dimecres, 14 d’abril de 2004

CIU, ERC i el vot ocult a Acció Ciutadana

Abans de res, un breu apunt d’història. A la Conferència Nacional Catalana dels dies 4, 5 i 6 de juny del 1922, als Lluïsos de Gràcia, s’hi fundà Acció Catalana. Era una resposta enfurismada, per part de la Joventut Nacionalista de la Lliga i joves intel·lectuals independents, a l’actuació de dirigents de la Lliga, que consideraven poc contundent i massa pactista amb Madrid. Una música que, d’entrada, a alguns els deu sonar. D’aquesta Conferència cal destacar els noms de les ponències: Doctrina nacionalista i Actuació del nacionalisme davant de l’Estat espanyol, prou il·lustratius. El nou partit el componen personatges com Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili, i més modestament el besavi d’un servidor, Pelai Vidal de Llobatera, de qui només he vist imatges en sèpia amb l’edat ja avançada, ulleres de tornassol i bigoti repentinat de l’època. Però no oblidem que quan parlem d’Acció Catalana estem parlant d’un grup de joves, d’aquells que anomenaven arrauxats pel sol fet de tenir sentit crític. Amb totes les distàncies, gent de la meva mateixa edat i amb els meus mateixos somnis. Per això en parlo, amb la mirada en la situació política actual.

La iniciativa, que va ser molt traumàtica, va tenir el seu èxit electoral, i els primers resultats d’AC van ser excel ·lents. L’estiu del 1923 pactaren amb els nacionalistes bascos i gallecs la Triple Aliança, i ara sí que algun lector ja estarà començant a fer els elementals paral·lelismes. Més endavant i caiguda la dictadura de Primo de Rivera (aquí els paral·lelismes són opcionals), el partit participa en el Pacte de Sant Sebastià, és a dir, tot un acostament a l’esquerra, i ho fa representat ni més ni menys que per Manuel Carrasco i Formiguera. D’aquest pacte també n’hem sentit a parlar, els últims dies: de fet, sempre plana damunt la filosofia de l’actual tripartit català. Seguim. L’any 1931 comença el declivi. Es fusiona amb Acció Republicana de Catalunya, integrat per intel·lectuals, professionals liberals i gent de classe mitjana, per a esdevenir Acció Catalana Republicana, però obté uns mals resultats (també la Lliga) davant l’auge espectacular d’un nou partit anomenat Esquerra Republicana de Catalunya, que en aquell moment s’ho emporta tot.

Per tant, atenció. Quan parlem d’Acció Catalana, estem parlant d’un partit d’ arrauxats que, malgrat el seu èxit efímer, va obtenir representació en el govern de la Generalitat republicana i un ministre al govern provisional de la República espanyola, participà activament en l’elaboració de l’Estatut i presencià, des del govern estant, la proclamació de l’Estat català. Poca broma amb aquesta canalla exaltada, oi? Poca broma amb aquests besavis sèpia amb cara de males puces. Amb totes les distàncies, poca broma amb els articles d’en Carles Campuzano, siguin més o menys oportuns, honestos o encertats.

CiU no és la Lliga. Queda clar. Però últimament la seva situació ha originat un debat, intern i també extern, sobre l’excessiva tebior o el deixar-se arraconar a la dreta. Que la crítica sigui justa o injusta no és rellevant, perquè més enllà d’això hi ha uns resultats indiscutibles per matemàtica: CiU guanya contra pronòstic les eleccions al Parlament de Catalunya però un innegable descontentament (en gran part arrauxat i juvenil) fuig cap a ERC. Una de freda i una de calenta. El que pretenc il·lustrar modestament és que no es tracta d’un fenomen nou en la nostra vida política. Es tracta, sense saber-ho, del vot ocult a Acció Catalana.

Deixaré clar que no penso que ara hi hagi ni espai ni oportunitat per a un partit d’aquestes característiques. Si en aquell moment les divisions van tenir mals resultats per al país, actualment sens dubte suposaria el seu definitiu atzucac. Per tant, parlo d’Acció Catalana com el partit fantasma del descontentament, i que ha de posar en alerta els exorcistes de CiU. I tot i així, em pregunto, amb estupefacció, on són i qui són els fantasmes d’ERC.

Perquè, per alguna raó que moltes parts interessades hauran de rumiar, una victòria brillant no va venir acompanyada d’un gest amistós per part del suposat partit germà, aquell que en Pasqual Maragall anomenava “fill del règim” en plena campanya. Va ser dur, va ser el nuvi plantat a l’església, o l’alumne preferit de la professora, que malgrat les bones notes no ha aconseguit que li vingui cap convidat a la festa d’aniversari. No “el fill que mata el pare”, com algú (Albert Boadella) ha afirmat, perquè sabem que estem parlant d’igual a igual. La decisió pot haver estat més o menys encertada, però el resultat és, per primera vegada en la nostra democràcia, el mandat d’un president no nacionalista. Un president que afirma, en el
seu primer discurs, que ja som un país normal. El trencament amb la línia discursiva de tota la nostra història és sens dubte colpidor, perquè s’hi ensuma per primera vegada una tímida aroma de rendició nacional. Que és una opció ben legítima, tot sigui dit.

Bastir ponts entre el acionalisme sembla més que aconsellable: és urgent. No es tracta de buscar culpes, perquè m’imagino que els joves d’Acció Catalana haurien censurat l’última política de pactes de CiU almenys per antiestètica, però també haurien protestat enèrgicament contra la decisió de formar un govern tripartit que promet menys ciment quan l’electorat demanava més nacionalisme. Vull pensar que aquest fantasma plana sobre algunes consciències autocrítiques d’ERC, que també deuen existir, però sorprenentment no es fan escoltar. I també estic segur que, en aquests moments, el meu besavi i tots aquells joves polítics haurien fet esforços per refer les relacions entre uns partits amb trets essencials comuns, i que si s’entenguessin podrien fer veritable forat en política nacional i estatal. Mentre això no es fa, els qui han decretat la normalitat del país es fan un tip de riure.

Publicat al diari AVUI. 14-04-2004

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada