divendres, 2 de juliol de 2004

Gosa poder

Tens la mirada del desconcert. Uns ulls ansiosos i devoradors, gairebé enfurismats. Sembles voler saltar del bressol i sortir al carrer per veure de què va, això que a tots els fa tanta gràcia. Pels teus ulls jo diria que, a l’edat que puguis llegir-me i entendre’m, seràs algú amb tendència a no quedar mai satisfet del tot. Potser m’equivoco i no t’assembles tant al teu pare. Però siguis com siguis penso que et serà útil, en el moment de la confusió i de l’engany, saber que aquest món sí que val la pena i que has obert els ulls a un país immens. No te l’acabaries. I encara que de vegades et sembli el contrari, arreu hi ha bona gent. Ja sé que has nascut en uns moments de confusió, de mentides, de terrorisme global, de desequilibris, de tripartits, de fòrums i d’hipocresia. Però t’escric precisament per dir-te que a la vida tindràs essencialment dues opcions: dedicar-te a construir o dedicar-te a destruir. I en funció d’això també escolliràs les companyies. Aquí tens la primera lliçó, Xavier: allò que pot destruir una persona sovint és exactament el mateix que allò que pot destruir un país.

Jo no sé com acabaràs pensant tu, no en tinc ni idea i no pretenc dictar-te el pensament perquè no hi tinc dret. Sí que puc dir-te que aquest segle ens empeny al zàping, a la xarxa i als beneficis immediats i que per tant et sentiràs empès a oblidar els altres, els qui t’estimen i t’envolten, la comunitat on vius, i a la fi potser el país de cultura mil·lenària que t’acull. Jo et convido a fer servir aquests ulls profunds per a mirar amb generositat i amb amplitud, més enllà del dia a dia i de la diversió instantània, i sobretot més enllà de tu mateix. Les coses importants sempre s’han fet mitjançant persones que han tingut aquesta generositat en els actes, i els destructors sempre han estat el mateix tipus de gent. Sempre. Sé que et parlaré molt dels Beatles però també de Yoko Ono, que és la serp destructora i és el tipus de persona que ho trenca tot, mala gent, Xavier, aquest és l’exemple de la mala gent que no ens convé. I més cap aquí, sàpigues que en aquest país hamlètic (com l’anomena Pla) es va arribar a bramar visca Macià, mori Cambó com si aquest tipus de lluites i d’odis portessin enlloc. Tot és el mateix virus, el mateix tumor, arreu.

Sobre aquí i ara: a diferència de fa trenta anys, ara tenim una democràcia i una autonomia formals. I tot i així per primera vegada un “telèfon vermell” ens lliga i ens sotmet a les voluntats alienes i ens pot condemnar a empetitir-nos eternament. Tenim una televisió “nostra”, però per primera vegada aquesta televisió ens parla més del traspàs de la sobirania iraquiana que de l’anhelada sobirania pròpia. Quines coses, eh? De les pessetes amb àliga hem passat a l’euro, però tenim una Europa que només ens esperarà si un dia gosem alçar la veu. Davant d’aquest panorama, n’hi ha que actuen només pel seu protagonisme o per simples menjadores individuals. Bon profit els faci. Mentrestant, Xavier, jo et convido a tenir generositat. No em refereixo a una generositat caritativa ni displicent, sinó a tenir una mirada positiva i àmplia, de veritable sentit constructiu, de mans a l’obra. Desitjo que prefereixis apuntar amunt, a risc de fallar, que no pas apuntar avall i arreplegar el petit dia a dia de qualsevol manera. Ni tu ni el país no teniu per què fixar-vos uns objectius petits.

Al final no és pas tan complicat, saps? Perquè al capdavall tot consisteix a estimar, i a estimar molt, i punt. Només que arribis a fer-ho, ja fugiràs tot sol de les frivolitats i de les estratègies fàcils. Per tant aquest és l’únic consell que et dono: que estimis amb bogeria tot el que t’envolta, les persones i els mots i els paisatges, i que guardis un racó de cor per a la teva pàtria. No perquè ella et necessiti sinó perquè us feu falta mútuament, com el món, com la família, com tot. Sigues agosarat, gosa poder ser fort, i no t’aturis, com deia el poeta. Ja sé que no és senzill i que hi ha moltes trampes i moltes Yokos. Però està tot en les nostres mans i som capaços de tot, no ho dubtis. I si pel camí et perds, o necessitessis que t’abracin, ja saps on és casa nostra. Casa teva. Benvingut.


Publicat al diari AVUI. 2-07-2004

Cap comentari:

Publica un comentari