abans, no tot ho considerem relatiu i discutible. Tenim algunes coses clares, per exemple (i generalitzo) que Catalunya ja hauria d’haver-se independitzat fa almenys deu anys. Com a mínim. Torneu a veure, si no, la il·lustrativa i innocent pel·lícula El complot dels anells, d’en Bellmunt. No, la nostra generació no passa olímpicament d’aquest tema i reclama obtenir el seu propi somni generacional. I, en aquest aspecte, ja no podem esperar.
Som, al mateix temps, imparables i perplexos. Perquè no tenim cap por, però també perquè topem massa sovint amb un mur que sembla infranquejable. El nostre deure és tornar-hi amb més impuls encara, sense abaixar el cap ni la veu. Potser el mur som nosaltres mateixos i per tant té data de caducitat. Només cal esperar el moment en què es produeixi un gest: passar de la simple consciència de qui som i què volem a lluitar i actuar en conseqüència.
Publicat al diari AVUI. 11-2-2004
La meva generació és la dels perplexos, en llenguatge manllevat a l’amic Antoni Vives. Perplexos pel fet de trobar-nos un món completament diferent del que ens havien ensenyat a l’escola i fins i tot a la universitat, on ens van jurar que dos i dos feien quatre, que la Guerra Civil i la dictadura de Franco ja havien estat arxivades i superades, que les lleis eren per ser complides (per això són lleis) i que la Comunitat Europea seria un gran èxit. La meva generació ho relativitza tot, diuen alguns: sovint no ens queda cap altre remei. No és un esport que ens agradi, aquest de posar totes les coses en dubte. De fet, ens agradaria que no calgués fer-ho, perquè també tenim moltes coses clares. Ho anem demostrant a poc a poc, que la cosa belluga. Qui s’hi hagi fixat una mica, es deu haver adonat que hi ha un magma d’energies vives, il·lusió i creativitat que flueix sota l’asfalt de Barcelona i el paisatge de tot el país. En l’ambient polític, econòmic, universitari, cultural i artístic. No pot ser un efecte òptic, perquè, en llenguatge del meu altre col·lega Hèctor Bofill, fins i tot visc en la generació dels imparables. Qui som, doncs? I quina en portem de cap?
Anem a pams. Som els néts de la postguerra, els fills de la Transició i els germans de l’anomenat mestissatge. Vam aprendre a comptar amb un comte Dràcula rialler, no recordem un JR castellanoparlant, vam al·lucinar amb el gaspatxo dels Jocs Olímpics i encara més amb l’oli ranci de l’Aznar. Ens ha costat una mica treure el cap entre les tribunes, però ho anem fent. No és cap secret que els seguidors de Silenci? (diumenges, Canal 33) hem descobert el nostre propi poder generacional des d’un punt de vista creatiu. També ho comprovem els qui assistim a la Cova del Drac l’últim diumenge de cada mes. O els qui coneixem el concepte aplec bohèmic, o els qui de vegades fullegem la farcida agenda cultural Butxaca, o els qui seguim de prop associacions com LeVide. La cosa bull en disseny, en música, en art. En literatura Jordi Puntí, Manuel Forcano, Sebastià Alzamora, Pere Guixà, Hèctor Bofill, Xavier Gual i un digníssim etcètera. Alguns, amb una petulància segurament excessiva, agafen embranzida i es foten directament amb la poesia de Carner. Un atreviment semblant al dels articles d’en Salvador Sostres, discutible en molts aspectes, però espurnejant i colpidor. La gosadia d’haver trencat la closca i afirmar-se, ei, som aquí. Per a bé i per a mal, ara ens comença a tocar. En música ja hem superat aquella il·lusió del Palau Sant Jordi, on ens pensàvem que assistíem a un embrió de país normal (almenys musicalment), i ara l’esclat comprèn tots els estils i múltiples idiomes, sense complexos. La sensació dels últims anys (al meu parer) són uns barcelonins, La Casa Azul, malauradament ignorats per la gran massa. Però no estan sols. En disseny l’exponent seria en Jordi Labanda, arreu imitat i enlloc igualat, que ha deixat bocabadats en un temps rècord tots els gurus del seu ram. En teatre i arts interpretatives, la llista seria interminable i els espectadors ho saben. Potser es troba a faltar el recanvi a la televisió i la ràdio, en el món més directament audiovisual, però tot arriba. En aquest camp de ben segur està pendent encara la revolució dels becaris, i vull pensar que no ens quedarem amb els tímids indicis del Vitamina N a CityTV, en alguns casos deplorables. Amb millor o pitjor fortuna, amb encerts i excessos, però la generació es va imposant amb seguretat a la veu. Per tant, discrepo de l’esforç per buscar etiquetes, Hèctor: em sembla que és prou evident que ja no hi ha qui ens pari.
No només en l’àmbit creatiu, sinó que també en política aquesta generació ha tingut la seva etiqueta corresponent. L’anomenada renovació s’ha produït en gairebé tots els partits catalans, amb l’única excepció del que presideix el país. La meva generació també hi té alguna cosa a veure, encara que no li toqui figurar a les fotografies dels diaris. La premsa es va inventar els talibans de Convergència, però és també a ERC o a IC-V, i fins i tot al PP, on es noten ja les veus dels qui només han viscut en l’anomenada democràcia. En molts d’aquests casos, s’ha comprovat que passió, crítica i capacitat de treball no eren incompatibles. I en els resultats electorals del 16-N es pot detectar, també, un progressiu relleu generacional dels qui voten. A cada partit li correspon fer l’esforç de respondre-hi o no.
Tots aquests exemples desmenteixen el tòpic d’una Generació Ics tancada a casa davant les webs, els xats i els concursos televisius. Fins i tot el fenomen okupa i les manifestacions antiglobalització s’han d’interpretar com alguna cosa més que bretolades sense fonament. Potser són les escapatòries dels qui no tenen, o no troben, vàlvules d’escapament. I el més curiós és que avui la samarreta del Che es llueix, per molts companys de la meva generació, no com a símbol de cap lluita sinó com a simple icona pop. No és frivolitat: també hi ha un missatge.
Els sociòlegs sabran respondre si tot aquest moviment generacional, que batega en tots els àmbits de la nostra societat, comença a tenir efectes de canvi en el model. Determinaran si els seus (els nostres) actes tenen alguna incidència en l’engranatge general. Com he dit abans, no tot ho considerem relatiu i discutible. Tenim algunes coses clares, per exemple (i generalitzo) que Catalunya ja hauria d’haver-se independitzat fa almenys deu anys. Com a mínim. Torneu a veure, si no, la il·lustrativa i innocent pel·lícula El complot dels anells, d’en Bellmunt. No, la nostra generació no passa olímpicament d’aquest tema i reclama obtenir el seu propi somni generacional. I, en aquest aspecte, ja no podem esperar.
Som, al mateix temps, imparables i perplexos. Perquè no tenim cap por, però també perquè topem massa sovint amb un mur que sembla infranquejable. El nostre deure és tornar-hi amb més impuls encara, sense abaixar el cap ni la veu. Potser el mur som nosaltres mateixos i per tant té data de caducitat. Només cal esperar el moment en què es produeixi un gest: passar de la simple consciència de qui som i què volem a lluitar i actuar en conseqüència.
Publicat al diari AVUI. 11-2-2004
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
